Declaració de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses sobre el català a la Franja

L’area de Llengua i Literatura de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses (Diputació d’Osca ), entitat vinculada al Consejo Superior de Investigaciones Científicas, ha fet una declaració com cal sobre el català a la Franja. Tant de bo fessin el mateix l’Instituto de Estudios Turolenses de Terol i la Institución Fernando el Católico de Saragossa.

declaració-ieaa

I després de la crisi, què?

(Article que es publicarà en breu, en castellà, a “La Comarca” d’Alcanyís)

crisis-economica

José Miguel Gràcia*

Sé que corro el risc de que se m’acusi de pretensiós, no sense raó, si dic que procuraré d’“endevinar” el que passarà després de la crisi. Amb tot i això, no em resisteixo a donar-li una certa llibertat a la meua imaginació, això sí, utilitzant el raonament econòmic, l’experiència històrica, la pura lògica i uns tocs a la bola de vidre.

La primera cosa que cal deixar ben establerta és la seguretat de què la crisi, recessió o el que sigui, passarà més tard o més aviat. I arribarà un dia, no massa llunyà, en què quedarà oblidada en el boirim del temps passat. Estic donant un salt massa llarg en el temps, la qual cosa ve a demostrar que em traeix el meu subconscient davant la por, irracional o no, de equivocar-me. M’imposo sobre el meu subconscient i vaig pel tema.

Una primera conseqüència de la crisi, en aquest cas no tinc dubtes, serà l’aparició de diferents regulacions de caràcter internacional, destinades a controlar els riscs bancaris. No seria gens d’estrany que es copiés de manera total o parcial la regulació del Banc d’Espanya envers les provisions i control bancaris.

La lògica em fa pensar en l’aparició de normes o acords per regular els grans moviments de capitals, o si més no, perquè a posteriori se’ls pugui seguir el rastre. No sé si s’assajarà la desaparició dels paradisos fiscals actuals, en tot cas s’hi podrà arribar a un semicontrol d’aquests. També poden produir-se alguns altres canvis en el sistema monetari internacional.

Si ens fixem en Espanya, encara que també podria aplicar-se a altres països, però amb menys contundència, no hi ha cap dubte de que el mercat immobiliari sofrirà grans canvis. Els preus dels habitatges s’hauran reduït fins a límits insospitats no fa gaire temps, amb la qual cosa els nous compradors es veuran beneficiats substancialment en les quotes mensuals de la hipoteca, o el que és més segur, que els terminis descendiran dels 35 o 40 anys fins als 20 o 25. No es tornaran a construir els 750.000 habitatges anuals com es feia fins no fa gaire, no veig que s’hi puguin superar les 300.000 en el millor dels casos. Baixarà el percentatge d’ingressos familiars destinats a l’adquisició de l’habitatge, amb la qual cosa els augmentarà el poder de compra i d’estalvi. Com a línia de negoci de bancs i caixes, el mercat hipotecari, s’hi reduirà i transformarà: menors imports i un rigor major en la concessió. Com el segon habitatge patirà l’indicible amb la crisi, baixarà la pressió constructora a les costes i altres paratges. La costa i el paisatge descansaran.

Pot ser que el consum desenfrenat entri per un camí de més racionalitat, alhora que els intel·lectuals, els polítics i els animadors dels corrents de pensament, exterioritzin la seua dilecció amb fervor cap a la sostenibilitat del nostre planeta i un millor repartiment mundial dels recursos, per exemple, energia i matèries primeres. Que bonic seria si amb tot i això l’ètica presidís el pensament. En aquest punt la imaginació m’ha superat la racionalitat

El socialisme real se’n va anar a fer punyetes amb la caiguda del teló d’acer i el sistema capitalista ha sofert un cop baix, tanmateix, com és l’únic que tenim, ens hem d’agafar-hi com calgui, però oblidant les teories dels neocons i de les salvatges lleis del mercat, i tornar a replantejar-nos el paper de l’Estat en alguns sectors. Caldrà salvar els mobles com sigui.

No crec que baixin realment els impostos, ja que és la millor forma de recaptar recursos, potser l’única i més justa, per part de l’Estat. Durant la crisi i després d’ella no hi mancaran col·lectius necessitats d’ajut i protecció. Crec també que les desgravacions per a la compra d’habitatge o s’eliminaran o disminuiran força, atesa la seua eficaç col·laboració a l’augment del preu de l’habitatge.

Durant la crisi i després de la crisi s’hi moderarà la inflació, en poder arribar, si els preus de l’energia no experimenten grans increments, a una xifra realment baixa i semblant a la dels altres països de l’UE. En aquestes condicions, l’euribor haurà d’anar a la baixa també.

El gran repte de les economies occidentals més desenvolupades —plantejat ja en l’actualitat— no és un altre que la transformació productiva i estratègica de les seues economies: els treballadors aturats, així com les noves incorporacions al mercat laboral, difícilment no podran reintegrar-se als sectors més castigats durant la crisi, pensem en el sector de la construcció i en els seus proveïdors i en el sector de l’automòbil. Caldrà crear nous llocs de treball en sectors diferents, a poder ser, de gran valor afegit; en empreses exportadores; nous serveis; empreses tecnològiques; etc.

Malgrat que en temps de crisi es restringeixen els crèdits adduint falta de liquiditat, després de la crisi poden aflorar grans bosses de liquiditat producte de l’estalvi de les classe mitjana i alta, i no gastat ni invertit. Aquests diners s’hi dirigiran cap al Deute Públic i cap als bancs en general.

Podria afegir algunes coses més sobre el després de la crisi i així incrementar el risc de no encertar. L’espai de l’article no dóna per a més, i el meu atreviment ha superat amb escreix els marges de la prudència dels economistes en actiu.

* Economista

Nacionalismes

(Article publicat a la columna Lo Cresol del Diario de Teruel, el dissabte 22 de novembre)

Segurament no m’equivoco si dic que, vist el títol, la majoria dels lectors d’aquest article estan pensant en el nacionalisme català, basc o gallec. Doncs bé, d’aquests nacionalismes tractaré, però també del nacionalisme espanyol i d’altres coses més. Normalment s’hi tendeix a penjar aquesta etiqueta nacionalistes a diferents partits polítics amb ideologies ben diferenciades: independentistes, separatistes, nacionalistes d’esquerres o de dretes, federalistes, o simplement per ser català o basc. Amb tot això es fa un “potatge” que no pot ser bo, es diu o es pensa, per ser excloent i insolidari amb relació a la resta dels espanyols i punt. Al contrari, és clar, ser nacionalista espanyol ha de ser bo pel fet de ser solidari i integrador. Un nacionalista francès és també solidari i integrador?: sens dubte, allà hi són els Pirineus que marquen la frontera. I un nacionalista portuguès o andorrà és també solidari i integrador?: el sol fet de fer la pregunta demostra la càrrega demagògica de qui la fa. Punt.

Suposo que entendran, de les meues paraules, el que vull dir: que els tòpics i certes quantitats de mala llet, abunden en aquest país anomenat Espanya, dit també Estat Espanyol per alguns. Que parlar de nacionalistes catalans, bascs, gallecs, andalusos, aragonesos o d’altres, no és una altra cosa que posar un capell a una comunitat autònoma, nacionalitat o nació, segons es vulguin denominar, amb animus injuriandi, o en el millor dels casos amb animus jocandi. En tot cas, sempre priva en aquestes denominacions la voluntat excloent que fa patent una gran contradicció: en comptes de respectar i acceptar com a patrimoni comú de tots els espanyols les diferències —culturals, lingüístiques o d’altra mena—, reals o fins i tot suposades, dels altres, se’ls anatematitza. El resultat no és cap altre que la reacció de la part oposada els “nacionalistes” sense més precisió sentint-se més diferents i incompatibles. Em deixen que els resumeixi en una frase tot el que he volgut dir?: hi serien molts menys els separatistes si no n’hi hagués tants de separadors en aquest país. Sentir-se francès, portuguès, andorrà, espanyol, català, basc, gallec o aragonès, o dos coses alhora o cap d’elles, no és, ni bo ni dolent, senzillament és.

