Qui pagarà el compte?

(Publicat al Diario de Teruel)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Jaume Ferran i Clua (bacteriòleg)

(Publicat al Diario de Teruel)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clua, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia.  Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia     

Només avui i demà (des del confinament)

Paraules i andròmines