Ucrònia

A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

Anuncis

XIV Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga diòcesi de Tortosa

XIV Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga diòcesi de Tortosa (Terres de l’Ebre, Priorat, Franja, Maestrat i Ports)

25 de novembre, Pena-roja de Tastavins. Centre Polivalent. Carrer del Rosari, 32

 9.45 h – Rebuda dels participants

10.00 h – Inauguració de la jornada

10.15 h – Taula rodona: “Aprendre des de la proximitat, a través de la cultura i amb el món local com a referent”. Aquesta taula rodona pretén aproximar els centres educatius a la recerca i projectes realitzats des dels centres d’estudis conscients de la importància d’arribar als temes globals a través del coneixement del món local, de la proximitat. Per a fer-ho comptarem amb la presència de:

  • Assís Torres. Pedagog d’ARTRA
  • Viqui Carles. Fundadora i copropietària de l’empresa Gubiana dels Ports
  • Óscar Cid. Fundador i exdirector del Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre

Modera i participa: Josep F. Moragrega. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre

12.00 h – Pausa – cafè

12.30 h – Presentació de projectes

  • La commemoració dels 80 anys de la Batalla de l’Ebre el 2018. Marc March i Màrius Pont, de l’Associació Amics i Amigues de l’Ebre
  • El projecte de la Gelada del 56. Grup Terres de Cruïlla
  • Jornades de la Comissió Cívica de Patrimoni del 2018. Albert Curto, membre de la Comissió Cívica de Patrimoni Terres de l’Ebre.
  • Altres projectes

14.30 h – Dinar. Bar Restaurant Sociedad. Preu 10€. Cal fer reserva abans del dia 23 de novembre. El pagament es farà el mateix dia de la jornada

16.00 h – Projecció del documental Rural-link, a càrrec de Joves Dinamitzadors Rurals

  • Es podrà visitar l’exposició de la Gelada del 56, que estarà ubicada al Saló Cultural (Carrer de Teruel, s/n)

No és l’Espanya que volguí

(Publicat al Diario de Teruel)

Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalitat de Catalunya i m’indigno profundament, perquè crec que és una gran injustícia. He estripat la columna escrita, ja no tenia sentit davant dels nous fets. La meua indignació venia “in crescendo” des de l’empresonament dels dos Jordis, dues bones persones pacifistes i activistes socials. La Generalitat està presa pel Partit Popular, el partit més corrupte d’Europa que representa només un 12 % dels catalans. S’han vulnerat tots els drets polítics i democràtics mitjançant l’article 155 –versió “democràtica” d’un cop d’estat– aprovat per un Senat de representació minsa i inadequada. Ciudadanos i el PSOE –què estàs fent?– són tant o més responsables. Em nego a admetre com una Constitució democràtica hi pot contenir un article manipulable per carregar-se les institucions d’una comunitat autònoma.  Dissolt el Parlament per Rajoy i convocades eleccions (21 de desembre) per restablir la democràcia, quina democràcia…! Ja tenim 10 presos polítics i en vindran més: els consellers que es troben a Brussel·les juntament amb el president Puigdemont. Se n’adonaran els països democràtics del món de tot el que està succeint a Catalunya?

No es pot negar que a Espanya hi ha una immensa aversió, i en molts casos molt d’odi, a tot lo català i als catalans, un “bon camí” per apropar Catalunya a Espanya, oi? Però, també comencen els jovents catalans, o no tan jovents, a tenir els mateixos sentiments envers Espanya, i això no havia passat abans. En desitjaven la independència i prou.  Algú ha pensat, en aquesta tibant pell de brau, que s’està estripant  per les costures democràtiques, que la comprensió, la seducció i la llibertat haurien de ser gairebé les úniques actituds per aplanar camins? Ni els problemes polítics, ni menys encara els sentimentals o afectius no els pot resoldre la justícia, encara que fos una justícia independent, objectiva i imparcial. A un problema polític, una solució política. Acabo d’escoltar a una persona a TV3 que ha dit que “no és només violentar la seva llibertat –referint-se als empresonats– és també violentar la llibertat d’aquest poble –referint-se a Catalunya”. Més encara, dic jo, és violentar la llibertat de tots els espanyols. Sincerament, jo em sento malament en aquesta Espanya. Encara que a Catalunya votarem (o no) el 21 de desembre, la sínia continuarà rodant, i en el millor dels casos anirem repetint el “dia de la marmota”, tot i que, em sembla que el temps s’hi esgota.

 

El sindicat Ufpol publicà un cartell a Twitter amb els membres del Govern i en tatxa els empresonats, i l’esborren després.

Espanya té presos polítics

Foto de Vilaweb

Des de ahir Espanya ja té presos polítics. La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela va decretar ahir presó sense fiança per als presidents de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un presumpte delicte de sedició per les mobilitzacions del 20 i el 21 de setembre. Tots dos han estat traslladats a la presó de Soto del Real, a quaranta quilòmetres de Madrid. Cal recordar també que, per la tarda, la mateixa jutgessa havia retirat el passaport al major del Mossos d’Esquadra amb l’obligació de presentar-se cada 15 dies i estar sempre localitzable. La jutgessa no ha estimat encara els fets de l’1 d’octubre.

L’ANC i Òmnium són dues associacions catalanes que han organitzat any rere any les més grans manifestacions ciutadanes transversals de milions de persones sense trencar un sol vidre, això sí, amb el ominós pecat de voler la independència de Catalunya.

La tristor, la indignació i el desig d’independència de la majoria de la societat catalana creix i creix, i a Espanya hi ha presos polítics.

The rest is noise (2009), llibre d’Alex Ross, a Werner

 

 

“Onsevulla que estiguem el que sentim és fonamentalment soroll. Quan l’ignorem, ens pertorba. Quan l’escoltem, ens resulta fascinant”.  John Cage

El passat 14 d’octubre, al loft del carrer de les Moles de Werner (Barcelona), el professor Carlos Calderón hi va obrir el curs, diguem-ne la temporada de xerrades 2017-18, amb la primera part –tres capítols– del llibre The rest is noise (2009) de l’americà Alex Ross, traduït al castellà com El ruido eterno. En el cas d’una traducció al català ben bé podria ser La resta és soroll.

Un llibre que narra l’apassionant història del segle XX a través de la música. Aquesta és la història del segle XX a través de la seva música, des de la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial fins al París dels anys 20; des de l’Alemanya de Hitler o la Unió Soviètica de Stalin al Nova York dels anys 60. Transportant els lectors pel laberint del so modern, Alex Ross ens descobreix les connexions entre els esdeveniments més importants i els compositors més influents, homes que es van rebel·lar contra el culte al passat clàssic, van lluitar contra la indiferència del gran públic i van desafiar els dictadors. Alex Ross ha escrit un llibre imprescindible sobre un temps fascinant, caòtic i sorollós.

Per a ningú és un secret que el segle XX és un període de transformacions: materials, de llenguatge, de tècniques i estètica. Una sola paraula sembla guiar-lo: la llibertat, fins i tot, la llibertat per posar-se (i trencar) les seves pròpies regles. En aquest sentit el ja cèlebre llibre d’Alex Ross, “The rest is noise” ha estat una autèntica guia d’aquest procés i les seves ja moltes edicions en diversos idiomes i l’acollida de públic i crítica, el col·loquen ara mateix en un setial de capçalera i de referència insalvable, com es diu al fulletó de presentació de la xerrada.

Dels cinc continguts programàtics de les xerrades, el primer, el del dia 14 tractà de:

  1. 1900-1933 (tres capítols del llibre)
  2. L’Edat d’Or: Strauss (Salomé), Mahler i la fi de segle
  3. Doctor Faust: Schoenberg, Debussy i l’atonalitat
  4. Dansa de la Terra: La Consagració, el folk, el jazz

No hi ha cap dubte que la lectura del llibre és força complexa si es vol  extraure el màxim de plaer i informació del llibre, tot i que, amb l’amena descripció, comentaris, talls musicals, i referències de Carlos Calderón, la futura lectura esdevé un terreny planer i desbrossat. Com va dir el professor, amb referència als tres capítols del llibre: explorar els límits de la tradició i com conviure amb els gegants del passat i formar joves transgressors –plaer debussyà, exploració schonbergniana i barbàrie stranvinskyana– pot està a l’abast d’un gran nombre de persones.

Tocades les dotze no faltà l’habitual copa de cava servida pel mateix Vicenç Vigara i ajudants. Un mantí més de plaer i amistat. I un servidor, amb la càmera a les mans, els ulls a la pantalla i l’oïda a les paraules i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Strauss’ Salome: Dance of the seven veils

Arnold Schoenberg: Piano Concerto op. 42 (Excerpt)

Igor Stravinsky “The Rite of Spring”

 

 

Dues pioneres: Maria Carbó i Palmira Jaquetti

jaquetti1

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017)

Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en compañía del seu marit Enric d’Aoust, va investigar el 1929 per la Ribagorça d’Aneto a Gavarret i hi va tornar el 1931 en companyía de Maria Carbó, per fer recerca aleshores de Sant Orenç al Pont de Montanyana: 14 viles i viletes en total. Treballaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fundada el 1921 que animava el mecenes Rafael Patxot i que es proposava de recollir i publicar com més materials cançonístics millor de tots els Països Catalans. Carbó i Jaquetti no ho tingueren gaire fàcil, tot i que disposaven de recomanacions per a mossens i alcaldes. Les comunicacions eren aleshores encara molt difícils a l’Alta Ribagorça i no sempre els va ser planer de llogar cavalleries per anar d’un llogaret a l’altre per camins estrets i costeruts i trobar-hi allotjament. A més la gent no estava acostumada a veure dues dones joves anant soles per indrets solitaris, i se’n malfiaven o fins les arribaren a amenaçar de mala manera. No defalliren i aconseguiren d’aplegar un bon feix de cançons: Palmira, musicòloga, posava en solfa la tonada, i Maria en recollia la lletra. Gràcies al dietari de Palmira podem seguir el dia a dia de la seua activitat cançonística ribagorçana amb tot detall  i amb la vivesa, la poesia i l’entusiasme que hi posaven. El dietari es troba a les pàgines 13-79 del volum XI i a les 125-177 del XIV de Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials  publicats a Barcelona el 2001 i el 2004 respectivament. Una bona tria dels materials aplegats són en aquests mateixos volums.  La resta es poden consultar a Barcelona i a Montserrat. La recepció al nostre país de la faena de Maria Carbó i Palmira Jaquetti ha estat gairebé inexistent fins als tots recents treballs de la professora Josefina Roma. Malgrat que les dues pioneres havien rebut l’encàrrec de recollir cançons catalanes, no ha faltat sorprenentment qui les ha criticades per no haver-ne recollit de castellanes.

Artur Quintana

2a tertúlia a càrrec del president d’ASCUMA

El proper dia 13 d’octubre a les 20 h, a la seu de l’associació tindrà lloc la 2ª tertúlia sobre personatges importants de la historia moderna del Matarranya, a càrrec de Joaquim Monclús Esteban, president d’ASCUMA. Serà també un acte de benvinguda i presentació de Joaquim Monclús com a nou president d’ASCUMA