El comitè d’experts acaba l’informe que unifica la grafia de l’aragonès

ramondandrespatrick-sauzet

El Govern d’Aragó ha donat a conèixer avui a les associacions més representatives de l’estudi de l’aragonès l’informe que s’ha elaborat per unificar la grafia d’aquesta llengua i les seves varietats i que ha estat redactat per un comitè de lingüistes de reconegut prestigi a nivell michael-metzeltininternacional .

El procés es va iniciar fa gairebé un any, quan la Direcció General de Política Lingüística va sol·licitar al Consello d’a Fabla Aragonesa, a l’Estudi de Filologia Aragonesa i a la Sociedat de Lingüística Aragonesa que proposessin experts en llengües romàniques.
Van ser seleccionats Ramón de Andrés, de la Universitat d’Oviedo; Michael Metzeltin, de la Universitat de Viena; i Patric Sauzet, de la Universitat de Tolosa

Durant els últims mesos, el comitè d’experts ha treballat en dotar l’aragonès i les seves varietats d’una grafia comuna en base a la documentació que les associacions van aportar.

En una reunió celebrada el passat mes de novembre al Centre Aragonès de Barcelona, van tenir l’oportunitat d’entrevistar-se personalment amb representants de les tres associacions i intercanviar informació.

El resultat ha estat l’elaboració de l’informe, en el qual s’han tingut en compte les varietats locals i la realitat sociocultural de cadascuna d’elles.

Segons l’acord assolit entre les tres associacions i el Govern d’Aragó, aquest serà el document de referència per a l’elaboració definitiva d’un sistema ortogràfic comú de l’aragonès i les seves varietats.

L’esperit de consens que s’ha assolit en aquest procés, i que s’ha manifestat avui a la reunió entre les associacions, el director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín, i el secretari general tècnic del Departament, Felipe Faci contribuirà a facilitar el treball de dignificació i difusió de la llengua aragonesa i les seves varietats.

A partir d’avui, s’obre un termini d’un mes per a que les associacions aclareixin els seus dubtes i aportin els seus suggeriments a l’informe presentat.

La proposta s’ha donat a conèixer aquesta mateixa tarda,16 de febrer, a la resta d’associacions que treballen en la defensa i promoció de l’aragonès en un acte celebrat a la Biblioteca d’Aragó. (Informació de premsa)

 

Beethoven: el naixement de l’heroi (I) a Werner

beethoven

En el marc de l’extraordinari esdeveniment de la Integral de les Simfonia de Beethoven dirigides per Gustavo Dudamel a celebrar al Palau de las Música el mes de març, el professor Juan Carlos Calderón ha preparat un parell de xerrades prèvies, abans de reprendre el cicle Mahler Maps, síntesi o reestructuració de les que ha donat i donarà al Palau en breu :

La primera d’elles ha tingut lloc el 18 de febrer,  Beethoven I: el naixement de l’heroi. De la simfonia manheinniana al naixement de la Simfonia “Heroica”

Deixant per al dia 11 de març Beethoven II: auge i caiguda de l’heroi. Del drama de la 5a Simfonia al cant alegre a la humanitat.

Un cop saldats els deutes amb el gran simfonista Beethoven reprendrà el seu major epígon: el gran simfonista Mahler i les seves últimes composicions, La Cançó de la Terra, la 9a i la 10a. simfonies) el que permetrà albirar el panorama de continuïtat històrica i artística de la més gran música simfònica, mai abans creada, als assidus assistents a les xerrades del professor Calderón a l’espai Werner, que amb tanta il·lusió cedeix i planifica Vicenç Viguera.

La xerrada del 18 de febrer ha començat amb un breus comentaris sobre la infantesa del geni: el 1770, Luding van Beethoven va néixer a Bonn al si d’una humil família d’origen flamenc. El mot “van” no és pas un signe de noblesa. Va viure humilment prop del Rin. El jove Beethoven, pels motius que fos, no va ser un alumne massa aplicat. Als 17 anys escapà de la pressió familiar marxant a Viena on coneix a Mozart. Molt aviat van morir els seus pares, la mare inesperadament i el pare alcohòlic. Cal destacar per a entendre la seva formació musical i general, els papers dels protectors que va tenir. Als 24 anys publicà la seva primera obra (opus nº 1).

Abans d’entrar en l’obra del mestre, Carlos Calderón ens va fer cinc cèntims sobre l’evolució musical en general fins arribar a la simfonia: passant per Monteverdi (1660), Gabrielli (1615) fins quan esdevé exclusivament instrumental. Després Scarlatti (1687), i 1773 Bach, Haydn i Mozart, sense oblidar-nos esclar de l’escola de Manheinn

El 1792, Beethoven viatja per segona vegada a Viena, on rep lliçons de Haydn, mantenint una relació amb molts d’embolics. El 1800 escriu la primera simfonia (opus 21) i la segona el 1801 (opus 36). I és en aquest últim any quan confessa al seu millor amic la seva progressiva sordesa que el turmentarà la resta de la seva vida. Tal vegada per això i alguns altres complexes o problemes personals va passar pel seu cap la idea del suïcidi. “Només l’art m’ha salvat” va escriure.

Gairebé la meitat de la xerrada, Carlos Calderón la va dedicar a la tercera simfonia “la Heroica”, dedicada a Bonaparte. Però, realment és Napoleó Bonaparte el protagonista? No és un reflex del mite de Prometeu? I si fos l’heroi el mateix Beethoven? Dels quatre temps va triar el segon, “La Marxa fúnebre”, adagio assai,  per l’audició comentada, resseguint la versió de Dudamel dirigint l’Orquesta Sinfónica Simón Bolivar de Venezuela. Si voleu escoltar una versió de la tercera simfonia de Dudamel i l’Orquesta Sinfónica Juvenil Simón Bolivar entreu aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=WRNq2qj05q4captura-de-pantalla-2017-02-19-08-50-42

A la sortida, gairebé les dues de la tarda,
a la Plaça Catalunya
hi arribava la gent
i el blau ocupava el cel,
preludi de la gran manifestació de la tarda

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

ASCUMA celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna

bernat-corremon003

“El dimarts dia 21 de febrer es celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna, instaurat per la UNESCO amb la finalitat de sensibilitzar sobre la importància de les llengües al món. Amb aquest motiu, l’Associació Cultural del Matarranya ha distribuït el Bernat Corremon al Matarranya a l’alumnat de Batxillerat i d’ESO, de l’IES de Vall-de-roures, del SIES de Maella, així com als alumnes de 6è dels CRAS dels pobles catalanoparlants del Baix Aragó, Baix Aragó-Casp i Matarranya. Podeu llegir un tastet del pròleg del llibre de Desideri, que va fer en la primera edició. En aquesta reedició tenim la sort de comptar amb les dues introduccions de l’Autor, Nèstor Macià, i del nou pròleg del Dr. Artur Quintana i Font.”

cci17022017-1

A Saragossa es celebrarà el Dia Internacional de la Llengua Materna

cartell-dia-llengua-materna-2017-bis

El proper dia 21 de febrer es celebra arreu del món el Dia de la Llengua Materna, jornada instituïda y apadrinada per la UNESCO.

El Govern d’Aragó, en col·laboració amb la Universitat de Saragossa, ha organitzat per aquest mateix dia una acte oficial a una de les sales de l’edifici  Paranimf en el que es retrà homenatge a les dues llengües pròpies d’Aragó i que no tenen el  reconeixement d’oficials: l’aragonès i el català.

L’acte, que serà presentat i conduït per la professora mequinensana  de la Universitat de Saragossa Maite Moret, començarà a les 18,00 hores del proper dimarts, 21 de febrer, i comptarà amb la presència, a la taula,  de la Consellera d’Educació del govern d’Aragó, Maite Pérez, i del Rector de la Universitat de Saragossa, José Antonio Mayoral.

En el transcurs de la sessió, que durarà una hora aproximadament, es projectarà un vídeo institucional del Dia Internacional de la Llengua Materna “UNESCO 2017” amb un missatge  de la presidenta d’aquesta institució, Irina Bokova.

A més de les intervencions de la Consellera d’Ensenyament i del Rector, les llengües minoritzades d’Aragó  tindran presència dins de  l’acte a través del Duo Recapte (Antoni Bengochea i Màrio Sasot) que interpretaran tres temes en català del seu repertori, i mitjançant la projecció del vídeo en aragonès ribagorçà Cosetas de adentro, que serà presentat per la seua directora, Lola Gràcia Sendra.

 

Montevideo, més fotos

Amb aquestes acabo les fotos de Montevideo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Montevideo

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Montevideo es troba sobre la riba nord del Riu de la Plata, una extensió de l’oceà Atlàntic que separa la costa sud de l’Uruguai del litoral nord de l’Argentina; Buenos Aires s’ubica a 230 km a l’oest, sobre territori argentí. El riu Santa Lucía serveix de límit natural entre Montevideo i el departament de San José a l’oest. Cap al nord i a l’est de la ciutat s’estén el departament de Canelones, amb el rierol de Carrasco conformant la frontera oriental de Montevideo. La franja costanera, la qual forma el límit meridional de la ciutat, està conformada per relleus de pedra i platges de sorra blanca. La badia de Montevideo forma un port natural, el més gran del país i un dels més grans del Con Sud, operant com a una part important de l’economia uruguaiana i del comerç exterior. Diversos rierols s’estenen per tota la ciutat i desemboquen a la badia de Montevideo. La costa i els rius presenten nivells de contaminació.

La ciutat té una elevació mitjana de 43 metres sobre el nivell de la mar. Les seves elevacions més destacades són dos turons: el Cerro de Montevideo i el Cerro de la Victoria, amb el cim més alt, el pic del Cerro de Montevideo, coronat per una fortalesa en una altura de 134 metres. Les ciutats i urbanitzacions més properes per carretera són Las Piedras al nord, i la coneguda com Ciudad de la Costa (un conglomerat de pobles veïns) a l’est, totes dues a una distància de 20 a 25 km des del centre de la ciutat. Les distàncies aproximades a altres capitals departamentals per carretera són, 90 km a San José de Mayo (departament de San José) i 46 km a Canelones (departament de Canelones).

Montevideo té un clima temperat amb hiverns curts, frescos i humits (durant els mesos de juliol i agost les temperatures ronden els 10°C) i estius secs, llargs i càlids (al gener i al febrer les temperatures acostumen a superar els 25 °C). Els hiverns són generalment humits, ventosos i ennuvolats. Durant l’hivern hi ha onades de vent gelat i sec i masses ventoses continentals de fred polar, donant una sensació incòmoda de fred constant a la ciutat. Durant l’estiu, però, un vent força moderat bufa des de la mar durant la tarda, amb un efecte refrescant, en contrast amb l’estiu excessivament càlid de Buenos Aires.

Montevideo té una temperatura mitjana anual de 16 °C. La nevada és un fenomen atípic, però hi ha registres de neu durant l’any 1980, mentre que a les zones properes de Montevideo hi ha nevat alguna vegada, també de forma atípica anys enrere. No obstant això, l’aiguaneu és més freqüent durant la meitat dels mesos de l’hivern austral” (Viquipèdia).

Montevideo és una ciutat ampla i oberta amb carrers d’estructura quadricular. La gent força amable per tot arreu. L’oferiment d’ajuda és quasi automàtic, no cal demanar-la, i si els dones les gràcies es mostren més que satisfets. Vam trobar poquíssims visitants europeus i cap d’espanyol. Els argentins i els brasilers, i alguns xilens, són els turistes més importants. No espereu trobar una ciutat i un país de preus baixos, al contrari, diria que el nivell de preus és molt similar al nostre, però amb sous bastant més baixos, l’atur és del 8 per cent i la inflació continguda si la comparem amb els països veïns. Bona carn i bons vins, però de peix en trobareu ben poc, malgrat que és un país amb tanta costa. Falta neteja i manteniment als carrers. La ciutat vella incomprensiblement s’ha anat abandonant progressivament, com un moviment que fuig cap a l’est. A la ciutat vella, podíem dir que fins i tot “els okupes desokupen les cases”.

El Riu de la Plata és el gran estuari que formen els rius Paranà, Uruguai i el Riu Negre, d’aigües amarronades fins a Punta de l’Est, on l’aigua comença a ser blava, per això i per la gran quantitat de blanca i fina sorra, ha esdevingut el gran centre turístic d’Amèrica del Sud.

Uruguai només té tres milions i mig d’habitants, la meitat a Montevideo.

Penjo unes quantes fotos ara i la resta un altre dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“Casapueblo” de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró

jean-pierri-21

Del recent viatge que hem fet a l’Uruguai us presento per començar un lloc extraordinari anomenat “Casapueblo”, i ho faig amb molt de gust i amb una sèrie de fotografies de Jean Pierri, un jove arquitecte brasiler que ens vam trobar mentre realitzàvem la visita a “Casapueblo”. Jo estava força disgustat, perquè per alguna causa que encara no he arribat a escatir, hem vaig quedar amb les bateries de la càmera fotogràfica totalment descarregades. Com fèiem el viatge amb el mateix autocar, possiblement jo vaig comentar que no portava la càmera per la circumstància que he esmentat. Amb molt bona disposició el jove Jean Pierri em va dir que no em preocupés que ell en faria unes quantes i me les faria arribar. Així va ser i totes les que m’ha enviat les publico amb el seu consentiment, la qual cosa li agraeixo de debò.

paez-vilaro

 Carlos Páez Vilaró (Montevideo, 1/11/1923 – Punta Ballena 24/02/2014) va ser un pintor, ceramista, escultor, muralista, director, escriptor, compositor i constructor uruguaià.

“Casapueblo” és una edificació construïda per l’artista uruguaià situada a “Punta Ballena”, a 13 km de “Punta del Este”, Uruguai. Va ser inicialment casa d’estiueig i taller de l’artista. Inclou a les seves instal·lacions un museu, una galeria d’art, una cafeteria i un hotel. Va ser residència permanent del seu creador, on treballava i on hi va passar els seus últims dies. Pot equiparar-se amb les cases de la costa mediterrània de Santorini però l’artista solia fer referència al niu del “hornero”, un ocell que fa uns nius molt singulars, quan es refereix a aquest tipus de construcció, que va trigar 36 anys a completar. Ha rebut algunes de les més importants personalitats de l’àmbit cultural i polític, com l’escriptora Isabel Allende, l’ambaixadora Mercedes Vicente, la sexòloga Mariela Castro, l’artista Vinícius de Moraes, entre altres.

El complex va ser construït de manera artesanal i sense plans previs, en forma de laberint, i no té línies rectes al seu interior, predominant el color blanc.

Carlos Páez Vilaró va escriure: “La vaig construir (“Casapueblo”) com si es tractés d’una escultura habitable, sense plans, sobretot a instàncies del meu entusiasme. Quan la municipalitat em va demanar fa poc els plànols que no tenia, un arquitecte amic va haver de passar-se un mes estudiant la forma de desxifrar-la. “

Disposa de 20 habitacions i suites i 50 apartaments amb capacitat per a 2, 4, 6 i fins i tot  8 persones. Cada habitació té un nom diferent. L’hotel compta amb el confort de quatre estrelles amb piscina d’aigua calenta, sauna, bar i restaurant.

A la cúpula principal de “Casapueblo” es troben el museu i taller, on es pot veure part de l’obra de Carles Páez Vilaró, i on es disposa de quatre sales d’exposicions: Sala Nicolás Guillén, Sala Pablo Picasso, Sala Rafael Squirru, Sala José Gómez Sicre, sala de projeccions, la Terrassa de la Sirena, el Mirador, la cafeteria “Taverna del Rayo Verde” i una boutique.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.