100 números

(Publicat al Diario de Teruel)

Llegeixo el número 99 de la revista de la Torre de Vilella El Eco del Barranfondo (EB). Demanen col·laborar amb un treball al número 100. Penso enviar-los unes notes sobre com EB informa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de la Torre de Vilella, a l’Alt Mesquí. Ací us n’ofereixo un avenç. EB és en castellà, llevat del topònim català del títol. Ideològicament és facaista. El català no hi és mai anomenat així, sinó chapurriau, que segons la GEA Es un término peyorativo que significa “lengua mal hablada”. Ocasionalment s’anomena torradá,  i aragonés oriental. El tema del català apareix bastant sovint a EB, tot i que poden passar mesos sense tractar-lo. La filosofia d’EB envers la llengua pròpia és museístico-necrològica: se pretende recuperar, antes de que se pierda, el máximo possible de nuestro “chapurriau”, 65, 21. Mai no tracten l’oficialitat que la Constitució prescriu per al català arreu on es parla, ni tampoc  l’ensenyament, que, tot i ser de constitucionalitat dubtosa, ofereix el nostre Estatut des del 1984. En una ocasió, tanmateix, declaren: Es muy fácil aprender el idioma francés sabiendo Chapurriau, i en donen exemples. El català ix a les freqüents mostres de diccionari català-castellà, de literatura popular i en esbossos de gramàtica catalana, escrits amb ortografia patoisante de base castellana amb inconseqüències. Sorgeix també en llargues cites –en alguns casos de moltes pàgines- d’altres revistes, a voltes acompanyades de la traducció castellana.  Esmenten amb certa freqüència el filòleg codonyerenc Artur Quintana, conegut per estudis de les nostres tres llengües, i en publiquen textos. Al 40, 41 li demanen que se´n vage a l’exili; al 39, 5 declaren que manipula els textos que edita del català de la Torre; al 58 el defineixen com a un sicario al servei del Govern Català, etc. Aquest darrer article fou seguit al 59 d’una lletra del 22.12.2010 de Ramon Mur, Ignacio Micolau i José Miguel Gràcia al director de EB, advertint-lo que sicario no es un insulto, sino una gravísima acusación. Per raons òbvies Quintana mai no ha denunciat l’acusació al jutjat.

Artur Quintana    

Bon Nadal

Tancar-nos dues setmanes

(Publicat al Diario de Teruel)

Què passaria si ens aprovisionéssim per un període de dues setmanes i ens tanquéssim a les cases també durant dues setmanes, tothom sense excepcions? Escoles tancades, fàbriques, supermercats, botigues de tot tipus, cines, teatres, restaurants, bars, transports, etc., etc. Només oberts els hospitals amb equips d’emergència hipercontrolats, farmàcies d’urgència, retens de bombers, policia i poca cosa més. Si ho féssim així en una regió, millor en un país, molt millor en un continent i encara més a tot el món, en només quinze dies desapareixeria el COVID. Així de fàcil i així d’impossible per manca de disciplina, responsabilitat i sentit comú. El COVID no raona, ni té capacitat de subsistència sense el contacte amb els humans. Ja sé que em direu que això es una gran utopia i és cert, tot i que les grans utopies poder ser l’ origen dels grans canvis, i a més també us dic que els països que més èxit han tingut en superar la pandèmia –ben clar la Xina– s’han aproximat força allò que he plantejat; la resta del món amb incidències diferents portem nou mesos deambulant per la incertesa i amb milions de morts. Un exemple, molts dies als EEUU han mort més persones pel COVID que per l’atemptat de les Torres Bessones. Quant més units estem més difícil ho tenim. Contra el virus no cal guanyar batalles i menys guerres. Quant més separats millor, perquè la medicina de la distància personal produeix l’efectiva i ràpida mort del virus. Ja està bé de parlar tant de la responsabilitat, cal parlar més de la irresponsabilitat de molts. Estem a les portes del Nadal i no hi ha cap dubte que quant més reunions familiars o amicals tinguin lloc, més portes obrirem al virus. Bona cosa seria deixar les celebracions de tota mena, de Nadal i de Cap d’Any, per a la pròxima Pasqua Florida o millor Pasqua Granada, al virus l’aniria molt malament.  Amb obertures temporals, tancaments parcials, confinaments a la carta, protestes i disquisicions no ens en sortirem. Tal vegada amb un sistema de proves PCR massiu i repetitiu i amb disciplina “xinesa” podríem sortir-nos. Ara per ara, només amb els vaccins sembla que podem encetar el camí de l’esperança.

José Miguel Gràcia  

La Constitució del 78 i l’Espanya d’avui

(Article publicat a la revista “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís)

L’any 1978, amb una nova Constitució, Espanya encetà la via democràtica tan desitjada majoritàriament després de la llarga travessada de la dictadura franquista. Eren tan grans els desitjos de canvi que possiblement haguéssim acceptat qualsevol embolcall constitucional aparentment democràtic, només per sortir-ne del nepotisme i del l’obscurantisme social, polític, militar i eclesiàstic. De fet, la nova Constitució i les lleis orgàniques que la van desenvolupar portaven algunes pedres com a llast, no per la necessària estabilitat del sistema, si no com a condicionants restrictius imposats pels guanyadors de la guerra. No puc menys de fer esment a la imposició de la monarquia mitjançant el rei Joan Carles, instruït, dirigit i designat per Franco. La Llei d’Amnistia, sota la aparença de perdó i d’oblit de tot el passat, realment el que va encobrir van ser els delictes d’una de les parts, la guanyadora de la guerra; els del perdedors ja havien estat prou penats i redimits. Aquella enaltida transició sense ruptura va permetre que jutges, policies i alts funcionaris franquistes continuessin als seus llocs, acceptant la Constitució i les lleis, tot i que aplicant-les segons mètodes i formes de l’anterior règim. Possiblement per evitar modificacions constitucionals retrògrades o autoritàries s’hi van fixar procediments rígids per a qualsevol canvi en períodes de majories de dretes. Contràriament i també malauradament  l’exigència de majories tan grans pels canvis constitucionals han estat la cotilla que ha fet impossibles les actualitzacions i els canvis preceptius envers el perfeccionament democràtic. Tot i que, tinc dubtes si amb majories més reduïdes s’haurien fet els canvis. 

Malgrat tot, els primers anys de la transició i bastant temps més tard, el canvi democràtic espanyol es va considerar com a modèlic no solament a Espanya si no també per als nostres veïns europeus i més enllà. Evidentment no se n’adonaven del llast que portava la Constitució espanyola –que una gran majoria vam votar–, ni de les cotilles que havien de fer gairebé impossibles els canvis en el cas que es volguessin fer.

Totes les constitucions, lleis i normes, darrera de la lletra escrita, sostenint-la i amb l’obligació de nodrir la interpretació i les futures modificacions, collporten allò que es denomina l’esperit constitucional o de la llei, no escrit, emperò ben implícit i definit en la voluntat dels legisladors i pares de les constitucions. En el cas de l’Estat espanyol aquest esperit, en la majoria dels casos s’ha anat oblidant o pervertint. Els partits polítics –uns més que uns altres–, altes institucions de l’Estat i, per sobre de tot, els alts tribunals de la Justícia, el Tribunal Constitucional i els òrgans de govern del Poder Judicial d’Espanya, s’han caracteritzat per l’incompliment de la interpretació progressista, si més no per l’amnèsia amb referència a l’esmentat esperit constitucional. La influència d’aquest comportament institucional, acompanyat d’una manca d’informació i un excés d’opinió centralista i tergiversadora sobre l’Estat Autonòmic i sobre els drets i llibertats de les persones han enfaixat unilateralment la Constitució del 78. La influencia i el treball permanent d’aquells únics hermeneutes de l’esperit de la Constitució han produït una ciutadania acrítica i poc conscient dels seus drets personals i comunitaris. Tothom sap allò de “fes la llei i jo faré el reglament” o més encara “fes la llei i el reglament que jo faré la interpretació i l’aplicació”.

Tot amb tot, donem un gran salt des del passat i situem-nos ara i aquí. Què se n’ha fet de l’Estat espanyol i de llur transició tan perfecta, la qual gosàvem fruir per tant democràtica i admirada per la resta del països del nostre entorn i més enllà? Al meu entendre els canvis han estat espectaculars per la seva dimensió negativa. Només faré esment a alguns d’ells, no em caldran més.

No fa massa el prestigiós mitjà Bloomberg escrivia que el govern alemany –Angela Merkel al cap– situava Espanya com el nou problema d’Europa. A més de ser el pitjor estat a combatre el Covid, no té govern estable des del 2015 i té dos problemes irresolts: el conflicte de Catalunya i la decadència de la monarquia, afegia. Una altra preocupació de Merkel era la política tòxica amb relació a la pandèmia llur focus situat a la Comunitat de Madrid. “Durant anys, les autoritats de la resta d’Europa han fet els ulls grossos a l’aspror i les disfuncions d’Espanya, mentre l’economia anava funcionant, però quan la quarta economia de l’euro s’ha enfonsat en la pitjor recessió econòmica d’Europa, es veuen obligats a seguir-ho més de prop”, deia. En el mateix sentit The Economist des del Regne Unit, parlava d’una “política verinosa”. “Les autoritats alemanyes observen la situació d’Espanya amb una preocupació creixent”. I afegia sense embuts que “el sistema polític espanyol està trencat”, una imatge pèssima perquè pot entrar en la via que s’acaba en l’Estat fallit. Cadascú pot prendre les anteriors afirmacions com vulgui, però per Europa corren. Aquests dos conflictes, Catalunya i la Monarquia només tenen una solució: democràcia i més democràcia, urnes i acceptar els resultats.  La vulnerabilitat d’Espanya resta ben reflectida en el fet que en cinc anys ha tingut quatre eleccions i governa amb un pressupost prorrogat des del 2018.

Un corrent  conservador, fregant la ultradreta, s’ha anat infiltrant pel teixit social i institucional. El més clar exemple el tenim en les altes instàncies de la judicatura i de la fiscalia que estan acaparant poder i decisions més enllà dels seus límits constitucionals.

El conflicte català demana una solució que cap estament social, institució o partit polític espanyol semblen disposats a cercar-la. És més, el no reconeixement del problema o la defensa de la “indestructible”  unitat de la pàtria obliguen a retòrcer les lleis estripant les costures de la democràcia, cosa que ho pagaran ben car tots els espanyols. De fet el PSOE s’ho veu venir.

No entenc com la gran majoria dels espanyols, el govern en primer lloc, no se n’adonen que la esperpèntica i indecorosa fugida del rei Joan Carles està produint el més absolut desprestigi de la institució monàrquica fora de l’Estat espanyol,  El cunyat de Felip VI és a la presó i la germana absolta, però qui pensa una mica té la seva opinió.

No fa gaires dies El Neue Zürcher Zeitung, principal diari suís amb referència a Espanya, no parla d’Estat fallit com ho feia el Frankfurter Allgemeine Zeitung, tot i que expressa el fracàs de l’Estat español en la gestió del Covid-19 i en altres temes. L’hispanista francès Benoît Pellistrandi en l’article Espanya fracassada, augurava “un horitzó de crisi sistemàtica” i assenyalava directament el govern espanyol acusant-lo de ser “incapaç d’organitzar una solidaritat interterritorial”.

Dia rere dia Espanya desperta més preocupació a Angela Merkel. Alemanya ha situat Espanya com el “cas problemàtic” a escala europea, i pronostica que a finals d’any “s’espera una onada de fallida d’empreses”. Algú dirà que els anteriors exemples són opinions interessades, però el que no podrà negar ningú que amb un Deute Públic del 125 o més per cent del PIB, poca cosa o res li queda com a capacitat d’endeutament. Amb els milions que han de venir de la UE com a fons de recuperació no es podran pagar les despeses produïdes directament pel Covid-19, perquè tenen un destí concretíssim: inversions públiques per a reforçar el sistema sanitari i per impulsar la transició ecològica i digital. I els fons es desbloquejaran a mesura que el Consell Europeu aprovi els projectes. Farien bé el govern, partits polítics i mitjans de comunicació en advertir als ciutadans d’on traurem els diners per pagar tot el que es demana i en la majoria dels casos es necessita, –subvencions a fons perdut, rebaixes d’impostos, ERTOS, subsidis, atur, ajudes familiars, etc. Com ho pagarem? Amb més endeutament pot resultar perillós, o més encara, impossible.  Que ens queda? Totes les mesures seran duríssimes: més recaptació d’impostos, reducció de despeses corrents, de sous i serveis, d’inversions, noves taxes i poca cosa més. I com no tenim altres tornes, endevineu que pot succeir amb les pensions?

I per acabar, amb la pandèmia com a haveria desembridada, una jocositat malintencionada: no es podria començar alforrant teixit bicolor per tota la pell de brau?  

 Josep Miquel Gràcia

Final d’octubre de 2020

Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana   

Any 2010 a la Vila de Gràcia, Artur Quintana parla de Joan Boddon

https://finestro.wordpress.com/2010/05/24/vida-i-obra-de-l%e2%80%99occita-joan-bodon/

La soledat dels museus

(Publicat al Diario de Teruel)

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà. Durant el primer i gran confinament es clar que no es van poder visitar cap, estaven tancats amb pany i forrellada, però ara que, malgrat els confinaments parcials, el tancament de bars i restaurants i altres restriccions, la majoria dels museus tenen obertes les portes, tot i que la soledat omple les sales o són molt minses les persones que les trepitgen. Llur passes tan espaiades i comptades emfatitzen el silenci. Ja sé que em direu que no hi ha turistes estrangers i que hi ha confinaments territorials, però i es locals, els residents en el municipi o als voltants, on són? Tal vegada no es torni a donar una ocasió com aquesta per poder tenir tanta facilitat per gaudir de la nostra cultura, el nostre art i la nostra història. I poder-lo fer amb tanta tranquil·litat… Per les notícies que tinc, a tot arreu passa el mateix. Jo puc parlar del que tinc més a prop, Barcelona. Us puc posa alguns exemples paradigmàtics. Al magnífic Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) trobareu poquíssimes visites. Al Museu Picasso del Carrer Montcada –aquell que en temps passat estava sempre atapeït i amb cues a l’entrada, podreu entrar directament. Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) hi trobareu sales buides. La Fundació Miró només està oberta els caps de setmana perquè era inútil tenir-la oberta la resta de dies. La Sagrada Família i la Casa Batlló estan tancades perquè el negoci se n’ha anat en orris. I per acabar us deixo el que ens va ocórrer fa un parell de setmanes: poc després de l’obertura del Museu d’Arqueologia de Catalunya, vam entrar tots solets la meva dona i jo, després de tres hores encara érem tot solets dins del museu.  No tindrem mai més una ocasió millor per gaudir del museus i monuments. Aprofitem-la!

José Miguel Gràcia        

Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””









Garrotxa digital:

“Sílverti”, premi Guillem Nicolau 2020

Sílverti, novel·la de Merxe Llop

El premi Guillem Nicolau 2020 del govern d’Aragó ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressó en l’oscuritat.

Sílverti  és  una novel·la que segons declaracions de l’autora recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!

La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…” Amb respecte vers les dones i els homes que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.

És un relat escrit en llocs diferents, fins i tot en hospitals i  amb molta passió. Quan a l’autora li afloraven els records dels pares i familiars, li apuntaven de debò meloses llàgrimes de goig i salobrosos de sentiments, una passió incontrolable.

Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit

(Publicat al Diario de Teruel)

Antoni Maria Badia i Margarit

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

Artur Quintana

Jornada Trinquets Frare

El passat dia 24 d’aquest mes va tenir lloc al Reial Santuari Font de la Salut de Traiguera (Castelló) la Jornada sobre els Trinquets tipus Frare. Per impossibilitat d’assistir-hi en Carles Sancho –expert en jocs populars– em van invitar a mi, sabent que havíem escrit tot junts sobre el trinquet de la Codonyera. Pel risc del COVID vam decidir que fes la  presentació dins de la taula redona via Skipe. Penjo aquesta gravació encara que la qualitat sigui un xic baixa.

Video intervenció: https://www.youtube.com/watch?v=agyXpFeha48