Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia

Licantropanot (fusió de materials amb poema)

Feia molt de temps que no arranjava una finestreta. Recentment n’he treballat una que l’he titulada Licatropatot o Panot sol i lluna torredarquí. Tot seguit penjo unes fotos i la Memòria o “making-of” del treball. No cal dir que la base torredarquina i els vincles barcelonins estan ben presents.

 

Memòria de l’obra

 

 

 

 

 

5è Certamen de Microrrelatos “Javier Tomeo”

 

Recentment s’han publicat les bases del V Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» que convoquen anualment l’Associación Literaria Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura amb seu a Alcanyís. Les bases s’han publicat en el blog i el Facebook de l’associació, tot i que les podeu veure tot seguit.

Aquest any la convocatòria presenta algunes novetats: els microrelats no han de superar les 200 paraules, amb la finalitat de poder publicar més textos, i té una nova categoria en llengua catalana en consideració al caràcter bilingüe del Baix Aragó Històric.

V Certamen Microrrelatos Tomeo – BASES CORREGIDAS-1

Narcís Lloveras, defensor de la República

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana