A la merda la guerra

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres: 
les legals, les il·legals
les morals, les immorals,
les col·laterals
i les perpendiculars.
A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

José Miguel Gràcia       

La diplomàcia del president Lambán

(Publicat al Diario de Teruel)

El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir a Pignatelli, seu de la Presidència, amb la organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’hi ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que es va reunir amb ells, per això. Tot està publicat i només cal una passejada per internet per conèixer que sota la defensa del “constitucionalisme”, s’amaga un ideologia dretana i en alguns components de SCC ultradretana. Amb aquesta mena de reunions no col·labora ni gens ni mica el Sr. Lambán a millorar les relacions d’Aragó amb Catalunya, tot el contrari. I si el Sr. Lambán és el que desitja…? No fa massa dies en va fer una altra. S’havia fixat una reunió de presidents i acompanyants d’Aragó i Catalunya per tractar el tema dels Jocs d’hivern dels Pirineus de l’any 2030. No m’interessa el motiu real de la reunió, però sí la plantada que va fer al president de Catalunya al·legant que no arribarien a cap acord o resultat. Això per a mi és una manca d’educació o excés de supèrbia. Si el Sr. Lambán vol que els jocs s’organitzin al 50 per cent entre Aragó i Catalunya, o com vulgui, que s’ho hagués plantejat cara a cara en la reunió i hagués escoltat les raons dels Sr. Aragonès si vol un altre tipus d’organització o col·laboració. Les reunions no són per garantir acords. El que més em dol, però, és la tendència del Sr. Lambán a fer declaracions crítiques contra institucions catalanes, partits polítics o Catalunya en general. Sota la capa del nacionalisme espanyol –sempre el bo– contra el nacionalisme català –sempre el dolent. Sempre “fent amics catalans”. Una “bona diplomàcia amb els veïns”… . Amb tot això en què surten guanyant els aragonesos?

José Miguel Gràcia