La llengua és més que comunicació

bonica és la llengua

(Publicat al Diaro de Teruel)

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.   

José Miguel Gràcia 

L’Emèrit i el seu acompanyant

(Publicat al Diario de Teruel)

Recentment s’ha publicat la notícia de l’amistat escandalosa de Joan Carles I amb Abdul Rahman El Assir, comerciant –traficant seria el qualificatiu correcte– de armes, en cerca i captura. Aquest freqüent acompanyant actual de l’emèrit havia estat jutjat a l’Estat espanyol per evasió d’impostos, uns 15 milions, però no es va presentar a la cita judicial i es va activar una ordre internacional de detenció. Segons el diari El País, l’amistat entre Joan Carles I i El Assir va començar durant els anys vuitanta i d’ençà de l’arribada del monarca als Emirats Àrabs, s’ha tornat a enfortir. Si la fortuna de El Assir prové fonamentalment del comerç d’armes entre Espanya i els Emirats Àrabs i El Assir és un bon amic de l’Emèrit no cal ser gaire malpensat per traure algunes conclusions. Cal tenir present que Espanya és una potència de fabricació d’armament amb relació als Emirats Àrabs. I ara creixen els rumors sobre el retorn del rei Joan Carles a Madrid, respectant les condicions que imposa amb el vistiplau plau de Felip VI, se suposa. Serà tan agosarat de fer-ho o s’imposarà l’evident i “pràctic” criteri de la reina Letícia? Qui sap el que pot passar? La fiscalia ha deixat caure molt suament la seva decisió d’arxivar en breu les investigacions contra el rei emèrit. Mai ha estat citat per ser interrogat malgrat les informacions acumulades sobre negocis tèrbols i corrupció, la qual cosa fa pensar que la via judicial entrarà en via morta. Els mitjans madrilenys –ultradretans majoritàriament– estan aplanant el camí. Qualsevol comissió o declaració sobre l’emèrit i la seva conducta són permanentment rebutjades al Congres i al Senat per part dels partits espanyols d’àmbit estatal –PP, Vox PSOE i en certa manera també per Podem. Les relacions amatòries i sexuals o sexuals i amatòries de l’Emèrit, pagades amb càrrec als diners de tots els espanyols (fons reservats), sembla que es considerin per un gruix d’espanyols com a pecata minuta o divertimento i no com a escàndol majúscul. Si alguna cosa és ben certa és que la monarquia és hereditària, no pas democràtica. El rei Joan Carles I, designat per Franco, i empaquetat dins de la Constitució és el pare de Felip VI que en el recent discurs de Nadal ha obviat parlar del seu pare i ha demanat que les institucions siguin “exemple d’integritat moral”. També aquest país és Espanya.

José Miguel Gràcia       

Presentació a la Codonyera de “Lo crimen de les Torretes”

(Publicat al Diario de Teruel)

El 15 d’agost es va presentar, amb el títol de més amunt, la segona novel·la de l’escriptor i historiador codonyerenc José Ramón Molins Margelí al poliesportiu d’aqueixa vila dins el marc de les Jornades Culturals. A la novel·la és descriu la vida de quatre generacions dels Bayod, família de llauradors de  la vila matarranyenca de la Sorollera, des de la Guerra del Francès fins al 1879 poc després de la darrera Carlinada. Era un temps i un espai on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida … Su cultura tradicional era la que le habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia … con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits i les inacabables carlinades, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque més que aguantà. Molins hi descriu, amb molt de detall i intens realisme la vida pública i oculta del hòmens i les dones del clan dels Bayod, amb llurs passions i erotismes desvelats, i la cultura comunitària camperola on actuen. En la novel·la s’hi descobreixen ressons de la unamuniana Paz en la guerra, conscients, o no, per part de l’autor. Pel títol i pròleg l’obra s’anuncia com pertanyent al gènere negre, i, efectivament, al pròleg se’n donen molts detalls del lloc i data del crim i els noms de les tres persones assassinades: un pare i dos dels seus fills. Tanmateix no es reprèn la trama negra fins al final, mantenint-ne el fil amb premonicions que el lector anirà descobrint. La novel·la té 484 pàgines molt majoritàriament en castellà d’Aragó –aladre, botiguero, fiemo, descogar, … –esquitxat una miqueta de per tot en diàlegs i mots solts en català d’Aragó, aquest generalment amb grafia castellana. En l’edició han col·laborat els ajuntaments de la Canyada de Beric, la Codonyera i la Sorollera.  

Artur Quintana

Els límits de la justícia

administracic3b3n-de-justicia

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb força regularitat durant tota la pandèmia hem advertit mes a prop o més lluny de cadascú de nosaltres les actuacions de la justícia envers les mesures restrictives de les diferents autoritats governamentals i sanitàries, ja fossin locals, autonòmiques o del Govern central. Fiscals que recorren una determinada ordre limitadora de moviments i jutges anul·lant, reduint o canviant les mesures que les autoritats mèdiques recomanen. I tot i sempre sota la justificació de garantir els drets constitucionals, individuals o col·lectius. És més, una vegada que els responsables de la salut dels diferents estaments es van adonar del risc d’haver de tirar enrere el que havien publicat, van optar, com a mesura de previsió, passar prèviament pel sedàs de la justícia les seves pròximes mesures. La qüestió evident per a mi és: quin és el límit de la justícia? Davant d’una norma o decret sanitari per evitar o almenys reduir el risc segur d’infermetat, de mort o de col·lapse sanitari, què poden dir els jutges? Què saben els jutges de medicina, de pandèmies o de virus? Si un platet de la balança conté els drets constitucionals i l’altre les necessitats sanitàries excepcionals, al meu entendre, no ha de ser la justícia qui ha de poder desequilibrar-los ni a favor de la sanitat ni a favor dels drets.  També fa un gra massa, o massa grans, la justícia espanyola –especialment l’alta magistratura–, quan obertament s’excedeix dels seus límits amb interpretacions restrictives de la Constitució, quan imposa de què es pot parlar o decidir als parlaments, quan obliga als presidents a expulsar diputats, quant estableix percentatges de llengües cooficials a les escoles de Catalunya (25 %), quan retalla les funcions de l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià, quan negligeix les sentències del Tribunal General de la Unió Europea o les recomanacions d’organismes internacionals, etc, etc. No serà que vol erigir-se en una tercera càmera amb poders quasi il·limitats? S’ha preguntat alguna vegada el lector sobre l’extracció social del jutges i del seu biaix dretà? Per acabar vull fer volar coloms: segur que algun tribunal aragonès obligarà al Departament d’Ensenyament del Govern aragonès i a les escoles de la Franja a impartir el 25 per cent d’assignatures en català. I aquest any em tocarà la grossa.

José Miguel Gràcia     

En els deu anys de Licantropia

LICANTROPANOT (J. M. Gràcia)

 

 

(Publicat al Diario de Teruel)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana      



		

	

Premi Franja XIV (2020) a Pepa Nogués

Tota la seua intensa activitat cultural (Pepa Nogués Furió), realitzada a les nostres comarques i a les Terres de l’Ebre, ha portat a Iniciativa Cultural de la Franja que presideix Artur Quintana atorgar-li merescudament el XIV Premi Franja: llengua i territori corresponent al 2020. L’acte de lliurament se farà el dia 7 de desembre al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit en què tindrà lloc una conferència a càrrec d’en Josep Joan Moreso i  Mateos, tortosí i Catedràtic de Filosofia del Dret, ex rector de la Universitat Pompeu Fabra (2205-2013).

El català en perill

(Publicat al Diario de Teruel)

En el transcurs dels últims 15 anys s’han perdut mig milió de catalanoparlants  a Catalunya. Veritablement és una notícia ben trista i sorprenent per alguns, tot i que, lingüistes i observadors de la llengua ho venien manifestant reiteradament. Malauradament no hem fet massa cas de les seves alertes o no hem sabut aplicar  sistemes d’alerta primerenca (Early warning systems). De l’“InformeCat 2021” de la Plataforma per la Llengua, publicat recentment, destacaré un quants punts. En l’àmbit de tots els territoris de parla catalana tan sols el 32,4% de la població parla habitualment en català. De cada deu parlants de català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. I les raons són les de sempre: “per respecte”, “per educació” o perquè creuen que l’interlocutor no els entendrà. Molta educació i molt respecte, però el català se’n va a fer punyetes. El jovent està abandonant el català en les seves relacions no per igual, esclar, en tots els territoris. Enlloc és més greu la situació que a l’àrea metropolitana de Barcelona. La integració lingüística dels nascuts fora del país és baixa en general en tots els territoris. Les empreses fan ben poca cosa per la integració lingüística. La presencia del català en l’àmbit de la justícia és pràcticament residual. La vulneració dels drets lingüístics a la Universitat pot arribar a ser d’escàndol, per exemple, a la Facultat de Medicina de la Universitat de les Illes Balears, nomes el 26 per cent de les classe es fan en català. Les preguntes que ens hauríem de fer: ha funcionat la immersió lingüística? O estaríem pitjor sense la immersió? Per què no fan més les institucions per la protecció del català? Com obligar a les plataformes digitals a oferir més continguts en català?  Malgrat tot tenim una bona notícia en tots els territoris, el català no recula, sinó que avança en internet: els quatre navegadors més utilitzats del món disposen de versió en català; la comunitat catalanoparlant de TikTok, per exemple, acumula més de tres-cents milions de visualitzacions amb l’etiqueta #EstikTokat. Necessitem amb urgència mesures legals i més protecció per part de les institucions i canvis d’actituds i comportaments dels parlants.

José Miguel Gràcia  

Jotes i olives

A ran de l’espectable “Entre oliveres” que va tenir lloc el 25 de setembre a la Torrocella d’Alcanyís, en Germán Celma de la Codonyera  –un dels actuants de l’acte, com el seu pare, José Antonio, i la seua germana, Elsa, i molts més– ha publicat un vídeo musical i fotogràfic, “Jotes i olives”(1), i amb més explicacions al seu blog  “Ramp’al cul”. I tot en català de la Codonyera. Tot seguit teniu els links:

Entreu a: https:

//www.youtube.com/watch?v=ify1DH6z9fI

https://sites.google.com/view/rampalcul/arreglos-tradicionals/jotes-i-olives

(1) Del llibre Davall d’una olivera de J. M. Gràcia

La Gramática básica de l’aragonés,

(Publicat al Diario de Teruel)

acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes –els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret! A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals. S’hi afegeixen molts més encerts: deixen clar que lo soniu [x] no ye propio de l’aragonés (p. 13); donen molts exemples del que de función estrictamente nexual, tipus La muller que en charram ye ixa (p. 207), que el castellà i el català acadèmics es mostren molt reticents en acceptar-lo, malgrat el gran ús que se’n fa; no obliden el que àton com a marca interrogativa: Que te fa mal la pancha? (p. 210), tan condemnat en el castellà d’Aragó … i per més que afirmin que la gramàtica no descriu l’aragonès estàndard –encara en formación (p. XIV)– sí que ofereixen normes i models genuïns de totes les variants perquè cada parlant a partir de la seua puga anar avançant cap a l’estàndard, i quan cal exposen i condemnen els castellanismes –vegeu-ne un bon exemple a p. 411. De crítica poca n’hi ha: a la p. XXIX en citar les llengües cultes que convivien amb l’aragonès obliden l’àrab i l’hebreu. Les paraules esdrúixoles en toponímia podrien ser-ho per arcaisme (p. 5), però no ho seran per castellanisme? –la qüestió és envitricollada i els savis ens l’haurien d’explicar. Condemnen com vulgarisme l’ús de l’article determinat davant noms de persona (104), però no ho faran per mimetisme amb la condemna per part del castellà acadèmic? El LAPAO i el LAPAPYP són només locucions territorials (XXX)? Minúcies, que desapareixen davant dels molts encerts que el llibre té, i encara més per haver-lo escrit en aragonés: de traza que la metallengua empllegada puede estar eixempllo […] de lo que se pedrica (p. XI). Llegiu-lo: en traureu gran profit.

Artur Quintana

Entre Oliveras/Entre Oliveres

Signa aquesta crònica “l’oncle Jupiari”. És un seudònim, esclar. Qui era realmante “l’oncle Jupiari”?

Al llibre Fets i temps de la Codonyera es diu sobre el poema “l’oncle Jupiari. “És un poema llarg, obert i a voltes tendre, esbojarrat i estrafolari com l’oncle Jupiari. Ell va viure a la Codonyera entre el segle dinou i principis del vint, i el que va fer, el que conten que va fer i el que s’endevina que va fer, jo ho intento expressar amb la llibertat que em dóna la forma i llenguatge que he triat. Les contalles o històries del Jupiari, precedides per una espiga de blat, són retalls de la vida d’aquest homenot que s’han quedat pels aires de la Codonyera, i jo les he recollit conformant un collage poètic.”

Segons l’opinió de l’Hèctor Moret, el nom Jupiari pot ser una contracció dels noms catalans Joan i Pere.

Exemples dels versets del llibre esmentat:

…“A les nits d’agost

i a les nits d’hinviarn,

de l’oncle Jupiari

sempre se parlai.

Quan va nàixer est home…

home farrucot,

i de borrumbà

molt treballador.

Allunat, carnuç,

de minjar afanós,

vedent carn i vi,

se l’anai lo cos.

Conten ocurràncies

d’est home especial,

mal jànit i andròmines;

mai se va queixar.

Si va revellir

o va viure poc,

ere conegut 

per tot lo contorn

            …

Moliner del Molí Fiarro,

l’oncle Jupiari un any ere

i alimantai a la mola

del frut de les oliveres.

             …

Los dits del piau esclafats

i este homenot com si res,

només va dir molt graciós:

–Massa n’has fet cavallet.

            …

Tot lo lloc ple de fogueres

per carreres i cantons

i una oloreta molt bona

de mançanes i codonys.

            …

Acalorats com estaven,

s’escridaçaven

–Més lloco que un candil!

–Bavós i cuçot!

–Çoquet, tasquirot!

–Baldragues, çaboc!

–Lloquenc i virot!

–Maltreballa i goç!

–Barçabuc!

I coses més gordes

que repetir no puc.

 

             …

 

–Adéu, Josefa, Pepeta!

perdó per tot, jo me’n vaig,

si algun dia mos vedem

ja serà a l’etenidat. …“

 

I ara a gaudir de la crònica “Entre oliveres”:

Inspirant-se, potser, en aquella abarrocada prosa apòcrifa d’en Beturián Buisán de Mur, de quan a la Torrocella parlaven aragonès: A Bal d’Albalat empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera,  que bi son muy bien aprobeitadas en bancals e paratas d’olibar. Cuan a bal se fa planeta entra en o lugar d’a Torroziella. Astibaxo predominan tamién os olibars, de tal manera que dende o tozal de Santa Barbera d’a Codoñera a ambiesta d’a Bal ye como un ibón archentato que l’aire pentina, doncs sí, inspirant-s’hi, me penso, músics, cantants, recitadors codonyerencs i torrocellans, mos van dur –érem un públic de més de tres-centes persones- al bell mig de les oliveres –belles i velles- de les partides torrocellanes del Rodigacho i la Peña Matosas, penya des d’on els nostres ancestres caçadors de fa uns set mil anys mos contemplaven, tal com va recordar-nos Joaquín Lorenzo, presentador de l’acte. Era lo dissabte 25 de setembre d’enguany. La terra encara era una mica humida de la saguera ploguda però hi vam poder seure bé a les cadires que quasi tothom havia portat. La tronada que amenaçava, finalment no va aplegar.

L’acte era organitzat pels grups musicals La Chanera Folk, format per gent codonyerenca i torrocellana –Luis Antonio Alquézar, Elsa Celma, Germán Celma, José Antonio Celma, José Ramón Escuín, Conrado Escuín, Adrián Lorenzo, Joaquín Lorenzo, David Omedes i Luis Quílez- i l’Asociación el Patio de Atrás amb  presència de María Lorenzo i Francho Sarrablo. A títol individual hi participaren els joters Verònica Celma, Alba Lorenzo, José Tomás Lorenzo i Ignació Pellicer, així com el cantautor Tomàs Bosque i els rapsodes José Ramón Molins i Natàlia Zapater. Al programa s’anunciava també la presència del poeta i rapsoda Josep Miquel Gràcia i del prosista Ramon Mur, que no hi van poder assistir. Els seus textos van ser oferts per altres participants. Com correspon a una vall bilingüe com la del Mesquí -Bellmunt, la Torre de Vilella i la Codonyera, de la part alta de la vall, són de llengua catalana, i la Torrocella i Castellseràs, a la vall baixa, són de llengua castellana- hi hagué cançons i poesies en castellà i en català. Patrocinaven l’Ajuntament de la Torrocella, la Cooperativa del Mesquí i la Caixa Rural de Terol.

Natres erem al mig del camp, envoltats realment de bancalades d’oliveres, i tenint davant un escenari esplendorós al bancal de més amunt, amb els músics de la Chanera emmarcats per dues oliveres centenàries i amb les llargues escaleres a punt per a començar la collida. Per a calentar motors els de la Chanera van interpretar el Pericón de la Torrocella -per cert que això de calentar motors jo no ho havia sentit mai de quan corria per ací, ara fa una muntonà d’anys, que de motors me penso que no en teníem ni pocs ni gaires. I tot seguit los presentadors, Joaquín Lorenzo i María Lorenzo, mos van anunciar els bons espectacles que ens esperaven, centrats exclusivament i imperativa en el conreu de l’olivera.

Va trencar el foc en José Tomàs Lorenzo que mentre pujava per l’escalera anava clavant ganxais i cantant en el seu bon català codonyerenc dues folies d’en Josep Miquel Gràcia. En José Ramón Molins va recitar versos dels seus nous poemaris, i alternant jotes de n’Alba Lorenzo, Ignacio Pellicer i Verónica Celma amb poesies de Josep Miquel Gràcia i en José Ramón Molins mateix, vam aplegar a La brechtiana de l’oli d’en Tomàs Bosque recitada per Natàlia Zapater. Aleshores van donar pas a cançons i músiques instrumentals per part d’en Tomàs Bosque, María Lorenzo i Francho Sarrablo –i que bé que ho feien tots! En Tomàs Bosque va cantar-nos una nova cançó seua composta expressament per a Entre Oliveras/Entre Oliveres, i seguiren les veus de María Lorenzo i Francho Sarrablo, ella al violoncel i ell a la guitarra, sobre lletres d’en José Antonio Labordeta, Joaquin Carbonell i Maria del Mar Bonet, d’aqueixa saguera en català. Es llegiren textos d’en Ramon Mur on l’assagista recordava en Juan Pío Membrado, el seu avantpassat regeneracionista, sí, aquell que en Juan Moneva anomena Joan en la correspondència que van mantenir. Tots els textos, cançons, poesies i proses, van girar a l’entorn de l’olivera, no ho oblideu. Després d’una brevíssima pausa van entrar a escena la Chanera Folk amb los Celma- lo pare José Antonio, i els fills: Elsa i Germán-  amb algunes lletres en castellà i català. L’acte es va cloure amb unes paraules d’en Tomàs Bosque i la presència a escena de tots els participants cantant en homenatge a en Joaquín Carbonell, traspassat no fa gaire.

Ja he passat un corriau als de la Chanera i el Patio de Atràs perquè m’avíson al mòbil quan tórnon a actuar.

L’oncle Jupiari