Bernstein. El creador (I)

Desprès d’uns pocs mesos sense seguir les jornades musicals sabatines del professor Juan Carlos Calderón a Werner Música, emprenc novament l’agradable tasca de comentar i mostrar les fotos d’una nova sessió. He de dir que el motiu de la manca d’assistència per part meva a les jornades dels dos últims mesos no ha esta altra que el trobar-me fora de Barcelona i viatjant per altres terres.

El passat dissabte 16 de febrer a les 10,30 hores, com sempre, Carlos Calderón encetà un nou cicle de xerrades sobre el mestre Leonard Bernstein amb el títol general de “Leonard Bernstein: eclecticisme a tres bandes”

Al fulletó de presentació de les tres sessions en les quals el professor Calderón desenvoluparà el tema, es sintetitza complidament l’abast de les xerrades així: “Cent anys es van complir del naixement de qui, per a alguns, va ser el músic més complet del segle XX. Leonard Bernstein va ser una personalitat polifacètica, inquieta, vital i activa que hi va enlluernar en molts camps. El prof. Calderón intentarà donar compte d’aquesta huracanada vida musical al voltant de tres facetes: el creador, l’intèrpret i el comunicador. Totes tres  interconnectades en un autèntic teixit cultural que. no deixa indiferent. Els seus interessos mai van cessar i la seva capacitat de barrejar tot el que la seva agitada vida li oferia, és la seva característica principal. La etimologia ho explica, “eclèctic” és el que tria. Doncs, Bernstein, triava i encertava”

De l’amena i enrriquidora xerrada del professor Calderón destaquem i resumim: Leonard Bernstein va nàixer a Lawrence (Massachusetts) el 25 d’agost de 1918, en una família jueva benestant. Cap cosa feia presagiar la gran carrera musical del jove Leonard, o Louis fins el setze anys. El seu pare, Sam Bernstein, era un home de negocis, i inicialment va oposar-se a la carrera musical del seu fill. L’arribada al domicili familiar d’un piano i l’oportunitat d’escoltar un recital de piano van esperonar el seu interès per la música. Va decidir començar a estudiar piano, sent encara molt jove, a les escoles Garrison i Boston Latin, havent-hi de pagar-se les classes ell mateix, davant de la negativa del seu pare. A la Universitat de Harvard va estudiar música amb Walter Piston, i continuà perfeccionant-se al Curtis Institute of Music de Filadèlfia. Va tenir, entre altres professors, l’alemany Richart Stoehr, també va estudiar piano amb Isabella Vergenova i Heinrich Gebhard.

Es va casar amb Felicia Montealegre –amb la qual tingué dos fills– després d’una anterior vida sexual promíscua.

Com a compositor, des de la seriositat de la seva Serenata per a Violí fins als aclaparadors ritmes de West Side Story, Berstein mai deixà de ser original. Va compondre tres simfonies, dues òperes, cinc musicals i nombroses altres peces. Cal destacar com a obres més exitoses els musicals On the Town, West Side Story, l’opereta Candide i l’original Mass, sense oblidar-nos de la Sonata per a Clarinet i Piano i les simfonies Jeremiah i Kaddish.

Com ja hem comentat al principi, la característica fonamental de l’obra de Bernstein és el seu eclecticisme a tres bandes –compositor, intèrpret i comunicador. Carlos Calderón troba una metàfora del procés de captació de ritmes i gèneres per descriure l’eclecticisme de Bernstein: és com l’ambre, resina fossilitzada, on han quedat atrapats insectes i restes de tota mena que han donat lloc a una pedra preciosa: ritme llatí, text llegit, banda rock, cantates blues, guitarra acústica, cantant rock, percussió, dodecafonisme, cors, ritmes orff, anglès, seqüències Beethoven, ritmes Stravinsky, jazz-scat, triple canon, cinta magnetofònica, cors de carrer, banda musical, danses orientals, cors de nens, orquestra simfònica, hebreu. I tot es fa Bernstein i bona música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

West Side History-Cool: https://www.youtube.com/watch?v=wugWGhItaQA&list=RDk19YZKdKI60&index=8

Candide Overture: https://www.youtube.com/watch?v=422-yb8TXj8&list=RDNkhM2S4vh30&index=6

Mass. BBC Proms: https://www.youtube.com/watch?v=9tjsKzhpSwE

Anuncis

Quan la justícia és impotent

(Publicat al Diario de Teruel)

El pròxim dia 12 començarà el judici més important i de més repercussió internacional en temps democràtics a Espanya. Un judici polític amb intenció aparentment exemplaritzant, però curull d’escarment, venjança i impotència. Si no, com s’entén que les jutjades siguin només unes poques persones, representants polítics o no, que van ajudar a fer un referèndum i van declarar i acordar allò que no van portar a terme. Per què la justícia –fiscalia, jutge instructor o el Tribunal Suprem– no ha imputat a tots els “culpables”? No haurien d’estar imputats tots els parlamentaris que van votar favorablement la celebració del referèndum i demès del procés? Per què només la presidenta del Parlament? Imputats també amb més culpabilitat haurien d’estar els més de dos milions que van a votar. Qui és més culpable l’inductor o el que realitza l’acte? Un problema polític no és matèria justiciable. L’escarment selectiu és producte de la ràbia i de la impotència. Ha estat i està essent tant injusta i injustificable la presó preventiva…! Però, com es pot acusar de sedició o rebel·lió sense violència? Només, es clar, mitjançant un relat fabulador d’aquella i amb moltes irregularitats. Eduir que la presó preventiva està motivada per les persones que es van exiliar és un absurd. Retirar l’ordre europea d’extradició, perquè els altres països l’han rebutjada o la poden rebutjar no és altra cosa que impotència o por a “quedar-se amb el cul enlaire”. Com serà, doncs, el judici? És ben fàcil trobar persones a Catalunya que diuen que la sentència ja està escrita. Bé, literalment escrita no ho deu d’estar, però sí força elaborada. On és la llibertat dels jutges quan la gran majoria de mitjans espanyols, gairebé tots els partits polítics i institucions de l’Estat i una important majoria de ciutadans, vol condemnes dures; de fet ja els han condemnat. L’odi s’ha estès per Espanya. La llarga presó preventiva és un escull més per la independència de la justícia, per tant més impotència. Què està passant a Espanya perquè intel·lectuals i artistes, abans esquerrans i progressistes, romanguin en un silenci sepulcral davant d’un judici per presumptes delictes de rebel·lió i sedició que un munt d’il·lustres catedràtics, penalistes i juristes no veu per enlloc? Començarà un judici que Espanya pot pagar molt car.

José Miguel Gràcia  

Una porta oberta

Microrelat publicat al número 50 de la revista “Compromiso i Cultura” del mes de febrer, seleccionant per al “Certamen Javier Tomeo”.  Animo als escriptors en llengua catalana a que presentin treballs. Teniu temps fins al mes d’abril i han estats molt pocs els presentats fins ara. Per contra el presentats en castellà han estat molts,  de l’Aragó, de la resta d’Espanya i de l’altra part de l’Oceà Atlàntic.

La Gomera (III). El romiatge

El 19 de gener del 2019 va tenir lloc a San Sebastián de la Gomera el romiatge o romeria tradicional de la Festa de Sant Sebastià. Un dia abans s’havia triat la Romera Major i les corresponents Romeres d’Honor a la Plaça de les Amèriques, oberta al mar. Podríem dir que participa gairebé tot el poble en el actes folklòrics de la diada tradicional. Les fotos que hi publico són alguns petits instants de la festa més popular. Una veritable mostra del folklore gomero.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vídeos penjats a youtube:

La Gomera (II)

                                    

         Illa i dona

Cap amunt els teus dies trepadors,
les ànsies zenitals i les muntanyes
escaladores d’àligues i núvols.
Cap amunt els teus turons,
amb els seus verds esperons, les brunes
illades, soltes al ros vent
les regnes trinadores dels ocells.
Cap amunt les teves valls agosarades
com si una gran mà les portés
del blau genoll de les aigües
fins a les altes cuixes de les teves neus.

Romiatge de pedra enamorada
del mar al cim. Aquesta és l’illa,
que recull la falda de l’escuma
per guanyar els àtics que van veure
brollar del pit verge de la roca
el “silbo” ardent d’un mugró de fum.
Des de llavors la teva ombra gira
al voltant de cràters lunars.
Però ara que ens hem trobat,
illa, mare, dona, volcà, destí,
vine a dormir la teva solitud de sempre
–oh estimada de la nit i la distància–
en el tebi silenci dels meus braços.

(Traducció de Josep Miquel Gràcia del poema de Pedro García Cabrera, “Isla y Mujer”)

Més fotografies de la Gomera

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La Gomera (I)

Parc Nacional del Garajonay, reserva de la Humanitat

A la Gomera

Volcà tan vell,
llaurat pels temps.
de pluja i ganivets,
 
mugró d’un pit
de boires i boirims
d’uns segles femenins.
 
Dolça alletadora
amb “gofio” intemporal
de pedres que esmicolen
el dur fruit de la sang.
 
Turons sobre turons que fan turons;
piràmide  de morts i enganys,
Huatacuperche, Peraza,
conqueridors i esclaus.
Esglaons cap al cel tan morts per viure;
torrents cap a la mar de pluja i caminants;
verd de laurisilva terciària i viva;
germànic paradís, Junònia  dels romans.
 
Volcà tan bell,
colors i temps,
“chácaras”, “timples” i tambors,
redol immens
de blau i vents!

Josep Miquel Gràcia

Poema escrit durant el vol de Canàries a Barcelona, gener del 2019, molt present l’impacte del paisatge i després d’haver llegit alguns poemes del gran escriptor i poeta “gomero”, Pedro García Cabrera (Vallehermoso/la Gomera, 1905 – Santa Cruz de Tenerife, 1981). Va seguir els moviments postmodernistes, vanguardistes i surrealistes  amb un alt sentit líric i social de la poesia, sempre amb un substrat illenc en els seus escrits.

Mireu la natura del Garajonay!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les Heroides d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana