Moments en el temps a La Parada del Compte

Dos mesos tindrà exposades les fotografies “Moments en el temps” a l’Hotel La Parada del Compte”, Jesús Celma de la Codonyera.  La exposició va està inaugurada el passat 30 de juliol, amb unes paraules —precedides d’unes “delicatessen” i una sangria excelent —tendres i directes de Ramón Mur, lloant la personalitat i l’obra d’en Jesús Celma, dirigides als amics i públic en general que ens hi vam reunir. Parlà també l’artista i la directora de l’establiment. A tall d’exemple us faré esment de l’obra “Arrogància” —un gall esvelt, multicolor i arrogant— amb un pensament de David Hume que diu: “Els homes més arrogants són els que generalment estan equivocats, atorguen tota la passió al seus punts de vista sense una apropiada reflexió”. També es poden veure tres margarides esplèndides amb un poema “Als meus poemes porto el teu perfum” de Pablo Neruda, i detalls, subtileses, reflexos, el Salt de Fondespatla, el Matarranya, Vall-de-roures, aigua, paisatge i poesia. En aquell indret de la Torre del Comte, la cultura, el bon gust i la natura han guanyat la batalla al ferrocarril.

                                                                         José Miguel Gràcia  

Llibre i exposició de José Miguel Gràcia a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz

A les 20 h del  passat dia 25, tal com estava programat dins dels actes de la Setmana Cultural de la Torrocella, a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament, hi va començar l’acte de presentació del llibre Si les pedres parlaren… de José Miguel Gràcia i Jesús Pallarés. Artur Quintana presentà el llibre fent esment a la voluntat d’apropar a tots els aragonesos les tres llengües pròpies d’Aragó —la Torrocella, a tres km de la Codonyera, és un poble de parla castellana—, mitjançant les traduccions o les publicacions bilingües o trilingües. En el cas de Si les pedres parlaren…, el mateix autor va fer la traducció del català al castellà, o a la inversa en algun cas. Es tracta —va afegir Artur Quintana— d’un inventari gràfic de Jesús Pallarés i una invitació poètica de José Miguel Gràcia a visitar totes les ermites del Matarranya i del Mesquí, segons havia escrit Ramon Mur al pròleg del llibre. José Miguel Gràcia, mitjançant la projecció en “power point” d’unes quantes ermites, va llegir els corresponents poemes que van ser molt ben acollits pel públic que omplia de gom a gom la sala.

Després, José Miguel Gràcia va fer un recorregut per tots els quadres de l’exposició “Versos en groc” oferint explicacions i destacant els detalls de cada obra, per acabar amb la lectura dels poemes inclosos a cada espai o finestreta. Malgrat que s’havia fet una traducció al castellà de tots el poemes, després de l’acte, algunes persones varen voler rellegir-los en català.

Hem de cloure aquestes línies destacant la bona organització i programació de tots els actes de la Setmana Cultural de la Torrocella, producte de la il·lusió i bon treball de l’associació “El Cachirulo del Dr. Balaguer”.

                                                        Crònica de Lluís Roig

                                                                                              (Fotografies de Sigrid)

Lo Floro en vers


Nota informativa

El llibre Pasqual Andreu, lo Florit (Lo Floro en vers) de José Miguel Gràcia Zapater, ha estat editat recentment per l’Instituto de Estudios Turolenses (Col·lecció Lo Trinquet, volum 3). Més de dues centes deu pàgines de poemes i cobletes amb dibuixos de Jesús Pallarès. Director de la col·lecció, Artur Quintana. Disseny de Carles Terès i producció gràfica Terès&Antolín

Lo Floro cante,
lo Floro robe,
lo Floro parle,
lo Floro done
però mai plore.

“Aquest personatge tan popular, singular, enigmàtic i llegendari captivà els espontanis transmissors orals de la memòria col·lectiva i, més tard, els escriptors i poetes com Tomàs Bosque, Desideri Lombarte, Silvestre Hernández o l’autor d’aquest volum. José Miguel Gràcia ha volgut recrear el Floro i el seu entorn a través d’un exhaustiu coneixement històric del personatge: ha indagat en la premsa de l’època, en els arxius municipals, en els treballs publicats sobre el bandit i ha cercat nombrosos testimonis orals per tot el territori on va recórrer. Només des d’aquesta posició del coneixement del de la Sorollera ha pogut escriure els versos recreant les vivències del Floro: parlant per la seua pròpia boca i evocant els seus pensaments, arribant a una identificació entre escriptor i bandoler, malgrat la distància en el temps.”, segons escriu Carles Sancho al pròleg.

Exposició de fotografia de Jesús Celma

Del 30 de juliol al 30 de setembre estarà exposada a l’hotel La Parada del Compte a Torre del Comte, l’exposició de fotografia “Moments en lo temps” de Jesús Celma de la Codonyera. Jesús Celma és soci d’ASCUMA i té com a gran hobby la fotografia. El dia 30 de juliol a les 18,30 tindrà lloc la inauguració, amb la intervenció de Ramon Mur, periodista i escriptor bellmuntà i vocal de la Junta d’ASCUMA.

Del sastre a casa

(Publicat avui al Diario de Teruel)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir,  ho sabem ara i ho sabíem abans.

 Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament  il·legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.

 Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir.  Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.

Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP?  Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?

L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.

Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?

Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

                                                                                                           José Miguel Gràcia

La Trobada Cultural del Matarranya a la Freixneda


La Trobada Cultural d’ASCUMA tindrà lloc enguany, el dissabte 6 d’agost a la Freixneda.

Programa:PDF

El català a la Franja: breu aproximació a una cursa d’obstacles

        Recentment Ramon Sistac, doctor en Filologia Catalana, professor titular de la Universitat de Lleida i membre de l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat un magnífic article al web Teranyina Digital, sobre la Franja. Com el considero de lectura obligatòria per a aquells que no tinguin clar allò que és la Franja, l’incloc integrament en PDF al bloc. Tant de bo si el llegissin la Sra. Rudi i la Sra. Serrat, presidenta de la DGA i consellera de Cultura, respectivament.

        De les terres de parla catalana diu: “Unes estructures històriques i organitzatives diverses, doncs,  que articulen  territoris diferents de llengua comuna o, segons el punt de vista de cadascú, territoris afins que constitueixen metafòricament les diferents branques d’un mateix pi.

        Aquesta obvietat, però, topa frontalment amb una altra realitat essencialment diferent: la de les terres catalanoparlants d’Aragó, conformades per una tirallonga de pobles, viles i llocs que tan sols presenten una molt precària estructura territorial comuna. És prou clar que aqueixes terres (que a partir d’ara anomenaré la Franja) no tenen entitat geogràfica ni administrativa pròpia —altra que la pertinença compartida a l’Aragó—,”

        De la Franja conclou: ““I és que, de fet, la Franja no ha existit mai o, si ho preferiu, és una creació moderna, del darrer terç del segle XX. Fins i tot el seu nom és discutit, i provoca alguna urticària. A l’Aragó endins no volen ni sentir-ne a parlar i, a les terres catalanoparlants,  el terme és un vell motiu de discussió, sobretot pel que fa a la seua adjectivació: Franja de Ponent, Franja d’Aragó, Franja Oriental, expressions que trasllueixen totes un rerefons ideològic ben evident.  Alguns —crec que, a hores d’ara, molts— hem optat per utilitzar “Franja” sense més, sense adjectius, amb el convenciment que és impossible de confondre-la amb la de Gaza, i amb la constatació que és una denominació que s’està popularitzant entre la població autòctona “no marcada””

        Per a llegir tot l’article: El català a la Franja

El AVE pasea chapa

 (Article publicat al Diario de Teruel)

                                                                                                      “José Miguel Gràcia*

         El lector que se haya tomado la molestia de seguir mis escritos de opinión en este periódico, recordará que a finales del pasado año publiqué un artículo bajo el título “Estructura radial, estructura irracional”, en el que criticaba con dureza la estructura radial de las vías de comunicación de España y la megalomanía respecto al AVE. Anteriormente ya había escrito sobre este tema, pero de forma tangencial. Que el tema despertó interés me lo demostraron las opiniones, a favor y en contra, que me llegaron, la mayoría de ellas de forma personal.

