L’agenda pecaminosa

Agenda 1022Agenda 2023

(Article de Lluís Rajadel publicat al diari La Comarca d’Alcanyís)

La darrera polèmica anticatalanista alimentada pel PAR, que és incansable en estos menesters, arribe a un punt absolutament delirant. Resulte que la Diputació Provincial de Lleida ha patrocinat i distribuït, de bades, pels instituts i escoles de la Franja catalanoparlant d’Aragó l’Agenda de la Terra, una publicació on figuren les festes pròpies dels Països Catalans -que no s’assusto ningú, no és un terme carregat de pancatalanisme agressiu, només vol dir tots els territoris de parla catalana- a més de moltes altres informacions interessants i d’innegable valor pedagògic per a l’alumnat. Entre els pecats més grossos de “agenda pancatalanista”, com l’han batejat els mitjans de comunicació aragonesos, figura el de fer referència “l’àrea idiomàtica catalana”. No haurie d’escandalitzar a ningú està expressió referida a la Franja, perquè es sabut -per a tots els que volen saber- que a la Franja es parle català i, per tant, forme part de “l’àrea idiomàtica catalana”. A l’Aragó central i occidental es parle castellà, o siga que forma part de l’àrea idiomàtica castellana, i ningú s’emprenya. I un altre pecat, i este molt gros segons denuncia el PAR, és que la polèmica agenda reivindica “la normalització del català”. A on anirem a parar! Convertir el català en una llengua amb tots els drets en peu d’igualtat amb el castellà en lloc de tenir-la arraconada i sota la bota del castellà!
Per cert, els promotors de la creuada antiagenda se’n guarden bé de dir que entre els promotors també n’hi ha entitats aragoneses, com el Casal Jaume I de Fraga o l’Associació Clarió de pares d’alumnes. Però no son de fiar perquè no passen la prova de puresa de sang que demane l’aragonessisme baturro, pilarista i, és clar, castellanoparlant.

I, per arrodonir la jugada, arribe el Govern d’Aragó, i li done la raó als paranoics anticatalanistes i ordena que no es distribuisque l’agenda. Depriment.

Lluís Rajadell

Nota a l’article de Lluís Rajadell

En tan poques paraules no es poden dir tantes coses i tan bé com escriu Lluís Rajadell en el seu article.

Ara bé, amb la prohibició de la distribució de l’agenda en qüestió no es posa fi a la polèmica, altrament dit, al problema. Abans de la prohibició ja s’havien distribuït moltes agendes directament o mitjançant les AMPES i associacions. Això vol dir que una quantitat desconeguda d’agendes arribaran a les mans dels pares i mares, mares o pares, o ambdós o ambdues o com en vulgueu dir, i dels xiques i xiquetes, xiquetes i xiques –prou! – de la Franja, que és el més greu. No en tota la terra, però sí en part de les terres de la Franja s’hi ha ensementat, o es pot ensementar, amb aquestes agendes, la llavor del mal: el pancatalanisme, més directament encara, el catalanisme absorbent i destructor. És una llavor resistent que aguanta molt de temps sense germinar, però que el dia que ho fa, és amb molta força. Mireu l’exemple de la llengua. Quan s’imposa el català a l’escola no respecta ni tant sols els trets o les varietats dialectals del poble o de la comarca, català només n’hi ha un. Coneixeu estudis de varietats dialectals, de persones especialistes catalanòfones o estudioses del català sobre aquests temes? Sabeu d’alguna institució catalana que subvencioni treballs d’aquesta mena? Ni treballs curts, ni llargs, ni tesis doctorals, res de res. Cas contrari, plenes estan les llibreries i biblioteques d’estudis de tota mena sobre el castellà. Difícil seria trobar una petita vileta aragonesa i/o castellana que no tingués l’estudi del seu castellà dialectal. Amb això queda tot dit. Tot no, perquè si ens endinsem en els estudis universitaris, en quantes universitats catalanes trobaríem l’estudi del castellà o en castellà? I a l’inrevés?

Jo no quedo gens tranquil pel fet de què hi ha multitud d’agendes pecaminoses per les cases de la Franja, a l’abast de les criatures (aquí no val allò de la duplicitat genèrica). També en resten, d’agendes descontrolades, a les AMPES (o APMES) i a les associacions culturals franjolines. Tinc una idea, que os vull presentar, que resoldria totalment o en bona part el greu problema de les agendes invasores, tendencioses i pecaminoses, introduïdes des de Catalunya a la Franja. La presentació d’aquesta idea va més de cara a les diferents autoritats, es clar. Per començar s’hauria de fer una crida, ban o edicte, ras i curt: “De orden de –l’autoritat que correspongui–, se hace saber que los poseedores de unas llamadas agendas escolares ilegales, escritas en catalán deberán depositarlas en –el lloc que convingui– en el plazo más breve posible. Todo el peso de la ley recaerá en aquellos que no lo hagan”

No hi ha cap mena de dubte que les agendes s’haurien de destruir. Aprofitant la tradició d’alguns llocs de fer fogueres la vespra del Pilar, i en el moment que les flames fossin més altes, s’haurien de llançar a la foguera les malèfiques agendes. El foc purificador obraria el seu efecte màgic.

I per arrodonir l’acte un “buen jotero”, acompanyat d’una nombrosa rondalla, podria cantar:

Si la Verge del Pilar
mai va voler ser francesa,
per què ha de ser catalana?
A la foguera l’agenda!

Millor cantar-la en castellà, no fos que la Verge no l’entengués o no li sembles bé.

Si la Virgen del Pilar
nunca quiso ser francesa,
¿por qué ha de ser catalana?
A la hoguera las agendas!  

I com a colofó

“Destruir, prohibir ciertas lecturas ha supuesto siempre prohibir, destruir ciertas libertades” (José Manuel Caballero Bonald) Foto del Blog Mangas Verdes)

quema_de_libros

 

 

Trobada Cultural d’ASCUMA 2016 a Queretes

Avançament de l’esborrany de la 26ª Trobada Cultural del Matarranya, que tindrà lloc el dia 24 de setembre proper, a Queretes:
A les 11:00 h. inaugurarem la jornada amb la benvinguda de l’Alcalde de Queretes i la presentació de l’associació.
Acte seguit hi haurà una conferència sobre la verema, acompanyada d’una cata de vins de la comarca i d’una ronda de jotes.
A les 14:30 h. tindrem el dinar de germanor. Més endavant informarem del menú i del preu, així de com reservar.
A les 17:00 h. farem una visita guiada pel poble amb parada al Centre d’Interpretació de la Llengua Ibèrica i una ruta artístic literària per les bodegues de Queretes.
La cloenda, amb actuació musical de la jornada serà cap a les 20:00 h.

Copenhaguen (4rt i últim lot de fotos i algunes curiositats)

Curiositats de Dinamarca

  • Nacions Unides ha determinat que els danesos són el poble més feliç de la Terra. Jeffrey Sachs, de la Universitat de Columbia i un dels autors de l’informe, va assenyalar que la felicitat i el benestar haurien d’estar entre els objectius de tots els països.
  • Dinamarca és el gran consumidor de productes ecològics. Vida ecològica en entorns ecològics per a una ciutat sostenible.
  • És el país amb més bicicletes per nombre d’habitants del món, després d’Holanda. A Copenhaguen hi ha 50.000 bicicletes més que habitants. Hi ha vies especials per gairebé tots els carrers.
  • Als supermercats només es poden comprar begudes alcohòliques de baixa graduació com el vi i la cervesa. Tots els licors en venen en una mena de botigues sense publicitat i aparadors tancats. Tot i això la venda és completament lliure.
  • A les cases no hi ha persianes i molt poques cortines a les finestres, ni reixes.
  • El disseny modern forma part de la vida quotidiana i la identitat nacional dels danesos. Molts productes danesos s’han convertit en arquetips o icones del disseny del segle XX.
  • A Dinamarca, el consum de cànnabis no es considera delicte, i no està regulat per la llei. No obstant això, la possessió de drogues si és delicte, i pot castigar-se amb un màxim de dos anys de presó. Des de 2004, la legislació estableix que les persones trobades en possessió d’una “quantitat limitada” d’una droga rebran un advertiment. No obstant això, si els delictes es repeteixen, fins i tot quan impliquen quantitats menors, poden resultar en que es presentin càrrecs. A la Ciutat Lliure de Christiania n’hi ha unes paradetes de venda lliure de cànnabis. No es poden fotografiar i els venedors porten mitja cara tapada.
  • Marques i empreses daneses importants: LEGO (qui no la coneix?), SAS (línies aèries), Tuborg i Carlsberg (cervesa), Leo Farma (farmàcia), Stelton (eines cuina), Fritz Hansen (diseny), Bang and Olufsen (electronica), Danish Crown (alimentació)… .

Copenhaguen (3er lot de fotos i alguns trets de l’economia de Dinamarca)

Sobre l’economia de Dinamarca

Dins l’economia de mercat de Dinamarca destaquen l’alta tecnologia de la seva agricultura i la seva moderna indústria, especialment la indústria de fàrmacs, navegació marítima i energies renovables. És un país força dependent de les exportacions. Una altra característica de la seva economia és la distribució equitativa de la renda i les extenses mesures de benestar social. Un país de alts preus (25% d’IVA), però també amb sous elevats. El salari mínim està per sobre dels 2.000 euros. Exporta energia i aliments i manté un confortable superàvit en la seva balança comercial. Exporta també maquinària i instruments. Els danesos estan orgullosos per l’alt nivell de desenvolupament aconseguit en les seves polítiques de sanitat pública, que garanteixen a tots els danesos l’atenció sanitària, tot  i que als últims anys el sistema ha començat a mostrar algun problema.

La suma de l’impost de la renda més les taxes municipals probablement sigui la més alta del món: fins els 5.600 €, 8 %; fins els 68.000 €, 40 %; fins els 136.000 €, 56 % i per sobre els 136.000 €, el 59 %. L’impost de les empreses està al voltant del 25 %. Gairebé un terç de la població treballa per a l’Estat –serveis i empreses públiques.

Les pensions es financen  mitjançant el recaptat en l’impost sobre la renda, tot i que  la quantia d’aquesta pensió generalment és insuficient per poder viure i per això els treballadors estan subscrits a una pensió complementària, de contribució obligatòria, l’empresari paga un terç de la contribució, mentre que el treballador paga els altres dos terços.

En el transcurs del viatge d’anada i tornada a Copenhagen vaig aprofitar per llegir el llibre d’Elisenda Paluzié, PODEM! Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent. Abans només l’havia fullejat. Cercant models econòmics per a una Catalunya independent, Paluzié es fixa en Dinamarca –no és mala elecció– i entre moltes altres coses escriu. “Per exemple, a Dinamarca, les empreses poden contractar i acomiadar treballadors sense limitació. En contrapartida, els acomiadats disposen d’una molt bona cobertura d’atur. Alhora, les polítiques de formació contínua són molt exigents i l’obligació de l’aturat d’estar a disposició del mercat de treball es compleix amb rigor. Les desigualtats salarials són molt baixes, com a conseqüència d’uns salaris mínims molt elevats, que acompanyats de polítiques sòlides de formació professional han fet que el nombre de treballadors no qualificats hagi disminuït”

Copenhaguen (2n lot de fotos i cinc cèntims sobre l’Esglèsia a Dinamarca)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Organització de l’Església del Poble Danès

Dinamarca és un estat nominalment confessional i la religió oficial és el cristianisme de tipus protestant-luterà. El monarca (actualment la reina Margarida II) és la màxima autoritat d’aquesta església. Encara així, una investigació del 2012, va esbrinar que a Dinamarca hi ha com a mínim un 43% d’ateus declarats. A l’Església del Poble Danès, hi ha dues branques principals: el Grundtvigianisme i la Missió Interna (Indre Mission), la primera de molt més gran pes. L’anomenada Missió Interna és un grup luterà danès, creat a finals del segle XIX, de caràcter ultraconservador. Són comunitats molt tancades (es desconeix amb exactitud la quantitat d’integrants en l’actualitat), les principals característiques són no beure alcohol (almenys no emborratxar-se), dejunar, seguir amb rectitud les normes de Luter i la Bíblia i per descomptat no casar-se amb algú que no sigui de la Missió. A la Missió Interna se la considera el fonamentalisme protestant i, encara que hagi perdut notablement el seu poder a Dinamarca al llarg dels anys, segueix tenint una enorme influència en la forma de concebre la religió en la societat danesa. L’organització de tota l’Església del Poble Danès es fa per diòcesi. A Dinamarca hi ha 12 diòcesis. Cada diòcesi engloba a un cert nombre de parròquies. Cada parròquia tria al seu pastor i sol comptar amb un representant dels partits més importants i influents de la zona (Venstre, el Partit Socialdemòcrata, el Partit Popular Danès o el Partit Popular Socialista solen ser els principals) i un representant de la Missió Interna). Cada diòcesi compta amb un bisbe que té un  paper merament administratiu. Hi ha llibertat religiosa, però el registre de partides de naixement de cada nadó es guarda en la respectiva parròquia de l’Església del Poble Danès, sigui o no batejat en qualsevol fe.

L’Església de Dinamarca en general és molt liberal i oberta. La tolerància i l’amor al proïsme són els valors principals claus. Amb els anys l’església s’ha anat desenvolupant per encaixar amb la realitat social i cultural. Es permet, per exemple, pastors dones, diguem-ne pastores, i malgrat algunes protestes, es permet també a les persones del mateix sexe casar-se formalment per aquesta Església. A l’Església de Dinamarca es pot parlar obertament sobre temes com el sexe que no és considerat un tabú. Amb relació a l’estil de vida que han de portar els membres, no hi ha doctrines rígides i l’Església no té una opinió oficial sobre temes com l’avortament, l’ús de preservatius, sexe prematrimonial, etc. Cada pastor té el seu estil i forma d’interpretar la Bíblia dins dels principis luterans i cada membre ha de portar la seva vida d’acord amb la seva fe personal tenent sempre en compte el context i la situació concreta que enfronta. (Viquipèdia i altres)

Uns dies a Copenhaguen (Dinamarca)

Copenhaguen (København en danès) és la capital i la ciutat més gran de Dinamarca, uns 529.000 habitants. La població de tota la conurbació és d’1.181.000 habitants i de tota Dinamarca, d’uns cinc milions i mig, per tant és un país petit.  El nom danès de la ciutat prové de la deformació de Købmandshavn, que significa “port dels mercaders”, fent referència a l’estratègica localització de la ciutat a l’entrada de la mar Bàltica, a l’illa de Sjælland. El nom català prové de l’alemany Kopenhagen. Copenhaguen és la seu del parlament, el Folketing i de la monarquia danesa.

Dinamarca (en danès: Danmark), oficialment el Regne de Dinamarca (en danès, Kongeriget Danmark) és un país escandinau de l’Europa septentrional localitzat a la península de Jutlàndia i que inclou els territoris autònoms de Grenlàndia i les Illes Faroe.  És una monarquia constitucional amb un sistema parlamentari de govern. A més del govern federal hi ha governs locals en 98 municipis.  És membre de la Unió Europea des de 1973, però no forma part de la zona del euro. La seva moneda és la corona danesa. Dinamarca té una economia capitalista de mercat amb un estat de benestar extens i ocupa, segons algunes publicacions, el nivell més elevat d’igualtat de la renda del món. Dinamarca és un país ric i modern, amb un dels estàndards de vida més elevats d’Europa. La llengua nacional, és el danès, però gairebé  tothom sap anglès. Sembla que el 80% de la població de Dinamarca són membres de l’Església luterana, encara que només practiquen el oficis religiosos un 5 per cent

Dinamarca és un país car per als visitants, però els sous són força elevats. Per a no tenir sorpreses heu de comptar que menjar en un restaurant us costarà més del doble que a Barcelona. Copenhaguen és una ciutat segura, neta, molt neta, amb moltes, moltes bicicletes, gent molt independent i educada. Mal país per als fabricants de persianes i cortines, atès que cap casa en té. La meva experiència del mes d’agost és que pot ploure i sortir el sol unes quantes vegades en un quart d’hora. Si la visiteu, no oblideu pas roba d’abric i un impermeable.

En uns dies aniré penjant grups d’una quarantena de fotos per a no cansar-vos massa.

Reis escriptors

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2016)

Com que són pocs els que d’una manera o una altra estudiem la literatura catalana de l‘Aragó passen les coses que passen. Per això gairebé no ens hem adonat que en la nòmina d’escriptors aragonesos en català hi falten tots els nostres reis del Casal d’Aragó. La GEA no els cita com a tals, ni figuren tampoc en altres panorames de la literatura catalana de l’Aragó. Només he sabut trobar un fragment de la Crònica del Cerimoniós a l’antologia d’autors aragonesos en català de La nostra llengua, la gramàtica catalana que el 1984 publicà la DGA a l’època Bada. I això que tots els nostre reis escriviren en català, i no pas poc: Jaume I i Pere IV hi redactaren les cròniques –avui en diríem memòries- del regnats respectius, que continuen essent de molt bona lectura; a Jaume I s’atribueix , a més, Lo llibre de saviesa. Joan I fundà els Jocs Florals i escriví moltes poesies, perdudes, sembla. I hi ha més reis i reines d’Aragó que escriuen en català: de gairebé tots ells tenim, si més no, abundosos carteigs i uns quants escrits miscel·lanis. No ens els hem d’imaginar redactant ells mateixos els textos –per a això tenien els escrivans- però sí intervenint-hi directament, i dictant-los en bona part. El Conqueridor no s’està a la Crònica de declarar-ne la pròpia autoria: G. de Puyo qui era amb Nos quan férem aquest llibre. Tots ells també tenen textos en les altres llengües oficials de la Corona: aragonès i llatí. Quan arriben els reis del Casal de Castella, els Trastàmares, l’aragonès desapareix substituït pel castellà. Es mantenen el llatí i el català, si bé aquest darrer, amb tendència a la baixa, i només a empentes i rodolons persistirà entre els Habsburgs. Els Borbons ja no hi escriuen res. Molts dels nostres compatriotes veuen amb mals ulls que els nostres reis haguessen escrit també en català: ja al segle XVI  Bernardino Gómez Miedes, bisbe d’Albarrassí, baladrejava per això mateix contra en Jaume I, i no falten mestres que a l’hora actual presenten als alumnes el Conqueridor com un traïdor a l’Aragó.

Artur Quintana  

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.