La Llei de Llengües a les Corts, ja era hora!

(Traducció de l’article “Por fin la Ley de Lenguas en las Cortes”, que publicarà en castellà La Comarca d’Alcanyís, demà divendres 31 de juliol ).

“José Miguel Gràcia*

Des de la ciutat dels gratacels m’assabento que, per fi, la Llei de Llengües d’Aragó ha estat registrada a les Corts com a proposició de llei, tal com s’havia anunciat per part del PSOE. Mitjançant  internet en puc fer una lectura ràpida del projecte i observo que respon pràcticament a les recents filtracions del seu contingut.

Temps hi haurà per analitzar el projecte més profundament, per ara, regressat del viatge, vull comentar alguns dels seus punts més importants. Transcrivint l’article 3, apartat 1 de la Constitució Espanyola, s’hi afirma en l’exposició de motius que: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’utilitzar-la”. Es torna a fer referència a l’article 3, apartat 3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Res a dir sobre això, si no fos que, “curiosament”, el redactor del projecte s’ha saltat l’apartat 2 del mateix article on es diu que: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus estatuts” (Diu seran, no que ho podran ser). Com es podia fer referència a aquest apartat, si la llei no declara oficials el català i l’aragonès? Sembla que el redactor o redactors hagin volgut compensar aquesta falla en declarar-les llengües pròpies. Amb la Constitució a la mà, pot ser no oficial una llengua pròpia?: Bona pregunta, estimat Sancho!

Em sembla molt bé que per a la denominació de les dues llengües minoritàries, es faci referència a la Llei 3/1999, de 10 de març, de Patrimoni Cultural Aragonès que estableix en seu article 4 que: “L’aragonès i el català, llengües minoritàries pròpies d’Aragó, en l’àmbit de les quals estan compreses les diverses modalitats lingüístiques, són una riquesa cultural pròpia i seran especialment protegides per l’Administració”. Així mateix no està de més que es recordi, a l’exposició de motius,  “el Dictamen de 7 d’abril de 1997 de les Corts d’Aragó, les conclusions del qual plantegen la igualtat del tractament legal de l’aragonès i del català com a llengües pròpies d’Aragó; el respecte a les seues modalitats o variants locals; el seu ensenyament; la reglamentació de la toponímia tradicional…”

Com s’hi havia anunciat reiteradament la Llei parla de drets i molt poc o no res d’obligacions, a excepció de les que s’imposa a les administracions públiques, i així al seu article 17 s’estableix: “Es garanteix el dret a l’ensenyament de les llengües pròpies d’Aragó a les zones d’ús històric predominant, l’aprenentatge del qual serà voluntari.”

La Llei concedeix molta importància, d’acord amb les seues funcions, al Consell Superior de les Llengües d’Aragó que estarà format per 15 membres que hauran de ser filòlegs amb competència acreditada científica, juristes de prestigi reconegut, o destacades personalitats de les lletres o de l’ensenyament en matèria lingüística. No obstant això no serà un òrgan executiu sinó consultiu i les seues decisions només seran considerades com a propostes. Els problemes apareixeran a l’hora de l’elecció dels membres.

Quan la Llei es refereix a l’àmbit del català, omet el terme Franja, en utilitzar el de llengua pròpia de la zona oriental, impròpiament, atès que en una part de les comarques orientals, la llengua pròpia és el castellà. Què té la paraula o el concepte Franja que malgrat ser-hi tan exacte i precís els ha fet por als redactors? El terme Franja es refereix a tots els pobles d’Aragó, en els quals la llengua pròpia és el català, ni un més, ni un menys. I tothom ho entén així. O es tracta de fer concessions polítiques a aquells que estan en contra del projecte presentat?

Un altre aspecte que no vull passar per alt de la Llei, és l’article 25 referent als topònims de La Franja i dels territoris de l’aragonès. Considero molt positiva la norma en establir que “a les zones d’utilització històrica predominant de les llengües pròpies la denominació oficial dels topònims serà única, la tradicionalment usada al territori, sense perjudici d’allò que estableixi la legislació aragonesa en matèria d’Administració Local, tant en relació amb els municipis com a les comarques.” Vull subratllar que la denominació serà única. Compte amb la Llei de les comarcalitzacions, la qual estableix el bilingüisme amb referència a la denominació d’aquelles.

La Llei es preocupa de la protecció de les modalitats diferents de l’aragonès i el català. La pregunta que em faig és: Qui se n’ocupa de la protecció de les diferents modalitats del castellà? És que no hi ha diferències entre el castellà que parlen (o parlaven) a Sos del Rey Católico, Tarazona, Caminreal, Mora de Rubielos, Mas de las Mates, Torrecilla de Alcañiz o Leciñena, per exemple?

Molts altres aspectes podria destacar, però com he dit al principi, temps tindrem per fer-ho, a més, cal tenir en compte que estem parlant encara d’un projecte de llei.

A tall de resum d’allò que he comentat, sintetitzo assenyalant que la Llei presentada defineix com a llengües pròpies el català i l’aragonès, però no oficials, als seus corresponents territoris, puix que només el castellà serà oficial a tot l’Aragó. Que es garantirà l’ensenyament del català i l’aragonès sempre amb caràcter voluntari. Que qualsevol ciutadà es podrà dirigir a les diferents administracions amb la seua llengua pròpia. Que la toponímia serà única amb excepcions. I que les funcions del Consell Superior de Llengües seran àmplies.

Per acabar vull referint-me a la disposició final derogatòria única de la llei presentada, per la que queda derogada la disposició final segona de la Llei 3/1999 de 10 de març de Patrimoni Cultural Aragonès (llei firmada pel President Santiago Lanzuela, del PP) que diu: “Una llei de llengües d’Aragó proporcionarà el marc jurídic específic per regular la cooficialitat de l’aragonès i del català, llengües minoritàries d’Aragó, així com l’efectivitat dels drets de les respectives comunitats lingüístiques, tant referent a l’ensenyament de/i en la llengua pròpia, com a la plena normalització de l’ús d’aquestes dues llengües als seus respectius territoris” Que no quedi per cap racó rastre de cooficialitat. Veure per creure.

*Escriptor”

Des de Pena-roja de Tastavins

Avui.cat ha enregistrat un video prou clar, amb declaracions sobre la llengua des de Pena-roja de Tastavins: http://franja.balearweb.net/post/74860

4ª Trobada d’autors a Fondespatla

4ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya, diumenge 2 d’agost

Confianza e imaginación

(Article publicat avui dia 19 de juliol,  al Diario de Teruel, secció d’opinió)

José Miguel Gràcia*

Cuando el euribor estaba situado un par o tres de puntos por encima de las cifras actuales, sesudos economistas y empresarios requerían del BCE, como necesaria y casi suficiente, la bajada de tipos para el buen funcionamiento de la economía e, incluso, para remontar la crisis. Ahora que el euribor está en el 1,6 por ciento, lo que se demanda son las reformas estructurales que nadie dice cuales deberían ser, más allá de la flexibilidad laboral. ¿De qué mayor flexibilidad laboral se habla cuando la contratación temporal alcanzó en España el 20 o 30 por ciento? ¿Conocen algún otro país europeo con cifras similares? ¿Saben de las dificultades con los sindicatos a la hora de aligerar las plantillas en Francia y Alemania, por ejemplo? No se puede banalizar el empleo tan descaradamente y con tan poco fundamento, inmersos como estamos en la crisis económica y con más de cuatro millones de parados.

No perdamos más el tiempo en averiguar cuales sería las reformas estructurales a realizar y aceptemos de una vez por todas que no se trata en estos momentos de producir más y mejor, ¡no! El problema de las empresas es que no venden lo que producen, por lo tanto, no pensemos en producir más, ni en cómo dejar de producir fácilmente. El retraimiento de la demanda de bienes y servicios ha llegado a cotas tan elevadas que solo un cambio de comportamiento social puede ser el agente de salida de la crisis. Digámoslo claramente: lo que se necesita es insuflar confianza en la sociedad, todo lo demás es accidental en estos momentos. Y si nos quisiéramos introducir de verdad en grandes reformas, no nos quedaríamos en las estructurales sino en los cambios de modelo económico, sobre lo cual no faltan voces que lo vienen exigiendo; de hecho, ¿no es un principio de cambio de modelo la nacionalización de bancos o las aportaciones masivas y avales a los mismos y los fondos de rescate? ¿Dónde ha quedado el modelo de libre mercado, si las empresas, cuando se hallan en dificultades, lo primero que hacen es pedir ayuda a los gobiernos, bajo la amenaza de despidos o cierres? El factor riesgo es básico en el modelo de economía liberal occidental y la selección, un principio fundamental. Y si no es así cambiemos de modelo.

Precisamente, una de las causas de la burbuja inmobiliaria fueron los bajos intereses que permitieron contratar hipotecas a cuarenta años, con lo que el precio de la vivienda era lo de menos. También los bajos intereses, así como la falta de regulación de los movimientos de los capitales coadyuvaron de forma muy importante en la generación de la crisis financiera global.

Repito que lo más necesario en el momento presente, es el aportar confianza, no solamente en el aparato productivo, sino a la sociedad en general. No olvidemos que la gente que podría consumir más, no lo hace por miedo al futuro. Pero, si hay alguna cosa que produce inhibición de las ansias de comprar o consumir, no puede ser otra que el miedo a perder el empleo. Con cuatro millones de parados y removiendo diariamente la olla de la flexibilidad laboral, es como querer apagar el fuego con un producto inflamable. Que la generación de confianza debe empezar por los gobiernos, a nadie le cabe ninguna duda, pero después debe seguir por la oposición, las organizaciones empresariales, los sindicatos, los medios de comunicación y todos los que ustedes quieran.

Si el grave efecto de la crisis es el paro, y su causa más visible es la falta de demanda, centrémonos en ésta y no nos andemos por las ramas, mejor aún, vayamos a las raíces. La desconfianza es el abono que nutre el árbol de la crisis, nacido de una semilla cuyo núcleo es el egoísmo y su envoltura, la estupidez humana. Si a una persona le ha dado un infarto, dejemos para más adelante la operación de juanetes que tenía programada.

Quiero referirme ahora a la segunda palabra del título del artículo: imaginación. Nada se habla de la imaginación que los agentes económicos han de poner de manifiesto, sobre todo los empresarios, en tiempo de crisis. Aquellos que sepan hacer más atractivos sus productos y servicios, más innovadores y diferentes, y por qué no, más baratos, serán los vencedores cuando remontemos la crisis. Las ayudas gubernamentales no destinadas a las ideas y a las empresas imaginativas e innovadoras acabarán siendo pan para hoy y hambre para mañana.

Y si la crisis dura y dura es porque se aprovecha para la contienda política, para vender más periódicos e información, para pedir ayudas a los gobiernos, para culpar al otro de los males propios, para esconder los pecados del sistema político y económico y para hablar de lo que no saben, aquellos que más hablan.

Solo el aburrimiento podrá con la estupidez y la desconfianza algún día. Y ese día vendrá y todos los expertos correrán a explicar el cómo y el por qué de la crisis pasada.

*Economista

PDF de l’article: Confianza e imaginación

Poesia, emoció i força públic a la Casa Amatller

Ahir 14 de juliol, una gran afluència de públic va omplir la sala de la Casa Amatller, on va tenir lloc l’acte poètic programat. Tant l’homenatge a Desideri Lombarte com la presentació del llibre Lletres de casa, antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, van interessar força als assistents —a les assistentes he de dir, perquè la gran majoria eren dones. Aplaudiments als presentadors i als lectors dels poemes i ventalls sense parar, intentant esbandir la xafogor. La presència del senyor Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes va donar encara més relleu al l’acte, y la assistència també de la Rosalia Gil, vídua de Desideri Lombarte, un plus d’emoció i intimitat.

A la taula Hèctor Moret, glossador de Desideri Lombarte, Emigdi Subitars, presentador del llibre,  Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catales, José Miguel Gràcia, president de l’Associació Cultural del Matarranya i Francesc Sánchez, editor. Magnífica i original l’edició de March Editor.

Lluís Roig

Premi de la Generalitat a l’Octavi Serret

El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de la Generalitat de Catalunya ha atorgat el Premi Nacional de Projecció Social de la Llengua Catalana a Octavi Serret,  «per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures, al Matarranya, a la Llibreria Serret, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a l’Aragó catalanòfon».

Felicitats a l’Octavi!

A la ciutat dels gratacels

Pocs dies després de fer la reserva per al viatge a Nova York que hem gaudit la meua dona i jo els primers dies de juliol, hem comentà un amic que ells també hi anirien uns dies més tard. Al dia següent, parlo amb un company de treball —s’entén del treball d’abans de jubilar-me, esclar— i em fa el mateix comentari. La persona que em porta el compte al banc, en demanar-li dollars per al viatge, em diu que ella acabava d’arribar de Nova York un dia abans. No acaben aquí les coincidències: ara conec que dos il·lustres matarranyencs —amics i companys d’ASCUMA­—amb les seues famílies o amics, han gaudit o gaudiran també d’uns dies del mes de juliol a la ciutat dels gratacels. Si no fos que crec massa amb les coincidències que normalment succeeixen, o amb la capacitat de cercar-les, sense adonar-nos, quan donem a conèixer algun fet o circumstància que ens interessa, hauria de creure o admetre l’existència de fets o fenòmens paranormals. No, no n’hi crec en ells. Ha estat la pura casualitat.

Amb una setmana, és pot conèixer Nova York —entengueu-me, vull dir  Manhattan només— i gaudir-ne de tots els barris: Districte Financer, China Town, Soho Greenwich, Chelsea, districtes de l’est i de l’oest, Central Park, Harlem, etc. Per als desplaçaments llargs, el metro és el més adient, tot i què els barris s’han de trepitjar amb bon calçat i una ampolla d’aigua a la motxilla. Superats els barris del sud, potser la torticoli sigui la malanança sobrevinguda, atesa la posició del coll en mirar els gratacels. Sempre és troba un altre de més gran.

I què podem dir dels museus?: necessària una visita als més importats com el  MoMa, el Guggenheim, el Metropolitan i altres més, segons preferències. Pels carrers i avingudes molta gent amb pressa, però amable. A cada edifici gairebé un SPA o un gimnàs i al carrer molta gent espectacularment grassa. Entre les dotze i la una, tothom menja pel carrer, i a l’hora de sopar, tots el restaurants són plens i més cars.

Coneixem tan bé Nova York, mitjançant les pel·lícules, que no calen massa comentaris descriptius de la ciutat, tot i que paga la pena de debò una visita de comprovació. No hi ha graffitis a Nova York, el que em fa suposar que la policia ho controla prou bé. Amb referència a aquesta cal dir que, a més de conèixer el castellà, una bona part dels agents, és tan amable com no s’hi espera. Ara bé, tothom els fa cas.

Varem tenir la sort, reduint sensiblement el límit de la tarja de crèdit, d’escoltar al gran baixista Ron Carter i al seu nonet de corda i percussió, al Blue Note. Les propines del 10-14 per cent, un inconvenient, però que fan que el servei sigui obligatòriament amable a qualsevol bar, restaurant o botigueta.

Suposo que ens trobàvem força bé a l’illa situada entre el Hudson River i el East River, tant de bo que fos això i no per altres motius, perquè ens varem presentar a l’aeroport un dia més tard del previst. No us explicaré la tensió i la despesa en trobar un nou vol, via Dublín, on ens requisaren una ampolla d’un bon whisky de malt.

Vaig fer unes quantes fotografies amb la meua màquina que no s’hi caracteritza per la seua qualitat. He decidit de penjar-ne algunes al bloc, més singulars que típiques i amb petits comentaris necessaris, o així m’ho sembla.

