Presentació de llibres de Badia Margarit i Casacuberta a l’IEC

el-hablaencuestas

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i la Sociedad Cultural Aladrada ens conviden a la presentació de les obres Encuestas lingüísticas en el Alto Aragón (1922), de Josep M. de Casacuberta (edició i estudi d’Óscar Latas Alegre), i El habla del Valle de Bielsa, d’Antoni M. Badia i Margarit (edició i introducció d’Artur Quintana i Font), publicades per Aladrada Ediciones.

Participaran en l’acte M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica; Carlos Serrano Lacarra, president de la Sociedad Cultural Aladrada; Ramon Sistac, delegat de l’IEC a Lleida i membre de la Secció Filològica; Artur Quintana i Font, membre de la Secció Filològica, i Óscar Latas Alegre, investigador.

La presentació se celebrarà el divendres 16 de desembre, a les 13 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC (carrer del Carme, 47, de Barcelona).

“El català a la Franja només és preeminent sobre el paper mullat”

marcel-pena

Article de Marcel Pena, periodista i activista (publicat a “Lliure i millor)

El seu perfil: Sóc del Campell, poble i estudiant de periodisme a la UAB. Faig d’enllaç per a Ràdio Terra a les comarques ponentines de La Llitera i el Baix Cinca. M’interesso i intento explicar allà on vaig la realitat de la Franja de Ponent: la seua salut lingüística, social, cultural i política. Ho veig com una ferramenta per articular la Franja amb la resta de Països Catalans. D’açò i altres coses en parlo al meu twitter, @marcelpena_.

“Fa poc hem vist com, arran d’una declaració de l’Ajuntament de Mequinensa, ha saltat la notícia que diversos municipis de la Franja de Ponent han declarat el català com a “llengua d’ús preeminent”. Tot i l’espectacularitat que se li ha volgut donar des d’alguns mitjans, la realitat és molt més desoladora, ja que no està prevista cap actuació pel que fa a la llengua.

Quan es va aprovar la Llei de llengües d’Aragó del 2013, la del LAPAO, el Govern aragonès pretenia que fossen els ajuntaments els que anomenessen la llengua que s’hi parlava, amb la idea prefixada que triarien localismes com fragatí, tamarità o maellà, per exemple. En canvi, l’Ajuntament del Campell, amb Josep Anton Chauvell d’alcalde, va aprofitar el buit legal per declarar que la llengua local era el “català”. Va ser el primer, el maig del 2013. Ara, el nou Departament de Política Lingüística (DPL) d’Aragó proposa una cosa pareguda: que siguen els ajuntaments, mitjançant declaracions institucionals, els que dibuixen el mapa lingüístic. Però i si algú fa la jugada del Campell a la inversa? Un lloc amb parlar de transició podria adscriure’s al marc aragonesoparlant, o no pronunciar-se tot i ser catalanoparlant. D’esta manera, el DPL aragonès tira pilotes fora en un tema controvertit a Saragossa, i passa la trumfa calenta als ajuntaments, amb els riscos que això comporta. Una forma de complicar-se la vida, quan la solució més senzilla seria consultar els lingüistes i filòlegs, que ja tenen el mapa de la llengua clar des de fa anys.

Les declaracions locals aproven que el català és la “llengua d’ús preeminent del municipi”, tot i que no queda gaire clar què significa què significa això. Als ajuntaments, la informació i els tràmits oficials continuaran sent en castellà. Sense treure’ls valor a estos actes, més encarats a la galeria que altra cosa, caldria que els ajuntaments se plantessen i demanessen l’oficialitat, única via que permet que el català sigue realment la llengua “d’ús preeminent”.

Una prova de la superficialitat d’estes declaracions és que la toponímia dels llocs de la Franja continua sent en castellà. El primer que haurien de fer els ajuntaments interessats en fer del català una llengua digna és canviar ‘Mequinenza’ per ‘Mequinensa’, ‘Tamarite de Litera’ per ‘Tamarit de Llitera’ o ‘Arén’ per ‘Areny de Noguera’. En el cas de les comarques franjolines ja es reconeix la forma bilingüe a la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. En altres comunitats autònomes, com a Navarra o la província d’Araba, és fàcil de veure els noms de municipis en èuscar i castellà a la vegada. A la Franja pocs van ser els alcaldes de finals dels anys 70 que van atrevir-se a canviar el nom castellanitzat dels pobles. El Campell va ser-ne un, però tot i abandonar la forma castellana “Alcampel”, va recuperar el nom popular ‘Alcampell’, sense tindre en compte la versió catalana ‘el Campell’, que sembla ser la que més respecta l’etimologia.

La situació a la Franja és delicada i només amb les esperances molt baixes es pot celebrar mesures com la descrita. De poc val que municipis declaren el català ‘llengua d’ús preeminent’ si la gent que el parla no la transmet als fills. Només la inclusió dels municipis catalanoparlants d’Aragó en un marc d’oficialitat lingüística pot donar-li valor a la llengua i capgirar una situació que ja no suporta més accions simbòliques.”

Gentilicis

(Publicat al Diario de Teruel)

 Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Comunicat de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca

 sin-titulo“Amb el suport de les persones que formem l’associació, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca treballa des dels anys 70 per posar en valor el patrimoni cultural de la comarca. Per això us convoquem a assistir un any més a la gala anual de la nostra entitat –que enguany tindrà lloc al Castell de Fraga dissabte 3 de desembre a les 19:00–, en què tradicionalment venim atorgant el «Premi Josep Galan a la normalització cultural i lingüística», el «Premi Franja: cultura i territori» i les «Beques d’investigació Amanda Llebot».

Enguany, el Premi Galan ha recaigut en l’associació fragatina Amics del cine. Amics del cine va nàixer l’any 2013 per col·laborar amb el moviment cultural de Fraga oferint la projecció comunitària de pel·lícules davant la manca d’oferta a la ciutat. Des de llavors, els veïns de Fraga han vingut gaudint d’una programació estable de cintes d’actualitat en cicles de tardor i hivern. Sensibles a la realitat lingüística de Fraga i comarca, programen títols en castellà i en català, motiu pel qual reben aquest premi.

El Premi Franja 2015 vol premiar la trajectòria de la Carme Alcover i Pinós. Alcover és nascuda a Massalió (1952) i va exercir com a mestra de català a Fraga en els difícils primers anys d’ensenyament de la matèria en les escoles i instituts de la Franja d’Aragó. Actualment treballa com a tècnica lingüística del Govern d’Aragó i ha publicat diversos estudis sobre l’ensenyament del català a l’Aragó. També té publicats narracions i poemes en volums col·lectius. Va ser membre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó.

La nota musical correrà en aquesta ocasió a càrrec de Pau Elias, que oferirà un original concert d’ampolles de colors. Finalment podrem degustar un aperitiu a peu dret.

Esperant comptar amb la vostra assistència, us saludem ben cordialment.

La Junta de l’IEBC-IEA”

 

La 8ª de Mahler a Werner

sym8ticket400

Bitllet de l’estrena de la 8ª Simfonia

El dissabte 19 de novembre al loft de Werner, continuant amb la presentació de totes les simfonies de Malher  i seguint el projecte “Malher Maps” del professor Juan Carlos Calderón, vam arribar a la 8ª, Simfonia dels mil, sobrenom que es va inventar l’empresari Emil Gutman per l’exigència de l’enorme quantitat  d’instruments i cantants per interpretar-la. Mahler no va acceptar de bon grat aquest apel·latiu. Composta aquesta obra coral per excel·lència durant l’estiu de 1906, va ser l’última que va poder estrenar en vida, a Munic, el setembre del 1910. Una estrena que va gaudir d’una bona crítica i d’un èxit de públic, possiblement atret per les expectatives de l’espectacularitat de la presentació. Sembla que tot el pessimisme que havia marcat les anteriors obres, el va voler canviar per la sempiterna confiança en el esperit humà. Contràriament als terminis –al voltant de dos anys– que necessitava per escriure Malher les simfonies precedents, aquesta 8ª la va compondre només en un estiu. De la seva estrena Alma Mahler escriguí: “L‘assaig final va provocar fervoroses mostres d’entusiasme, però això no va ser res comparat amb la pròpia interpretació. Tota l’audiència es va posar dempeus quan Mahler va pujar a la seva posició del pòdium. El silenci colpidor que va seguir va ser el més impressionant signe d’homenatge que un artista pot rebre … llavors Mahler, aquest diví dimoni …”

No vull deixar passar una línia més sense dir que, al meu entendre,  Carlos Calderón es va bolcar en l’anàlisi minuciós i profund de tota aquesta 8ª Simfonia d’una manera molt especial, demostrant la seva ben positiva valoració i gust per l’obra mahleriana. No cal dir que tot això va ser possible pel gran coneixement que va demostrar d’aquella. A estones li podia tant el gaudi d’escoltar-la i explicar-la que li era força difícil posar fre a les seues, espontànies en tant que encertades i precises, explicacions. Per a tots els que assistim a aquestes tan il·lustratives xerrades, un matí d’un dissabte dona la sensació de molts, molts plens de música.

Tornant a l’obra, com va recordar Carlos Calderón, en trobar-se Mahler  per casualitat amb l’himne Veni Creator, va tenir una visió sobtada de l’obra al complet: “Vaig veure la peça sencera immediatament davant els meus ulls i només vaig haver d’escriure-la com si em fos dictada” Dues notes escrites per Mahler el juny del 2006 fan pensar que tenia prevista una estructura de quatre temps, així: 1. Himne, Veni Creator, 2. Scherzo, 3. Adagio, Caritas i 3. Himne, “El naixement d’Eros”, o uns altres quatre temps lleugerament canviats. Pels comentaris de Mahler es fa palès  que l’esquema en quatre moviments va durar relativament poc, Aviat el reemplaçaria només per dos moviments:

  1. Himne “Veni Creator Spiritu. Allegro impetuoso.
  2. Escena final de “Faust” de J. W. Goethe.

La simfonia està dedicada a la seva estimada dona, Alma Maria.

Resumint molt podríem dir que la primera part de la Simfonia posa música a l’himne llatí medieval, propi de la Pentecosta, “Veni, Creator Spiritus”, atribuït a Raban Mau, abat de Fuda, i que dura al voltant de mitja hora. La melodia està interpretada fonamentalment pels cors. Té una part de gran complexitat i l’estructura es correspon bàsicament amb la forma de sonata.  La segona part d’una hora, basada en l’última part del Faust de Goethe, és una barreja de cantata, oratori i tres moviments de simfonia, que flueixen sense pausa de l’un a l’altre. El començament és una llarga introducció instrumental (el més llarg passatge instrumental de tota la Simfonia), que comprèn parts en tempo d’Adagio i de Scherzo. Passant pels barrancs, selves i penyals de soledat, s’arriba als cants dels anacoretes, al Pater Staticus i al Pater Profundus. Continua amb els nens benaurats, un grup de veus blanques (àngels joves i perfectes) i després la invocació del Doctor Marianus i un cor de penitents (Margarida, Maria Magdalena, la Dona Samaritana, més nens benaurats fins l’aparició de la Mater Gloriosa. I al final un cor místic i una gran explosió orquestral. Si no és una òpera se li sembla molt.

Per a Mahler és la millor de les seves obres. Qualsevol explicació és sobrera, el millor que es pot fer és escoltar-la, disposat a la dolça expressió mística, la calidesa i la potència  de les veus i els impactes corals i orquestrals.

La versió que va utilitzar Carlos Calderón per l’audició va ser la de Christoph Eschenbach que podeu veure i escoltar aquí: http://www.christoph-eschenbach.com/mahler/index.php?m=8&q=

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Altres versions:

https://www.youtube.com/watch?v=NYl7govYtKc

https://www.youtube.com/watch?v=NSYEOLwVfU8

https://www.youtube.com/watch?v=O5n4TbNMq1Q

https://www.youtube.com/watch?v=sgEvco07TWw

https://www.youtube.com/watch?v=SFl0wx34qC4

https://www.youtube.com/watch?v=Z8fR5K-g5Ko

 

Quan la justícia no és la solució (Sixena)

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat 2 de novembre la magistrada del Jutjat de Primera Instància nº 2 d’Osca va ordenar l’execució provisional de la sentència dictada el 4 de juliol passat que condemna el MNAC a lliurar les pintures de la Sala Capitular al Monestir de Sixena. La magistrada instava el MNAC perquè en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures i a traslladar-les. La Generalitat de Catalunya va qualificar la decisió de la jutgessa de gran despropòsit. Faré uns breus comentaris al respecte. Si les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, malmeses i perduda la seva policromia original, no s’haguessin arrencat el 1936 immediatament després de l’incendi, en molt poc temps s’haguessin perdut per sempre. No cal dir que fins el juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida. Tots el tècnics i experts en art alerten del gran perill del trasllat; com a exemple cito les paraules de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i que desaconsella el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final”. ¿Pot una sentència fer compatibles el dret de propietat, les raons “filosòfiques” dels demandants, el valor i la decisió estratègica del moment de l’arrencament l’any 1936, la possessió de bona fe, la restauració i protecció dels bens durant tants anys, el gaudi que proporciona la contemplació de l’obra als milers de visitants d’un gran museu com és el MNAC, dins de la seva gran col·lecció d’art romànic, els riscos del trasllat actual, les condiciones ambientals de la Sala Capitular de Sixena de cara el futur,  els responsables pecuniaris de totes dels despeses d’ençà 1936 –monges santjoanistes, Ajuntament de Sixena, Govern d’Aragó o Generalitat–, etc., etc.? Només un acord entre el Govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya podria esdevenir com a solució racional pel bé de l’art. Ja sé que no és el mateix, però una reproducció virtual que recrees les pintures romàniques originals mitjançant projecció audiovisual (mapping) i hologrames a la Sala Capitular de Sixena hauria de ser estudiada. Els seus efectes serien espectaculars.

José Miguel Gràcia

 

El català llengua predominant a la Franja

captura-de-pantalla-2016-11-11-18-49-20

L’acord a l’Ajuntament de Mequinensa

Ajuntaments de la Franja han declarat el català com a llengua predominant en aquestes localitats. Es tracta d’una mesura prevista que insta els ajuntaments a traslladar aquesta informació al govern aragonès per tal que aquest la tingui en compte per a l’elaboració del mapa lingüístic de la comunitat, de la mateixa manera que ho hauran de fer els ajuntaments de les localitats on es parla aragonès.

Així ho van informar ahir divendres diversos mitjans, després que, el dijous, l’Ajuntament de Mequinensa (Baix Cinca) es va acollir a la iniciativa, sumant un total de 9 Ajuntaments (Tamarit de Llitera, Albelda, Vencilló, Montanui, Tolva, Bonansa, Areny de Noguera, Sopeira i Mequinensa) que ja han aprovat en els seus plens la declaració de la llengua catalana com a predominant en la seva localitat. La alcaldessa de Mequinensa, Magda Godia (PSOE), ha remarcat que “només es tracta de normalitzar una situació per dir que nosaltres parlem català”, amb l’objectiu que el govern pugui elaborar el mapa lingüístic amb les diferents llengües que es parlen històricament a Aragó. Ens arriben notícies que de què el nombre d’Ajuntaments que han pres l’acord va creixent.

Suposo que el govern aragonès, a més de rebre els acords dels Ajuntaments de la Franja que prenguin l’acord, tindrà en compte els estudis i opinió dels escriptors i lingüistes a l’hora d’elaborar els mapes lingüístics del català i l’aragonès, força clares des de fa temps, millor dit, des de sempre.