La gran clatellada

(Publicat al Diario de Teruel)

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea  sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha estat una gran clatellada a la Justícia espanyola, i més concretament al Tribunal Suprem. El judici dels procés es va portar a terme vulnerant el drets polítics de Junqueras perquè el Sr. Marchena hauria d’haver demanat un suplicatori al Parlament Europeu abans de condemnar-lo tenint en compte la seva qualitat d’eurodiputat. El Tribunal Suprem ha de corregir immediatament les irregularitats comeses, així ho demana el Parlament Europeu. No oblidem pas que les sentències dels tribunals europeus són també sentències espanyoles. La ràpida reacció de la Fiscalia –“conscient del que passa” – no sembla que vagi per aquest camí en tant que ha demanat que Oriol Junqueras romangui a  presó sense immunitat per condemnat. Curiosament el govern d’Aragó va donar el Premi Aragó 2019 al fiscal Zaragoza?  El volien empènyer en la tasca del procés? Quin paperot! A les poques hores de la sentència europea, Puigdemont i Comín lluïen oficialment el títol de parlamentaris europeus i els mitjans centralistes i el deep state espanyol llançant foc per la boca enganyant la ciutadania. La Fiscalia demana que el Suprem mantingui l’euroordre contra Puigdemont i Comín

Escric aquestes línies dies abans de la seva publicació, per tant poden passar moltes coses en l’interval; en qualsevol cas, tot el que s’aparti de la posta en llibertat d’Oriol Junqueras i l’anul·lació o revisió de la sentència –hi ha vuit empresonats més– i tal vegada el judici, farà augmentar el desprestigi del propi Tribunal Suprem, de la Fiscalia i de les altes instàncies jurídiques espanyoles, prou tocades fins avui, i per tant, d’Espanya en general.  No s’entén el paper de la fiscal General de l’Estat? Pot ser que l’Advocacia de l’Estat demani la llibertat de Junqueras, però de Marchena poca cosa cal esperar. Quan els jutges es converteixen en salva pàtries o els polítics els empenyen a ser-ho, qualsevol problema polític el converteixen en tan gran com irresoluble. El crit popular “a por ellos”, entre més, a encès baixes passions, a despertat la fera “voxiana i el ultranacionalisme secular espanyol, ha reforçat l’anticatalanisme i ha fet creixer l’independentisme. Allò difícil ha esdevingut gairebé impossible. I la marca Espanya és a la baixa.

José Miguel Gràcia 

A Werner: “Cantabile, la veu de la seva física a la metafísica”

Al loft de Werner el passat dissabte 14 de desembre, el professor Calderón, i com una part de les xerrades dedicades a l’òpera, va dissertar amb la professionalitat i amenitat que el caracteritza sobre la veu i tot allò que representa en el terreny musical. I així va fer honor a allò que deia al full de la convocatòria “La conferència té el propòsit de recol·locar les coses al seu lloc, en altres paraules, un “back to basics”, una cosa que mai està de més en el marc de l’art i la música. Tot aficionat a l’òpera sap que el cant és una activitat complexa que involucra un aspecte físic que requereix una preparació àrdua per a aquest instrument –l’aparell fonador– la naturalesa del qual és difícil d’aprendre i aprehendre. Amb abundants exemples audiovisuals és possible comprendre i calibrar la difícil tasca en la qual s’involucren els cantants d’òpera. Tot i així, allò no és tot. La veu no és única i com és sabut, es ramifica en incomptables classificacions i no menys abundants adjectius. Des de la gravetat a la lleugeresa, la veu discorre per representar l’igualment  variat món de les emocions. I amb això, entrem en terrenys metafísics on l’explicació requereix tot el aparell estètic que al llarg de la història les societats han anat desenvolupant per respondre a la simple pregunta, per què això em commou? Així doncs, de la matèria a la idea, de l’organisme a l’artifici, de la física a la metafísica el cant apel·la a la nostra raó i els nostres sentits com cap altre instrument pot fer i descobreix allà, en aquesta trobada de lògica raonada i emotivitat inefable, el veritable gaudi.

Començà el professor Calderón a descriure el aparell fonador humà com el sistema del cos humà capaç de produir o reproduir el so i amplificar-lo, aparell d’igual origen fisiològic que el respiratori però ben diferenciat per la seva finalitat. De l’aparell fonador humà sorgeix de forma natural el crit i quan vol significar alguna cosa el crit símbol, el qual es divideix en la parla i el cant. Aquest, de manera simplificada, potser no impostat, cant popular –folk i pop– i impostat o líric –òpera, lied, etc.–, més emfàticament denominat art.

La personalitat del cant la conformen:
el registre (extensió i tessitura),
el mordent (timbrades, no timbrades),
el volum (petites i grans),
el gruix (gruixudes i primes),
el vibrato (correcte, caprí, oscil·lant, cansat),

De la veu, va emfatitzar, es pot qualificar la gravetat –qualitat cavernosa– i la lleugeresa, i enmig un gran ventall d’esglaonades diferències com : el lirisme lleuger, el lirisme dramàtic, etc. No mancà en aquest desenvolupament l’inventari exhaustiu i matisat de les veus de baix, baríton tenor, contratenor, contralt, mezzosoprano, soprano, amb les seves subclasificacions.

Sobre l’impuls del cant va respondre a les preguntes. Per què i per a què cantem?: per emocionar, per comunicar, per simbolitzar, per imitar, per aparellar-nos,.. . i a la inversa, per què i per a què escoltem cantar?

Un munt d’exemples audiovisuals, música i veus, van arrodonir tota la xerrada constatant paraules i  teoria amb amenitat i gaudi a vessar. Vam escoltar les veus de Montserrat Caballé, Hipólito Lázaro, Renata Tebaldi, Teresa Berganza, Maria Callas, Alfredo Kraus, Plácido Domingo, Luciano Pavarotti y Cecilia Bartoli entre altres.

De igual forma que havia començat la xerrada, va mantenir el fil conductor i va arribar a la fi. La cita que va fer de The art of playing on the violin de Francesco Geminiani ens serveix de colofó: “La intenció de la música és, no només agradar a l’oïda sinó expressar sentiments, colpejar la imaginació, influir en la ment i dirigir les passions. L’art de tocar el violí consisteix a donar-li a aquest instrument un to que d’alguna manera rivalitzi amb la més perfecta veu humana”.

En alguna part he llegit que ara “la frontera entre física i metafísica ja no marca el confí de la ciència, sinó que discorre pel bell mig del territori científic mateix” Serà així per la música?

Molts aplaudiments a Juan Carlos Calderón. Gràcies a Vicenç Viguera per l’organització i la copa de cava gens metafísica.

Lo pare Faci

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Muela) dicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana

Lliurament dels premis Mariano Nipho a Alcanyís

 

El passat dia 30 de novembre es van lliurar els importants Premis alcanyisans Mariano Nipho 2019 al Teatre Municipal d’Alcanyís –una deliciosa bombonera que es va inaugurà l’any 1890, obra modernista de l’arquitecte Alejandro Mendizábal i endreçada els anys 90 del segle passat. El teatre era ple de gom a gom i la joventut femenina era majoritària, cosa normal si tenim en compte que un dels premis col·lectius correspongué a dos clubs de voleibol de noies.

Després dels parlaments de Julio Moreno Moreno per POIESIS i  Raúl Andreu Tena per Compromiso y Cultura, organitzadors i promotors dels Premis, tots els guardonats van estar presentats per diferents representants  de les modalitats premiades els quals van glossar els mèrits dels premiats. Una breu projecció donà compte de la història i trajectòria dels guardonats i modalitats:

Art: Inés Ramón Campodónico.

Cultura: Associació Cultural del Matarranya.

Esport: Club Voleibol Alcañiz i Club Voleibol Kasalkas.

Educació: Julia Sánchez Loscertales.

Compromís Social: Asociación de Amigos del Río i los Espacios Naturales.

Amb les paraules d’agraïment als premiats i de suport als organitzadors,  l’Alcalde d’Alcanyís, Ignacio Urquizu va tancar l’acte. No oblidem pas el grup de joves de la Cucarachona que aportaren a l’acte joventut, modernitat, dansa i alegria.

En el cas de l’Associó Cultural del Matarranya va rebre el guardó Artur Quintana, president d’honor de l’Associació, acompanyat d’alguns membres de la Junta. Artur Quintana, en rebre el guardó va fer aquest parlament:

“Senyores i senyors,

Joaquim Montclús, el president de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) m’ha demanat que en nom seu dirigesca unes paraules d’agraïment a Poiesis i a Compromiso y Cultura per haver-nos atorgat el Premi Mariano Nipho 2019 en l’apartat de Cultura.

Como habéis visto en la presentación anterior, ASCUMA trabaja en el estudio, fomento y defensa de este patrimonio tan íntimamente aragonés que es la lengua catalana hablada en Aragón y la cultura que conforma. No es una actividad fácil, ya que como bien sabéis, muchos de nuestros conciudadanos, y los políticos a quienes votan y los medios de información que consumen, actúan contra nuestros propósitos, y en consecuencia contribuyen indignamente a destruir el patrimonio aragonés y a no respetar la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que nuestro estado ha firmado, ni tampoco la vigente Constitución Española. Pero tienen la razón de la fuerza, como bien sabéis y se nos muestra a diario. Y a la cual no resulta fácil oponerse, por más que nosotros tengamos la fuerza de la razón.

Esta actitud antiaragonesa de destruir la lengua catalana de Aragón y la cultura que conforma nos viene de muy lejos, ya está documentada desde el XVI —el alcañizano Bernardino Gómez Miedes, que fue obispo de Albarracín, es bien conocido por tal actitud antiaragonesa— , y hunde sus raíces en el Compromiso de Caspe de 1412. Se trata de una profunda catalanofobia que ha calado hondo en la ciudadanía y ha contribuido eficazmente a difundir entre los que hablamos en catalán, lengua propia e histórica de Aragón, un fuerte complejo de inferioridad, fervorosamente manifestado con calificativos para la misma, tales como xapurriau, patués o polaco —surgidos los tres seguramente en el XIX para intentar así calificarnos de extranjeros, aun cuando seamos los primeros aragoneses romanizados—, o castellano mal hablado, dialecto del castellano, el eso, lengua de la burguesía barcelonesa —el catedrático zaragozano Juan Antonio Frago dixit—, hablar mal como me decían en la Codonyera: natres parlem molt mal, pero a …. —y añadían el nombre de una localidad más metida en el Maestrazgo— encar parlen més mal que nantros, o recientemente el inefable LAPAO, calificativo este último que nos ha convertido a los aragoneses en el hazmerreir de la romanística internacional.

Una vez oído este Memorial de Greuges —de Agravios— contra nuestra catalanidad aragonesa, agravios que practican muchos en nuestro país, recordemos, espero que comprendáis nuestro alto agradecimiento desde ASCUMA a Poiesis y a Compromiso y Cultura por habernos otorgado el Premio Mariano Nipho. Se trata de entidades que, a pesar del ambiente enrarecido en que vivimos de desbordada catalanofobia, y conscientes ellas de oponerse a actitudes muy difundidas de discriminación e intolerancia, se posicionan así, como nosotros, a favor de la dignidad, y de la tolerancia que tanta faltan nos hacen.

Amigos de Poiesis y de Compromiso y Cultura, este Premio que nos habéis concedido nos será una fuerte ayuda para seguir trabajando en favor de Aragón y de su lengua catalana. Vuestra valiente actitud nos va acercando a la normalidad democrática para nuestro país que deseamos.

Y acabo, com se diu al Lloc al despedir-mos entre companys: Avant! —¡Entabán! en aragonés y ¡Adelante! en castellano.

Artur Quintana i Font”

PD: Seria a la meitat del parlament d’Artur Quintana, quan una senyora que venia rondinant gairebé des del principi va dir en veu alta: “Esto no se puede tolerar. Yo me voy”. I una altra persona que conec ben bé li digué: “Mejor así”. I tot va acabar força bé.

Josep Miquel Gràcia

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.