‘D’arbres i progressies’ de Josep M. Gràcia a la Codonyera

Publicat a Temps de Franja (23 d’abril de 2024)

// Arnau Timoneda

El llibre ‘D’arbres i progressies’ de Josep Miquel Gràcia Zapater es va presentar a la Codonyera dijous sant 28 de març a la Sala Cial i Tiarra a casa de l’escriptor i poeta. El volum és el número 8 de la col·lecció en català de ‘Lo Trinquet’ que publica l’Instituto de Estudios Turolenses que depèn de la Diputació Provincial de Teruel. A la presentació hi van assistir una cinquantena de persones que van omplir tot l’aforament del local. La Sala Cial i Tiarra és un lloc acollidor i molt especial que conté un museu de ferramentes tradicionals, sobretot de fusteria perquè anteriorment ho havia segut, un espai artístic amb algunes obres artístiques dels Finestrons del Gràcia, on combina la fusta, la fotografia i la poesia, i un auditori. Un lloc ben entranyable de la casa de l’escriptor on s’hi han organitzat presentacions de llibres, xerrades, reunions culturals i audicions musicals.

Rosa Lis, Tomàs Bosque, Carles Sancho i Josep Miquel Gràcia. / Sigrid Schmidt von der Twer

J. M. Gràcia llegeix vora el subdirector de l’IET, Santiago Martínez. / Sigrid Schmidt von der Twer

A la presentació hi van participar el nou vicedirector de l’IET l’alcanyissà Santiago Martínez i els tres membres del Consell Editor de la col·lecció: Artur Quintana -director-, Josep Miquel Gràcia i Carles Sancho. Inicià els parlaments Santiago Martínez que es presentà com a nou vicedirector de l’entitat, en el seu primer acte oficial com a tal, agraint al públic assistent a la convocatòria literària-musical i impressionat pel lloc tan especial on es va programar la presentació. Satisfet pel nou volum de la col·lecció ‘Lo Trinquet’ i es mostrà disposat a donar tot el seu recolzament al projecte literari per seguir continuant i impulsant l’edició de nous títols en la nostra llengua. Carles Sancho parlà de la col·lecció: com es va iniciar el 2009 a proposta de la directora de l’IET Montserrat Martínez, els títols que han aparegut i la programació de nous volums. I es lamentà de la paralització de la col·lecció en català de l’actual Govern d’Aragó. Artur Quintana parlà del llibre de Josep Miquel Gràcia que es presentava i de la seua trajectòria com a poeta. Argumentava que en el volum s’han publicat dos poemaris molt diferents. El primer s’anomena ‘D’arbres, flors, fruits i llavors…’ que transporta a Quintana al poemari ‘Els fruits saborosos’ d’en Josep Carner … «tendresa i amor n’hi ha en tots dos poetes [i de] melangia en trobareu a muntó». Al segon, ‘Progressies’, es força diferent, on hi «predomina … el recorrent de l’absurd de la nostra existència … la ironia, la burla i l’enjogassament … Ironitza i es burla d’uns i altres, i de sí mateix com a economista». Gràcia, a continuació, en llegí una selecció de textos dels dos poemaris publicats. Entre el públic assistent: Carles Terès dissenyador de la col·lecció i productor gràfic, el periodista  i escriptor Ramon Mur, un altre escriptor José Ramon Molins, tots dos tenen programades la traducció en català d’obres seues que es publicaran a la col·lecció i el vicepresident de la Comarca del Bajo Aragón Alberto Carmona, veí de la Codonyera.

Artur Quintana durant la seua intervenció. / Sigrid Schmidt von der Twer

La segona part de l’acte va consistir en una presentació del llibre i disc ‘Tomàs Bosque canta Desideri Lombarte’ dedicat al poeta pena-rogí, de pròxima edició. El cantautor de la Codonyera va fer una referència de la seua relació amb l’escriptor matarranyenc i també a la seua etapa com a membre destacat de la Nova Cançó Aragonesa que recentment han commemorat els cinquanta anys de la seua irrupció. Bosque cantà ‘Les velles paraules’ a cappella, escoltàrem un parell de temes més del seu nou disc ja gravat, entre elles ‘La masovera’, i altres temes de la seua primera etapa com a cantautor en la dècada de finals del seixanta, setanta i primers dels vuitanta del segle passat. La bona sonoritat de la sala i l’excel·lent equip de reproducció van fer la vetllada a la Codonyera molt emotiva i difícil d’oblidar.

Acabàrem la convocatòria amb una llarga xerrada acompanyada d’uns bons cocs de recapte d’Alcanyís, carquinyolis del forn Llerda de Queretes i tot regat amb excel·lent cava Bayod-Borràs de la veïna vila de Fórnols.

Part del públic assistent. / Sigrid Schmidt von der Twer

Presentació del poemari “D’arbres i progressies”

El pròxim dia 28 d’aquest mes de març presentarem a la Codonyera el meu poemari D’arbres i progressies, segons cartell-programa que podeu veure tot seguit. Com a seguidors del blog esteu invitats.

Entrevista a Javier Giral

Javier Giralt

Fa uns dies, el president del govern –PP+VOX– d’Aragó, Jorge Azcón, va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. No cerqueu en aquesta dràstica afirmació motius lingüístics o filològics, no els trobareu, perquè només es el producte de la catalanofòbia adobada de ignorància, si més no, carregada d’interessos electorals. Llegiu l’entrevista que Vilaweb l’ha fet a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i director de l’Institut Aragonès del Català. Moderada i a la vegada contundent.

Entrevista: https://www.vilaweb.cat/noticies/javier-giralt-catala-arago-entrevista/  

Carta oberta dels treballadors del Diario de Teruel

Carta oberta de tots ells treballadors del DIARIO DE TERUEL, publicada ahir, per l’acomiadament del ja exdirector Lopez Juderias. És força interesant tot allò que es diu en aquesta carta i la gran solidaritat de tota la plantilla del diari. El PP i TE haurien de ser valents i manifestar els veritables motius de l’acomiadament. Em faig meu tot el que es diu a la carta i com es diu. Sense el DIARIO DE TERUEL, Terol existiria menys i amb un DIARIO DE TERUEL controlat o a les ordres d’un partit polític, DIARIO DE TERUEL es convertiria en una publicació pamfletària sense cap sentit, la qual cosa no ha estat mai així. Com a coordinador de la columna en català de “Lo Cresol” afirmo amb tota rotunditat que mai, des del quatre de febrer del 2006, data de començament de la columna, cap dels dos directors –Juanjo Francisco i Chema Lopez Juderías– ens donaren cap indicació sobre el contingut de les columnes setmanals,  Cadascú dels columnistes han escrit d’allò que han volgut i com els ha semblat pertinent: amb total llibertat. Tota la nostra solidaritat amb el DIARIO DE TERUEL, com a institució, i els seus treballadors. Desitgem per en Chema el millor futur professional i personal.

Dos articles del Diario de Teruel

Tot seguit podeu llegir dos articles del “Diario de Teruel” d’avui

Estrany país aquest

(Publicat al Diario de Teruel)

Estrany país aquest que utilitza el terrorisme com a arma política entre el partits, o per anorrear als que no combreguen amb unes idees determinades sobre el concepte d’unitat de la Pàtria. Estrany país aquest on les víctimes del terrorisme no s’aixequen contra aquells que les utilitzen indecentment en el seu joc polític menyspreant les morts i extorsions de les víctimes de malaurats temps passats. Quina vergonya! Estrany país aquest que trivialitza sobre el que és terrorisme estenent-lo a fets que no tenen res a veure i que alguns magistrats retorcen les lleis per trobar alguna petita escletxa per on encabir acusacions, tan greus com inexistents. Podrien dedicar-se a la política millor que a impartir justícia. Estrany país aquest que els partits de l’oposició, que magistrats d’altes instàncies a títol individual o institucional, que associacions de jutges i fiscals, que els mitjans de comunicació d’àmbit estatal, que grups econòmics, fins i tot eclesiàstics, i que persones que han ocupat alts càrrecs polítics; fan declaracions públiques i/o es manifesten habitualment a la capital del Regne en contra de lleis que ni tant sols han estat aprovades pel Congrés –base de la democràcia i representació de la societat. Tot amb tot, una mena de pla per desacreditar la funció del legislatiu, titllant els partits del govern i independentistes, d’anticonstitucionals i terroristes. Estrany país aquest que en comptes de fer-lo atractiu i acollidor a una part important del país que voldria votar sobre la possibilitat de tenir un Estat propi, sembra l’odi contra ells a la resta del país. Estrany país aquest que els governs, més sovint els escorats a la dreta, utilitzen la guerra bruta i vulneren drets quan els interessa, seguint la consigna de “tot per la unitat de la Pàtria” o si s’escau “tot per la butxaca del partit o la meua pròpia”. Estrany país aquest quan la màxima institució del govern del jutges (CGPJ), amb un poder tan ampli, està incomplint la Constitució per la manca de renovació per motius polítics, i el gruix del país ho accepta impassible, malgrat advertències i resolucions de les institucions europees. I també, estrany país aquest que de la cultura i les llengües pròpies, fa política. Estrany país “democràtic”… .    

José Miguel Gràcia     

Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

Tot seguit podeu veure els dos poemes que he presentat a la XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

Vox arrossega el PP

(Publicat al Diario de Teruel)

Últimament  tant el Parament com el Senat espanyols s’han convertit en llocs on les declaracions més exagerades, mancades de sentit comú, insultants i crispadores han pres el lloc a la normalitat dels discurs parlamentari. És més, alguns partits polítics  reprodueixen aquesta actitud on poden i quan poden. Ben és cert que els que porten la batuta –i també l’orquestra– en aquesta cursa desfrenada són els membres del PP arrossegats pels de Vox. El PP ha quedat atrapat en el cercle gravitatori de Vox, sota les consignes d’Aznar, més properes a la ideologia d’aquests últims. Aplaudeixen als jutges animadors de la dreta i l’extrema dreta i amb una deontologia que costa trobar-se-la. Acusen al PSOE de traïció, humiliació als espanyols, frau, corrupció política, destrucció de la Constitució, la democràcia i Espanya. Sembla que Feijóo no se n’adona que, guanyant un grapat de vots de persones properes a Vox i d’altres d’ideologia dretana o poc consistent, espanta al PNB i a un munt de votants dubtosos, els quals entre l’Espanya de Vox i els socialistes trien aquests com a mal menor. No cal dir que a Catalunya la fugida dels votants no independentistes cap al PSC està més que demostrada.  El PP de Feijóo pacta  i pacta amb Vox als ajuntaments i comunitats autonòmics, veient-se obligat a matisar o escapolir-se d’afirmacions d’Abascal com: “Arribarà un moment —va deixar caure quan era a l’Argentina amb motiu de la investidura de l’estrafolari anarco-capitalista Milei— que el poble voldrà penjar Sánchez dels peus”. O “El poble espanyol té el deure i el dret de defensar-se. Després no vinguin a ploriquejar” I mentre tant Pedro Sanchez fregant-se les mans, surant per sobre del riu de l’impacte de l’amnistia, assegurant-se el vots de les esquerres, pràcticament també els de ERC i amb un estira i arronsa amb Junts, aguanta i aguanta. “No vinc a insultar a Pedro Sánchez, vinc a guanyar a Pedro Sánchez”, va dir en algun moment Feijóo. Que no compleix la paraula queda ben clar dia rere dia. I el guanyar a Sánchez no es veu per enlloc encara, mentre el vaixell de Feijóo veleja per aigües gens tranquil·les. Compte!  I si els votants tombessin més encara cap a la dreta… .

