Recortes de derechos y más paro

Publicat al Diario de Teruel

(Fa uns dies quan vaig escriure l’article no coneixíem encara les grans retallades presupuestaries)

                                                                                        ” José Miguel Gràcia

No sé si tenía toda la razón Alfonso Guerra cuando dijo, hace ya bastantes años: “A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Se refería, claro está, a las transformaciones que el Partido Socialista iba a efectuar a lo largo de aquella su primera legislatura en el gobierno. Cambios los hubo, y el reconocimiento por parte de su madre…, como no soy la madre, poco puedo decir.

Ahora hago mía la frase, la traspongo y la actualizo: “En algo más de cien días de gobierno del Partido Popular, a esta España no la conoce ni la madre que la parió”. Si quieren, suavizo la frase y digo, como así lo hacía un titular de La Vanguardia —periódico poco izquierdoso—: “El Partido Popular desmonta en cien días los ocho años de Rodríguez Zapatero”.

Vayamos por partes: Ruiz Gallardón ha anunciado que reformarán la ley del Aborto, actual ley de plazos para volver a la ley de supuestos, con lo que volverá la inseguridad de la mujer y la de los centros que practiquen el aborto. No olvidemos que con la ley de plazos disminuyeron los abortos. Y lo más curioso es que se eliminará la posibilidad de decidir a las niñas de 16 años sin el consentimiento de sus padres, al objeto de reducir los abortos, suponiendo que los padres son más reacios a la interrupción del embarazo, menudo chiste.

El PP deja en dique seco la ley de Dependencia aprobada el 2006, el cuarto pilar del Estado del bienestar. No cabe duda que se aproximaba bastante a una típica inversión generadora de empleo, por lo tanto, su período de barbecho o yermo plurianual o eternal contribuirá a aumentar el paro.

Eliminarán la asignatura de Educación para la Ciudadanía con la excusa de su alta carga de adoctrinamiento. Si el objetivo era crear buenos ciudadanos, ahora el objetivo será crear buenos católicos, complaciendo así a la derecha más radical y a la Conferencia Episcopal.

El 30 de diciembre el PP hizo pasar a mejor vida la renta de emancipación de los jóvenes, es decir la ayuda para el alquiler de viviendas. Parece ser que esta medida había beneficiado a más de 300 000 jóvenes.

Con el cambio de oficinas y de dependencia, la ley de la Memoria Histórica tiene los días contados. ¡Que se puede esperar de un partido que no ha renegado expresamente del franquismo! Eso de enterrar con dignidad a tantas personas que yacen en las cunetas o en cualquier parte, no deja de ser una fruslería después de la transición… ¿Para qué remover el pasado

El Gobierno ha decidido recuperar la desgravación fiscal de la vivienda para estimular la construcción. No puedo entender tamaña barbaridad después de lo que ha llovido sobre la burbuja inmobiliaria. ¡Pero si el precio de la vivienda debe bajar mucho más hasta situarse en su valor real…! Una medida de este tipo solo hace que frenar la caída. ¿Para qué?

Con la reforma de la ley de Costas, el Sr. Cañete tiene la voluntad de privatizar al máximo el dominio público bajo el eufemismo de garantizar mayor seguridad jurídica.

Se aplazan casi todas las inversiones y subvenciones para las energías renovables y se potencia la energía nuclear, con lo cual se ha dado un verdadero trallazo al gran desarrollo tecnológico de las renovables y a una importante fuente de generación de empleo.

No hace falta ser muy perspicaz para deducir lo que van a hacer con TVE: se le recortarán al máximo sus presupuestos, se privatizaran muchas producciones, la pérdida de calidad será evidente, se volverán a recortar su presupuesto, se intentará controlar sus informativos, etc., etc. Véase como ejemplo el Canal 9 y TeleMadrid, y recuérdese la TVE de Urdaci.

Y la lista, no crean que acaba aquí, podría seguir y seguir… Como han podido apreciar me he dejado para el final el gran cambio, la gran reforma o contrarreforma: la laboral. Las pequeñas reformas del pasado Gobierno fueron como gotas de agua comparadas con el mar de recortes laborales de la de Rajoy. La desaparición de los convenios sectoriales, el período de prueba de doce meses, el arbitraje obligatorio, la movilidad, la unilateralidad por parte del empresario: toda una gran pérdida de derechos fundamentales que en algún momento se declararán posiblemente inconstitucionales. Todo en aras de la flexibilidad para la generación de empleo. Y la guinda del pastel no podía ser otra que el anuncio del Gobierno: “estas medidas, de entrada, producirán una pérdida de 630.000 empleos”. Más que una paradoja, el anuncio es una desfachatez. Hasta puede que el Gobierno se crea lo que dice, lo cual aún es peor. Unos pasos más,  unos recortes sobre lo ya recortado y nos acercaremos al Partenón, o nos lo imaginaremos cuando protestemos por nuestra particular plaza de Sintagma. A España no la reconocerán ni la madre que la parió, ni el padre que la engendró.”

Buenos Aires (IV) Establiments emblemàtics

No pretenc establir la llista de tots els establiments emblemàtics de Buenos Aires, tot i que, penso, vam visitar la majoria dels més importants. Segur que mereixen una visita els que us relaciono en fotografies tot seguit. En comentaré dos o tres.

El “Cafè Tortoni”, ubicat al 825 de l’Avenida de Mayo, a la Ciutat de Buenos Aires, és el més representatiu de l’esperit tradicional d’aquesta avinguda i una llegenda de la ciutat. Hi va funcionar la penya literària de més predicament de Buenos Aires, liderada pel pintor Benito Quinquela Martín. En l’actualitat segueix sent un lloc de difusió cultural i turística per excel·lència. La llibreria “Ateneo” destaca per situar-se a l’antic teatre Grand Splendid, havent conservat l’arquitectura original d’aquest teatre, però readaptat per funcionar com a llibreria. Es troba a l’Avinguda Santa Fe 1860, al barri de Recoleta. Va ser triada pel diari britànic The Guardian com la segona llibreria més bella del món. El Café-Restaurant “36 billares”, situat sobre una de les tradicionals avingudes de la ciutat de Buenos Aires, l’Av. de Mayo, es presenta al món plantat com un pedestal de la història argentina. Amb més de 115 anys de trajectòria, el lloc representa un clàssic de Buenos Aires i un tros de la cultura “portenya”.

Incompliment de la Llei de Llengües

Com el Govern d’Aragó(PP, PAR) no aplica la Llei de Llengües, el president de Chunta Aragonesista, José Luis Soro, ha traslladat a la Unió Europea la seua queixa per l’incompliment de la Llei de Llengües d’Aragó. Soro es va citar amb l’alt funcionari del Consell d’Europa Ilya Subbotin i es va reunir amb els eurodiputats d’ALE Ana Miranda, José Luis Linazasoro i Tatjana Zdanoka. E. P. Quan un govern no compleix les lleix, com pot exigir que les compleixin els ciutadans?

Buenos Aires (III). La Boca (Caminito)

Caminito és un carrer museu i un passatge tradicional, de gran valor cultural i sobre tot turístic, ubicat al barri de la Boca. El lloc va adquirir significat cultural pel fet que va inspirar la música del famós tango “Caminito” (1926), composta per Juan de Dios Filiberto, tot i que la lletra del conegut tango, escrita per Gabino Coria, està inspirada en un senderol de la localitat d’Olta, a la província de la Rioja. El Caminito va ser convertit oficialment en carrer museu el 1959. A uns 400 metres, travessant uns petits carres, es troba “La Bombonera”, l’estadi de Futbol del Club Atlético Boca Juniors. El dia que vam ser-hi nosaltres, aquest barri hi era ple de brasilers, la qual cosa no és gens estranya perquè són els turistes més nombrosos a Buenos Aires, i a més força futbolers. El nom del barri de la Boca es deu al fet de què està situat a la desembocadura d’un rierol del Rio de la Plata. A la Boca es localitzava el principal port de Buenos Aires però la seua poca profunditat no permetia vaixells de gran calat i per això, després de la proposta d’Eduardo Madero, el port es va traslladar més al nord. La zona de major entrada de vaixells, a les darreries del segle XIX va començar a ser habitat per immigrants italians, principalment genovesos, que li van donar la seua fisonomia actual. Els “conventillos” eren construccions de xapa amb una gran quantitat de petites habitacions, on “s’acomodava” cada família, amb una cuina i un bany compartit per a tots els inquilins que l’habitaven. En 1882 arran d’un conflicte laboral que va culminar amb una vaga, un grup d’immigrants genovesos van decidir independitzar la Boca de l’Argentina. Van signar una acta en la qual van informar al rei d’Itàlia que havien constituït la “República Independent de la Boca” i van aixecar la seua bandera.

Buenos Aires (II) El Congrés i la Casa Rosada

Quan vam visitar el Congrés, el dia era plujós. El Congrés de la Nació és una assemblea bicameral, conformada per la Cambra de Diputats i el Senat. Els diputats s’elegeixen segons el mètode de representació proporcional en cadascun dels 257 districtes en què està dividit el país. Cada província argentina i la Ciutat Autònoma de Buenos Aires tenen assignat un nombre específic de diputats segons llur població. El Senat està integrat per 72 senadors; dos s’assignen al partit que hagi aconseguit la majoria dels vots per província i dos per la ciutat autònoma de Buenos Aires, i un d’altre s’assigna a la primera minoria (és a dir, al partit que hagi aconseguit la segona posició en nombre de vots) per província i per la ciutat autònoma de Buenos Aires. De l’interior del Congrés podem destacar els marbres importats d’Europa, els salons amb el seus vitralls dels sostres, la gran llàntia de milers de quilos i la biblioteca amb les seues parets enteixinades de fusta d’arrel de noguera italiana i el seu rellotge, regal de la Infanta Isabel de Borbó amb motiu del segon centenari, l’any 1910. Om diu que aquest rellotge és el primer on es representa el número quatre amb quatre pals i que ja havia estat regalat un parell de vegades abans.

El President de la República Argentina, elegit per sufragi universal, és cap d’estat, cap de l’Administració Pública nacional i Comandant en Cap de les forces armades; designa i remou lliurement el Cap de Gabinet i els ministres. La seu de la Presidencia i el Govern és la Casa Rosada. Des de fa molt de temps els presidents no resideixen a la Casa Rosada. L’edifici s’ubica sobre l’antic fortí de Buenos Aires, construït el 1713 i modificat el 1820. La fortalesa fou demolida a la dècada de 1850 per tal de construir al seu lloc, l’edifici de l’Aduana Nova i  al seu costat el Palau de Correus. Ambdós edificis es van unir i modificar per donar lloc a la Casa Rosada el 1894 i es va inaugurar durant la segona presidència de Roca. Om diu que el color rosa prové de la sang dels animals que mesclaven amb la calç per fer-la més resistent (l’escorxador hi era a prop). Cal destacar del interior el Saló Blanc i el pati. No manquen quadres de pintors argentins, retrats i fotografies dels presidents, pròcers, artistes i altres destacats argentins. Per exemple, en Messi ja té un lloc. Tots els dies feiners arriba la presidenta en helicòpter, li estenen una catifa roja al pati d’entrada i mitjançant un petit ascensor —d’estil victorià, de fusta de roure i marqueteria i miralls— arriba al seu despatx.

