Tot no és responsabilitat

(Publicat al Diario de Teruel)

Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir. Tot i que, quan passes a prop d’una terrassa d’un bar o restaurant veus taules de dos, tres, cinc o deu persones, gairebé totes sense mascareta. Una beu, l’altra fuma, l’altra parla i algunes altres callen. No vull dir que s’hagin oblidat les mascaretes, no, hi són: unes al coll, altres al front, altres sobre la taula, altres penjades a una orella, altres tapant el got per a que no entrin les mosques, etc., etc. No creu el lector que les variades escenes tenen un punt de surrealisme si no fos que el virus no dorm ni descansa? En aquest tan curt espai vull arribar sense més preàmbul a uns dels focus segurs d’extensió de la pandèmia, potser els més importants en aquest moment. Em refereixo als llocs d’oci nocturn i reunions familiars nombroses. Està molt bé dir que tots hem de ser responsables, junts ens en sortirem, el que fem per nosaltres ho fem per la comunitat. Ja n’hi ha prou de lloances i de “bonisme”. S’ha de repetir en veu ben alta, en especial de cara als joves, que, en aquest temps, anar a una discoteca, un lloc nocturn d’oci, a un bar de copes, a una penya i, més encara, assistir a una botellada o entrompada és un acte egoista, incívic i irresponsable. A més de la insensatesa, si està prohibit, és un delicte. En quant a les reunions o festes familiars, quant són de unes quantes persones de diferents llocs, s’haurien d’evitar, perquè el risc de contagi es multiplica. Per tant aquestes reunions no deixen d’esser una irresponsabilitat. També l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha donat un mal exemple i ha comés un delicte en celebrar un acte per les víctimes del Coronavid superant l’aforament de l’espai i sense permís de les autoritats competents. La irresponsabilitat abunda.

José Miguel Gràcia    

Quan penses que s’acaba, torna a començar  

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

Llicència per delinquir

(Publicat al Diario de Teruel)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

La literatura popular en català a l’Aragó

Palmira Jaqueti

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

 Artur Quintana

Traspàs de Néstor Macià

Néstor a la Trobada d’Aiguaiva (2015)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens ha deixat en Néstor Macià, “dissenyador, il·lustrador, grafista, creador de passatemps i humorista gràfic”. Autor de Bernat Corremón al Matarranya.

Article de Carles Terès a Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/a-fons/personatges/adeu-a-en-nestor-lo-pare-den-bernat-corremon/

La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans. Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

 José Miguel Gràcia  

Documents

(Publicat al Diario de Teruel)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana

Documents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de maig de 2020)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana

Qui pagarà el compte?

(Publicat al Diario de Teruel)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Jaume Ferran i Clua (bacteriòleg)

(Publicat al Diario de Teruel)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clua, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia.  Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia