A l’illa de la Palma

Del meu recent viatge a la Palma ha sorgit, com homenatge, aquest petit poema per als “palmeros”. El vaig escriure a l’avió quan tornava a Barcelona.

Responsabilitat dels ciutadans

(Publicat al Diario de Teruel)

L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable s’hi miri per on s’hi miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals –lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats– haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic. Dit això, en to molt crític, cal afegir concloentment que la responsabilitat del que està passant en un país –Espanya per exemple–  no és només dels partits polítics i els governats, la gran responsabilitat és dels propis ciutadans. S’entén, es clar, en un règim democràtic i no pas en una dictadura. Els ciutadans han de triar aquells que els sembli seran els millors per al desenvolupament, el benestar i les llibertats del país. Han d’estar vigilants en el grau de compliments de les promeses electorals dels governants. Han de tenir molta cura de les pràctiques més o menys correctes en les administracions públiques.  Han de saber distingir entre la demagògia, les frases fetes i allò que hi ha de cert i responsable en els discursos polítics. S’ha de protestar quan els governants no ho estan fent bé. S’ha de castigar als que no compleixen les promeses electorals o se n’aprofiten del càrrec tant social com econòmicament. Les queixes i protestes han d’anar acompanyades per l’exemple propi: no es pot protestar de la brutícia del carrers i de l’ambient quan un mateix ha llançat papers, burilles i brutícia en general al carrer. Qui no tria bé els contenidors per deixar les escombraries, com pot protestar de la contaminació de la terra! Un país responsable i democràtic només pot ser-ho quan la majoria dels seus ciutadans ho són. De la vergonyant, lamentable i anticonstitucional situació dels alts organismes de la justícia espanyola i les seves decisions en podem parlar en una altra propera columna.

José Miguel Gràcia

Cartes al més enllà

(Publicat l Diario de Teruel el dissabte 17 de decembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

 

Els jutges i l’aplicació de la llei

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a que les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el  moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau.  I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important –potser inclús involuntari– la ideologia política i/o religiosa. Si ens fixem en el cas d’Espanya, l’extracció d’un alt percentatge de magistrats han estat les classes més conservadores i de ideologia més centralista. El temps i els diners per preparar les oposicions no han estat en general a l’abast de la classe mitjana o baixa. En quan a la justícia, no oblidem, que cap trencament es va produir en el pas de la dictadura a la democràcia. Tot amb tot, no ens ha d’estranyar casos com el de la llei del només sí és sí, que al marge de no haver-hi estat d’una claredat meridiana en eliminar la distinció entre abús i agressió sexual, un nombre important de jutges i fiscals han dictat resolucions o han revisat sentències reduint condemnes que mai l’esperit de la llei ho contemplava. El perill és que amb l’allau de notícies sobre excarceracions i rebaixes de penes s’acabi produint l’efecte contrari al buscat al modificar la llei. Si partim del fet que en la judicatura hi ha un biaix dretà i tal vegada masclista força estès, el Ministeri d’Igualtat, hauria d’haver anat amb més cura en el moment del redactat de la llei. Tenim les sales de justícia que tenim i els òrgans rectors més alts pendents de renovació per baralles polítiques i per la intransigència dels partits, –o partit– de dretes d’aquest país. Sense cap mena de dubte la democràcia espanyola se’n ressent força.

José Miguel Gràcia

Els arromanesos: una nació sense estat

(Publicat al Diario de Teruel)

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de  nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà –també un altre gran fossar– s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia –simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos. Parlen una llengua romànica, parenta de les nostres, que, segons diuen, es diferencia del romanés sobretot en el lèxic: els arromanesos tenen molts préstecs del grec, i els romanesos de l’eslau –com  passa de manera semblant a la llengua basca, on els de Hegoalde tenen castellanismes i els d’Iparralde gal·licismes. La nació arromanesa es troba tripartida entre els estats de Grècia, Albània i Macedònia del Nord, que malden, especialment el primer, per fer-la desaparèixer.  La Unió Europea declara que cal protegir la llengua arromanesa i la cultura que conforma, però a Grècia encara és hora que se n’assabenten. A Albània els arromanesos són una minoria ètnica reconeguda oficialment, hi tenen un partit propi i, sí, a Tirana ensenyen arromanès a la Universitat. A Macedònia del Nord són també una minoria ètnica oficialment reconeguda, tenen ensenyament de la llengua a les escoles, diaris, revistes, televisió i partits propis. Al municipi de Crushova la llengua oficial és l’arromanès –i a l’escola també. Quan Romania al 1860, un any després de separar-se de Turquia, fundà escoles de romanès als territoris arromanesos sota govern turc, amb la intenció d’incorporar-los al propi estat, va aconseguir de desvetllar políticament els arromanesos, que, i simplifico de nou, a les dues guerres mundials del XX lluitaren per aconseguir un estat propi, de curta vida: pocs dies en 1917 i uns dos anys en 1941-1943. Si en voleu saber més de la nació arromanesa, i en agradable novel·la, llegiu Si la adelfa sobrevive al invierno del neerlandeso-arromanès Stefan Popa.

Artur Quintana

 

Els gasoductes

(Publicat al Diario de Teruel)

No puc entendre com fins fa molts pocs dies era importantíssim el gasoducte CATMED que hauria de connectar el nord de Catalunya amb França. Des del govern espanyol es va arribar a dir que era qüestió de mesos, que era la solució estratègica per al gas gairebé a tota Europa. Ni una cosa ni l’altra. Ni era una qüestió de set o vuit mesos –potser set o vuit anys–, ni tampoc tan estratègica i necessària com es va dir. De fet amb una reunió amb Macron va ser mes que suficient per canviar absolutament el projecte. I ara en tenim un altre: el gasoducte BARMAR de Barcelona a Marsella, tan estratègic, tan important per a Espanya i Europa o més s’hi cap que l’anterior. Qin canvi, oi? O sigui, en paraules de Groucho Marx: “aquest són els meus principis, si no els hi agraden en tinc uns altres” Més seriositat senyors del govern espanyol i de les institucions europees! Per acabar d’adobar el tema i perquè els fa vergonya tanta incongruència en tan poc temps, manifesten que el tub o tubs que es construiran sota el mar serviran també per transportar hidrogen verd en un futur. Fixi-s’hi el lector: el gas és un combustible fòssil que s’hauria de deixar d’utilitzar en un termini no massa llarg. Per justificar unes despeses tan grans per transportar aquest producte contaminant, però necessari només a curt o mig termini –així hauria de ser– s’inventen el transport d’hidrogen, i més encara l’anomenen hidrogen verd. Però en que cap pot hi cabre fabricar hidrogen que no fos així?  S’ha de cremar gas per fer electricitat i amb aquesta hidrogen?  I com estan de segurs de la necessitat de moure l’hidrogen i cap on? L’hidrogen en tot cas s’haurà de fabricar amb energies renovables majoritàriament. I la pregunta final, on son els informes tècnics que validin que unes canalitzacions per a gas serveixin per l’hidrogen? Que no muntin més fal·làcies ni facin més ximpleries els governs del països i les institucions europees. Dediqueu-vos, governs, a parlar clar a la ciutadania i no enganyeu. El problema del gas va més enllà de la guerra de Rússia. Dediqueu-vos, si us plau, a potencia al màxim les energies renovables, feu el possible per que l’estalvi d’energia sigui important i deixeu els colors per als pintors.

José Miguel Gràcia

Les dos Maries

Article publicat avui a l’Heraldo pel periodista Alberto Serrano Dolader sobre el meu poema “Les dos Maries” del llibre Fets i Temps de la Codonyera

En el centenari de Fuster

(Publicat al Diario de Teruel)

Ortells és una vila de l’Alt Bergantes d’on per ventura baixaren a Sueca, en temps remots, els seus avantpassats materns. Aquests i els paterns venien tots de la pagesia suecana. Son pare era imatger d’ofici, i carlí. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) estudià d’advocat a València i visqué sempre a Sueca amb només breus i, això sí, sovintejats desplaçaments a València i Barcelona. Fins als 61 anys, quan entrà de professor -més tard catedràtic- de catalanística a la Universitat de València, va viure dels seus escrits. S’inicià en la poesia –tres poemaris del 1949 al 1953–, que mai no abandonà,  però aviat –el primer treball publicat és dels 22 anys– va centrar-se en una ampla temàtica assagística, que va des de la crítica de les lletres catalanes de tots els temps, a la de les altres llengües dels encontorns, a l’art i a la política més actual, a la filosofia, a la quotidianitat,  a les sempre aspres i difícils relacions Espanya/Països Catalans, a l’aprofundida recerca en l’identitari dels valencians –penseu que venia d’un País Valencià on regien els tòpics de Levante feliz/Valencia jardín de flores/Para ofrendar nuevas glorias a España …– un tema aquest al qual el 1962 dedicà dos llibres fonamentals: Nosaltres els valencians i El País Valenciano–, a  la reflexió sobre els tan tabuïtzats Països Catalans, …, i el tot impregnat d’un profund, incisiu humanisme. Afegiu-hi un bon puial de llibres d’història catalana i valenciana, de literatura catalana amb l’estimulant Literatura catalana contemporània (1972). I sobretot no us deixeu perdre els capítols sobre els moriscos inclosos al llibre Poetes, moriscos i capellans (1962) on Fuster descriu el diàfan paral·lelisme entre la persecució de l’algaravia al XVI i l’actual del català.  Si d’Ortega s’ha dit que fou Magister Hispaniae, d’en Fuster es pot  dir ben bé que fou i segueix sent, el maître à penser dels que enraonem català. Vist el que escrivia no ens ha de sorprendre gens que patís dos atemptats amb bomba, dels que per atzar en va sortir físicament il·lès, i que, com solia i sol passar en casos pareguts, han quedat impunes.

Artur Quintana 

Inflació

(Publicat al Diario de Teruel)

No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats. Qui més perd en els períodes inflacionaris són els més dèbils econòmicament: pensionistes i treballadors menys qualificats, perquè pugen i pugen els preus, però mai al mateix ritme els sous i les pensions.  El BCE ha començat a augmentar els interessos, la qual cosa farà menys atractiu l’endeutament al encarir-se les hipoteques i els préstecs concretament. Menys compres d’habitatge i menys compres de productes, perquè la gent disposarà de menys diners, faran baixar les vendes de les empreses, i algunes malauradament hauran de reduir plantilles i altres possiblement hauran de tancar. La conseqüència serà la contracció del mercat i més atur, però els preus s’aniran moderant. No manquen populistes que demanen baixades d’impostos –IVA general, patrimoni, IRPF i societats– com a fre de la inflació. Quanta irresponsabilitat, si més no ignorància o demagògia! En tot cas les reduccions d’impostos, ajudes i subvencions, sempre necessàries per els més dèbils de la societat, s’hauran de compensar, per altra banda,  amb impostos o taxes als més puixants: persones o empreses. Si més no, com s’han de pagar els interessos creixents del Deute Públic? No trobareu, ara ni mai, cap país que hagi crescut econòmicament mantenint una inflació elevada. Ben al contrari, les escalades inflacionistes condueixen a la desigualtat social i a l’empobriment general d’un país. I no entro en la crisi energètica, perquè això m’ocuparia l’espai d’una altra columna, tot i que és un factor també protagonista.

José Miguel Gràcia          

Un merescut homenatge

(Pubicat al Diario de Teruel)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font