El COVID a Espanya

(Publicat al Diario de Teruel)

        Totes les xifres i ràtios del COVID a Espanya són els pitjors d’Europa. Per què? Se’ns acudeixen de entrada alguns motius: la desescalada que havia de ser molt gradual no va ser així, carrers i espais públics gairebé es van omplir amb massa rapidesa. Les terrasses dels bars i restaurants no van incompleixen allò que es va ordenar. Com a país de la mediterrània el contacte social i familiar és molt més fort que als països del nord, tot i que, a Itàlia, molt semblant a nosaltres, la pandèmia ha tingut un comportament radicalment diferent. Les festes i reunions nocturnes (botellons) s’han produït amb massa freqüència i amb descontrol i els transports públics els hem vist massa plens. El compliment dels confinaments és baix segons les enquestes. El govern central no va reaccionar amb suficient rapidesa al començament dels primers brots, la qual cosa es va voler compensar amb la radicalitat de les mesures, unificades per a tot el territori de l’Estat. No totes les Comunitats Autònomes van reaccionar i actuar amb la mateixa eficàcia i exemplaritat. Van haver-hi dubtes i manca de motivació. El cas paradigmàtic del que no s’ha de fer és el de la Comunitat de Madrid, altrament dit, d’allò que s’hauria d’haver fet i no es va fer. No entenc el comportament del govern de Díaz Ayuso, tal vegada ni ella mateix: negant la realitat, culpant els demés i deixant podrir la malaltia. Des de fora ens veuen amb força preocupació, tal como ho expressa en un recent article el diari britànic The Economist. Té clar que els responsables de l’empitjorament de la pandèmia a Espanya són el govern de Pedro Sánchez i l’executiu de Díaz Ayuso. En un contundent article titulat “La política verinosa d’Espanya ha agreujat la pandèmia i l’economia”. L’estat espanyol “torna a ser el punt negre del coronavirus a Europa”, remarca amb cruesa. Díaz Ayuso ha recorregut l’últim decret de confinament de Sánchez perquè es perdran molts milions d’euros. El TSJM ha tombat el confinament. Podem preguntar-li a ella i al Tribunal: quantes vides i quants milions s’han perdut i es poden perdre per la manca de sentit comú. Potser en un futur podrem saber que ha passat a Espanya i a les diferents Comunitats.

José Miguel Gràcia      

Un llibre que cal llegir

(Publicat al Diario de Teruel)

Un llibre que cal llegir i divulgar:  El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs  perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida–  s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit. En Tomás, doctor en Història i funcionari del Cuerpo Facultativo de Archiveros del Estado, tot just acabada la carrera ja es devia adonar de la urgència d’escriure aquest llibre, reclamat per l’aragonesística i catalanística des de la dècada dels seixanta del segle XX, i es va posar al tall el 2009 per a acabar-lo el 31 de juliol de l’any passat. L’autor mostra amb tot detall, basant-se sempre en una amplíssima documentació, sobretot dels segles XIII a XV, i puntualment fins al XVII –que n’anuncia la propera edició in extenso–, com al Regne d’Aragó es va crear una llengua romànica comuna: l´aragonès, que va persistir plenament durant dos segles, i que va començar a decaure a partir del Desastre de Casp –i no espereu que faça servir l’eufemisme Compromís– del 1412, i més encara quan l’escapada del Magnànim a Nàpols el 1432 fins quasi desaparèixer com a llengua escrita. No oblida pas de descriure, per més que no amb tant de detall, la situació d’aquells anys a la Franja, i és de plànyer que per raons evidents no ho haja pogut fer als territoris aragonesòfons del Regne de València del mateix temps –hi hauria altres desiderates, però no se li pot demanar la lluna en un cove. En Tomás té ben poques esperances en el futur de l’aragonès, si bé declara al final del llibre que: pase el que pase la lluita hará valeu la pena, que subscric plenament.                    

Artur Quintana i Font

Bielorússia

(Article publicat al Diario de Teruel)

És notícia aquests dies caniculars, dia sí, i altre també. Té quatre vegades l’extensió nostra i el doble de la població que ens correspondria si fóssem tan grans com ella -200.000 kmtrs.2 i 9.500.000 d’habitants. La llengua n’és el bielorús, llengua indoeuropea com les nostres tres, amb una història prou pareguda a la de l’aragonès: es començà a escriure al segle XIV a les cancelleries del Gran Principat de Lituània  i s’hi mantingué fins a finals del XVII, quan la substituí el polonès i més endavant el rus. A partir del 1990 torna a ser oficial, però d’estar per casa,  malviu al camp i minoritzada a les ciutats per la forta immigració russòfona de fa anys. Només he sabut trobar un escriptor franjatí, en Francesc Serés, que tracte, encara que molt de passada, de la llengua bielorussa. Als seus esplèndids Contes russos, de lectura altament recomanable, escriu que l’any 2007 va ser convidat a Minsk pel crític bielorús Karl Batlòvitx. Explica que va anar a un restaurant i li presentaren una carta on Hi havia, a dalt el menú en anglès i, a baix en l’idioma local. Volia dir: en bielorús? En rus? O en lituà, polonès, ucranìà o alemany, si més no, que també han estat llengües pròpies i històriques de molts bielorussos, i algunes encara ho són. M’inclino pel bielorús perquè se’m fa costa amunt de creure que en Serés pogués anomenar llengua local el rus en un menú a Minsk o a Sant Petersburg, o el francès a Chartres o el castellà a Toledo … . I de part bielorussa què tenim? Els manifestants bielorussos d’aquest dies canten L’estaca d’en Lluís Llach. I en política tenim el tractament que la Unió Europea ha donat, per un cantó, al procés sobiranista dels catalans, i per l’altre, al refús per part dels bielorussos a acceptar les recents eleccions. Als primers els tracta de sediciosos, en processa els exiliats, n’informa tant poc com pot, i no n’accepta el referèndum guanyat, mentre que tot el que fan els contraris al Govern bielorús troba bona acollida als governs i difusió als mitjans de la Unió Europea.

Artur Quintana

VII Certamen de Microrelats “Javier Tomeo” (2020-2021)

S’ha obert la convocatòria del VII Certamen de Microrelats “Javier Tomeo” (2020-2021) amb l’objectiu de promoure la creativitat literària i abordar la reflexió sobre el compromís de la literatura amb la realitat social per part l’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromís i Cultura que es regirà per les següents bases: #VII Certamen Tomeo_Bases-1

Recordem que una de les categories és per a relats en català.

La natura és com és

(Publicat al Diario de Teruel)

La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans. De quant en quant, la natura ens fa una ben explícita demostració del seu poder. Un volcà que abrasa rius, valls i pobles i omple el cel de cendres que cauran sobre els camps. Un tsunami que arrasa quilòmetres de terra endins. Una riuada que s’emporta tot el que troba per davant, produint milers de morts. Un terratrèmol que enfonsa ciutats, i estructures construïdes per l’home, etc., etc. Tot i que, els grans canvis són els que produeix la natura sobre el cos dels animals vius,  i més concretament sobre el cos humà, per bé o per mal. Un exemple –per mal– el tenim en el COVID-19 que possiblement transformarà la humanitat, de fet ja l’ha transformada, en quant a les relacions personals, mitjans de transport, desenvolupament social i econòmic, diferències socials, i fins i tot maneres d’entendre la vida. Penso que quan passi aquest virus, amb vaccins o sense, la plena normalitat només la conservaran els que ja eren abans molt normals, la resta seran o serem diferents. A propòsit del que he dit, no puc deixar de pensar en el poc cas que la majoria dels habitants del globus terraqüi estem fent a la contaminació que condueix de forma inexorable a l’escalfament  de la Terra, a la destrucció de la capa d’ozó i a totes les altres conseqüències. No fem massa cas a totes aquestes proves veritablement ben explícites com si fossin un mal necessari. Ara bé, un virus, un  agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l’interior de les cèl·lules d’un organisme hoste, quantes i quantes coses ens ha fet canviar, quants recursos extraordinaris estem i estarem destinant i quantes pàgines de la història i de la filosofia de l’existència ens farà escriure!

José Miguel Gràcia

25 anys de “Viles i gents”

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Tot no és responsabilitat

(Publicat al Diario de Teruel)

Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir. Tot i que, quan passes a prop d’una terrassa d’un bar o restaurant veus taules de dos, tres, cinc o deu persones, gairebé totes sense mascareta. Una beu, l’altra fuma, l’altra parla i algunes altres callen. No vull dir que s’hagin oblidat les mascaretes, no, hi són: unes al coll, altres al front, altres sobre la taula, altres penjades a una orella, altres tapant el got per a que no entrin les mosques, etc., etc. No creu el lector que les variades escenes tenen un punt de surrealisme si no fos que el virus no dorm ni descansa? En aquest tan curt espai vull arribar sense més preàmbul a uns dels focus segurs d’extensió de la pandèmia, potser els més importants en aquest moment. Em refereixo als llocs d’oci nocturn i reunions familiars nombroses. Està molt bé dir que tots hem de ser responsables, junts ens en sortirem, el que fem per nosaltres ho fem per la comunitat. Ja n’hi ha prou de lloances i de “bonisme”. S’ha de repetir en veu ben alta, en especial de cara als joves, que, en aquest temps, anar a una discoteca, un lloc nocturn d’oci, a un bar de copes, a una penya i, més encara, assistir a una botellada o entrompada és un acte egoista, incívic i irresponsable. A més de la insensatesa, si està prohibit, és un delicte. En quant a les reunions o festes familiars, quant són de unes quantes persones de diferents llocs, s’haurien d’evitar, perquè el risc de contagi es multiplica. Per tant aquestes reunions no deixen d’esser una irresponsabilitat. També l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha donat un mal exemple i ha comés un delicte en celebrar un acte per les víctimes del Coronavid superant l’aforament de l’espai i sense permís de les autoritats competents. La irresponsabilitat abunda.

José Miguel Gràcia    

Quan penses que s’acaba, torna a començar  

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

Llicència per delinquir

(Publicat al Diario de Teruel)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

La literatura popular en català a l’Aragó

Palmira Jaqueti

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

 Artur Quintana