        Miren por donde, hace pocos días nos despertamos con la noticia de que RENFE suprimía la línea de AVE, Toledo-Albacete-Cuenca por falta de pasajeros, concretamente había 9 pasajeros de media en Albacete y 7 en Cuenca —lo cual quiere decir que algún día no habría ningún pasajero—, frente a unos gastos de explotación de 18 000 euros al día, al margen de la inversión realizada. ¡Qué me dicen!

        Como pueden suponer, la ocasión para reafirmarme en todo lo que escribí respecto al tema me es bien favorable, aunque, supongo tendré muchas más en el futuro. Siguiendo la moda actual de culpar de cuanto sucede al gobierno actual o a los anteriores, qué mejor ocasión también para hacerlo yo en este momento. Pues bien, no lo haré porque lo consideraría oportunista, demagógico y falso. La causa fundamental de estas grandes decisiones políticas son el producto de las locuras colectivas de la sociedad, de irracionales sentimientos de grandeza y de falsa e improductiva teoría del igualitarismo. Los políticos, es cierto, son los que las ejecutan, pero el impulso  les viene de sus votantes, digámoslo claramente, la conquista del poder en democracia se basa afortunadamente en los votos y los votos se obtienen ofreciendo a la ciudadanía aquello que intuyen que les va gustar. Con ello no quiero decir que la permanente realimentación de unas ideas no tenga su importancia e influencia. Ahora bien, si depositamos todas nuestras esperanzas en los gobiernos y en los partidos políticos o los responsabilizamos de cuanto sucede o va a suceder en el país, sin preocuparnos de que han de ser los cambios en una gran parte de la sociedad los protagonistas del futuro, nos estaremos equivocando de parte a parte. ¿Por qué un político del gobierno o de la oposición, o un partido en su programa, pueden decir, “en pocos años el AVE llegará a todas las capitales de provincia de España”, sin que se produzca un cataclismo ante tamaña barbaridad? Porque una grandísima mayoría social lo considera posible y hasta conveniente. ¿Qué relación existe entre capital de provincia y rentabilidad económica de un proyecto tan caro? ¿Quién hizo los estudios de rentabilidad? ¿Qué importancia se le da a los flujos de viajeros previstos? ¿Dónde está la estrategia de tal decisión política?

        El título del escrito lo he tomado nada menos que del Director General de Viajeros de RENFE, que ha dicho: “RENFE siente dolor cuando el tren pasea chapa” (Como he dicho anteriormente el coste del servicio suprimido del AVE era de unos 18 000 euros al día, sin tener en cuenta la inversión hecha —entre 15 y 30  millones de euros por kilómetro). Estoy seguro que las escaseces que nos está imponiendo la crisis, nos harán entrar en razón a todos y el abandono de muchos de los tramos previstos del AVE será pronto un hecho. El grueso de la ciudadanía rebajará sus demandas sin demasiado ruido reivindicativo. Será el tiempo de pensar más en las necesidades reales de desplazamiento de personas, transporte de mercancías por ferrocarril y evitar duplicidades —AVE frente a transporte aéreo—, que, por otra parte, no podríamos tampoco pagar. Y como me siento optimista en este momento, pienso que incluso se cuestionará la vieja y maldita política de radialidad española, tan perjudicial para el desarrollo económico del país.

        Amigos capitalinos turolenses, por favor, no pidan el AVE para Teruel, podría pasear demasiada chapa. Que vuestras grandes demandas de inversión pública sean producto de la razón económica. Las decisiones puramente políticas no suelen acabar bien.

        Déjenme que acabe con un ejemplo de lo que fue una irrealizable ilusión colectiva de Aragón, y que hoy afortunadamente ha pasado a mejor vida. ¿Recuerdan Gran Scala, aquel gran proyecto que con tanto ardor defendía el próximo Presidente de las Cortes de Aragón, el turolense Ángel Biel? ¿Saben por qué, ni al Sr. Biel, ni a su partido les ha costado demasiados votos, ni han tenido que soportar la vergüenza del ridículo? El tal proyecto era una extendida ilusión colectiva, digámoslo claramente, una locura colectiva. Habrían de llegar a los Monegros, 68,500 turistas de media al día: 25 millones al año —300 aviones, o 170 trenes, o 1100 autobuses— para dar trabajo a tantísimos miles de aragoneses. En San Petersburgo, una ciudad de 6 millones de habitantes con abundantísimos atractivos, el Hermitage no ha logrado superar los 5 millones de visitantes al año, y en el centro de los Monegros acudirían 25…

                                                                                                                                                           *Escritor i bloguero”

La Sra. Rudi respon sobre la reforma de la Llei de Llengües

En una entrevista que publica l’Heraldo avui, la Sra. Rudi respon el següent amb relació a la reforma de la Llei de Llengües:

¿Y la reforma de la Ley de Lenguas en qué consistirá?

PP y PAR votamos en contra y hay varias partes en las que fuimos beligerantes: la normalización y la imposición a las administraciones para contestar en aragonés o en catalán. No me imagino en las Cortes con auriculares. La mayor parte de los ayuntamientos de la zona oriental están muy preocupados, porque no hay dinero para cubrir este asunto.”

María Dolores Serrat Moré, nova Consellera d’Educació, Universitat, Cultura i Esport

 Va néixer a Ripoll (Girona) el 1955. Està casada i té tres fills.

El 1973 inicia els estudis de Medicina a Osca, acabant la carrera el 1979 a la Facultat de Medicina de la Universitat de Saragossa. Des de l’inici de la seua vida universitària està vinculada a l’Aragó i Saragossa, on ha desenvolupat tota la seua carrera professional, havent-hi ocupat diferents càrrecs a la Universitat de Saragossa i fora d’ella, destacant la  de metge forense de Jaca el 1985 i 1986.

És Llicenciada en Medicina per la Universitat de Saragossa. Especialista en Psiquiatria i Medicina Legal i Forense  i metge forense per oposició. A més, és Llicenciada en Dret per la Universitat de Saragossa.

Va ser becària del Pla de Formació d’Investigadors (1980-1983) i ha exercit la docència com a professora adjunta interina (1983-1986) i com a professora titular de Medicina Legal a la Universitat de Saragossa des de 1986.

A la Universitat de Saragossa ha exercit càrrecs de gestió a la Facultat de Medicina de la qual va ser secretària (1992-1994), vicedegana d’Ordenació Acadèmica (1994-1997) i degana (1997-2003). A més, va ocupar la Presidència de la Conferència Nacional de Degans de Medicina (2002-2003). Molt vinculada al món de l’ètica professional,  vocal de la Comissió Central de Deontologia i Visat Mèdic de l’Organització Mèdica Col·legial (2002-2007) i va ser vicepresidenta de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Metges de Saragossa .

Afiliada al Partit Popular des de l’any 2003, és secretària executiva de Política Sectorial del Partit Popular de Saragossa. Des del mateix any és regidora de l’Ajuntament de Saragossa. Ha exercit en els últims temps com a portaveu municipal del PP a l’Ajuntament.

Font: Ajuntament. de Saragossa i bloc de Dolores Serrat

Si bé, la Sra. Dolores Serrat té experiència en el terreny universitari, no és precisament en l’àrea de la cultura on l’experiència de la doctora Serrat pugui aportar gran cosa a la seua tasca com a consellera. Cal esperar els nomenaments dels directors generals del departament.

De ben segur la Sra. “Dolors” Serrat sabrà català, la qual cosa enllumenarà les seues decisions en el moment de prendre posició envers la Llei de Llengües. Oi? Aviat ho veurem.