Governs i ciutadans

(Article publicat avui al Diario de Teruel)

Quantes voltes no s’haurà escoltat la sentència…: “Cada poble té el govern que es mereix”. No seré jo el que li tregui la gran part d’encert d’aquesta afirmació tant estesa, tot i que, últimament me inclino per una altra que, semblant a primera vista quasi idèntica, conté diferències importants. I així es pot dir: “Cada poble té el govern que se li sembla”, que “se li pareix”, diríem per terres occidentals de la llengua catalana.

La primera de les dues sentències es focalitza en la responsabilitat de la gent per haver-hi votat un determinat partit,  per la qual cosa no hi cap queixar-se després. La segona, de entrada, sembla no voler jutjar la gent, i dóna com a un fet que “els testos s’assemblen a les olles”: les persones voten a aquells que són com elles, poca cosa més es pot esperar. També podríem dir que voten a aquells que els agradaria ésser o semblar-se.

El pròxim més de maig veurem com, en alguns ajuntaments i autonomies, guanyaran persones que han estat imputades en processos de corrupció o que han estat mentiders o han mantingut comportaments poc ortodoxes en les seues tasques públiques.

Més encara, com els partits polítiques coneixen l’electorat, presentaran aquests candidats perquè estan segurs que els votaran. En aquest cas, les persones que els votin, no els faria res tenir comportaments com els seus votats, o tal vegada si estiguessin en el seu lloc voldrien fer el mateix. Hi cap una altra explicació? No cal dir que a la Comunitat Valenciana les coses van directament per aquest camí: Gürtel, Camps, terns i PP.

Un exemple paradigmàtic del que he dit, el tenim a Itàlia amb el senyor Silvio Berlusconi, primer Ministre i la persona més adinerada d’Itàlia, amb una fortuna de 5.900 milions de dòlars i que ocupa el lloc 45 entre les majors fortunes personals del món. Quants italians no voldrien tenir la fortuna de Berlusconi? Hi ha qui diu que com és tan ric no té necessitat d’utilitzar la política per enriquir-se. Ara bé, els escàndols sexuals i la manera tan personal d’escapolir-se’n de la justícia, també els agrada als italians?

José Miguel Gràcia

¿Están garantizadas las pensiones?

(Article a publicar al Diario de Teruel)

“José Miguel Gràcia*

No me gustaría convertirme en una ave de mal agüero, querido lector, pero he de manifestar mi opinión sobre eso de la garantía de las pensiones en un futuro próximo o remoto. Con el aumento de la edad de jubilación se garantiza que los trabajadores no puedan jubilarse a los 65 años y que menos jóvenes se incorporen a la actividad laboral, nada más. Con el incremento de número de años para determinar la base de la pensión se garantiza que los futuros jubilados cobraran menos. Con el aumento del período de cotización para el derecho a la pensión total se garantiza que los futuros jubilados cobrarán también menos. Nada más i nada menos. O somos tontos o nos hacemos pasar por tontos si decimos que con estas medidas el futuro de las pensiones está asegurado. O somos más tontos o nos hacemos pasar por más tontos aún si admitimos que estas medidas son vitales para salir de la crisis actual, habiendo reducido el déficit. Pero ¿qué déficit? ¿El de ahora? ¿El de dentro de 10 ó 20 años? ¿En base a qué? ¿Cuál será la evolución de la pirámide de población? ¿Cuántos serán los cotizantes de la Seguridad Social? ¿Cómo evolucionará la productividad? ¿Necesitaremos de la emigración? Nadie que yo sepa ha acertado nunca  en la evolución de la población de un determinado país, a medio y largo plazo. Permítanme que me carcajee de las previsiones. Si algún día dejamos atrás la crisis, como es de esperar, se reducirá el paro y por lo tanto habrá más cotizantes, y esa caja que todo el mundo se empeña en que sea autónoma —no sé por qué— y que yo no acierto a entender, será suficiente, pero los pensionistas cobrarán menos. Si no remontamos la crisis o caemos en una nueva, habrá más paro, menos cotizantes, más déficit y se practicaran recortes en todo lo que se pueda, no quedando excluidas las pensiones. ¿En qué habrá quedado la garantía de las pensiones? A no ser que la fuerza de los votos de los pensionistas esté más organizada y sea más decisiva que ahora, el retoque de las pensiones a la baja estará bien servido. La única justificación que se me ocurre, en cuanto a la reforma de las pensiones, es la equidad y la justicia distributiva del global del gasto en pensiones, según méritos individuales: mayores contribuciones en tiempo e importes.