José Miguel Gràcia

nacionalismes

Crisi a les societats opulentes

(Article publicat al Diario de Teruel el dia 19 de novembre)

“El creixement econòmic es basa fonamentalment en el consum, i aquest, cobertes les necessitats bàsiques i un cert nivell de benestar creixent, no és més que el derivat d’uns hàbits creats per les empreses a través de productes no necessaris i que els departaments de màrqueting i publicitat s’encarreguen d’estudiar i donar a conèixer permanentment i amb efectivitat. Milions i milions de llocs de treball s’han generat per cobrir necessitats “no necessàries”. […] La desconfiança del sector financer ha anat calant per tot el teixit social —la ciutadania es diu ara—, convertint-se en una desconfiança general devers el futur. Conseqüència d’això ha estat el fort retraïment del consum. […] En aquests moments de crisi econòmica o recessió és més necessària la confiança en el futur que fins i tot els diners. Les societats opulentes porten al seu si l’estigma de les crisis econòmiques…”

llegir en: crisis-en-las-sociedades-opulentas

El camí més difícil

No se sap per què, però a vegades els polítics prenen el camí més difícil per resoldre els problemes de la ciutadania en general o defensar els drets de les minories. Ara ens volem referir al cas concret del Govern d’Aragó i la Llei de Llengües, i al seu llarguíssim i accidentat procés de gestació, tants cops interromput i mai acabat.

Anem a pams: amb la Constitució Espanyola a les mans i ben llegida, qui hagués gosat d’entorpí la declaració de cooficialitat de les dues llengües minoritàries d’Aragó? Això ja era possible en el moment de presentar el primer Estatut d’Aragó a les Corts aragoneses, perquè a l’article 3, apartat 2 de la Constitució Espanyola —que és de l’any 1978— s’hi estableix: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Això ho diu després de declarar oficial el castellà. El “seran també” —no ho eren encara en aquell moment— és un manament obligatori que s’ha de portar a terme mitjançant els Estatuts, doncs, no és pas facultatiu. Llavors, per què es vol incomplir aquest precepte constitucional? Quin o quins partits polítics gosen situar-se fora de la Constitució? Per què el PSOE no s’ho ha explicat al PAR, partit de coalició en el Govern? Desitjaria el PP incomplir la Constitució, atesa l’aferrissada defensa que en fan quan els convé? Per què la CHA no ho explicita per tot arreu? No és pas la primera vegada que a Temps de Franja es parla d’aquesta qüestió i també en més d’un article sobre la Llei de Llengües, per part d’algun  dels col:laboradors, en algun altre mitjà de comunicació. Cap articulista, tan de dins com fora de la caverna mediàtica o partit polític, els ha rebatut els seus plantejaments.

Sabem prou bé que els contraris al reconeixement dels drets dels catalanoparlants o parlants de l’aragonès, no volen entrar en el tema. Prefereixen negar el català, per exemple, i davant la diversitat de llengües que hi proposen, qui és el “llest” de regular una cooficialitat caòtica? O potser ni han arribat a plantejar-s’ho o tant se’ls en dóna la Constitució…

Per el que fa al nom i la unitat lingüística —català i aragonès— no ho podien tenir més fàcil la majoria del Govern o el PSOE en general: demanar un dictamen sobre el tema a una comissió d’experts lingüistes, acadèmics de la Universitat de Saragossa i escriptors de la Franja. Després, acceptar el criteri dels experts i portar-lo al projecte de llei. S’hi ha pres el camí més difícil: el anar esventant-lo a l’opinió pública de quant en quant, motivant els promotors de la lingüística-ficció —segons expressió del Dr. Quintana— a crispar la ciutadania, i al rearmant del PP i del PAR, tant d’ignorància com de mala fe.

La cooficialitat queda establerta en la Constitució i la unitat lingüística és la conclusió dels que més en saben del tema. La posició del partit ponent de la Llei restaria confortable i segura: negar la cooficialitat convertiria a qui ho fes en inconstitucional i no acceptar la unitat lingüística, demostraria la seua ignorància.

Res no ha estat així, s’ha agafat el camí més difícil, al qual, al pas del temps li van creixent matolls, cards burrals i argelagues negres.

Lluís Roig

La matemàtica és una ciència exacta

(Poema del meu llibre Dietari en groc)

Els ramats de les idees
pasturen en camp barrat.
I u més u fan dos,
més encara: u més u, més u, també fan dos
i si s’escau, quatre.

La matemàtica és una ciència exacta,
però els números i les paraules
resten al servei de l’home, mitjançant
les doctrines, l’excepció, la propaganda,
la metàfora i tres fulls en blanc
de gramatge 80 a 200 grams.

La verdad por delante

Article publicat al “Diario de Teruel” el passat dia 7

Llegir PDF la-verdad-por-delante