El 30%, i tornem-hi amb la immersió

(Publicat al Diario de Teruel)

Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35% perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i si poden! continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa  a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.

Artur Quintana

 

 

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel)

És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana

Teulades negres

(Publicat al Diario de Teruel)

Ha començat la carrera –molt lenta, però– d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic. Cap poble la nega, però millor que aixequin els molins a un altre lloc demanen els defensors del paisatge. També es dóna el cas que un bon nombre d’ajuntaments obren les mans per agafar els IBIS, taxes i substancioses almoines que les companyies elèctriques ofereixen. Tan de bo que aquest diners no vagin a despeses pressupostàries anyals i sí a inversions de futur. Alguna vegada he pensat que si els grans aerogeneradors els pintessin artistes graffiters podrien esdevenir atractius turístics. En quant a la fotovoltaica el futur es dibuixa fortament obert i prometedor. Qualsevol persona que disposi d’una casa amb teulada –i uns euros estalviats– pot instal·lar unes plaques fotovoltaiques i produir uns quilowatts/hora per l’autoconsum. Això sí, no espereu una gran rendibilitat, tal vegada en uns vuit anys recuperareu la inversió. Les coses podrien millorar si el excés diürn de quilowatts generats i abocats a la xarxa elèctrica els paguessin les companyies a un preu similar al que cobren, i no a ridículs cèntims per quilowatt. Algun països nòrdics fan un balanç entre consumits i generats i el client paga o cobra la diferència. Segur que amb aquest sistema les teulades començarien a pintar-se de negre per tot arreu. Potser que algun dia comenci la gran carrera, perquè el futur de l’energia elèctrica és al sol. Tant és així que les grans companyies generadores han començat a llogar terrenys de cultiu als pagesos pagant imports anyals superiors al rendiment agrícola. També trossos de camp es pintaran de negre. Si nos fos així el món es veuria abocat, malgrat el risc implícit, a l’energia nuclear. Malauradament els primers assajos de l’energia de fusió (Fusion for Energy) —no radiativa ni contaminant—  encara són a les beceroles.    

José Miguel Gràcia       

Premi Franja a Tomàs Bosque

TomasBosque-codonyera-2010-carles-teres

“El premi Franja corresponent a l’any 2019 vol reconèixer la trajectòria del músic i poeta Tomàs Bosque (la Codonyera, 1948). El cantautor matarranyenc, professor de música i actualment resident a Saragossa, va donar a conèixer la llengua de les nostres comarques en diversos recitals en què va participar durant la dècada dels 70, per continuar després i fins a l’actualitat conreant la poesia i l’articulisme en la premsa comarcal, sempre en defensa de la terra i de la dignitat de la llengua catalana a l’Aragó. La lírica de Bosque, de ressons populars, posa veu al paisatge natural i humà de les valls del Mesquí i del Matarranya amb la sonoritat singular del català codonyerenc.”

Llegir més: Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/territoris/baix-cinca/premis-franja-i-galan-malgrat-la-pandemia/

Tomàs Bosque canta en el programa de TV 2 de Catalunya per a l’espai “Temps de Cançons”, l’any 1978. És un programa enregistrat a la Codonyera i una part al Matarranya: https://www.youtube.com/watch?v=0NwimYOVwP8

“A golps creixem”, canta Tomàs Bosque: https://www.youtube.com/watch?v=ExT17kbMDiU

A Saragossa 22 de gener del 2011: https://finestro.wordpress.com/2011/01/24/tomas-bosque-a-saragossa/

Dues clatellades a Espanya

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb relació a les sentències dels tribunals espanyols envers el procés català i els encarcerats i exiliats, Espanya ha rebut recentment dues clatellades, o si voleu expressar-lo més suament, dues estirades d’orelles. El Tribunal General de la Unión Europea ha retornat la immunitat provisionalment als diputats Carles Puigdemon, Toni Comín i Clara Ponsatí, la qual cosa vol dir que poden desplaçar-se lliurement per tota Europa amb l’excepció d’Espanya. En teoria ho podrien fer, però per precaució no ho faran. Mai abans aquest Tribunal havia pres una mesura igual o similar. Per si no n’hi havia prou amb aquesta primera estirada d’orelles, dijous passat tres de juny el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va anunciar que portarà al ple de la seua Assemblea Parlamentaria un informe –un veritable obús– en el que demana a les autoritats espanyoles la llibertat dels membres del Govern avui  empresonats i abandonar els processos d’extradició contra els polítics exiliats. Quin estat europeu ha rebut una demanda similar per part del Consell d’Europa? Recordem també, entre altres, les peticions de llibertat d’Amnistia Internacional. Potser trobem un referent en Turquia. Els gran mitjans capitolins, premsa i altres, no ho han considerat prou important per a destacar-ho a les portades, tot el contrari, han amagat els dos fets que he descrit o els han dissimulat o camuflat en racons poc visibles. Pitjor encara, com ha fet el Govern espanyol, alguns mitjans parlen de plantejaments erronis o els expliquen amb eufemismes. Barra lliure de desinformació per als ciutadans espanyols. Tot i que, el president Sánchez i el seu govern, esperonats per aquests fets, malgrat que intentin treure’ls importància, i pensant en les més que segures sentències favorables del tribunal europeus (TEDH) dels condemnats i exiliats, accelerarà els indults. Sánchez necessita els vots i suport d’Esquerra Republicana i aquesta alguna mostra d’ajut fa evident. És clar que ningú rebutjarà els indults –porten empresonats quatre anys– però aquesta mesura de gràcia no serà cap solució definitiva per al procés català. Només l’amnistia podria obrir la porta de unes negociacions serioses. Els vots particulars de dos magistrats del Tribunal Constitucional en contra de les sentències del Tribunal Suprem, potser s’han tingut en compte també al moment de la decisió dels indults. 

José Miguel Gràcia   

En la mort d’en Pasqual Vidal

(Publicat al Diario de Teruel)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

Dels terraplanistes als txapus

La Odisea 2

(Publicat al Diario de Teruel)

Han passat un munt d’anys –molts segles– de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes  giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU. Traslladem-nos al segle XXI, avui mateix, hi ha negacionistes del COVID i dels vaccins. Alguns han sofert els efectes d’aquest virus, tot i així, encara es dediquen  a negligir l’efecte preventiu evidentíssim dels vaccins. Tot és una conxorxa internacional per dominar el món, diuen. I ara em referiré als txapus, també negacionistes. Què volen aquesta gent que venen a “preservar” la llengua, el català franjolí? La defensen no parlant-la en públic? La defensen no escrivint-la? La defensen trencant la unitat lingüística? La defensen anomenant-la barroerament? Amb aquests “defensors”  no en calen d’atacants.  Si voleu analitzar perquè existeixen els txapus per les terres franjolines haureu de seguir un rumb similar al de Ulisses. No us espanteu, l’aventura serà només un simulacre. El viatge serà a peu per la Franja i no amb vaixell per l’estret de Messina. Això sí, trobareu els propis Escil·la i Caribdis. Escil·la té sis o més caps disposats a la lluita: un, els dels ignorants lingüístics de bona fe, i els altres caps, dels falsos ignorants, dels que diuen “txapurriat parlat, no escrit”, dels qui s’hi oposen a la ciència,  dels  polítics aprofitats, dels que afirmen que volen parlar mal i dels que falsegen la historia. Compte amb tots ells, perquè en alguna ocasió han boicotejat el dret d’informació i reunió a un grup de ciutadans i s’han querellat quan han considerat oportú. A l’altra banda de l’estret trobareu a Caribdis, un remolí gegant de mar que es forma un parell de vegades al dia i que en el nostre cas és la gran corrent de fòbia al català. Ulisses va perdre sis mariners a Escil·la i el remolí Caribdis s’engolí el vaixell, tot i que Ulisses es salvà. Tan de bo salvem el català de la Franja o d’on sigui. Defensar una llengua és parlar-la, escriure-la, ensenyar-la i anomenar-la pel seu nom.

José Miguel Gràcia

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al Diario de Teruel)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

 

 

Democràcia plena

(Publicat al Diario de Teruel)

Les veus del deep state i també del govern no paren de repetir “Espanya és una democràcia plena”, però la dita diu “Mira de què es vanta i sabràs què li falta”.  Si Espanya fos una democràcia com cal a què venen totes aquestes lloances? No discutiré la formalitat democràtica de l’Estat espanyol, tot i que en la pràctica cada vegada les escletxes se li evidencien més i més. És un fet que el poder judicial està usurpant funcions del legislatiu i comença a fer-ho també de l’executiu. Posarem exemples dels retalls a la llibertat de expressió: empresonament dels titellaires de Madrid, el raper Pablo Hasél en el mateix cas, Valtònyc exiliat i més gent condemnada per delits d’odi. Què em dieu de la sentència del Constitucional –minvat i caducat– quan va anul·lar els articles més importants de l’Estatut català, havent-hi estat aprovat en referèndum? És normal en una democràcia que la justícia pugui decidir d’allò que poden aprovar els Parlaments, inclús d’allò que poden parlar? Prestigiosos juristes i professors nacionals i internacionals han posat en evidència les irregularitats o tibament fins a trencar les costures en el procés català. Més que justícia hi ha venjança i repressió. Es pot repetir fins l’extenuació que a Espanya no hi ha presos polítics ni exiliats, però hi són. Què hi pensa la resta del món: una rebel·lió inventada, una sedició sense actes violents i uns activistes i la presidenta del Parlament i gairebé tot el govern a la presó o a l’exili. Cada vegada són més les veus que posen de manifest la deficiència democràtica espanyola: el 22/03/2021 el Consell d’Europa alerta Espanya per les condemnes a presó a artistes i la Comissió de Venècia critica Espanya per la llei mordassa i vol que la reformi. El 27/03/2021 toc d’atenció del Consell d’Europa a Espanya perquè Cuixart i els presos polítics pateixen “intimidació”. El 31/03/2021 el govern dels Estats Units ha alertat Espanya de les escletxes que hi ha a la democràcia espanyola i ha advertit de la vulneració d’alguns drets humans al país. Fa pocs dies una jutgessa obliga Marlaska a restituir Pérez de los Cobos, etc, etc.  El Suprem censura la llibertat ideològica de la Universitat. Un tuf ultradretà es va escampant. Llegiu els informes d’Amnistia Internacional. Espanya és una democràcia plena, sí, però d’escletxes per on s’evapora la democràcia.

José Miguel Gràcia