Allá por el mes de abril del año 2009 escribía yo: “qué gobierno suicida osaría reducir las pensiones o limitar los gastos relacionados con los jubilados, teniendo en cuenta la gran fuerza electoral que representan los pensionistas en cualquier país del mundo” Pues bien, el señor Rodríguez Zapatero y su gobierno han osado hacerlo. Veremos los resultados de las próximas elecciones. Alguien me dirá que se han visto obligados a hacerlo, y no le faltará razón, pero lo han hecho con tanta insistencia, fruición y aparente convicción, que se han “pasado”. Y además lo han vendido como una garantía de futuro. Yo por aquí no paso. Pretendiendo ser objetivo, no puedo menos que manifestar que con el Partido Popular aún sería peor. Pero el caso es que en el poder está el Partido Socialista, y este partido ha tocado las pensiones presentes y futuras. Si la ciencia demoscópica se cumple, pronto lo sufriremos en nuestras propias carnes. Los resultados electorales futuros y sus análisis, muy a pesar mío, evidenciarán la razón de aquello que escribí en 2009. Y en cada pueblo, en cada autonomía, y, más tarde en el total de España,  tendrán (tendremos) los gobiernos que más se parezcan a la ciudadanía, se lo merezcan o no se lo merezcan.

Cualquier recorte en los gastos públicos, bien sea aplicado a los pensionistas o a cualquier otro grupo social, reduce el déficit del Estado, es cierto, pero aumenta el paro “impepinablemente” e inmediatamente.  Solamente en el caso de que los recortes se tradujesen íntegramente en una disminución de las importaciones, no sería cierta mi anterior afirmación.

Seamos serios y digamos claramente que con la reforma de las pensiones se pretende que los pensionistas cobren menos en el futuro, todo lo demás es somiar truites como diríamos en catalán, que no quiere decir “soñar tortillas” sino creer cosas imposibles o estar en las nubes.

*Economista”

El meu equip de música

1) Una aproximació succinta al meu equip de música

Josè Miguel Gràcia

Des que vaig fer l’ultima reestructuració del meu equip, puc dir que la característica fonamental és la seua musicalitat i neutralitat. Així volia que fos. Vaig optar per adquirir uns aparells, els més, aparentment, senzills i minimalistes possibles. Dins de l’ampli ventall de marques, qualitats, característiques musicals, etc., vaig prendre la decisió de dirigir-me envers les games inferiors, més abordables i de marques minoritàries, però ben reconegudes, altrament dit, ser “cua de lleó i no cap de ratolí. El resultat és el que veieu en la fotografia i que us aniré explicant de mica en mica i aparell per aparell. Suposo que no seran massa els visitants del meu bloc interessats en aquests tipus d’objectes musicals, per considerar-los massa sofisticats i construïts amb una tecnologia poc accessible. Tot i que, també tinc l’esperança que algú es sentirà atret, encara que només sigui per una salutífera curiositat. Per a mi, només són uns estris que, adequadament col·locats, ordenats i connectats —cercant la major sinergia— poden reproduir la música enregistrada en diferents suports, amb la màxima naturalitat i fidelitat possible. Diguem-ne, amb la presumptuositat pròpia d’un audiòfil, com si estiguessin presents els cantants, els instruments i tota l’orquestra a la nostra cambra d’audició. Vana esperança d’altra banda.

El risc de l’audiòfil, no pas del melòman, es que pot arribar a no gaudir de la música en directe per manca de propietats acústiques del local, per soroll en els espais públics, per no seure al centre de la sala, perquè estosseguen alguns, perquè l’instrument solista  està ensorrat per la bateria, i tantes i tantes coses. Quan més puritanisme audiòfil concep una persona, més s’allunya del gaudiment de la música en directe. Us confesso que, amb l’excepció de la música clàssica en un bon auditori, alguna cosa d’allò que tot just acabo de dir, em sol passar a mi, i no em considero un purità audiófil, només un aprenent d’audiòfil. No voldria anar més enllà de la meua limitada dèria actual per la qualitat  en la reproducció de la música enllaunada.

(A mesura que vagi publicant aquesta sèrie, l’anirè penjant a una pàgina nova que he obert, la qual es podrà veure acumulada mitjançant la pestanya Musica/el meu equip)

El català a la xarxa

Els internautes impregnen el català a la xarxa  i diferents estudis evidencien que la gran difusió de la llengua catalana a internet es deu fonamentalment a l’activisme dels usuaris.

El nombre d’entrades a la Viquipèdia és equivalent a la seua homòloga en xinès. El català és la vuitena llengua a la blocosfera i la catorzena llengua a Google i a la Wikipèdia.

Aquestes i altres afirmacions podeu llegir-les a un article de l’Avui , on també opina Natxo Sorolla.

Que vergonya

Que vergonya! Que gran vergonya! Uns quants ajuntaments de la Franja van presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües, adduint l’extravagant i infundada raó d’invasió de competències municipals. Van ser els ajuntaments de Faió, Fórnols, Fraga, la Codonyera, la Ginebrosa, la Freixneda, Lascuarre, Nonasp, Torre del Comte, Vall-de-roures i Aiguaviva. Tots ells del PP i del PAR, ambdós camins duen a Roma, vull dir a la “il·lustració”, al “progressisme”, a la “raó científica”.  Els hauria de caure la cara de vergonya ara que, ni tan sols, el TC no els ha admès a tràmit el recurs per manca de legitimitat d’aquests municipis, perquè la Llei no delimita les zones lingüístiques —ho ha de fer el Consell de Llengües—  i perquè la manca de desenvolupament de la Llei impedeix valorar l’hipotètic fet d’invasió competencial.  No li ha calgut al Tribunal  entrar en els continguts. Per a què perdre més de temps.

El PP, el PAR i els de la FACAO (= PNHC) restaran impertèrrits, ignorant les raons científiques, la Història, les opinions dels filòlegs, lingüistes, escriptors i el sentit comú. “Què sap el gat de fer culleres, si mai no ha estat cullerer?” Millor encara: què pinta la ciència enfront d’una almosta de vots?

Mentrestant, el dilluns és lunes i la sindria o meló d’aigua és sandia, i sota una pancarta, posada a les mans d’uns xiquets, un altre dia, per demostrar la impossibilitat d’escriure la llengua de la Franja, escriuran: la parlo, però no la escric. Una fefaent prova de la validesa de les seues raons.

Juan Zurita exposa a Terol

Del 25 de febrer al 6 de març del 2011, el pintor Juan Zurita exposa al Museo de Teruel, plaça Fray Aselmo Polanco, una magnífica col·lecció de quadres  (Human cartography). Després ho farà a Saragossa i a Alcanyís. Juan Zorita naixé a Aiguaviva (1975) i es va formar a Saragossa i especialment a Barcelona. La seua obra és impactant i inconfusible. Amb paraules del propi pintor els seus quadres són: “Imatges nocturnes, personatges anònims de rostres indefinits, fragments de la gran ciutat i les seues llums són els elements d’experimentació en el meu treball”. La nit de Juan Zorita és la nit de Barcelona, i més concretament la nit de la Rambla de Barcelona, on passejava freqüentment. L’anar i venir dels vianants reflectits sobre els aparadors. Moltes figures femenines, esveltes i atractives, llum de neó i artificialitat teatral. I al final una llum malva impregna i cobreix les teles de Juan Zorita, que ell defineix com “maduixa chiclet”. Converteix en pintura al oli les imatges fotogràfiques i videogràfiques, instantànies i vídeos “robats”. Mitjançant el photoshop estabilitza les imatges, les difumina, les interpreta i la seua mà les impulsa als pinzells. A l’exposició presenta també tres vídeos força interesants.

A l’haver de Juan Zorita hi ha una vintena de exposicions individuals, un centenar de col·lectives i més de vint premis i beques. Als seus 35 anys, el pintor “aiguaivà” té obert un futur ben prometedor.

José Miguel Gràcia

 

Un greu atac a la llengua catalana i a la llibertat d’expressió

El govern valencià ha instat Acció Cultural del País València (ACPV), propietària dels repetidors de TV3 en aquell territori, a abonar abans del 20 de març els 600.000 euros corresponents a dues de les tres multes que li va imposar per les emissions de la cadena pública catalana, que l’executiu de Francisco Camps considera “il·legals”. Fa un temps ja havia pagat una multa de 127.000 euros. L’atac a aquesta associació cultural no té cap precedent.