José Miguel Gràcia

El llenguatge inclusiu

(Publicat al Diario de Teruel)

Ja era hora que l’Institut d’Estudis Catalans es desmarqués de l’artificial hàbit del llenguatge inclusiu, tan estès, però tan mancat de necessitat en la llengua catalana i també en l’espanyola. En el document, l’IEC es destaquen les tendències manipuladores de la gramàtica per fer-la evolucionar en un sentit que no és propi de l’evolució normal de les llengües. Recorden que, en català, el masculí és el terme no marcat i el femení el terme marcat. Això no és cap discriminació dels sexe femení. No sé si se n’adonen els inclusivistes que una cosa és el sexe i altra el gènere. El masculí es pot fer servir per a fer referència genèricament a grups o individus tant de sexe masculí com femení. No és cap estratègia per ocultar la presencia de la dona. No us heu fixat com és de feixuc i carregós el llenguatge desdoblant sistemàticament les formes? Sempre s’arriba a un punt de no desdoblament, a expressions complexes i a errors de concordança. D’altra banda, emprar el femení per a referir-se a un grup de persones, homes i dones, dona lloc a una interpretació on els homes queden exclosos. Si es volen fer visibles les dones mitjançant el llenguatge, el català disposa de moltes altres alternatives. El més ridícul encara és la proposta de crear formes amb la terminació “i” (ellis per substituir ells), tractant d’evitar la divisió binària masculí-femení. Insisteixo com diu el document: “En català, el masculí és el gènere no marcat, per tant, es pot fer servir per fer referència genèricament a grups o individus tant del sexe masculí com femení”. Fora d’allò que diu el document de l’IEC, em permeto suggerir als inclusivistes que haurien d’estendre el seu discurs inclusivista amb relació als gais, lesbianes, bisexuals, transgèners i tots els altres col·lectius que no responen al qualificatiu de la heterosexualitat. I així anirien repetint en el seu discurs: “tots els ciutadans, ciutadanes, ciutadans gais, ciutadanes lesbianes, ciutadans i ciutadanes transgèners, ciutadans i ciutadanes bisexuals i ciutadans i ciutadanes plus, tenen els mateixos drets i deures. I una i una altra vegada.  Com s’ha escampat el tipus de llenguatge desdoblador com taca d’oli, penso que estic sembrant a la sorra.

José Miguel Gràcia

L’home i el medi ambient

(Article publicat a la revista “Compromiso y Cutura” d’Alcanyís)

        L’actualitat és per a mi una font de temes per escriure aquestes línies i amb qualsevol d’ells ho podria fer, tot i que, en tinc un sempre present per la preocupació que em produeix a mesura que passa el temps. Segurament el lector haurà pogut llegir recentment algun petit article meu, relacionat amb aquest mateix assumpte i del que ara parlaré, i ho faré aprofitant el major espai que ara tinc. També ho vaig fer en aquest revista l’any passat amb un llarg article. Pot pensar el lector que és una fixació meua la idea de les energies renovables, així com l’escalfament global del nostre planeta i les seues conseqüències. Tan se val, el lector té el dret a opinar el que vulgui i encertarà si pensa que realment és una dèria meua. Tot i així, considero el tema de tanta importància que per més que s’escrigui mai en serà suficient. Any rere any el problema és més greu i una gran part de la ciutadania roman tranquil·la sense adonar-se, crec, de la magnitud del problema, ni de les seues conseqüències actuals i futures. Cap persona amb sentit comú i per molt baixa que sigui la seua formació o informació, pot desconèixer els efectes del canvi climàtic del nostre planeta. Sempre hi trobarem algun integrista negacionista que digui que són exageracions dels radicals alarmistes d’esquerres, i allò que realment passa són canvis climàtics cíclics del Sol o dels planetes o simplement l’acció de raigs còsmics, però, d’explicacions científiques no en donarà cap ni una. L’exemple paradigmàtic espanyol el trobem en un senyor prou conegut, gallec per més informació i que es diu Mariano Rajoy, el qual va dir: “Tinc un cosí físic que diu que si no podem saber el temps que farà demà a Sevilla, com hem de saber què passarà d’aquí 300 anys?” La gracieta de M. Rajoy porta una càrrega d’ignorància gegantina, perquè el que va dir que podria passar en 300 anys, ja està passant.       

        Totes les publicacions científiques actuals, amb referència al canvi global climàtic, ens parlen dels seus efectes, dels quals provaré de fer un petit inventari, no per més conegut menys important i necessari:

        El canvi climàtic està constantment transformant el règim d’incendis, provocant anomalies cada cop més intenses, com es va veure l’any 2022 i aquest 2023. L’augment, gairebé per tot el món, de les temperatures mitjanes, juntament amb una reducció més que evident de les precipitacions és el brou de cultiu per als incendis. A Espanya s’han perdut més del 80 per cent de les glaceres, també al Alps s’està accelerant la pèrdua i a altres parts del món. Lligat al problema del desglaçament els nivells dels oceans, encara que lentament, no paren d’augmentar i en alguns arxipèlags llunyans fan recular els seus habitants. A Espanya, segons diversos estudis, el nivell del mar pot pujar entre 15 i 68 centímetres a finals de segle segons les costes: en qualsevol cas un veritable desastre. L’augment de la temperatura dels mars ha fet créixer extraordinàriament les taxes de mortalitat de la posidònia. I molt més gran encara és l’efecte d’aquest augment de la temperatura –molt destacable en les tres últimes dècades– sobre les terres de cultiu de gairebé tot el món, acompanyat de les sequeres, cada cop més habituals.  Espanya i tot el Mediterrani, per la latitud on són, es veuen i es veuran empesos cap a un escalfament més pronunciat amb estius llarguíssims, incrementant l’aridesa de la terra.  Els oceans es tropicalitzen, la qual cosa comporta un augment de la nuvolositat, fortes tempestes descontrolades i sovint fenòmens meteorològics de dimensions mai vistes. Per exemple, hi ha estudis seriosos que indiquen que els fenòmens extrems pel canvi climàtic li costen a Espanya més de 1.000 milions anyals des del 1980. Segons la revista Science, la Península Ibèrica serà com el Sàhara allà pel any 2090. A alguns els semblarà llunyana aquesta data, però tenint en compte que ara mateix el 20 per cent d’Espanya ha entrat en la qualificació de desert, no semblen tan apocalíptics els estudis de la revista Science. La majoria de les conques amb sequera crònica en Europa s’hi troben a Espanya. Si ens detenim en els impactes sobre la biodiversitat, el canvi climàtic afecta processos essencials de molts organismes, dels quals fa perillar la seua existència. Quants i quants ecosistemes es troben en perill de extinció i a més, les espècies invasores, degut al canvi climàtic, destrueixen les espècies autòctones!

        Podríem seguir amb aquesta llista interminable d’efectes del canvi climàtic sobre el medi ambient, però, crec que ja és més que suficient per prendre consciència del que està passant i passarà. Ni els negacionistes del canvi, ni els diners abocats per la industria petroliera, ni la indiferència de una part de la humanitat podran apaivagar la preocupació que tenim una molt bona part dels ciutadans.

        A més de la contaminació terrestre i oceànica per substàncies diverses, plàstics i microplàstics i per les activitats extractives de l’home, la causa més important del canvi climàtic global és l’extracció i posterior transformació i cremació o combustió de les energies fòssils –petroli, gas i carbó. El remei és més que evident: substituir les energies fòssils per les energies renovables. N’és la forma més directa i eficaç per detenir els vessaments de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera, per tant, ara per ara, no ens queda altre solució que l’electrificació total. I és ben clar, aquesta electricitat ha d’originar-se mitjançant energies renovables: solar fotovoltaica, solar tèrmica, eòlica, hidràulica, geotèrmica entre les més importants. Arribarà algun dia la fusió nuclear? No ho sabem, però de segur serà a molt llarg termini.  

        Ja fan prou pel canvi els governs dels gran països del món, la Unió Europea, els governs europeus en particular i les institucions en general? Ja fem prou nosaltres com a actors individuals? Doncs, no, s’hauria de fer molt més, perquè em 20 anys de segle XXI els humans hem emès tants gasos d’efecte hivernacle com en tota la història de la humanitat fins l’any 2000

        I ara descendeixo de nivell per que tots plegats puguem reflexionar sobre noves mesures a prendre o a incrementar les existents, més o menys properes i entenedores pel lector: tant de bo, circulant per carreteres i autopistes, veiéssim mes i més aspes dels molins donant voltes, un signe de producció d’energia no contaminant. Encara que sigui a contracor haurem de canviar els criteris d’estètica paisatgística. Tenir una casa, si potser amb el sostre cap al sud, és i serà un privilegi i un avantatge per “pintar de negre la teulada” i auto-abastir-nos d’allò més necessari i compartir-ne els excedents. Fora dels habitatges, de teulades n’hi ha un munt, penseu en granges d’animals, magatzems, fàbriques i, si em permeteu la facècia, perquè no les teulades de les esglésies? Aquells municipis on les ordenances no permeten altra cobertura que la teula àrab o la pissarra, hauran de sospesar l’estètica, l’economia dels veïns i la tradició.  I de terrenys àrids i eixorcs en podem trobar gairebé pet tot arreu…

        Quan conduïu un vehicle de combustió penseu que en cent km llanceu a l’atmosfera entre deu i quinze kg de diòxid de carboni –responsable de l’efecte hivernacle– a més de multitud de partícules tòxiques i cancerígens. I també els camions, els autobusos i la indústria en general en llancen de debò, i tant! De entrada un cotxe elèctric és mes car que un de combustió, tot i que, si deduïu la subvenció, l’estalvi del carburant i del manteniment i els impostos, els números canvien força. En qualsevol cas no s’entén perquè es venen a Espanya tants pocs vehicles elèctrics. S’entén menys encara que la Unió Europea amplies el termini fins el 2035 per deixar de vendre cotxes de motor de combustió. O si que s’entén, perquè els grans fabricants pressionen el que poden i més per allargar la vida de les seues inversions. Com ja ha arribat el canvi climàtic, per què corre? Mentre tant els fabricants xinesos s’han convertit en els primers fabricants i exportadors de vehicles elèctrics amb una qualitat que en molts casos  supera l’americana i la europea. I com a fabricants de bateries elèctriques són imbatibles, tants és així que el vuitanta per cent de bateries i els seus components son d’origen xinès. Europa està dormida i Espanya veurem si podrà despertar.

        I què comentar de l’actitud i actuacions dels ajuntaments? Algú em pot justificar per què compren encara autobusos de benzina o gasoil i fins i tot híbrids. Haurien de dona exemple a la ciutadania. Si el problema de les ciutats és la contaminació de l’aire i l’acústica, el vehicles elèctrics ni contaminen ni fan soroll, igual que les bicicletes i els patinets.

        Podria escriure molt més sobre el tema, però em temo que el lector ja en té prou. Per acabar només un exemple del poc interès o manca de racionalitat de les institucions i dels polítics en el procés de concessió de les subvencions per la compra d’un vehicle elèctric: quan es compra un cotxe elèctric, per poder rebre la subvenció s’ha de sol·licitar seguint tràmits complexos i amb molta paperassa que obliga a la intervenció d’un gestor, i el que és pitjor, es triga entre un any o dos a rebre la subvenció segons la Comunitat Autònoma. El més racional, pràctic i econòmic seria que el venedor del vehicle reduís el preu i liquidés l’import a Hisenda. Ell coneix millor que ningú el tipus del vehicle, si s’ha fet el desballestament, i demés circumstàncies. Tot fàcil, ràpid i engrescador de la compra.

        I ara sí, acabo de debò i em comprometo a no tornar a escriure en esta revista sobre el tema de “l’home i el medi ambient”, amb dues vegades ja n’hi ha prou; encara que el desig hi serà present i copiosos seran els motius.

José Miguel Gràcia