Manual del lingüicida

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb exemples de la Nació Castellana. Els maîtres à penser d’aqueixa nació han inculcat als seus connacionals que han d’exterminar la llengua –i la cultura que aquesta conforma de totes les nacions que la pròpia ha conquerit i sotmès. Ja ho deia Nebrija al segle XV –La  lengua siempre fue compañera del Imperio–, ho repetia en Ganivet –Nada más bello que () conquistar nuevos pueblos () a nuestro idioma– i ho repeteixen ara Gregorio Salvador, Juan Ramón Lodares i Mario Vargas Llosa, entre tantíssims d’altres, fins a tal punt que a tot  membre de la Nació Castellana li fan difícil de negar-se a fer seues aquestes exigències. D’entrada el lingüicida ha de ser absolutament maniqueista: només es positiu tot allò que serveix per a exterminar les llengües de les nacions sotmeses, i es negatiu tot el que les ajuda a continuar vives. Per a aconseguir aquesta actitud ajuda molt el negacionisme, el rebuig a una realitat empíricament demostrable, difonent les mentides i les manipulacions més inversemblants amb orgull i fermesa. Els millors i definitius resultats s’han aconseguit quan la Nació Castellana aplicava el genocidi a les sotmeses: era el cas de les Nacions Cubana i Haitiana precolombines, que desaparegueren sense deixar rastre –mort el gos, morta la ràbia. Quan això no era possible es recorregué a l’expulsió dels sotmesos –musulmans i jueus. Més endavant resultà, però, que aquests anteriors procediments –genocidi o expulsió– no convenia aplicar-los, i el lingüicida hagué de buscar-ne de més sofisticats, com prohibir l’ensenyament de les llengües de les nacions sotmeses i el seu ús en públic, en l’administració i en els mitjans de comunicació de masses, declarar-les dialectes del castellà, etc. Ara cal fer exactament el mateix, però no amb tanta barroeria i una mica més de mà esquerra. Per altra part, amb canvis mínims, totes les nacions amb afanys lingüicides –l’anglesa, francesa, russa, italiana, xinesa, … – poden adaptar aquest manual als seus propòsits, i allà on la Nació Castellana no es la dominant, sinó la dominada –USA, Turquia, …– li servirà per a conèixer millor les ignomínies a què es  troba sotmesa.

Artur Quintana

Polítics inútils

 

(Publicat al Diario de Teuel)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

 José Miguel Gràcia

Veieu la marxa: https://www.youtube.com/watch?v=49a_-TYyIiI

Paral·lelismes

(Publicat al Diario de Teruel)

        –Que Noruega té paral·lelismes amb el nostre país? –O i tant! És allò que diuen: Aragón ye trilingüe, Noruega tamién. En el passat llunyà ambdós països érem bilingües: nosaltres parlàvem català a l’est i aragonès a la resta del país, mentre que els noruecs enraonaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, fins al desastre de Kalmar, a finals del XIV, quan Noruega esdevingué danesa, i nosaltres fins al de Casp, a principis del XV, quan ens instauraren la monarquia castellana, i tots passàrem a ser trilingües. D’un dia a l’altre deixàrem d’escriure en aragonès, per fer-ho només en castellà, i ben poc trigaríem a parlar-lo, arraconant cada volta l’aragonès més cap al nord, i el català més cap a l’est, malgrat es malmantingués tres segles  més en l’escrit. A Noruega passà el mateix: el danès fou prest l’única llengua escrita, i el noruec només parlat. A més a les grans ciutats ràpidament es començà a parlar danès, primer entre els poderosos, després s’hi anà afegint tothom. Només entre la pagesia i a les viles menudes es mantenia el noruec parlat  –i el lapó al nord. Entre nosaltres la situació segueix essent quasi la mateixa: omnipresència del castellà en tots els àmbits, i l’aragonès i el català es malmantenen gairebé només en l’oralitat. A Noruega continua també el trilingüisme, però ara el noruec hi ha passat a ser llengua oficial amb els mateixos drets que el danès, mentre que la situació del lapó és del tot comparable a la del nostre català. Com es produí aquest canvi tan favorable al noruec? El 1814 Noruega deixà de ser danesa i entrà a formar part de la monarquia sueca. Llavors es desenvolupà entre la població un fort sentiment identitari que en el camp lingüístic dugué a la unificació dels diferents parlars noruecs. I no s’aturaren ací: sorgí un ample moviment independentista, vetat sempre pel rei de Suècia. Davant aquest veto suec el parlament noruec féu el 1905 una declaració unilateral d’independència. Per un moment hi va haver soroll de sabres, però s’acordà de fer un referèndum a Noruega, i guanyà l’independentisme. Re, paral·lelismes.

Artur Quintana

Xostakóvitx: compondre amb por

El passat dissabte 14 de setembre el loft de Werner va obrir novament les portes al nou curs de xerrades, hauríem de dir conferencies musicals, del professor Juan Carlos Calderón. Es va triar Dmitri Xostakóvitx com a compositor d’obertura del cicle, sota el títol “Compondre amb por”. Res millor per introduir-nos en el tema que el text del fulletó  de presentació:

““De tots és sabut que la relació entre Xostakóvitx i Stalin no va ser fàcil. El 1936 es va publicar el celebèrrim editorial del Pradva “Caos en comptes de música” que a més d’acusar el compositor i la seva òpera Lady Macbeth  com de “gran èxit en les audiències burgeses estrangeres”, li seguien paraules encara més amenaçadores: “… és un intent petit-burgès de “formalisme “per crear originalitat a través d’una pallassada barata. És un joc d’astuta ingenuïtat que pot acabar molt malament. Sens dubte, després de llegir el final del paràgraf es pot escoltar un “gulp!” del pànic que allò podia produir. Stalin ja havia purgat el politburó, i ara venien els artistes. L’anomenat “realisme socialista” segueix sent un episodi digne d’estudi i Xostakóvitx un cas paradigmàtic. Com va sortejar aquelles amenaces? Com flueix la creativitat en el marc d’un art compromès políticament? Què té a veure l’art amb la vida política? Tot i res.””

Juan Carlos Calderón, després de la contextualització històrica que envoltava el compositor, ens va introduir en la 1ª i 2ª simfonies. Sobre aquesta última va fe la separació entre una primera part d’especial textura musical i una segona part no melòdica com a cant a la Revolució d’Octubre. I ens parlà del projecte del proletariat universal d’Stalin que esdevingué només per a Rússia. I arribà la gran purga dels polítics i els militars, i després dels artistes. I el tan reexit Dmitri Xostakóvitx, dins i fora de Rússia, no s’escapà de la crítica ferotge staliniana. A un racó s’hi va quedar la tan lloada cançó Contraplan després del contundent editorial de Pradva (veieu en rus) ( veieu en castellà), atribuït al propi Stalin sobre l’òpera, tràgico-satírica, Lady Macbeth de Mtsensk. Xostakóvitx va ser declarat enemic del poble. La bellíssima simfonia nº 4 no es va publicar fins després de la mort d’Stalin, per què? On era la seva tansgressió?

Després de comentar el “realisme socialista”, el professor Calderón va dedicar una bona estona a l’anàlisi de la 5a Simfonia (la Gran) que Xostakóvitx la presentà com a “la resposta d’un artista soviètic a una crítica justa”; i hi ha qui diu que només és un comentari de la crítica de l’època. Estilísticament es va adaptar a les exigències del règim: simplicitat formal i un final optimista, que havia de servir per demostrar les bondats del sistema. Amb això es va guanyar el perdó de les autoritats, que van oblidar l’episodi de Lady Macbeth. A més, va ser tot un èxit de públic. Els musicòlegs han tractat de trobar en la 5a Simfonia allò d’amagat o camuflat que pot incloure. Quina era la intenció del compositor? Com anècdota, per què va introduir subtilment l’Havanera de Carmen? Després va venir la 6a (Leningrad), les acusacions de formalisme al 1948 i tantes i tantes coses.

Per qualificar el comportament de Xostakóvitx amb el règim soviètic, Carlos Calderón ha adoptat la frase “no et signifiquis”, pròpia dels progenitors en l’Espanya franquista. Tal vegada això va fer aquest gran mestre compositor rus que arribaria a compondre fins a 16 simfonies –l’última inacabada. També va compondre 15 quartets, diverses òperes, música per a pel·lícules, sonates, cançons, romances, etc., etc.

El gran mestre Xostakóvitx va establir la seva pròpia identitat en alguns treballs amb el motiu DSCH. Va morí a Moscou el 9  d’agost de 1975, a l’edat de 69 anys.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

5ª Simfonia de Xostakóvitx https://www.youtube.com/watch?v=kTqsU7tQW48

Òpera Lady Macbeth: https://www.youtube.com/watch?v=ldRJQfES8hA

Aprofitant l’avinentesa em permetrà el lector que inclogui en aquesta crònica unes línies meves en forma de poema, escrites, i mai publicades, després d’escoltar a casa la 11ª Simfonia “L’any 1905”de Xostacóvitx, una tarde pluviosa de l’any 2006. Fou escrita l’any 1957 per commemorar  el 40è aniversari de la revolució (1917)

 

 

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia

Sempre és temps per a la política

(Article publicat recentment a la revista “Compromiso i Cultura” d’Alcanyís)

Segons la definició clàssica, la política és l’art de fer possible allò que pot semblar impossible, o més sintèticament, fer possible lo impossible. El procés català envers la independència, o dit amb més precisió el dret a la autodeterminació, conflicte entre la gran majoria dels catalans i l’Estat espanyol –digueu la resta d’Espanya si us ve de gust– és un exemple irrefutable de tot el contrari. Un conflicte que en un principi gaudia de la aparença de tenir una solució, si no total, almenys parcial, segons temps i circumstàncies, ha esdevingut tan greu com irresoluble ara per ara. No diré pas que la solució estigués mancada de complexitat allà per l’any 2006, doncs, amb l’Estatut reformat, aprovat per les Corts Espanyoles i el Parlament de Catalunya i referendat pel poble català, s’obria un període de tranquil·litat i enteniment. No trigà massa en aparèixer el primer i gran intent d’entorpir el camí de l’enteniment: el Partit Popular i el Defensor del Pueblo espanyol, militant del PSOE, van interposar recursos d’inconstitucionalitat que van ser acceptats. Va començar la cursa d’entrebancs durant un llarg període de quatre anys, fins la sentència del Tribunal Constitucional. Cal dir que la composició d’aquest tribunal no gaudia d’excessiva neutralitat i objectivitat: s’havia recusat un membre progressista, no s’havia substituït un altre que havia mort i no s’havien renovat els membres amb mandat esgotat. I tot per mantenir una majoria clarament conservadora. La sentència va anular articles clau i en retallà d’altres que fonamentaven la reforma de l’Estatut, el jacobinisme espanyol es mostrà amb claredat.  D’ençà d’aquelles dates, amb la Constitució a la mà, Catalunya no té Estatut, perquè el retallat no ha estat votat pels catalans. La complaença amb les retallades va esdevenir un clam a la resta d’Espanya. No oblidem tampoc les ribotades d’Alfonso Guerra a les Corts Espanyoles. I d’aquesta manera va començar a Catalunya la desafecció i els desitjos d’exercir el dret a decidir com mai.

Podríem retrotreure’ns a molts anys o segles enrere per trobar les arrels del nacionalisme català i les seves lluites per obtenir diferents graus d’autonomia o independència, emperò seria massa llarg i excediria l’espai d’aquest article. Portat el tema a temps més recents, és a partir de la sentència de la retallada de l’Estatut quan una gran massa de ciutadans de Catalunya es van manifestar el 10 de juliol del 2010 amb el lema “Nosaltres decidim. Som una nació” Mil associacions i un milió de persones van sortir al carrer arrossegant els partits polítics i no a la inversa com es diu permanentment. Ha estat la societat civil, formant part de l’Assemblea Nacional, Òmnium, AMI i altres associacions, la que ha evolucionat cap la consciència col·lectiva de la necessitat d’una República catalana independent d’Espanya. Abans del 2006 només un 12 per cent es sentia independentista i republicà, ara freguen el 50 per cent els independentistes i el 70 o més per cent els que volen decidir el seu propi destí. En els últims anys, aquests percentatges han anat “in crescendo” a cops de manifestacions de l’11 de setembre, cadires buides a les meses de negociació, recursos, incompliments i menyspreus per part dels governs espanyols. No era un soufflé el que passava, era un veritable i evolutiu procés popular de sentiment nacional.

Em permetrà el lector fer ara un salt endavant per analitzar la situació actual del procés català, tot i que abans recordaré el que jo  en aquest mateix mes de fa quatre anys, en un article que començava així: “Espanya és una unitat de destí en l’universal. Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, així comença el 2n punt dels 26 del règim franquista de  l’Estado Español” I el dit article meu acabava:El futur sembla que està a la volta de la cantonada. Per als independentistes catalans és ple d’il·lusió, però farcit de dificultats”. És ben cert que voltar la cantonada ha estat i és un camí farcit de dificultats, més encara, llarg, pedregós i feréstec. Tot i que, allò de “Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem”, que malgrat no ho digui explícitament la  Constitució, però, s’està aplicant amb tota fermesa. És la intervenció del Tribunal Constitucional i del Suprem, quan la política de l’Estat, ni ha volgut, ni ha pogut, ni ha sabut intervenir dialogant i negociant.

Quan escric aquestes línies no coneixem la sentència del Tribunal Suprem. Serà dura especulen els entesos. En qualsevol cas nou persones porten empresonades preventivament gairebé dos anys acusades d’una rebel·lió sense armes ni violència. No és això suficient per considerar-los presos polítics? Set van convocar un referèndum i com a molt van desobeir, i dos van exercir la llibertat d’expressió i manifestació i van pujar a sobre d’un cotxe de la guàrdia civil. Els condemnaran a desenes d’anys de presó per això? La policia nacional i la guàrdia civil van ferir a més de mil persones –tot el món ho va veure– i “aquí no ha passat res”. Els mossos d’esquadra van tancar mes locals de votació que les forces de l’Estat i els seus comandaments més importants seran jutjats a l’Audiència Nacional acusats de delit de rebel·lió. Hi ha un miler de persones amb diferents imputacions, però als exiliats se’ls va retirar la euro ordre perquè no fos denegada novament pels països de la UE. Experts nacionals i internacionals es fan creus de la quantitat d’irregularitats i vulneracions de drets i llibertats durant el judici i la instrucció, i “aquí no ha passat res”. Els informes dels experts de la ONU, d’Amnistia Internacional i d’International Trial Watch van a la paperera i la premsa espanyola ni es fa ressò d’ells. Tanco el relat del procés judicial.

Tinc unes preguntes que em donen voltes pel cap des de fa molt de temps: què vol Espanya de Catalunya? Quins són els plans de futur? Algú pot creure que amb condemnes d’anys i anys de presó als líders polítics i socials, i repressió a dojo, faran reduir el desig d’independència de més de dos milions de persones. Algú s’ha plantejat que el  80%  del catalans volen una república com a forma d’Estat? No sé si les forces socials, econòmiques i polítiques de l’Estat i els ciutadans espanyols saben que la majoria de la joventut catalana està allunyada completament del sentiment d’espanyolitat: el consideren com a una carga a suportar. Amb aquests tendres vímets de una Catalunya que representa el 16 % de la població i el 20 % del PIB d’Espanya, quin cistell espanyol de cohesió es pot arranjar?

Espero que el lector interessat en el tema em digui que només el 50 % de catalans són independentistes i que la resta, també 50%, no ho és. Ben cert, tot i que, a aquests últims se’ls preguntarà què volen ser? Les receptes dels mes integristes jacobins les repeteixen permanentment: s’ha d’eliminar la inversió lingüística i quan menys català millor, s’ha de controlar TV3 i tots els mitjans públics d’informació, s’han d’eliminar els mossos d’esquadra, s’han de recentralitzar institucions i serveis, etc., etc. S’ha d’aplicar un 155 permanentment. La impotència fa nàixer  la repressió, la vulneració de drets i la pròpia democràcia. És la reacció, perquè “tot separatisme és un crim que no perdonarem”

Què passarà a l’esdevenidor? Difícil de preveure-ho. Gran part de la desafecció es pot transformar en odi? Si dels jovents són majoria els que voten independència i els més vells i no nascuts a Catalunya ho fan per la no independència, l’agulla de la balança independentista podem suposar cap a on es pot inclinar segons llei de vida. Si en comptes de la seducció s’aplica la repressió, imaginem-nos el resultat. Què Catalunya es vol dins d’Espanya? Si utilitzar les urnes produeix conflicte, per què votem de quan en quan? Deixem de votar i tot serà una bassa d’oli, d’oli ranci i pudent, és clar. Quan significatiu va ser el moviment de les urnes! Es va semblar tant al d’estupefaents!

I malgrat tot sempre és temps per a la política. Qui ens ha explicat millor que Albert Eistein la relativitat del teixit espai-temps?

Josep Miquel Gràcia      

VI Certamen de Microrelats «Javier Tomeo» de temàtica social 2019-2020

Objectiu de la convocatòria:

Per tal de promoure la creativitat literària i abordar la reflexió sobre el compromís de la literatura amb la realitat social, la “Asociación Literaria Poiesis” i la publicació “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís convoquen el VI Certamen de Microrelats «Javier Tomeo» de temàtica social que es regirà per les següents BASES.

VI Certamen Microrrelatos Tomeo_BASES (3)

Nota: Destaquem que dins de la convocatòria hi ha un apartat per a relats en llengua catalana.