El passat 28 de gener escribia jo en un article sobre les televisions autonòmiques: “L’anàlisi o la pura observació de conceptes o idees tals com: la por a la llibertat, els interessos polítics, la concepció restringida de democràcia d’alguns, l’odi al veí, la por que els altres siguin millors, el menyspreu a la competència, la manca de demanda social, etc., etc., ens proporcionaran la contestació de la pregunta”

I del acord entre Aragón Televisión i TV3, què està pasant?

Llegir notícia conpleta: El Punt

Nou President d’ASCUMA

El dissabte dia 12 van tenir lloc les Assemblees Ordinària i Extraordinària de la Associació Cultural del Matarranya. En la primera es van presentar els comptes i la memòria de les activitats de l’any 2010, i en la segona es van elegir els nous vocals i el nou president i vicepresidents.

Veieu la ressenya de les reunions a: ascuma.org

La intolerància d’uns periodistes d’Osca

Com aragonès de parla catalana em fa vergonya l’actitud d’uns periodistes a Osca que no van deixar respondre en català, una pregunta feta en català, al entrenador del Girona, malgrat que va dir que després respondria en castellà a qui ho vulgues. Per cert, l’entrenador del Girona, Raül Agné, és nascut a Mequinensa. A Osca, un franjolí  no ha pogut dir unes paraules en català, la llengua pròpia d’una part d’Aragó. Visca la llibertat, la tolerància i el respecte a la cultura!

Veieu la notícia i video: aquí

Presentació d’”Espectral” al Centre Aragonès de Barcelona

Ja havia escrit el post “Ángel Guinda i Carlos Azagra” quan el divendres, dia 4, vaig anar a la presentació de l’últim llibre d’Ángel Guida, Espectral, al Centre Aragonès de Barcelona, carrer Joaquin Costa, 68. A la primera planta, la Sala Joaquin Costa —aquest any es celebra el centenari d’aquest il·lustre aragonès—  hi era plena de gom a gom d’accents aragonesos,  abans de començar les presentacions. Més dones que hòmens com gairebé sempre en els actes culturals, i dones aragoneses, la majoria. De la segona planta arribaven remors de moltes persones —gairebé tots hòmens amb molts anys de jubilació a les espatlles—  que jugaven al guinyot o a l’arrastrat, o es prenien alguna cosa al bar petant la xerradeta. O potser alguns (o algunes) visitaven la perruqueria aprofitant l’oferta per als temps de crisi. (Veieu la fulleta informativa). Aquells de la segona planta no havien vingut per la presentació.

En primer lloc i després de les paraules de benvinguda del president del Centre Aragonés, es va fer la presentació del llibre Yin. Poetas aragonesas (Olifante, Ediciones de Poesía) —la primera  antologia de poetesses aragoneses—, per part de l’editora i Ángel Guinda. Van participar algunes autores llegint un poema. Molt bones i joves veus. Guinda ha declarat  recentment que té en projecte una altra antologia poètica referida a hòmens i dones aragoneses que han escrit o escriuen en català i en aragonès.

Després va tenir lloc l’esperada presentació del llibre Espectral d’Ángel Guinda, el qual va donar lectura a uns quans poemes. El poeta ha dit de la seua obra: “Dins d’un procés constant d’aprenentatge, Espectral ve a ser un exercici radical de la meua experiència de la poesia enfront de la poesia de l’experiència com a tendència dominant en la literatura actual: una activa autocontemplació existencial”. Jo no faré cap comentari d’aquest últim llibre, metafòric i hiperbòlic, del flamant Premi de les Lletres Aragoneses 2010, em limitaré a transcriure en català els primers paràgrafs. Li deixo la tasca al lector:

“QUE BOBINA DE FOC flota per l’horitzó? Ser cercle és ser univers. Versos meus, gireu!

ETS TU FOSCOR, la flama que em crida? Apagada a l’ombra hi ha una altra ombra!

UN SOMNI AMARTELLA la xarxa de les meues neurones: un nen creua el món amb un fèretre a l’espatlla, i aquest nen sóc jo.

BAIXEU EL VOLUM DE LA CLAREDAT. A cada colze de la llum apareix un ramat de girafes cegues. Nusos en flames es desencadenen a la recerca dels ratpenats del mar. Em trasbalsa la sang de l’aire que enrasa els nostres ulls! La meua ànima és un ovni sense destinació? Rauco. Surto del món per entrar en mi mateix!…”

La signatura d’exemplars va ser llarga, emotiva i amb molts i molts accents aragonesos.