Cahuilla

(Article publicat al Diario de Teruel)

Totes les nacions  que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi –l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa, … –, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de  Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser. És el cas del cahuilla, llengua uto-asteca del sud-est de la Califòrnia americana, sotmesa primer al castellà i modernament a l’anglès. Els esforços combinats d’aquestes dues nacions lingüicides han aconseguit que en no gaire més de cent anys el cahuilla hage passat d’uns 3.000 parlants a 6 a l’actual mil·lenni. Els meus primers contactes amb el cahuilla es produïren quan el 1961 vaig participar en un seminari  del professor Hans Jakob Seiler a Colònia on transcrivíem gravacions fetes per ell de parlants cahuilla, entre les quals n’hi havia de la darrera monoglota, anciana que passava del cent anys. A la memòria em resta encara la frase cahuilla ‘mnyeko penai –em transcric ara com puc– i els préstecs del castellà motxatxo i besserro que en el seu cahuilla deia l’anciana, així com l’esvaïda olor d’un pastís de la cuina cahuilla ofert pels informants al professor. Nou anys més tard en Seiler publicaria Cahuilla Texts with an Introduction, i seguirien els seus Cahuilla Grammar (1977) i Cahuilla Dictionary (1979). I és així com ara el cahuilla és una llengua ben documentada i recuperable en tot moment, mentre que el guanxe de les Canàries, que encara al segle XVI era parlat i entès per la població en general, ara és ben desconegut i del tot irrecuperable, i el mateix ha passat amb el tasmanià que a principis del segle XIX tothom parlava i en poc menys de cinquanta anys va desaparèixer.

Artur Quintana

Catalangate i Moncloagate

(Publicat al Diario de Teruel)

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat Catalangate. Es tracta del ciberespionatge massiu que mitjançant el programa Pegasus l’Estat espanyol –CNI o qui sigui– ha portat a terme a més de 65 persones –per ara– independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa. I el govern espanyol i els principals partits de l’Estat donant a entendre que era un fet irrellevant. I els grans mitjans informatius espanyols?: callats o ho esmentaven en petitíssims espais interiors. Quina vergonya! Una prova més de les clavegueres del deep state. El president Nixon va haver de dimitir per espiar al partit opositor. En temps de Felipe González al Govern van haver de dimitir el vicepresident Serra i el ministre de Defensa per unes punxades telefòniques. Pegasus és un programa que val molts milions i que ven una empresa israeliana només als governs i per utilitzar-lo en casos de bandes criminals internacionals o terroristes. I vinga repetir que Espanya és una democràcia plena. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Ves per on que el dilluns dos de maig tot canvia. Dia festiu a Madrid i a una hora intempestiva una roda de premsa a la Moncloa: el ministre de la Presidència i la portaveu del Govern declaren que el president del Govern i la ministra de Defensa han estat espiats mitjançant Pegasus o similar, un Moncloagate. Quina casualitat, no ho sabien abans? Des de l’independentisme es qualifica de cortina de fum i es demanen explicacions, dimissions o cessaments. No hi haurà Comissió d’Investigació al Congrés, han votat en contra PP, Vox, PSOE i C’s. A la Comissió de Secrets s’aclareix tan poca cosa que dona igual el seu secretisme. Sembla que el Tribunal Suprem va autoritzar algunes escoltes. Quan? Com? I per què? I la resta d’espiats, persones civils, advocats, activistes, periodistes? Un reguitzell de demandes i denuncies a la justícia espanyola i europea. Com acabarà tot? Potser no acabo mai res, però la “plena democràcia espanyola” irresponsablement desprestigiada no para. De tots els  mòbils infectats on són les dades? No és qüestió d’independentisme és una qüestió de democràcia amb majúscules.

José Miguel Gràcia

El repte de les renovables

Article meu publicat a la revista “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís, aquest més de maig.

El repte de les renovablesBaixa