Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de publicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Anuncis

Trobada literària estival a la Codonyera

Una música d’arrel morisca del desaparegut grup valencià Al Tall ens introduí a la lectura de José Miguel Gràcia del seu emotiu poema “De les tres llunes, la Lluna-broixa” dedicat “molt especialment a la Sigrid i a l’Artur per l’estima que tenen a la Codonyera, a la seua llengua, al seu paisatge i a la seua gent”. El text va servir per tancar l’acte de presentació del llibre d’Artur Quintana La Vall de Balat. Memòries de l’Aragó 1948-2017.

José Miguel Gràcia va organitzar a la Codonyera, el 10 d’agost al vespre, la presentació del llibre del nostre company i mestre. Lo Cantó del Fossar/Carrera Major va ser el lloc de trobada d’una trentena d’amics i coneguts per assistir a la convocatòria literària. Va iniciar la vetllada, a la Sala Cial i Tiarra, l’audició del popular tema de Jaume Sisa “Qualsevol dia pot sortir el sol” per acollir i donar la benvinguda als assistents a l’acte. Seguidament l’amfitrió va fer una petita biografia de l’autor del volum i, més tard, resumí la primera part de les memòries d’Artur Quintana ja editades per l’Associació Cultural del Matarranya a la col·lecció “Quaderns de les Cadolles” que acaben el 2003. L’epíleg final del volum el llegí un altre bon amic de Bellmunt, Ramon Mur. A continuació Carles Sancho descrigué la segona part de les memòries inèdites, fins el 2017, que apareixen en el nou volum, editat per Rolde de Estudios Aragoneses. L’obra és d’obligada lectura per conèixer com està i com evoluciona la complexa situació de les tres llengües aragoneses, segons el prologuista i crític literari Esteve Betrià.

Després de la convocatòria literària, José Miguel i Maricarme, ens van convidar a una copa de cava i un pica-pica per continuar l’animada conviarsa entre amics i coneguts que ens havíem aplegat per homenatjar l’Artur Quintana que, malgrat estar a Alemanya, volgué presentar el llibre a la seua vila adoptiva.

Arnau Timoneda

El negacionisme a Montsó i a Torí

(Publicat al Diario de Teruel)

        El negacionisme, rebuig a una realitat empíricament verificable, està molt de moda darrerament. Pensem en el negacionisme del canvi climàtic, de  l’Holocaust o de l’existència de territoris aragonesos de llengua catalana, entre tants d’altres. A  principis de segle Facao, coneguda associació negacionista –nega que a l’Aragó hi haja territoris de llengua catalana, pròpia i històrica– sol·licità de la Fira del Llibre Aragonès de Montsó un stand per a presentar-hi publicacions negacionistes. La Fira, encara que coneixia el negacionisme de Facao, va atorgar-li un stand, i per més que rebés queixes contra la presència de Facao, no en va fer cap cas. L’stand de la FACAO segueix present avui en dia a la Fira de Montsó. Enguany l’editorial italiana Altaforte, vinculada a l’associació ultradretana Casa Pound –el nom al·ludeix al gran poeta nordamericà Ezra Pound admirador i col·laborador del Duce–, sol·licità i obtingué del Saló del Llibre de Torí un stand per a presentar-hi les seues publicacions negacionistes –nega l’Holocaust i exalta el feixisme–, malgrat que el Saló coneixia el negacionisme d’Altaforte i la seua vinculació feixista. Les queixes no trigaren a aplegar al Saló: li anunciaren que si Altaforte hi era present no hi assistirien, entre d’altres, el col·lectiu bolonyès Wu Ming, en Carlo Ginzburg, en Piotr Cywinski, Director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau,  el dibuixaant de còmics Zerocalcare o l’Associació de Partisans. També la Regió i l’Ajuntament de Tori demanaren al Saló que no acceptés la participació d’Altaforte. Resultat: el Saló retirà l’autorització a Altaforte de participar-hi. Francesco Polacchi, director d’Altaforte, i membre de Casa Pound, presentà a fora del Saló les seues publicacions, entre les que destacava un llibre sobre l’ultradretà Matteo Salvini, i difonia  també obres com Léon Degrelle, fascism per Dio e la patria –Degrelle era cap de les SS belgues i es refugià a Espanya on el Caudillo sempre el va protegir–, mentre declarava que tenia tot el dret a la llibertat d’expressió i a participar al Saló. Se li va argumentar que el feixisme no és una expressió, sinó un crim.  Re, coses que passen.   

Artur Quintana i Font

Presentació de la “Vall de Balat” a la Codonyera

L’Artur Quintana hi serà encara a Alemanya el 10 d’agost, tot i que presentarem el seu llibre perquè així és el seu desig. Les portes de casa meua estaran obertes a tots els amics que estimen l’Artur i la nostra llengua. El llibre ha estat editat per Rolde de Estudios Aragoneses.

Cartell en pdf: Cartell presentació la Vall de Balat

Nota: Prego als que vulguin assistir-hi a l’acte m’ho comuniquin, atesa la capacitat limitada de la Sala.

Programa Matarranya Íntim 2019

Els dies 12, 13 i 14 tindrà lloc a Arenys de Lledó el 7è Festival Matarranya Ìntim. Tot fa preveure un nou èxit de públic atenyent la qualitat dels espectacles i de les propostes paral·leles. Recomanaria als interessats que vulguin assistir-hi a uns determinats espectacles facin la reserva prèvia.

Entreu i veureu el programa i tota la informació: llibret matarranya intim 2019_online

 

 

 

Semblen un altre país

(Publicat al Diario de Teruel)

En un recent viatge per Guipúscoa (Guipuzkoa) i el nord de Navarra (Nafarroa) he pogut adonar-me del bon estat de les carreteres, de la bona conservació del paisatge, de la gran quantitat d’instal·lacions de generació d’energies renovables. En general els edificis públics i museus estan en molt bon estat de conservació i restaurats acuradíssimament. Amb les estadístiques a la mà se’ns fa evident que la despesa en sanitat en el País Basc i en Navarra és el més alt de totes les autonomies, uns 1.700 euros per càpita, quan a Catalunya, per exemple, és de uns 1200. Com a conseqüència les llistes d’espera en general són les més baixes de l’Estat. Si ens fixem en l’educació, tant en el País Basc com en Navarra, la diferència amb la mitjana de la resta de l’Estat és abismal. Podríem seguir comparant altres xifres relatives envers el serveis i inversions públiques i arribaríem a les mateixes conclusions. A la vista del paisatge tan verd i amb tanta vegetació, un extraterrestre podria inferir que així com la fertilitat d’aquelles contrades és producte de la humitat, s’entén de la pluja, les grans inversions i les grans despeses en serveis són un altre subproducte de la pluja i del clima en general. No, amics, no. Són els furs –Concert econòmic basc i Conveni navarrès. Acords que per raons històriques o per el que fos van poder obtenir de l’Estat espanyol en temps de la desaparició del dictador. Furs que els confereixen, entre altres, el dret de recaptar tots els impostos i d’administrar-los segons els convé mitjançant les quatre diputacions forals (foru aldundia). No tinc cap dubte que recapten eficaçment i administren de igual manera, tot i que, allò que els dóna essencialment la disposició de més fons econòmics que la resta del territori espanyol és, al meu parer, la petitesa del “cupo”, renegociable cada any, que han de pagar a l’Estat espanyol per la compensació dels serveis que reben d’aquest o per les competències no transferides. Clar i català: tots som iguals davant la llei, però uns més que els altres. Bascos i navarresos s’ho van saber guanyar. Potser pensareu que els tinc enveja, doncs tindreu raó, els tinc enveja, enveja sana, però. No crec que demanin mai la independència seriosament.

José Miguel Gràcia

Donostia (Sant Sebastià)

Exquisida Donostia, basca i afrancesada, al golf de Biscaia i a 20 quilòmetres de França. Els carrers, els edificis, el mar, la Contxa, la música, el cinema, els pintxos i les pintes de Chillida que pentinen els vents del cantàbric.

Una molt petit mostra de fotografies de la ciutat:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.