Onomàstica i literatura popular

(Publicat al Diario de Teruel)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.

Artur Quintana i Font

Anuncis

Justícia o venjança

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 11,  els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals  i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I  la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?

José Miguel Gràcia

Licantropanot (fusió de materials amb poema)

Feia molt de temps que no arranjava una finestreta. Recentment n’he treballat una que l’he titulada Licatropatot o Panot sol i lluna torredarquí. Tot seguit penjo unes fotos i la Memòria o “making-of” del treball. No cal dir que la base torredarquina i els vincles barcelonins estan ben presents.

 

Memòria de l’obra

 

 

 

 

 

5è Certamen de Microrrelatos “Javier Tomeo”

 

Recentment s’han publicat les bases del V Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» que convoquen anualment l’Associación Literaria Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura amb seu a Alcanyís. Les bases s’han publicat en el blog i el Facebook de l’associació, tot i que les podeu veure tot seguit.

Aquest any la convocatòria presenta algunes novetats: els microrelats no han de superar les 200 paraules, amb la finalitat de poder publicar més textos, i té una nova categoria en llengua catalana en consideració al caràcter bilingüe del Baix Aragó Històric.

V Certamen Microrrelatos Tomeo – BASES CORREGIDAS-1

Narcís Lloveras, defensor de la República

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia

Lo Floro a la Codonyera

Pasqual Andreu ‘Lo Floro’ va aparèixer sobtadament a la Codonyera, al Cantó del Fossar, a casa dels nostres amics Mari Carme i José Miguel. Va ser divendres 10 d’agost a les 10 de la vesprada. Una trentena d’espectadors vam poder presenciar a l’auditori-museu la insòlita visita. Va començar la vetllada, dirigida per Gràcia, amb la veu de Tomas Bosque, present a la sala en un enregistrament dels anys setanta, li van seguir dos temes de la Chaminera, el segon acompanyava la música un text en català de transició de la vall de Benasc. I, finalitzà, amb una cançó dels tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries sobre la riquesa de la nostra llengua que sempre hem de conservar. Acabada la introducció musical Gràcia, autor de ‘Pasqual Andreu Lo Florit’, va fer una breu presentació del seu llibre. Seguidament s’introduí en l’escenari el bandoler de la Sorollera i ens recità en vers els fets més destacats de la seua accidentada vida: el seu naixement, les corregudes de Mont-roig, la mort del mestre anant de caça, el pas per la presó, l’amistat amb el marquès de Lema, el xiquet de Torredarques, el robatori al mas d’Estopinyà, la mort del guàrdia civil a la Torre Baiot, la detenció a Barcelona i la mort a la presó de Castelló. En la narració introduí la poesia de Desideri Lombarte ‘Los maquis’, interpretada per Túrnez i Sesé, dedicada als últims bandolers del nostre territori. Gràcia anava canviant de vestuari quan el relat ho requeria per fer el text més real. Hora i mitja d’entretinguda vetllada en companyia del Floro, magníficament interpretat pel poeta i escriptor codonyerà. Potser s’hauria de plantejar repetir la seua magnífica actuació a la veïna Sorollera, la vila originària del bandoler.

Carles Sancho

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.