Recital de Tomàs Bosque a Alcanyís

Ja han estat editats el cartell i invitació oficials de l’acte com podeu veure aquí sota. També ASCUMA ha confeccionat el programa. Tant el cartell com el programa s’han editat en català i en castellà, i ambdues versions hi són al pdf.

pdf invitació

pdf cartell

pdf programa



Cant a la llibertat / Himne d’Aragó

Hem rebut diverses indicacions sobre petits canvis per millorar la traducció. Gairebé totes han  estat tingudes en compte per ben encertades. També hem fet nosaltres petits canvis. El resultat el podeu veure tot seguit. (Volen donar les gràcies concretament a Ramon Royo per ser el que ens va fer moure vers la versió en català més occidental i, como no, a l’Artur Quintana per la seua aportació de millores  i definitiva opinió.

Aquesta, podríem dir, que és la versió definitiva:

José Antonio Labordeta

Cant a la llibertat

Hi haurà un dia quan tots
a l’aixecar la vista
podrem veure una terra
on diga llibertat. (bis) 

Germà, pren-me la mà,
també teu el meu front
i aquell teu gest de sempre
caurà sense aixecar
forts temporals de por
davant la llibertat.

Farem camí tots junts
cap a un mateix destí
unint les nostres forces
per a poder aixecar
a tots els que van caure
per cridar llibertat.

I sonaran campanes
de tots els campanars,
i els nostres camps deserts
tornaran a granar
unes espigues altes
madures per fer el pa.

El pa que en el passat
mai va ser repartit
a aquells hòmens i dones
que van fer el que pogueren
per empènyer la història
cap a la llibertat.

Potser que aquell matí
tan bell com desitgem,
ni tu, ni jo, ni l’altre
a veure arribarem.
Haurem d’espentejar-lo
per a que puga ser.

Que siga com un vent
que arrenque la malesa
sorgint la veritat,
i esborre dels camins
els segles de destrosses
contra la llibertat.

Traducció al català de Mari-Carmen Díaz i José Miguel Gràcia

pdf en català

pdf en castellà i català


Tomàs Bosque torna a cantar

Abans de disposar del cartell i programa, aquí teniu el meu avanç per a qué us aneu preparant. L’entrada serà lliure. Més endavant us faré arribar la informació completa i el cartell oficial.

pdf: Cartell català

pdf: Cartell castellà

Cant a la Llibertat: himne d’Aragó

La comissió promotora de la iniciativa legislativa popular per a l’adopció del “Cant de la llibertat” com a himne d’Aragó, constituïda legalment ahir, presenta  avui a les Corts d’Aragó, el corresponent escrit, sol·licitant la tramitació d’una llei  per a declarar el  “Cant a la llibertat” de José Antonio Labordeta himne oficial d’Aragó. Després vindrà la recollida de les 15.000 signatures.

Una de les 10 associacions que conformen l’esmentada comissió és l’Associació Cultural del Matarranya, representada a tots els efectes per Ramón Mur en totes les actuacions de la coordinadora d’associacions.

Tot seguit podeu llegir el “Cant a la Llibertat”. Prèviament havíem fet una traducció en català oriental estàndard. La versió d’ara, que podria ser la definitiva, mostra les típiques formes verbals occidentals i algun altre petit canvi amb relació a la versió primera.

José Antonio Labordeta

Cant a la llibertat 

(en català occidental)

Hi haurà un dia en què tots
a l’aixecar la vista
podrem veure una terra
on diga llibertat. (bis)

Germà, la meua mà,
també teu el meu front
i aquell teu gest de sempre
caurà sense aixecar
els huracans de por
davant la llibertat.

Farem camí plegats
cap a un mateix destí
unint les nostres forces
per a poder aixecar
a tots els que van caure
per cridar llibertat. 

I sonaran campanes
de tots els campanars,
i els nostres camps deserts
tornaran a granar
unes espigues altes
madures per fer el pa.

El pa que en el passat
mai va ser repartit
a aquells hòmens i dones
que feren quan pogueren
per empènyer la història
cap a la llibertat.

També hi sembla possible
que aquell matí tan bell,
ni tu, ni jo, ni l’altre
a veure arribarem.
Espentejar-lo hauríem
per a que puga ser.

Que siga com un vent
que arrenque la malesa
alçant-se la veritat,
i esborre dels camins
els segles de destrosses
contra la llibertat.

Traducció al català de Mari-Carmen  Díaz i José Miguel Gràcia

20a Trobada d’ASCUMA a Maella

Aquest any, l’Associació Cultural del Matarranya celebra la Trobada Cultural del Matarranya a la vila de Maella, el 7 de novembre.

Per a veure el programa entreu a: http://www.ascuma.org/wordpress/20a-trobada-cultural-a-maella/

 

 

 

 

 

 

Ressenya del programa a  La Comarca d’Alcanyís

 

El Consell de Llengües complet

Segons “El Periódico de Aragon” “els socis de la coalició s’han posat d’acord en els noms definitius que conformaran el Consell Superior de Llengües. Per part del Executiu autonòmic integraran aquest nou òrgan, José Bada, Carmen Alcover —escriptora especialitzada en les llengües d’Aragó—, Ignacio Micolau —arxiver i historiador d’Alcanyís—, Manuel Castán —filòleg aragonès i Fernando Sánchez —coordinador de l’associació lingüística Nogará—, que es sumen als 10 ja seleccionats per la Universitat i les Corts”

Ressenya bibliogràfica i professional dels membres nomenats pel Govern

Notícia al Periódico

Els altres 10 membres

¿Quedará en papel mojado?

(Article publicat avui a El Periódico de Aragón)

José Miguel Gràcia

Estaba a punto de publicar un pequeño artículo sobre el retraso en la aplicación de la Ley de Lenguas y más concretamente en lo que se refiere al nombramiento de los miembros del Consejo Superior de Lenguas, cuyo retraso excede los seis meses, ya que deberían haberse nombrado a finales de marzo, cumpliendo el plazo de tres meses a partir de la publicación de la Ley (30 de diciembre del 2009). Pero me entero, según ha publicado este periódico, que el decreto de nombramiento está preparado y puede que el Presidente Iglesias lo firme la próxima semana.  A pesar de todo, la noticia es buena si, efectivamente, la próxima semana ya tenemos Consejo de Lenguas. Los nombres de los dos tercios correspondientes a la Universidad y a las Cortes hace tiempo que los conocemos, por lo tanto solo nos falta saber los cinco que designará el Gobierno. Algunos nombres vienen sonando como el de José Bada.

La Ley dispone también que en el plazo de ocho meses desde su publicación, el Gobierno debería haber aprobado los Estatutos de las dos Academias, es decir a finales de agosto. Otro incumplimiento más. Y a finales de noviembre el Gobierno debería nombrar los miembros de las dos Academias vista la propuesta del Consejo General de Lenguas. Poco tiempo le quedará al Consejo para elaborar los referidos Estatutos de las Academias y para hacer la propuesta de sus miembros al Gobierno. Mucho me temo que nuevamente no se cumpla lo establecido por la Ley.

No obstante, mi verdadera preocupación es que, como la Ley prevé un plazo de tres años para su total desarrollo, se tienda a considerarlo como ad calendas grecas. No olvidemos, por otra parte, que pronto vendrá la campaña electoral, después las elecciones, ganará el que gane y habrá un Gobierno monocolor o de coalición.

¿Para que habrá servido la Ley de Lenguas? ¿Por el momento, hay alguien que, por muy alta que sea su capacidad de recepción, haya notado los efectos de la Ley en los territorios de aplicación? ¿Qué territorios? ¿Qué ley? Tal vez alguno se preguntará dentro de un tiempo. Y en el ínterin, los “defensores” de la libertad interponen un recurso de inconstitucionalidad por las imposiciones de una ley que no obliga a nada a la ciudadanía. Otros más “audaces” impiden por la fuerza que se lleve a término un acto informativo sobre la Ley de Lenguas.  Algunos partidos políticos les apoyan con sus declaraciones, los otros, con pequeñas excepciones, callan.

Me permitirán que acabe con unas palabras que he escrito recientemente con relación al tema y que fluyen desde la decepción y el humor: “Todo respira congruencia, ilustración, buena fe, responsabilidad y libertad de expresión.””

El Periódico

Consell de Llengües

Segons la notícia que publica avui El Periódico de Aragón, aviat tindrem Consell Superior de Llengües d’Aragó. Sembla que el Decret ja està a punt i només resta la signatura del President Iglesias, la qual es produirà probablement la setmana pròxima.

Des de fa uns mesos coneixem els membres proposats per la Universitat i les Corts, ara només cal esperar els designats pel Govern. José Bada será un dels designats.

Membres proposats per la Universitat i les Corts (veure’ls)

El Periódico

La caja única y otras lindezas

(Article publicat al Diario de Teruel,  el passat diumenge 3 d’octubre)

José Miguel Gràcia*

Con el reciente acuerdo entre el Gobierno de España y el Partido Nacionalista Vasco para apoyar los presupuestos generales, a cambio de la transferencia a Euskadi, País Vasco o como quieran llamarlo, de las bonificaciones a la Seguridad Social con destino a las políticas de generación de empleo, largamente demandada y nunca acordada, algunos medios de comunicación, pero sobre todo el Partido Popular, han abierto la caja de los truenos contra la rotura de la caja única de la Seguridad Social. Siempre me ha parecido estúpido y falso, y sobre todo injusto, el troceo de los presupuestos del Estado en algunos compartimentos estancos, intentando buscar el equilibrio entre ingresos y gastos de esta segmentación, por ejemplo la del fondo de pensiones públicas. ¿Es qué los pensionistas no pagan sus impuestos y no son también consumidores? ¿Por qué no se establece el equilibrio de ingresos y gastos de las fuerzas armadas, por ejemplo?

Qué fácil sería en el reciente caso que nos ocupa, analizar las obligaciones que comportan las competencias que se van a ceder y compararlas con los millones de euros a transferir anualmente… Los números resultantes de la operación nos darían motivo para la crítica en el sentido que fuese. Pero no, se impone la consigna que no dice nada en concreto y que se repite hasta la extenuidad: ¡Se ha roto la caja única de la Seguridad Social! ¡Se ha roto la caja única de la Seguridad Social! Supongo que como a mi, a muchos lectores, nos está produciendo un hartazgo de dimensiones inconmensurables la forma que tienen los partidos políticos, unos más y otros menos,  de hacer política a base de repetir eslóganes, consignas y frases hechas, y siempre en el terreno de la pura generalización o abstracción. Que no me digan que para reducir el paro hay que hacer reformas estructurales, díganme concretamente que reformas haría usted. No me digan que se ha roto la caja única de la Seguridad Social, díganme cuanto recibirá de más el País Vasco. No me digan que hay que gastar más en I+D, concrétenme en que tipo de industria o sectores primordialmente. No me digan que hay que ser más duro o mas blando respecto a la inmigración, explíquenme sus actuaciones concretas si tuviesen el poder… Y si quieren ser más explícitos evalúen los resultados que conseguirían. Y si tienen el poder ahora o más tarde, seremos benevolentes si sus errores no son muchos.

Aunque bien pensado, hablar o discutir ahora sobre un posible beneficio económico del País Vasco derivado de una cesión o transferencia de una pequeña competencia me parece ridículo, el chocolate del loro. La gran operación económica, el gran beneficio, y esto si que fue una rotura de la Caja del Estado, lo obtuvieron los vascos y los navarros —no se lo critico, más bien les envidio su inteligencia y resultados— con el sistema de financiación que obtuvieron: los llamados Conciertos y Ley del Cupo Vasco de 1981, con sus correspondientes ajustes, llamemos mercadeos, anuales. Podemos afirmar sin temor a equivocarnos que los sistemas de financiación vasco y navarro no podrían generalizarse al resto de las comunidades, a no ser que el Estado se desprendiese del ejército, de la diplomacia, de los ferrocarriles y aeropuertos, etc., etc. Entiéndaseme bien, quiero decir de una gran parte de estos gastos. Qué estúpidos habrían de ser vascos y navarros si ante la remota posibilidad de tener que elegir entre la independencia y el seguir como ahora en España, se decantasen por la primera. Otra cosa sería si no gozasen del beneficioso sistema de financiación que en democracia obtuvieron. En el País Vasco se puede hablar mucho del derecho a la autodeterminación, pero que poco interés existe en hablar actualmente de independencia. ¿Por qué será?

Y mañana a esperar más eslóganes y consignas y ni una sola medida concreta contrastable para salir de la crisis. ¿Sabrá alguien de medidas concretas? Los que más hablan menos saben de ellas.

No obstante, yo ya he tomado una decisión tajante como venganza: en el futuro no votaré a ningún partido que en su programa indiquen que harán reformas estructurales, que flexibilizarán esto o lo otro o que mejorarán tal y tal cosa.

La generalización para la lógica y el razonamiento humano, la abstracción para la pintura, pero ni una ni otra  para la política y la economía.

*Economista”

pdf: La caja única y otras lindezas

Pere III o Pere II, el Gran

(Publicat a la columna de Lo Cresol d’avui, al Diario de Teruel)

El passat 12 de setembre i dins del programa “Sense ficció”, TV3 va emetre un esplèndid reportatge sobre l’obertura del sepulcre de Pere el Gran i l’anàlisi i investigació de les seues despulles. No tinc cap interès d’entrar en la discussió sobre el numeral d’aquest monarca de la Corona d’Aragó, que ha estat descansant 700 anys a la tomba, mai profanada, de l’església del Monestir de Santes Creus.  Si es parla com a rei de la Corona d’Aragó se l’anomena Pere III, el Gran, tot i que si es fa referència a la seua qualitat de Comte de Barcelona, tothom a Catalunya li diu Pere II. Amb bona voluntat ambdues designacions haurien de ser complementàries. Com la bona voluntat i l’afany d’enteniment són ben absents, polititzada la qüestió —campa el que pugui i embolica que fa fort— un allau d’historiadors populars sorgeix de sota les pedres. Sé que perdré el temps si dic que l’acord podria arribar anomenant-lo: Pere el Gran, III de tot el regne d’Aragó, I de València, I de Sicília i II de Catalunya com a Comte de Barcelona. Perdo el temps, oi?

Tornem-hi a l’anàlisi de les despulles del rei, fill de Jaume el Conqueridor i Violant d’Hongria. Primer de tot per un petit forat de la tomba i amb una petita càmera es va fer una detalladíssima endoscòpia. Després, fora de la tomba, s’hi inspeccionà molt curosament tot el contingut. El primer viatge va ser a l’Hospital de Tarragona per a fer-li una tomografia. Després a les instal·lacions del Museu d’Història de Catalunya es van portar a terme tota mena d’anàlisis externs, interns i dels materials tèxtils que l’envoltaven. I tot portat a terme per una equip d’especialistes: historiadors, metges, arqueòlegs i analistes i altres especialistes.

Pere el Gran era un home alt i fort que va morí als 45 anys, no de ferides de guerra o algun altre accident, com hom pensava, si no de alguna malaltia pulmonar, tant freqüents a l’època. Mitjançant el crani, conservat en molt bon estat, s’ha recreat un possible rostre. Segueixen els anàlisis de les petites mostres que s’hi l’extragueren.

Novament, envoltades amb teixits blancs i fins, les despulles del Rei Gran ja descansen a la seua tomba-banyera de marbre amb uns parell de tubs d’acer inoxidable amb còpies dels escàners i fotografies.

José Miguel Gràcia