Els jutges i l’aplicació de la llei

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a que les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el  moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau.  I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important –potser inclús involuntari– la ideologia política i/o religiosa. Si ens fixem en el cas d’Espanya, l’extracció d’un alt percentatge de magistrats han estat les classes més conservadores i de ideologia més centralista. El temps i els diners per preparar les oposicions no han estat en general a l’abast de la classe mitjana o baixa. En quan a la justícia, no oblidem, que cap trencament es va produir en el pas de la dictadura a la democràcia. Tot amb tot, no ens ha d’estranyar casos com el de la llei del només sí és sí, que al marge de no haver-hi estat d’una claredat meridiana en eliminar la distinció entre abús i agressió sexual, un nombre important de jutges i fiscals han dictat resolucions o han revisat sentències reduint condemnes que mai l’esperit de la llei ho contemplava. El perill és que amb l’allau de notícies sobre excarceracions i rebaixes de penes s’acabi produint l’efecte contrari al buscat al modificar la llei. Si partim del fet que en la judicatura hi ha un biaix dretà i tal vegada masclista força estès, el Ministeri d’Igualtat, hauria d’haver anat amb més cura en el moment del redactat de la llei. Tenim les sales de justícia que tenim i els òrgans rectors més alts pendents de renovació per baralles polítiques i per la intransigència dels partits, –o partit– de dretes d’aquest país. Sense cap mena de dubte la democràcia espanyola se’n ressent força.

José Miguel Gràcia

Els arromanesos: una nació sense estat

(Publicat al Diario de Teruel)

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de  nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà –també un altre gran fossar– s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia –simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos. Parlen una llengua romànica, parenta de les nostres, que, segons diuen, es diferencia del romanés sobretot en el lèxic: els arromanesos tenen molts préstecs del grec, i els romanesos de l’eslau –com  passa de manera semblant a la llengua basca, on els de Hegoalde tenen castellanismes i els d’Iparralde gal·licismes. La nació arromanesa es troba tripartida entre els estats de Grècia, Albània i Macedònia del Nord, que malden, especialment el primer, per fer-la desaparèixer.  La Unió Europea declara que cal protegir la llengua arromanesa i la cultura que conforma, però a Grècia encara és hora que se n’assabenten. A Albània els arromanesos són una minoria ètnica reconeguda oficialment, hi tenen un partit propi i, sí, a Tirana ensenyen arromanès a la Universitat. A Macedònia del Nord són també una minoria ètnica oficialment reconeguda, tenen ensenyament de la llengua a les escoles, diaris, revistes, televisió i partits propis. Al municipi de Crushova la llengua oficial és l’arromanès –i a l’escola també. Quan Romania al 1860, un any després de separar-se de Turquia, fundà escoles de romanès als territoris arromanesos sota govern turc, amb la intenció d’incorporar-los al propi estat, va aconseguir de desvetllar políticament els arromanesos, que, i simplifico de nou, a les dues guerres mundials del XX lluitaren per aconseguir un estat propi, de curta vida: pocs dies en 1917 i uns dos anys en 1941-1943. Si en voleu saber més de la nació arromanesa, i en agradable novel·la, llegiu Si la adelfa sobrevive al invierno del neerlandeso-arromanès Stefan Popa.

Artur Quintana

 

Els gasoductes

(Publicat al Diario de Teruel)

No puc entendre com fins fa molts pocs dies era importantíssim el gasoducte CATMED que hauria de connectar el nord de Catalunya amb França. Des del govern espanyol es va arribar a dir que era qüestió de mesos, que era la solució estratègica per al gas gairebé a tota Europa. Ni una cosa ni l’altra. Ni era una qüestió de set o vuit mesos –potser set o vuit anys–, ni tampoc tan estratègica i necessària com es va dir. De fet amb una reunió amb Macron va ser mes que suficient per canviar absolutament el projecte. I ara en tenim un altre: el gasoducte BARMAR de Barcelona a Marsella, tan estratègic, tan important per a Espanya i Europa o més s’hi cap que l’anterior. Qin canvi, oi? O sigui, en paraules de Groucho Marx: “aquest són els meus principis, si no els hi agraden en tinc uns altres” Més seriositat senyors del govern espanyol i de les institucions europees! Per acabar d’adobar el tema i perquè els fa vergonya tanta incongruència en tan poc temps, manifesten que el tub o tubs que es construiran sota el mar serviran també per transportar hidrogen verd en un futur. Fixi-s’hi el lector: el gas és un combustible fòssil que s’hauria de deixar d’utilitzar en un termini no massa llarg. Per justificar unes despeses tan grans per transportar aquest producte contaminant, però necessari només a curt o mig termini –així hauria de ser– s’inventen el transport d’hidrogen, i més encara l’anomenen hidrogen verd. Però en que cap pot hi cabre fabricar hidrogen que no fos així?  S’ha de cremar gas per fer electricitat i amb aquesta hidrogen?  I com estan de segurs de la necessitat de moure l’hidrogen i cap on? L’hidrogen en tot cas s’haurà de fabricar amb energies renovables majoritàriament. I la pregunta final, on son els informes tècnics que validin que unes canalitzacions per a gas serveixin per l’hidrogen? Que no muntin més fal·làcies ni facin més ximpleries els governs del països i les institucions europees. Dediqueu-vos, governs, a parlar clar a la ciutadania i no enganyeu. El problema del gas va més enllà de la guerra de Rússia. Dediqueu-vos, si us plau, a potencia al màxim les energies renovables, feu el possible per que l’estalvi d’energia sigui important i deixeu els colors per als pintors.

José Miguel Gràcia

Les dos Maries

Article publicat avui a l’Heraldo pel periodista Alberto Serrano Dolader sobre el meu poema “Les dos Maries” del llibre Fets i Temps de la Codonyera

En el centenari de Fuster

(Publicat al Diario de Teruel)

Ortells és una vila de l’Alt Bergantes d’on per ventura baixaren a Sueca, en temps remots, els seus avantpassats materns. Aquests i els paterns venien tots de la pagesia suecana. Son pare era imatger d’ofici, i carlí. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) estudià d’advocat a València i visqué sempre a Sueca amb només breus i, això sí, sovintejats desplaçaments a València i Barcelona. Fins als 61 anys, quan entrà de professor -més tard catedràtic- de catalanística a la Universitat de València, va viure dels seus escrits. S’inicià en la poesia –tres poemaris del 1949 al 1953–, que mai no abandonà,  però aviat –el primer treball publicat és dels 22 anys– va centrar-se en una ampla temàtica assagística, que va des de la crítica de les lletres catalanes de tots els temps, a la de les altres llengües dels encontorns, a l’art i a la política més actual, a la filosofia, a la quotidianitat,  a les sempre aspres i difícils relacions Espanya/Països Catalans, a l’aprofundida recerca en l’identitari dels valencians –penseu que venia d’un País Valencià on regien els tòpics de Levante feliz/Valencia jardín de flores/Para ofrendar nuevas glorias a España …– un tema aquest al qual el 1962 dedicà dos llibres fonamentals: Nosaltres els valencians i El País Valenciano–, a  la reflexió sobre els tan tabuïtzats Països Catalans, …, i el tot impregnat d’un profund, incisiu humanisme. Afegiu-hi un bon puial de llibres d’història catalana i valenciana, de literatura catalana amb l’estimulant Literatura catalana contemporània (1972). I sobretot no us deixeu perdre els capítols sobre els moriscos inclosos al llibre Poetes, moriscos i capellans (1962) on Fuster descriu el diàfan paral·lelisme entre la persecució de l’algaravia al XVI i l’actual del català.  Si d’Ortega s’ha dit que fou Magister Hispaniae, d’en Fuster es pot  dir ben bé que fou i segueix sent, el maître à penser dels que enraonem català. Vist el que escrivia no ens ha de sorprendre gens que patís dos atemptats amb bomba, dels que per atzar en va sortir físicament il·lès, i que, com solia i sol passar en casos pareguts, han quedat impunes.

Artur Quintana 

Inflació

(Publicat al Diario de Teruel)

No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats. Qui més perd en els períodes inflacionaris són els més dèbils econòmicament: pensionistes i treballadors menys qualificats, perquè pugen i pugen els preus, però mai al mateix ritme els sous i les pensions.  El BCE ha començat a augmentar els interessos, la qual cosa farà menys atractiu l’endeutament al encarir-se les hipoteques i els préstecs concretament. Menys compres d’habitatge i menys compres de productes, perquè la gent disposarà de menys diners, faran baixar les vendes de les empreses, i algunes malauradament hauran de reduir plantilles i altres possiblement hauran de tancar. La conseqüència serà la contracció del mercat i més atur, però els preus s’aniran moderant. No manquen populistes que demanen baixades d’impostos –IVA general, patrimoni, IRPF i societats– com a fre de la inflació. Quanta irresponsabilitat, si més no ignorància o demagògia! En tot cas les reduccions d’impostos, ajudes i subvencions, sempre necessàries per els més dèbils de la societat, s’hauran de compensar, per altra banda,  amb impostos o taxes als més puixants: persones o empreses. Si més no, com s’han de pagar els interessos creixents del Deute Públic? No trobareu, ara ni mai, cap país que hagi crescut econòmicament mantenint una inflació elevada. Ben al contrari, les escalades inflacionistes condueixen a la desigualtat social i a l’empobriment general d’un país. I no entro en la crisi energètica, perquè això m’ocuparia l’espai d’una altra columna, tot i que és un factor també protagonista.

José Miguel Gràcia          

Un merescut homenatge

(Pubicat al Diario de Teruel)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

Passarà la guerra, restarà la crisi

(Publicat al Dario de Teruel)

Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que  si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes. No trèieu la conclusió que no és importantíssim tot el que he indicat, tot i que, penso que, malgrat ser així, no es poden oblidar o deixar al calaix els grans problemes de la crisi climàtica: escalfament global per l’augment de la temperatura del globus terraqüi, sequeres i pluges sobtades, desglaç polar, augment del nivell dels oceans i més i més. Hem d’estalviar energia, sí, i força, però la transició envers les energies sostenibles ha de ser ràpida, persistent i milionària, privada i pública. No es pot badà més. Per què la iniciativa privada particular ha de romandre en el autoconsum i poc més? Per què no s’ha de treballar amb balanços mensuals o anuals compensatoris? Perquè triguen més d’un any els governs –espanyol i comunitats autònomes– en pagar els ajuts? A que s’espera a construir més parcs eòlics i voltaics sobre teulades, terrenys improductius abandonats, sèquies i canals, voreres de carreteres, franges per dividir boscos en defensa del foc… A la UE el curt termini és el que priva: que no tenim, ni tindrem a curt o mig termini energies renovables, doncs es declaren el gas i les nuclears energies verdes i tots contents. Si Alemanya no té gas, cremarem carbó. França, davant la crisi, a falta de gas i altres energies renovables augmenta la potència nuclear. Les inversions en gasoductes han esdevingut, sense grans protestes, la modernitat estratègica, és clar, com el gas es una energia verda… Qui dia passa any empeny. No serà tant això de la crisi climàtica…! Per què no pot aprendre a ploure la Mediterrània, hòmens de poca fe?

José Miguel Gràcia          

En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

 

Gravacions il·legals a dojo

(Publicat al Diario de Teruel)

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants –policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat … , tota una conxorxa.  No tinc cap esperança que el pes de la llei arribi a tot el col·lectiu descrit. La bandera de la pàtria protegeix més que qualsevol altre escut al marge de la veritat i la democràcia. Tot si val contra els “perversos” independentistes catalans: gravacions en qualsevol lloc i forma, informes falsos o manipulats, invencions de comptes corrents, desprestigi en les campanyes electorals, operacions econòmiques inexistents, Pegasus a dojo i el que calgui, navegant pel clavegueram de l’Estat. Mentre aquestes pràctiques només empastifaven independentistes catalans, “ancha es Castilla”, però ara quan s’han escoltat els àudios de Villarejo amb el periodista, si encara el podem qualificar així, Garcia Ferreras, Pablo Iglesias i els comuns han posat el crit al cel: això és un atac brutal a la democràcia, es repugnant, s’han de depurar responsabilitats jurídiques i polítiques… . Recordem quan de moderats eren amb la persecució als independentistes catalans. I en el futur per què el deep state s’ha de detenir només en els independentistes i en els de Podemos? Quines poden ser les noves víctimes demà? Si una cosa es ben certa és que la democràcia ha estat i és la víctima. I faig la pregunta retòrica: de veritat importen gaire a una gran majoria d’espanyols les clavegueres de l’Estat, los Villarejos, les gravacions il·legals, els policies patriòtics, el Consell General del Poder Judicial caducat des de fa gairebé quants anys –un flagrant incompliment constitucional– i tota la resta de vergonyes? A les proves em remeto. O s’hi tallen a soca-rel les pràctiques que circulen pel pudent clavegueram o Espanya esdevindrà un país pseudodemocratic, si no ho és ja.

 José Miguel Gràcia