La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans. Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

 José Miguel Gràcia  

Documents

(Publicat al Diario de Teruel)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana

Qui pagarà el compte?

(Publicat al Diario de Teruel)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Jaume Ferran i Clua (bacteriòleg)

(Publicat al Diario de Teruel)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clua, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia.  Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia     

Només avui i demà (des del confinament)

Paraules i andròmines

En la mort d’en Jordi Moners i Sinyol

(Publicat al Diario de Teruel)

En Jordi Moners va morir a Llinars del Vallès el dia 5 del desembre passat. Nascut al Prat de Llobregat el 1933 va estudiar dret a Barcelona i Filologia Romànica a Alemanya, i allà ens vam conèixer en la dècada del seixanta. Junt  amb Antoni  Pous, aleshores lector de català a Tübingen, va organitzar els Jocs Florals de l’Exili. El Consolat Espanyol d’Stuttgart pressionà el batlle de Tübingen perquè no en permetés la celebració, que tanmateix va ser possible gràcies a la intervenció d’en Gustav Heinemann, president de la República. I no en sofriren  represàlies. L’any següent en Moners va tornar a Catalunya on va tenir una gran activitat dins del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual havia estat un dels fundadors i, a través de la revista Lluita, en fou important ideòleg. Treballà com a docent i traductor especialment de l’alemany i l’italià al català. El seu magnum opus es la traducció íntegra de Das Kapital d’en Karl Marx. El 1988 un grup d’ultra dreta va llançar impunement una bomba a sa casa de Sant Boi de Llobregat, i es va haver de refugiar a Llinars.  La seua muller, na Núria Codina i Capdevila, venia de família ribagorçana de Castigaleu, on van comprar una casa i hi passaven llargues temporades, fins al punt de convertir-se en ribagorçans d’adopció. D’aquestes estades, interrompudes per motius de salut el 2010, han sorgit tot un seguit de treballs de llengua i literatura catalanes de Ribagorça per part d’en Jordi: el 2008 La llengua de Castigaleu, la primera monografia completa del català d’una sola localitat ribagorçana,  on recollí també materials de literatura popular, i  n’edità molts més l’any següent. El 2015, al seu refugi de Llinars, publicà en llengua aragonesa una fonamental edició de la Pastorada de Castigaleu. Resta inèdit un exhaustiu recull de la toponímia de Castigaleu. I es urgent i necessària la publicació dels Contes de Ribagorça, 40 versions orals replegades per aqueixa comarca i considerablement reelaborades, on el català de la Ribagorça es omnipresent en el discurs directe i en el lèxic de  l’autor omniscient.

Artur Quintana