El Tribunal de Comptes Europeu critica l’AVE

(Article publicat al Diario de Teruel)

         “Espanya serà el país amb més quilòmetres d’AVE de tot el món després de la Xina”, frase dita per dirigents dels grans partits i membres i presidents del Govern espanyol de diferents èpoques i colors. Recordo que vaig criticar, fa molt de temps en aquest mateix diari, la megalomania centralista irracional –Madrid quilòmetre cero– de l’alta velocitat en Espanya. Ara, el Tribunal de Comptes Europeu carrega contra la manca de rendibilitat de les inversions realitzades, la qual cosa vol dir que la relació cost-benefici ha estat un somni d’una nit d’estiu. La manca de viatgers, la baixa velocitat d’alguns trams, la no connectivitat amb els grans aeroports (Madrid i Barcelona), la incomunicació amb els països veïns, la competència innecessària amb l’avió i altres exemples més, són les proves fefaents dels auditors de l’esmentat Tribunal. Tot i que, el que fa grinyolar els engranatges de control de la Unió Europea és el fet, també criticat per aquest Tribunal, que Espanya ha estat beneficiaria entre el 2000 i 2017 de gairebé la meitat dels fons europeus per a aquesta finalitat. La UE va invertir més diners en alta velocitat a Espanya que a França, Alemanya, Itàlia i Polònia juntes (11.000 milions). No es congratulem massa d’aquest fet, perquè  la UE finança només el 11 % de la inversió. Espanya és un dels països on l’alta velocitat ha sortit més cara als contribuents: 1.159 euros per ciutadà. És el doble de França (603 euros per contribuent), que és un dels països on l’alta velocitat s’utilitza més, amb 19,2 milions de passatgers per quilòmetre. A Espanya la ràtio és quatre vegades inferior: 5 milions de passatgers per quilòmetre. A dia d’avui no existeix ni el Corredor Mediterràni, ni el Cantàbric, ni el Cantàbric-Mediterràni, ni s’inverteix el que caldria en rodalies, ni en les estructures ferroviàries convencionals. Emperò, malgrat que d’antuvi ja eren ben conegudes les circumstàncies que ara han fet paleses el Tribunal de Comptes Europeu, s’ha invertit en l’alta velocitat perquè hem de tenir més quilòmetres d’AVE que ningú. I el que és pitjor, no veig que cap partit polític important d’àmbit estatal hagi renunciat a la decisió política de l’Espanya d’estructures radials. Allò que no sap o no vol unir la política ho han d’unir les vies de l’AVE. I el Corredor Mediterrani passarà per Madrid. .

José Miguel Gràcia 

Anuncis

Napoli è Napoli

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Podeu veure unes quantes fotos de Nàpols, de la ciutat i dels voltants. La tria només és producte de l’atzar, qualsevol altra consideració seria una especulació interessada. No oblideu pas que és la Itàlia del Sud amb les seves grandeses i les seves característiques ben particulars: museus, esglésies, carrers sorollosos, gent amable, alegre i cridanera, pizzeries i trattories, gairebé tot es ven al carrer. Façanes amb bastides te tots els temps, cotxes i “motorini” que van per tots els carrers i en qualsevol direcció, un transit caòticament organitzat o desorganitzadament ordenat. De ben segur que han d’haver accidents, tot i que nosaltres no em van veure cap. Paga la pena una visita, “Napoli” desperta noves i vitals sensacions i experiències. El Vesuvi hi és sempre vigilant. Ercolano i Pompeia, si bé van estar segles sota les cendres volcàniques, avui les habiten els turistes. Del castell de Nàpols es veu la mar blava, molt blava, Capri i Ischia. No oblideu prendre després de dinar un café expresso i una bona grapa “barricatta”.

La processó i el ball de “Sant’Antonio Abate” a Nàpols el 13 de juny

Martí de Riquer i la llengua aragonesa

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben sabut, però no pas prou pel que observo massa sovint, que gran part de la nostra ciutadania es dedica amb cos i ànima a la destrucció de totes les llengües espanyoles, amb l’única i sola excepció de la castellana. Per a aconseguir aqueixa desitjada destrucció molts intel·lectuals, d’aquells que posen les seves ideologies per damunt la ciència, difonen amb abús d’autoritat, prevaricació doncs, tot un seguit de prejudicis en contra d’aqueixes llengües, uns prejudicis que, gràcies a disposar els dits intel·lectuals d’un poderós aparell mediàtic, la gran massa de la població acaba per assumir a ulls clucs. Un d’aquests prejudicis més difós és el de titllar de dialectes les llengües espanyoles no castellanes, las demás com les anomena la Constitución. I d’aquesta manera, encolomant-los un sol estigma –dialecte– s’aconsegueix de fer desaparèixer totes las demás. Perquè si són dialectes no són llengües, sinó part d’una altra llengua, el castellà, és clar que sí! I així veiem que quan en Manuel Alvar va publicar el primer gran estudi sobre l’aragonès el titulà precisament El dialecto aragonés, i era ben conseqüent quan més tard declarava que el aragonés es un idioma universal que se llama español. Tanmateix no tothom combrega amb rodes de molí: l’any 1935 en Martí de Riquer, aleshores un jove escriptor i romanista català que prometia, més tard acadèmic de la de Belles Lletres i de l’Española, publicà una lletra de batalla a La Publicitat contra en Joan Sacs per haver escrit aquest que Aragó on a l’Edat Mitjana es parlava […] un castellà macarrònic. En Riquer posà ben clar que: Això no és cert. A Aragó mai no s’ha parlat altra cosa que l’aragonès. Aragonès s’hi parlava a l’Edat Mitjana, en aragonès s’hi escrivia i és en aragonès la literatura aragonesa. […] llengua ben diferent de la castellana i la catalana. […] I aquesta llengua aragonesa en què parlaven els aragonesos dels segles mitjans, parlen encara els aragonesos actuals. És un text que cal recuperar i comentar com Déu mana. Veieu, doncs, que no tots els intel·lectuals posen la ciència per davall de la ideologia.
Artur Quintana

Avui plou a Nàpols

De dalt del turó Leopardi i Virgili aixequen el cap, han obert les seves tombes, suposades, però tan reals com la pluja d’avui. Les gotes són versos i el plugim poemes. A baix un Nàpols imprecís que vol tancar els ulls.

Leopardi comença el poema “L’infinit” així:

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.”

Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

 

Conferència del Dr. Joandomènech Ros sobre el canvi climàtic

En virtut dels acords que recull el conveni de col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya amb l’Institut d’Estudis Catalans, el dissabte 16 de juny, a les 19 hores, el Dr. Joandomènec Ros Aragonès, president de l’Institut d’Estudis Catalans, impartirà una conferència sobre el canvi climàtic al Saló de Plens de l’Ajuntament de Calaceit. El Matarranya és una comarca pionera en les construccions bioecològiques així com en la agricultura ecològica i hi ha un gran interès per tot el que envolta al canvi climàtic.

Última xerrada sobre “El soroll etern ” a Werner

El Soroll etern: les 5 fronteres difuses del segle

El dissabte 26 de maig, lluïa el sol a la Plaça Catalunya, plena de turistes, i al loft de Werner el professor Juan Carlos Calderón va cloure, amb molt d’èxit, el cicle de xerrades musicals sobre el llibre traduït al castellà com El ruido eterno d’Alex Ross. Aquesta cinquena xerrada, capítols 13 i 14 del llibre, “Les fronteres difuses”: dels maximalismes de Messiaen fins els minimalismes d’Adams, mitjançant una lectura expandida amb tota l’amplitud que proporciona la tècnica multimèdia (àudios, vídeos, aplicacions interactives…), ben adobada amb els corresponents comentaris  i exemples, ens va fer gaudir dues llargues hores del matí primaveral.

Llarga és la llista dels compositors contemporanis, als quals va fer esment Carlos Calderón: Schomberg, Varese, Boulez, Cage, Shostakovich…; i a les seves obres anomenades negres com Nit transfigurada de Schomberg, Wozzeck i Lulu de Berg, Quatuor pour de fin du temps de Messiaen, La Sacre du printemps d’Stravinski, Lady Macbeth de Shostakovich, Peter Grimes de Britten i altres. I més encara, el catastrofisme –la història com a justificació– amb Treno per les víctima de Hiroshima de K. Penderecki i la natura de Messiaen amb Dialogue d’oiseaux i De canyons aux étoiles. I per arrodonir, un parell o tres més de compositors, dins de l’avantguarda dels 60: Stockhausen, Kagel i Ligeti amb Artikulation. Les principals característiques d’aquesta llaga llista s’hi poden centrar, en uns o en altres, en la llibertat, l’estètica del collage, l’estètica del ready-made, l’estètica conceptual, l’estètica del soroll i l’atzar.

Deixant enrere el maximalisme sorgeix el minimalisme amb les seves característiques de llibertat, improvisació, espontaneïtat, estructures repetides, fórmules rítmiques, harmonia sostinguda, canvis mínims, etc. Destacà Carlos Calderón com a representants, Cage, Morton, Feldman, Terry Riley, Stey Reich i Philips Glass. A la pregunta, i després què?: apareixen S. Gubaidulina, A. Part i John Adams, el minimalista extrem, però amb l’òpera Nixon in China.

En alguna part he llegit unes línies que em serveixen per condensar tot el que ens va explicar tan encertadament Juan Carlos Calderón sobre el llibre El soroll etern. Escoltar el segle XX a través de la seva música. “És un llibre imprescindible per a tots aquells lectors que vulguin descobrir tota l’evolució que ha experimentat la música i les seves sonoritats al llarg dels últims cent anys i que, malauradament, ha quedat massa temps a l’oblit. Aquest és un bon moment i una bona forma de fer memòria i posar en valor el nostre passat musical més recent.”

Per acabar, no vull oblidar-me de les espectaculars columnes acústiques que s’estrenaven en el loft, les italianes SIGMA ACOUSTIC MAAT CLASICCA i el corresponent equip d’amplificació. De tot plegat, parlar de preus pot semblar irreverent i “irrellevant” si a l’altre plat de la balança no hi col·loquem l’elegància, l’exquisidesa i la música.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.