José Miguel Gràcia

Programa definitiu dia 14, Casa Amatller

Per assistir-hi cal trucar al telèfon que es diu al programa. Les places són limitades.

Poesia a la Casa Amatller de Barcelona (2)

Dins de les activitats i actes programats per a l’exposició “El Matarranya desconegut” a la casa Amatller de Barcelona, passeig de Gràcia, 41 (Fundació Institut Amatller), el dia 14 de juliol, a les 21 hores, tindrà lloc l’acte poètic organitzat per l’Associació Cultural del Matarranya, la Llibreria Serret de Vall-de-roures i March editor.

PROGRAMA

-Paraules d’obertura a carrec del senyor Oriol Izquierdo Llopis, president de la Institució de les Lletres Catalanes. (per confirmar definitivament)

-Parlament del filòleg i poeta, Hèctor Moret, sobre l’obra del gran poeta del Matarranya, el pena-rogí Desideri Lombarte, com a commemoració del 20è aniversari de la seua mort.

-Presentació del llibre Lletres de Casa, Antologia de poetes ebrencs al Serret blog, a càrrec d’Emigdi Subirats, prologuista i compilador del llibre.

-Paraules de Francesc Sánchez, March editor.

-El autors assistents, dels 35 que hi han col·laborat, llegiran algun dels seus poemes.

Coordinador de l’acte: José Miguel Gràcia, president de l’Associació Cultural del Matarranya.

Vint-i-cinc milions

(Columna de Lo Cresol del Diario de Teruel, del 4 de juliol del 2009)

“Sobre el projecte Gran Scala n’he parlat més d’un cop, en ocasions de forma seriosa i també en altres, un xic jocosament. Ara ho faré de nou, crec, mesuradament. Els grups contraris als megaprojecte addueixen l’impacte ambiental, la desestructuració territorial, la gran despesa de diners públics en les estructures i, per no parlar de més repercussions, la manca de principis ètics, com a motius per rebutjar-lo. Alguns mitjans de comunicació hi fan esment permanentment, no sense raó, de la baixa o tal vegada nul·la solvència econòmica dels promotors del projecte, un grup empresarial amb un capital minso i encara sense nòmina de treballadors.

D’altra banda, tot el poble d’Ontinyena està força il·lusionant o interessat, així com la majoria dels polítics, trets els dels partits minoritaris (CHA i IU), segons ho publiquen aquells cada dia, i amb escreix demostrat últimament, en aprovar, ad hoc, la Llei de Centres d’Oci d’Alta Capacitat, en menys de dos mesos. Y un gran munt d’aragonesos somiant cada dia amb el cúmul de beneficis que representarà per Aragó la ciutat del joc monegrina. Com somiar es gratis…!

Dit tot això sobre el projecte, jo em vull referir com sempre ho he fet, sense menystenir totes les raons dels que s’oposen al projecte, a la seua viabilitat, millor dit, a la seua inviabilitat econòmica. Si no s’han canviat les dades, la afluència de visitants es xifrava en vint-i-cinc milions de visitants per any. No puc més que reprendre el que vaig escriure fa un any i mig: “Vint-i-cinc milions d’éssers humans, que equivalen a 68.500 individus cada dia; i també per dia, 300 avions o 170 trens plens, o 1000-1200 autocars, o 40.000 automòbils, o una combinació de totes les possibilitats, tant a l’estiu amb l’abrusador sol monegrí, com a l’hivern glaçador de temps i sospirs.” Y tots els dies de l’any. Poca cosa més puc afegir ara. Tot i què la data de visitants s’hi hagués reduït a la meitat —encara es parla de 32 casinos, 70 hotels amb 25000 places—, no deixaria de ser un despropòsit. D’on vindria aquesta massa boja per al joc. Espanya? Europa? Tot el món?

Jo no sé si el projecte tirarà endavant ­—inversions, obres, estructures—, en tot cas, el fracàs econòmic estaria gairebé assegurat. Quins polítics pagarien la irresponsabilitat, o només per vergonya s’apartarien de la vida pública?

José Miguel Gràcia”