Buenos Aires (I)

Buenos Aires, capital federal d’Argentina, és una ciutat gran, força gran, amb llargues i amples avingudes i extensos parcs.  És tan gran la ciutat que dins del centre hi ha un districte que es diu microcentre. Pretendre descriure-la en unes quantes pàgines seria tan pretensiós com impossible. Em conformaré comentant algunes de les seues singularitats; això sí, com he fet moltes fotografies, en penjaré unes quantes en el transcurs d’uns dies

Amb una població d’uns 3 milions, i amb més de 12 milions en la seua àrea metropolitana (el Gran Buenos Aires) és la segona ciutat més gran d’Amèrica del Sud  i un dels centres urbans més grans del món

La ciutat fou fundada primerament com a Santa María del Buen Ayre el 1536 per una expedició espanyola a la recerca d’or, sota el comandament de Pedro de Mendoza, situada a l’actual barri de San Telmo. El segon establiment, ja definitiu, va ser obra de Juan de Garay el 1580.

Resumint, podem dir que la ciutat és ben fàcil de recórrer, al voltant de la Plaza de Mayo hi són els cèntrics barris de Retiro, San Telmo i Recoleta, al nord ens trobem amb els extensos parcs de Palermo, al sud l’antic port de La Boca, a l’est l’estuari de Río de la Plata i a l’oest les grans planícies.

Per començar m’agradaria dir alguna cosa de l’hotel on ens varem allotjar: situat entre els barris de Montserrat i San Telmo, el 1890 Hotel Boutique és un establiment de gestió familiar que ocupa un bonic edifici reformat, típicament porteny que data de 1870. Es pot gaudir d’un bon descans reparador a les seues habitacions —només sis— al llarg d’un pati d’exuberant natura. Els espais comuns estan plens d’art, així com les habitacions. Durant les 24 hores del dia, les persones que tenen cura de la casa estan sempre preparades, amb molta amabilitat i familiaritat, a ajudar i donar qualsevol tipus d’informació de la ciutat. Tan de bo que algun dia el barri pogués superar el període de decadència en què es troba. Altres barris de Buenos Aires també.

Jotetes a dos lingüistes, escrites des de l’avió

(Amb una especial dedicació a la consellera Serrat, catalanoparlant de Ripoll)
A l’avió de tornada de Buenos Aires em trobo, cosa rara, amb un diari de Saragossa on puc  llegir —alguna cosa havia vist per internet— que Rudi i Biel estan plenament d’acord de reformar la Llei de Llengües en breu per eliminar la paraula “català”, entre altres modificacions. Sense pensar-ho dues vegades hem poso a escriure unes “jotetes”, les quals no passaran mai als llibres de literatura, però ben bé podrien cantar-se  algun dia  a la Plaça del Pilar. Ja em direu si us han agradat.

Ja no ens calen més lingüistes
a la Franja d’Aragó,
amb Rudi, la presidenta
i amb el Biel allà a les Corts.

Ells si que en saben de llengües,
tots dos són més que doctors,
si oficialment no estudiaren,
cum laude els hi dono jo.

Després de passar molts anys
per la Franja i el voltant,
han descobert que la llengua
ni és, ni és sembla al català.

Poble a poble, vila a vila
a la gent han escoltat.
Lloc  a lloc també al Mesquí
diferències han trobat.

“De què ens serveix un lingüista,
un filòleg o escriptor,
quan la incultura del poble
és la saviesa millor?”

“Com pot ser una llengua pròpia
el català a l’Aragó,
si el parlen a Catalunya
i no volen ser espanyols?”

Els lingüistes del pepé
més els lingüístes del par
han descobert les mil llengües
orientals i occidentals.

Vinc de nit i vinc de lluny
d’un país  que parlen rar:
“Escribinos, che, boludo,
si el pibe probá y ganá”.

Amb les llums mig apagades:
“Si en el futuro sos dos
y tenés sube del subte
egresala y paga vos”

Si el Biel i la Rudi saben
la conversa que he escoltat,
diran que espanyol no sembla
per tant serà català.

No cal que parlem mal d’ells,
amics i lectors del bloc,
anomenem-los “lingüistes”,
“filòlegs”, “cultes doctors”.

I amb aquesta m’acomiado
sense cap ressentiment
que se’l guardin els del par,
i la facao i el pepé.

Pere el Gran, rei d’Aragó

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, carrer Comtes, 2  de Barcelona s’exposen una sèrie de documents, un recorregut per les diferents facetes d’una vida i un regnat. El rei és Pere el Gran rei d’Aragó (1240-1285), de regnat ben curt, només 9 anys, però magne.

(Més endavant, quan torni del viatge que començo avui, en faré cinc cèntims, perquè crec que l’exposició és prou interessant)

Convents: a casa tenim molt per arreglar

Últimament hem pogut llegir en alguns mitjans de comunicació aragonesos, informacions sobre el perill de ruïna total en que es troben alguns convents d’Aragó. Un d’aquest es el Convent del Pilar, en Javierregaray (Vall d’Hecho) com ho denominen les guies turístiques que encara el citen, que és de propietat privada. Quan els seus propietaris, “han intentat reconstruir-lo en alguna ocasió”, han abandonat aquest propòsit davant el descomunal desemborsament que suposaria. Les males herbes porten dos cents anys creixent sense control en aquest convent mercedari i la vegetació ha camuflat gran part de les seus estances.

Un altre és el monestir cistercenc de Santa Fe, al costat de Cuarte de Huerva (Saragossa), podria acabar reduït a un munt de ruïnes a causa del preocupant abandonament i deteriorament que pateix des de fa anys, tot i ser Bé d’Interès Cultural (BIC) des de 1979. Amb una superfície emmurallada de més de quatre ha, aquest monestir, que manté la mateixa estètica que els saragossans de Veruela o de Rueda, va ser construït sobre un altre anterior, del qual no queden restes visibles, entorn de l’any 1739, com s’hi  indica a la inscripció de la porta principal. Arran de la desamortització de Mendizábal, va ser adquirit per la família Jordana de Pozas el segle XIX, uns anys després que fos parcialment destruït per les tropes napoleòniques, que es van assentar al monestir durant la Guerra de la Independència.

La combinació de propietaris públics i privats ha impedit que la Cartoixa Baixa de la Concepció, al barri saragossà del mateix nom, sigui avui un informe munt de runa. Al costat del restaurant, que amenaça ruïna i està tancat, es troben l’hostatgeria i la procura. Més enllà, la porteria que ha estat restaurada i el refectori que és utilitzat per l’Ajuntament en ocasions assenyalades i també espera una reforma. L’església, de l’arquebisbat de Saragossa, és objecte d’una conscienciosa recuperació que està tornant a la vida els frescos de la nau.

        Dos exemples molt més propers els tenim al Baix Aragó i al Matarranya amb dècades i fins i tot segles d’abandonament. El Convent del Desert, entre la Torre de Villella i Calanda, n’és un. Cenobi d’estil barroc de carmelites descalços de propietat privada, és enmig del no res, allunyat de qualsevol nucli habitat. Segons informacions de l’alcalde de la Torre de Vilella “l’any 2003 el consistori va intentar comprar-lo, per convertir-lo en un centre d’interpretació, però els seus titulars van demanar 420.000 euros i al final se’l va quedar una empresa de Casp per només 102.000 euros” Recordo que quan era molt petit, tots els de casa vam fer una excursió fins on es podia arribar en carro: un mas que treballava la família dels Capes de la Codonyera. Recordo també una inscripció que hi havia a la porta de una cel·la “Si un descalzo se condena, doblada serà su pena” No la vaig entendre gaire, ara menys encara. Si l’infern és etern, com es pot condemnar dues vegades eternament?

I per acabar, tot i que segur que n’hi ha molts més de convents en ruïnes, faré esment al convent o santuari  de Nostra Senyora de Gràcia o Mare de Déu de Gràcia que es troba al terme municipal de la Freixneda, a la comarca del Matarranya. Sembla que aquest convent de frares mínims no es va arribar a acabar mai.

A casa tenim molt per arreglar.

                                                                                                          José Miguel Gràcia

Tot és groc si és febrer

La llum és groga,
el cel és groc,
l’aroma és groga
de l’aromer.
Mimosa groga,
glomèruls grocs
de tacte groc
d’ahir febrer.