Caminada literària. Comarca del Matarranya

Com a acte d’enguany de l’activitat “Quedaran les paraules”, la Comarca del Matarranya (Departament de Cultura) ha organitzat  una caminada literària per al dia 23 a Ràfels. Es faran lectures –capítols del meu llibre  sobre lo Floro relacionats amb els indrets de Ràfels i el Matarranya– tal com s’indica en el cartell que adjunto.  

Si això és un home

Columna publicada avui dia 6 d’abril al Diario de Teruel amb referència a Josep Anton Carrègalo i als comentaris injuriosos de un blog xapurreista.

El professor Rémi Carbonneau

(Publicat al Diario de Teruel)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

Vox, vocis

(Publicado al Diario de Teruel)

Obro el diccionari il·lustrat VOX de llatí –el coneixem bé els que vam estudiar llatí a l’antic batxillerat– i puc llegir com a primera accepció de, vox, vocis f: veu (de l`home i dels animals). I ara em referiré al partit polític Vox, ultradretà, homòfob, xenòfob, neofranquista i antiindependentista i fins i tot antiautonomista. Ningú podrà qualificar aquests adjectius com a voces contumeliosae (paraules injurioses), ells mateixos es qualifiquen. Aquest partit va obtenir onze diputats del Parlament de Catalunya en les recents eleccions del dia 14 de febrer. No cal ser un experimentat analista sociòleg o polític per concloure que els vots li van venir abundantment dels antics votants de Ciudadanos –reduït ara a la mínima expressió– i algun vot del PP. Tothom ara es posa les mans al cap. Què faran al Parlament? Seguiran amb el seus exabruptes? Certament és preocupant la “veu” i el possible comportament d’aquests onze diputats, però encara són més preocupants els 217.000 vots que van tenir, provinents de 217.000 persones, abans amagades en els vots de Ciudadanos. Qui no es consola perquè no vol: ara en tot cas, sortits de l’armari, sabem quina és la seva veritable ideologia. Dels altres resultats de les eleccions catalanes podríem escriure unes quantes columnes, tot i que, jo només vull fer palès qui ha estat el veritable guanyador de les eleccions catalanes, no confondre amb el partir més votat –amb els mateixos diputats que el següent, Esquerra Republicana– que ha estat el PSC. Si afirmem que han guanyat les esquerres és que entenem que el PSC actualment és un partit d’esquerres. A més, també vol dir que fiquem en el mateix sac al PSC i la CUP. Com es menja això? El més clar i precís és asserir que els veritables guanyadors han estat els independentistes amb un 52 per cent dels vots i 74 diputats dels 135. Per primer cop l’independentisme ha ultrapassat la barrera del 50 per cent. Malgrat aquestes xifres no cauré en la temptació en pensar que la formació de govern serà fàcil. A sota “veu” us dic que serà força difícil.

 

José Miguel Gràcia  

 

 

 

Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel)

Observo que les paradoxes com més va, més creixen. No fa gaire el president turc es queixava que la Unió Europea sovint el critiqués de forta deriva democràtica, amb jutges prevaricadors i  persecució de les minories. El president es defensà declarant que Espanya feia el mateix, i la Unió Europea no la criticava pas. Ara, amb motiu de la guerra entre àzeris i armenis, preguntaren al president d’Azerbaitjan per què no convocava un referèndum a Artzac evitant així futurs conflictes entre el seu país i Armènia, conflictes que podrien afectar molts països veïns, sobretot Rússia i  Turquia. El president respongué que per què ho hauria de fer, si Espanya tampoc no convocava cap referèndum per solucionar el conflicte amb els catalans. Segueixo amb les paradoxes: aquests dies la Unió Europea havia de determinar uns importants ajuts per a tots els estats que en són membres, especialment quantiosos per als que han estat més afectats per la pandèmia, Espanya i Itàlia. L’atorgament dels ajuts no serà efectiva, o es reduirà, per als països que no compleixen el compromís democràtic que havien signat en incorporar-se a la Unió. Tot seguit Hongria i Polònia, països amb forta deriva autoritària, on els partits de govern entenen la democràcia com dictadura de les  majories, amb jutges que prevariquen, retallant la llibertat de premsa, etc., hi han posat el veto, perquè saben que la Unió no els atorgarà, en principi, els ajuts.  Orban, el president hongarès ha dit que no entén l’actitud de la Unió, perquè no es queixa pas d’Espanya, país que es comporta en qüestions democràtiques, si fa no fa, com Hongria mateix. Paradoxes són també la diferent actitud de la Unió enfront del que passa a Bielorússia i a Catalunya, informant complidament del primer país i ajudant  amb efectivitat els adversaris d’en Lukatxenko, mentre es desinteressa tant com pot del que passa a l’altre país. Una Unió que no digué res quan la dita llei mordassa d’Espanya, ni tampoc ara de la seua equivalent francesa: la Llei de Seguretat Global, etc., etc. Re, paradoxes de paradoxes i res més que paradoxes.

 Artur Quintana   

Demèrit

(Publicat al Diario de Teruel)

El DIEC defineix emèrit així: que s’ha retirat d’un càrrec i en conserva el grau i els honors i, sovint, l’estipendi. La qüestió que es planteja amb relació al rei Joan Carles és la de anomenar-lo com a rei emèrit quan el propi fill Felip VI l’ha retirat els emoluments que rebia i qualsevol honor i capacitat de representació pública. El sentit comú i la més simple lògica ens condueix al canvi de qualificació del rei Joan Carles, perquè el títol d’emèrit no té cap justificació. I així, el títol que li correspon és el de –em permeteu adjectivar un substantiu?– demèrit, que con diu el DIEC és allò que fa que algú mereixi blasme o desaprovació. Donar a algú, segons els seus demèrits, la deguda punició o càstig. No cal dir que en tant que una persona no ha estat jutjada i condemnada només es pot qualificar de presumpte delinqüent, tot i que, en aquest cas està tot tant clar i explícit que els delictes són més que evidents: ha cobrat comissions multimilionàries il·legalment, a amagat els diners en comptes suïsses, no ha pagat impostos, s’ha fet pagar milions per a les seves aventures amoroses, ha fet caceres monstruoses pagades no se sap per qui, ha regalat targetes black, s’ha fugat –l’han fugat– d’Espanya cap a un país tan obert i democràtic com l’emirat d’Abu Dhabi amb les despeses pagades per Patrimonio Nacional, etc., etc. En voleu més o ja n’hi ha prou? D’on ha sortit el seu patrimoni suposadament superior als mil milions? Aprofitant una dita que en algun lloc he vist escrita, “Com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes”, vull fer als lectors un parell de preguntes, més retòriques que altra cosa: per què no es demana als espanyols si volen continuar amb aquesta monarquia d’origen franquista, tan desprestigiada com anacrònica? El fill del demèrit, Felip VI, no sabia res d’allò que estava fen el seu pare? Una pregunta més, que ratlla la ingenuïtat més ingènua: perquè el PSOE no pregunta envers la monarquia en l’enquesta del CIS? Sisplau, a partir d’ara quan vulgueu referir-vos a Joan Carles no digueu pas el rei emèrit, sinó el rei demèrit, és més correcte i més just. Aquest serà la pena més gran que rebrà i potser l’única.

José Miguel Gràcia

100 números

(Publicat al Diario de Teruel)

Llegeixo el número 99 de la revista de la Torre de Vilella El Eco del Barranfondo (EB). Demanen col·laborar amb un treball al número 100. Penso enviar-los unes notes sobre com EB informa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de la Torre de Vilella, a l’Alt Mesquí. Ací us n’ofereixo un avenç. EB és en castellà, llevat del topònim català del títol. Ideològicament és facaista. El català no hi és mai anomenat així, sinó chapurriau, que segons la GEA Es un término peyorativo que significa “lengua mal hablada”. Ocasionalment s’anomena torradá,  i aragonés oriental. El tema del català apareix bastant sovint a EB, tot i que poden passar mesos sense tractar-lo. La filosofia d’EB envers la llengua pròpia és museístico-necrològica: se pretende recuperar, antes de que se pierda, el máximo possible de nuestro “chapurriau”, 65, 21. Mai no tracten l’oficialitat que la Constitució prescriu per al català arreu on es parla, ni tampoc  l’ensenyament, que, tot i ser de constitucionalitat dubtosa, ofereix el nostre Estatut des del 1984. En una ocasió, tanmateix, declaren: Es muy fácil aprender el idioma francés sabiendo Chapurriau, i en donen exemples. El català ix a les freqüents mostres de diccionari català-castellà, de literatura popular i en esbossos de gramàtica catalana, escrits amb ortografia patoisante de base castellana amb inconseqüències. Sorgeix també en llargues cites –en alguns casos de moltes pàgines- d’altres revistes, a voltes acompanyades de la traducció castellana.  Esmenten amb certa freqüència el filòleg codonyerenc Artur Quintana, conegut per estudis de les nostres tres llengües, i en publiquen textos. Al 40, 41 li demanen que se´n vage a l’exili; al 39, 5 declaren que manipula els textos que edita del català de la Torre; al 58 el defineixen com a un sicario al servei del Govern Català, etc. Aquest darrer article fou seguit al 59 d’una lletra del 22.12.2010 de Ramon Mur, Ignacio Micolau i José Miguel Gràcia al director de EB, advertint-lo que sicario no es un insulto, sino una gravísima acusación. Per raons òbvies Quintana mai no ha denunciat l’acusació al jutjat.

Artur Quintana    

Bon Nadal

Tancar-nos dues setmanes

(Publicat al Diario de Teruel)

Què passaria si ens aprovisionéssim per un període de dues setmanes i ens tanquéssim a les cases també durant dues setmanes, tothom sense excepcions? Escoles tancades, fàbriques, supermercats, botigues de tot tipus, cines, teatres, restaurants, bars, transports, etc., etc. Només oberts els hospitals amb equips d’emergència hipercontrolats, farmàcies d’urgència, retens de bombers, policia i poca cosa més. Si ho féssim així en una regió, millor en un país, molt millor en un continent i encara més a tot el món, en només quinze dies desapareixeria el COVID. Així de fàcil i així d’impossible per manca de disciplina, responsabilitat i sentit comú. El COVID no raona, ni té capacitat de subsistència sense el contacte amb els humans. Ja sé que em direu que això es una gran utopia i és cert, tot i que les grans utopies poder ser l’ origen dels grans canvis, i a més també us dic que els països que més èxit han tingut en superar la pandèmia –ben clar la Xina– s’han aproximat força allò que he plantejat; la resta del món amb incidències diferents portem nou mesos deambulant per la incertesa i amb milions de morts. Un exemple, molts dies als EEUU han mort més persones pel COVID que per l’atemptat de les Torres Bessones. Quant més units estem més difícil ho tenim. Contra el virus no cal guanyar batalles i menys guerres. Quant més separats millor, perquè la medicina de la distància personal produeix l’efectiva i ràpida mort del virus. Ja està bé de parlar tant de la responsabilitat, cal parlar més de la irresponsabilitat de molts. Estem a les portes del Nadal i no hi ha cap dubte que quant més reunions familiars o amicals tinguin lloc, més portes obrirem al virus. Bona cosa seria deixar les celebracions de tota mena, de Nadal i de Cap d’Any, per a la pròxima Pasqua Florida o millor Pasqua Granada, al virus l’aniria molt malament.  Amb obertures temporals, tancaments parcials, confinaments a la carta, protestes i disquisicions no ens en sortirem. Tal vegada amb un sistema de proves PCR massiu i repetitiu i amb disciplina “xinesa” podríem sortir-nos. Ara per ara, només amb els vaccins sembla que podem encetar el camí de l’esperança.

José Miguel Gràcia  

La Constitució del 78 i l’Espanya d’avui

(Article publicat a la revista “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís)

L’any 1978, amb una nova Constitució, Espanya encetà la via democràtica tan desitjada majoritàriament després de la llarga travessada de la dictadura franquista. Eren tan grans els desitjos de canvi que possiblement haguéssim acceptat qualsevol embolcall constitucional aparentment democràtic, només per sortir-ne del nepotisme i del l’obscurantisme social, polític, militar i eclesiàstic. De fet, la nova Constitució i les lleis orgàniques que la van desenvolupar portaven algunes pedres com a llast, no per la necessària estabilitat del sistema, si no com a condicionants restrictius imposats pels guanyadors de la guerra. No puc menys de fer esment a la imposició de la monarquia mitjançant el rei Joan Carles, instruït, dirigit i designat per Franco. La Llei d’Amnistia, sota la aparença de perdó i d’oblit de tot el passat, realment el que va encobrir van ser els delictes d’una de les parts, la guanyadora de la guerra; els del perdedors ja havien estat prou penats i redimits. Aquella enaltida transició sense ruptura va permetre que jutges, policies i alts funcionaris franquistes continuessin als seus llocs, acceptant la Constitució i les lleis, tot i que aplicant-les segons mètodes i formes de l’anterior règim. Possiblement per evitar modificacions constitucionals retrògrades o autoritàries s’hi van fixar procediments rígids per a qualsevol canvi en períodes de majories de dretes. Contràriament i també malauradament  l’exigència de majories tan grans pels canvis constitucionals han estat la cotilla que ha fet impossibles les actualitzacions i els canvis preceptius envers el perfeccionament democràtic. Tot i que, tinc dubtes si amb majories més reduïdes s’haurien fet els canvis. 

Malgrat tot, els primers anys de la transició i bastant temps més tard, el canvi democràtic espanyol es va considerar com a modèlic no solament a Espanya si no també per als nostres veïns europeus i més enllà. Evidentment no se n’adonaven del llast que portava la Constitució espanyola –que una gran majoria vam votar–, ni de les cotilles que havien de fer gairebé impossibles els canvis en el cas que es volguessin fer.

Totes les constitucions, lleis i normes, darrera de la lletra escrita, sostenint-la i amb l’obligació de nodrir la interpretació i les futures modificacions, collporten allò que es denomina l’esperit constitucional o de la llei, no escrit, emperò ben implícit i definit en la voluntat dels legisladors i pares de les constitucions. En el cas de l’Estat espanyol aquest esperit, en la majoria dels casos s’ha anat oblidant o pervertint. Els partits polítics –uns més que uns altres–, altes institucions de l’Estat i, per sobre de tot, els alts tribunals de la Justícia, el Tribunal Constitucional i els òrgans de govern del Poder Judicial d’Espanya, s’han caracteritzat per l’incompliment de la interpretació progressista, si més no per l’amnèsia amb referència a l’esmentat esperit constitucional. La influència d’aquest comportament institucional, acompanyat d’una manca d’informació i un excés d’opinió centralista i tergiversadora sobre l’Estat Autonòmic i sobre els drets i llibertats de les persones han enfaixat unilateralment la Constitució del 78. La influencia i el treball permanent d’aquells únics hermeneutes de l’esperit de la Constitució han produït una ciutadania acrítica i poc conscient dels seus drets personals i comunitaris. Tothom sap allò de “fes la llei i jo faré el reglament” o més encara “fes la llei i el reglament que jo faré la interpretació i l’aplicació”.

Tot amb tot, donem un gran salt des del passat i situem-nos ara i aquí. Què se n’ha fet de l’Estat espanyol i de llur transició tan perfecta, la qual gosàvem fruir per tant democràtica i admirada per la resta del països del nostre entorn i més enllà? Al meu entendre els canvis han estat espectaculars per la seva dimensió negativa. Només faré esment a alguns d’ells, no em caldran més.

No fa massa el prestigiós mitjà Bloomberg escrivia que el govern alemany –Angela Merkel al cap– situava Espanya com el nou problema d’Europa. A més de ser el pitjor estat a combatre el Covid, no té govern estable des del 2015 i té dos problemes irresolts: el conflicte de Catalunya i la decadència de la monarquia, afegia. Una altra preocupació de Merkel era la política tòxica amb relació a la pandèmia llur focus situat a la Comunitat de Madrid. “Durant anys, les autoritats de la resta d’Europa han fet els ulls grossos a l’aspror i les disfuncions d’Espanya, mentre l’economia anava funcionant, però quan la quarta economia de l’euro s’ha enfonsat en la pitjor recessió econòmica d’Europa, es veuen obligats a seguir-ho més de prop”, deia. En el mateix sentit The Economist des del Regne Unit, parlava d’una “política verinosa”. “Les autoritats alemanyes observen la situació d’Espanya amb una preocupació creixent”. I afegia sense embuts que “el sistema polític espanyol està trencat”, una imatge pèssima perquè pot entrar en la via que s’acaba en l’Estat fallit. Cadascú pot prendre les anteriors afirmacions com vulgui, però per Europa corren. Aquests dos conflictes, Catalunya i la Monarquia només tenen una solució: democràcia i més democràcia, urnes i acceptar els resultats.  La vulnerabilitat d’Espanya resta ben reflectida en el fet que en cinc anys ha tingut quatre eleccions i governa amb un pressupost prorrogat des del 2018.

Un corrent  conservador, fregant la ultradreta, s’ha anat infiltrant pel teixit social i institucional. El més clar exemple el tenim en les altes instàncies de la judicatura i de la fiscalia que estan acaparant poder i decisions més enllà dels seus límits constitucionals.

El conflicte català demana una solució que cap estament social, institució o partit polític espanyol semblen disposats a cercar-la. És més, el no reconeixement del problema o la defensa de la “indestructible”  unitat de la pàtria obliguen a retòrcer les lleis estripant les costures de la democràcia, cosa que ho pagaran ben car tots els espanyols. De fet el PSOE s’ho veu venir.

No entenc com la gran majoria dels espanyols, el govern en primer lloc, no se n’adonen que la esperpèntica i indecorosa fugida del rei Joan Carles està produint el més absolut desprestigi de la institució monàrquica fora de l’Estat espanyol,  El cunyat de Felip VI és a la presó i la germana absolta, però qui pensa una mica té la seva opinió.

No fa gaires dies El Neue Zürcher Zeitung, principal diari suís amb referència a Espanya, no parla d’Estat fallit com ho feia el Frankfurter Allgemeine Zeitung, tot i que expressa el fracàs de l’Estat español en la gestió del Covid-19 i en altres temes. L’hispanista francès Benoît Pellistrandi en l’article Espanya fracassada, augurava “un horitzó de crisi sistemàtica” i assenyalava directament el govern espanyol acusant-lo de ser “incapaç d’organitzar una solidaritat interterritorial”.

Dia rere dia Espanya desperta més preocupació a Angela Merkel. Alemanya ha situat Espanya com el “cas problemàtic” a escala europea, i pronostica que a finals d’any “s’espera una onada de fallida d’empreses”. Algú dirà que els anteriors exemples són opinions interessades, però el que no podrà negar ningú que amb un Deute Públic del 125 o més per cent del PIB, poca cosa o res li queda com a capacitat d’endeutament. Amb els milions que han de venir de la UE com a fons de recuperació no es podran pagar les despeses produïdes directament pel Covid-19, perquè tenen un destí concretíssim: inversions públiques per a reforçar el sistema sanitari i per impulsar la transició ecològica i digital. I els fons es desbloquejaran a mesura que el Consell Europeu aprovi els projectes. Farien bé el govern, partits polítics i mitjans de comunicació en advertir als ciutadans d’on traurem els diners per pagar tot el que es demana i en la majoria dels casos es necessita, –subvencions a fons perdut, rebaixes d’impostos, ERTOS, subsidis, atur, ajudes familiars, etc. Com ho pagarem? Amb més endeutament pot resultar perillós, o més encara, impossible.  Que ens queda? Totes les mesures seran duríssimes: més recaptació d’impostos, reducció de despeses corrents, de sous i serveis, d’inversions, noves taxes i poca cosa més. I com no tenim altres tornes, endevineu que pot succeir amb les pensions?

I per acabar, amb la pandèmia com a haveria desembridada, una jocositat malintencionada: no es podria començar alforrant teixit bicolor per tota la pell de brau?  

 Josep Miquel Gràcia

Final d’octubre de 2020