Tres programes per a promocionar les llengües pròpies d’Aragó

EDUCACIÓ POSA EN MARXA TRES PROGRAMES PER PROMOCIONAR LES LLENGÜES PRÒPIES D’ARAGÓ

Publicat al Web de les  Llengües d’Aragó el 23 juny 2017

El Departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó ha convocat els programes “Luzía Dueso” (aragonès) i “Jesús Moncada” (català) per a la difusió de les llengües pròpies d’Aragó en els centres educatius públics i privats concertats no universitaris de la Comunitat, durant el curs 2017-18.

El passat curs, el programa “Luzía Dueso” va atendre les sol·licituds de 31 centres, amb un total de 41 activitats i el programa “Jesús Moncada”, per la seva banda, ho va fer respecte a 30 centres, amb un total de 47 activitats. Tots els centres sol·licitants van tenir com a mínim una activitat en els dos programes i van poder gaudir d”alguna de les activitats interessades.

Per al curs 2017-18, el nou programa “L’aragonès a l’aula” pretén impulsar el coneixement de l’aragonès en els centres educatius amb la finalitat de fomentar la dignificació del patrimoni lingüístic aragonès, conscienciar la comunitat escolar sobre aquesta riquesa i donar suport al professorat que realitza activitats entorn a l’aragonès en els centres educatius. Podran concórrer a aquest programa els centres que no ho facin al “Luzía Dueso”.

Aquest programa persegueix assolir els següents objectius:

  1. Estimular en els centres educatius el coneixement de la realitat lingüística d’Aragó, amb especial referència a l’aragonès.
  2. Fomentar l’actitud positiva de l’alumnat cap al patrimoni cultural aragonès, en general, i cap al patrimoni lingüístic aragonès, en particular.
  3. Iniciar els alumnes en el coneixement de la llengua aragonesa i les seves manifestacions culturals (la literatura, el folklore, la música, les arts escèniques …).

Per a facilitar la tasca dels centres existiran materials didàctics adaptats a cada etapa (Infantil, Primària, Secundària i Adults) descarregables a la pàgina web lenguasdearagon.org

Per la seva banda, els programes Luzía Dueso i Jesús Moncada disposaran d’una dotació de 10.000 euros cadascun (un 44% més que el curs passat). Les sol·licituds es poden presentar en tots els casos entre l’1 i el 29 de setembre pròxims

Petit vocabulari estival


 

Petit vocabulari estival
contradictori com cal
des d’un país de llevant.

1 d’octubre: votaré, no votaré, votaré, no votaré, votaré… .

Constitució: es pot canviar en una nit, però sis anys és massa temps. Si a la majoria els hi agrada, per què s’ha de canviar? Qui vulgui una Constitució nova, que se la faci al seu gust. però que deixi tranquils a la resta.

Corredor mediterrani: com el seu nom indica passa per Madrid, la qual cosa es demostra perquè el 80 per cent de les seves inversions s’ha destinat als enllaços amb Madrid. Conseqüentment el País Valencià i Múrcia no hi són a la Mediterrània.

Corrupció: si hi ha corruptes és perquè hi ha corruptors. D’un euro a mil milions hi ha graus de corrupció, tot i que, tot es corrupció. Esclar que canviar de país és més fàcil que caviar el país. Fer un país nou no és pas fàcil, però és més eficient i segur. Després hi podeu fer la prova del cotó fluix.

Democràcia: és més que votar, per tant no cal votar, anem al dret i escoltem la gent. El dret a decidir, diuen,  és un subterfugi per fugir de la realitat ciutadana. Així es desprèn de la Constitució del 78. És constitucional la Constitució?

Demòcrata: sóc tan demòcrata que no puc entendre els que no ho són. Se’ls hi pot obligar a ser demòcrates?

Enquestes: les més encertades són les que no es fan ni es desfan.

Espanya: és una unitat de destí en lo particular. S’entén com a particular la butxaca.

Estat federal: per als socialistes és el “bàlsam de Ferabràs”. Per a la resta “ni tot no ho cura, ni per a res val”.

Estat confederal: el mateix que l’anterior, però amb “amb”.

ÒMNIUM,  ANC i AMI: figues del mateix paner, collides de la mateixa figuera, gaire bé mai per mans diferents.

País: una roca potser eterna, però amb esquerdes és fàcil de trencar. Als països els hi pot passar el mateix. Les roques sauloses s’esmicolen amb el pas del temps. Els països que no es descorden del passat no poden cordar-se les calces del futur, llavors ja els hi podeu fer la caixa.

Pàtria: ha de ser per sentiment, mai per obligació, tot i que hi ha apàtrides per sentiment i també per obligació. Tots coneixem grans patriotes que no els agrada de pagar impostos, però els agraden els impostos dels demés.

Pla B: allò que demanen als altres i que ells tampoc tenen.

Plurinacional: pluricultural, plurilingüístic, plural i singular segons convingui. Les parts són una nació sense nació, tota una definició.

Rebel·lió massiva: estan votant.

Sobirania nacional: de tot el poble espanyol. Si és del tot, ho és o no de les parts?

Urnes: artefactes de destrucció massiva. A la presó qui les compri les fabriqui o les usi. Desitjar les urnes és voler empresonar les voluntats dins una caixa de plàstic. I si fos de fusta la caixa? Podria ser un taüt.

Premi Desideri Lombarte 2017 al Seminari de professors

El Seminari Autonòmic de professors/res de Llengua Catalana, Premi Desideri Lombarte 2017

El guardó, que es lliurarà en el transcurs d’un acte amb motiu del Dia Europeu de les Llengües, reconeix la tasca de difusió i dignificació del català a l’Aragó

Jurat Premi Desideri Lombarte

El Seminari Autònomic de professors/es de Llengua Catalana ha estat elegit per unanimitat Premi Desideri Lombarte 2017 per “la seva inestimable contribució a la normalització de la llengua catalana a Aragó i la seva influència en l’elaboració de la normativa aragonesa en matèria lingüística”.

Des de 1984, els professors que han desenvolupat la tasca de l’ensenyament d’aquesta matèria s’han reunit per coordinar els criteris pedagògics dels docents aragonesos de l’àrea de llengua catalana, han confeccionat materials i recursos adaptats a les necessitats i la realitat lingüística aragonesa. El Seminari abasta tot el professorat de llengua catalana de totes les etapes educatives i de tot el territori aragonès catalanoparlant, dels seus inicis en els anys vuitanta fins l’actualitat, contribuint a formar pedagògicament el professorat de l’àrea de llengua catalana i col·laborant en la dinamització cultural d’aquesta llengua entre l’alumnat.

El Premi Desideri Lombarte reconeix una tasca continuada o d’especial notorietat i importància, en qualsevol dels àmbits socials, culturals, esportius, artístics, econòmics, etc. que suposin un destacat benefici pel català a l’Aragó, tenint especial consideració les activitats destinades a la dignificació, difusió, investigació, ensenyament, expressió literària, etc. del català a l’Aragó i constitueixi un model i testimoni exemplar per a la societat aragonesa.

El lliurament del premi tindrà lloc en el transcurs d’un acte organitzat amb motiu del Dia Europeu de les Llengües.

El jurat ha estat format per la consellera d’Educació, Cultura i Esport, Mayte Pérez; el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín; Margarita Celma Tafalla, mestra i professora de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona; Maria Teresa Moret, professora de la Universitat de Saragossa i de l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís; així com Josep Antoni Chauvell, escriptor i president de la Comarca de la Llitera. El secretari ha estat Pedro Julián Cucalón.

Desideri Lombarte

Desideri Lombarte, nascut a Peñarroya de Tastavins (1937-1989), va ser un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura en català a l’Aragó. Va destacar per la seva obra poètica, amb antologies com Ataüllar en món des del Molinar, però també va practicar altres gèneres com la novel·la o el teatre. Home polifacètic des del punt de vista intel·lectual, també es va dedicar a la investigació històrica, etnogràfica i lingüística treballant per la dignificació de la seva llengua a Aragó. Va ser membre fundador i vicepresident de l’Associació Cultural del Matarranya i un dels organitzadors a Aragó del II Congrés de Llengua Catalana (1986). Així mateix, cal citar les seves habilitats com a dibuixant per il·lustrar les seves obres.

Obligats a formar part d’un país

(Article publicat al Diario de Teruel)

Un país cohesionat  on els seus membres s’hi sentin majoritàriament confortables, on la suma de voluntats de pertànyer col·lectivament flueixi amb llibertat, on l’orgull de la pertinença es consideri dins de la més estricta normalitat, on gairebé tothom libèrrimament ho manifesti, on els símbols siguin de tots sense apropiacions de cap grup; mai no serà producte d’una constitució, ni de la coercitivitat de les lleis, ni tan sols d’una història en comú. No cal dir que parlem d’un país democràtic. Per a que es compleixi l’anterior enunciat fan falta unes condicions tan concretes com entenedores. I no cal que ens enlairem massa per descobrir-les, tenim les claus en el propi enunciat: voluntat, llibertat i democràcia. Quan una part important de ciutadans d’un país es sent nació amb una llengua i cultura pròpies i pels motius que sigui vol esdevenir país independent –potencialment ja són dos països–, qui té l’autoritat per anorrear aquest desig? Qui pot deslegitimar les voluntats? Quan es diu que la constitució o les lleis no ho permeten, el problema no queda resolt, tot el contrari, augmenta, perquè llavors qui ho defensa té dos problemes: la seva intolerància o incomprensió del problema i la seva llei. Semblaria més lògic, en un principi, fer servir la seducció i no l’amenaça i, menys encara, la repressió, oi? En qualsevol cas, si no es vol que el problema s’eternitzi fent-se mal ambdues parts, s’ha de recórrer a l’eina més democràtica que fins avui l’home ha creat: que parlin les urnes dins del territori en qüestió. Les raons del “sí” les cantaran uns i les raons del “no” les escamparan els altres. Només un vot més pot fer guanyadora una de les parts. Les regles del joc s’han d’acceptar. I per acabar, deixeu-me fer una pregunta que quan penso en aquest tema no em puc treure del cap: quina mena de gaudi pot aportar als dirigents d’un país en obligar a romandre a la força a un grup important de ciutadans que es sent nació i que no en vol formar part d’aquell país? La pàtria només és per sentiment, no pas per obligació.

José Miguel Gràcia 

   

Els usos lingüístics a la Franja 2014 (Presentació)

El passat 14 de juny, als locals de la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística i en el marc de les Matinals de Llengua de la Direcció de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tingué lloc la presentació dels resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics a la Franja 2014. L’Enquesta, com es diu a la presentació de la publicació  “és fruit de la col·laboració entre la Generalitat de Catalunya i Campus Iberus, col·laboració que s’estén al Govern d’Aragó al gener del 2016.” “El contingut s’estructura en vuit apartats, el primer dels quals descriu la metodologia emprada i el segon presenta les dades més rellevants sobre el context demogràfic. Els dos apartats següents se centren en el principals resultats sobre els coneixements lingüístics i les llengües de la població de la Franja. El cinquè tracta la llengua de la llar i la transmissió lingüística intergeneracional. El sisè presenta els factors clau sobre els usos lingüístics en les relacions interpersonals i en l’àmbit del consum i els serveis. En el setè es mostren les actituds i representacions lingüístiques, l’aprenentatge de català de les persones adultes i les denominacions de la llengua, i, per últim, les conclusions generals tanquen l’obra.”

Desprès de la presentació de l’acte per part de Marta Xirinacs, sub-directora general de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, donà la paraula als ponents Javier Giralt i Maite Moret de la Universitat de Saragossa i Anna Torrijos i Joan Solé de la Direcció General de Política Lingüística, els quals glosaren àmpliament els diferents apartats de l’estudi i les enquestes. En el torn de paraula intervingueren diversos assistents amb preguntes i comentaris.

Els interessats en conèixer l’evolució del català a la Franja des del 2004 al 2014, altrament dit, la tendència de la llengua i tot allò que l’envolta i influeix en aquell allargassat territori oriental d’Aragó, Franja de Ponent de la llengua, ho tenen força fàcil, només els cal entrar a:

http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/19_Usos_linguistics_Franja_2014.pdf  (31 pàgines ben interessants i ben treballades per totes les persones que intervengueren en l’estudi)

Com a conclusió molt global (tal vegada massa global), de l’estudi comparatiu entre el 2004 i 2014 es desprèn que el català a la Franja està en perill, segons ho fan evident les diferents xifres comparades i estudiades. S’entreveu algun resultat positiu, peró de valor molt relatiu. Podríem dir que el procés de substitució lingüística no ha començat, però podria començar en breu.

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i dels corresponents Instituts

(Publicat el dissabte 3 de juny al Diario de Teruel)

El passat 26 de maig el director general de Política Lingüística publicava al BOA l’anunci d’informació pública del projecte de decret del Govern d’Aragó, mitjançant el qual s’aprovaran els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que comprèn els estatuts de l’Institut del aragonès i de l’Institut del català d’Aragó. Encara estem en el termini de presentar esmenes.  Jo ja ho he fet. Em referiré a un parell de les presentades que em semblen importats. Considero que el nom d’Institut del català d’Aragó arrossega una càrrega de secessionisme lingüístic –així m’ho sembla a mi– que no porta enlloc. Gairebé totes les llengües són com arbres amb moltes branques i branquillons: un tronc comú, més o menys estàndard i una sèrie de variants dialectals. El català de la Franja és un branquilló o branquillons del català occidental, una o diverses variants dialectals del català. Tenint en compte el que he dit, hem sembla molt més adient i correcte anomenar l’esmentat Institut com a Institut Aragonès del Català. Entenc que vol significar que serà una institució aragonesa que tindrà la tasca d’estudiar, recollir i aplicar les variants franjolines del català –gramaticals, toponímiques, antroponímiques, etc.– i imbricar-les en l’arbre del català, diguem-ne, comú o estàndard. Lògicament això ens porta a una altra esmena que jo he fet al reglament: “L’Institut Aragonès del català col·laborarà estretament amb l’Institut d’Estudis Catalans a fi i efecte de compartir al màxim les normatives lingüístiques. També podrà col·laborar amb les diverses institucions de les altres llengües de l’Estat i amb altres organismes acadèmics, científics i culturals”. Les Illes Balears, malgrat gaudir d’un català amb força diferències dialectals de tota mena, no han creat cap institució del seu català, s’acullen còmodament a la normativa que emet l’Institut d’Estudis Catalans. Si visiteu les Illes us adonareu que no s’han perdut cap dels trets diferencials del seu català. Contràriament, al País Valencià es va crear en el seu moment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fixeu-vos-hi que no es va anomenar Acadèmia de la Llengua Valenciana. Va haver-hi controvèrsia, però al final es va imposar el sentit comú. El mateix projecte de reglament ens dóna bon exemple del nom que proposo per a l’Institut, quan anomena Acadèmia Aragonesa de la Llengua i no Acadèmia de la Llengua Aragonesa. Tinc més esmenes, però ja no em resta més espai.

José Miguel Gràcia    

Tornem-hi amb la toponímia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana