Quan penses que s’acaba, torna a començar  

(Article publicat al Diario de Teruel)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

La literatura popular en català a l’Aragó

Palmira Jaqueti

Palmira Jaquetti

(Publicat al Diario de Teruel)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

 Artur Quintana

Documents

(Publicat al Diario de Teruel)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana

Documents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de maig de 2020)

La reaparició del català com a llengua escrita a l’Aragó, la nostra Renaixença, no va començar fins pels 1960, amb més d’un segle de retard en comparació amb els altres territoris. Des d’aleshores han anat sorgint escrits en català en llibres, diaris i revistes, reculls de literatura popular, i s’observa una certa presència d’aqueixa llengua en textos oficials i paraoficials, i a l’escola. A més calia també recuperar els autors que havien escrit en el passat en català –G. Nicolau, L. Vilella, M. Pallarès, …, i l’abundosa paperassa oficial que s’hi havia redactat del XIII fins al fatídic 1704, quan la plena submissió a les Lleis de Castella.  De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als 1980 amb els treballs de J. Moran,  D. Lombarte i H. Moret, …, i pren volada amb els de M. R. Fort i els seus deixebles, M. T. Moret i J. Giralt. Els investigadors són bens conscients que així mostren que el català era la llengua pròpia del territori d’on procedeixen els documents editats: la Franja tota. La gent hi vivia aleshores plenament llur catalanitat: venien, compraven, testaven, anomenaven els descendents i el territori en català, i no havien de témer que vinguessen a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven. Els documents testimoniegen que moltes paraules del català d’Aragó, que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforça’t  per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives, i ho continuen sent en la llengua literària, i en un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i na na Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau, … ; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), lochtinent de batle, hostatges, alberch, bon fur d’Aragó o l’esplèndid la mia avior, … .

Artur Quintana

En la mort d’en Jordi Moners i Sinyol

(Publicat al Diario de Teruel)

En Jordi Moners va morir a Llinars del Vallès el dia 5 del desembre passat. Nascut al Prat de Llobregat el 1933 va estudiar dret a Barcelona i Filologia Romànica a Alemanya, i allà ens vam conèixer en la dècada del seixanta. Junt  amb Antoni  Pous, aleshores lector de català a Tübingen, va organitzar els Jocs Florals de l’Exili. El Consolat Espanyol d’Stuttgart pressionà el batlle de Tübingen perquè no en permetés la celebració, que tanmateix va ser possible gràcies a la intervenció d’en Gustav Heinemann, president de la República. I no en sofriren  represàlies. L’any següent en Moners va tornar a Catalunya on va tenir una gran activitat dins del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual havia estat un dels fundadors i, a través de la revista Lluita, en fou important ideòleg. Treballà com a docent i traductor especialment de l’alemany i l’italià al català. El seu magnum opus es la traducció íntegra de Das Kapital d’en Karl Marx. El 1988 un grup d’ultra dreta va llançar impunement una bomba a sa casa de Sant Boi de Llobregat, i es va haver de refugiar a Llinars.  La seua muller, na Núria Codina i Capdevila, venia de família ribagorçana de Castigaleu, on van comprar una casa i hi passaven llargues temporades, fins al punt de convertir-se en ribagorçans d’adopció. D’aquestes estades, interrompudes per motius de salut el 2010, han sorgit tot un seguit de treballs de llengua i literatura catalanes de Ribagorça per part d’en Jordi: el 2008 La llengua de Castigaleu, la primera monografia completa del català d’una sola localitat ribagorçana,  on recollí també materials de literatura popular, i  n’edità molts més l’any següent. El 2015, al seu refugi de Llinars, publicà en llengua aragonesa una fonamental edició de la Pastorada de Castigaleu. Resta inèdit un exhaustiu recull de la toponímia de Castigaleu. I es urgent i necessària la publicació dels Contes de Ribagorça, 40 versions orals replegades per aqueixa comarca i considerablement reelaborades, on el català de la Ribagorça es omnipresent en el discurs directe i en el lèxic de  l’autor omniscient.

Artur Quintana  

La biga d’Ángel Ganivet  

Primera edició (1897)

Primera edició (1897)

(Publicat al Diario de Teruel)

Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any. En aquests dos anys finlandesos va escriure dues obres fonamentals per al seu concepte de nació: les Cartas finlandesas i Idearium español. A les Cartas denuncià l’afany del govern rus per russificar Finlàndia que havia esclatat el 1898 després de molts anys de tolerància i autonomia. I es posà del costat finlandès –dels futurs independentistes del 1917– declarant: me afirmo más en mi idea que aquí lo que existe con existencia real , y pudiera decirse sustancial, es lo finlandés. Donà testimoni que de les tres llengües de Finlàndia –rus, suec, finlandès– les dues primeres eren  importades i enfront d’elles es trobava el finlandès la lengua nacional, i afegia: el espíritu del país sólo puede llegar a su máxima altura pensando en su natural idioma. Per a evitar la violència que ell veia venir, i que es produiria vint anys després, proposava una solución, que no sólo es fundamental, sino que es en nuestro tiempo la que está más en boga, el referéndum. Calia esperar que, vist el tarannà democràtic ganivetià, a l’Idearium español tractaria com cal, si més no, els bascos i els catalans, que coneixia prou bé: a Barcelona hi havia viscut una llarga temporada i deixà escrit: tengo sangre de lemosín, denominació que a l’època encara cuejava per a qui no volia, o no podia, declarar-se català; dels bascos sabia el que li escrivia Unamuno, i les seues fòbies, això sí.  Mes, ai!, la biga espanyola que duia fermament clavada a l’ull no li va permetre d’escriure sobre les llengües no castellanes a l’Idearium, tret de proclamar: ¿Puede darse nada más bello que … conquistar nuevos pueblos … a nuestras leyes y a nuestro idioma? –o potser ironitzava? D’haver viscut més, els possibles anys passats a Letònia, amb idèntica situació a la de Finlàndia, potser li haurien pogut fer caure la biga.

Artur Quintana

 

Un raig de llum (microrelat)

Tot seguit podeu llegir el microrelat presentat al VI Certamen “Javier Tomeo” que convoquen la “Asociación Literaria Poiesis” i la publicació “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís.

Lo pare Faci

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Muela) dicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana

Premis Mariano Nipho 2019

(Publicat al Diario de Teruel)

L’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura d’Alcanyís han atorgat a l’Associació Cultural del Matarranya el premi “Mariano Nipho” 2019 dins de la categoria de Cultura. L’acte de lliurament dels premis es celebrarà al Teatre Municipal d’Alcanyís el dissabte 30 de novembre a les 20:00 hores, i serà recollit, el de Cultura, pel President d’Honor d’ASCUMA, Artur Quintana i Font. A més de donar l’enhorabona a ASCUMA pel guardó, aprofito l’avinentesa per destacar la tasca cultural, literària i social de Poiesis i Compromiso y Cultura. A tall d’exemple destacaré actes i activitats concretes d’aquesta associació i d’aquesta revista mensual. Ambdues atorguen els premis Nipho d’Art, Cultura, Esport i Compromís Social. Anyalment convoquen el Certamen de Microrelats (Categoria General, Comarcal en castellà, Juvenil i Categoria Comarcal en català. Poiesis, entre altres activitats, reuneix a un grup de persones per fer lectures públiques de texts literaris d’autors del Baix Aragó històric –agrupació de comarques administratives– sota la denominació Los jueves Poiesis. També convoca anyalment el “Certamen de Cuento Ilustrado Infantil, Gloria Fuertes”. En quant a la revista Compromiso y Cultura val a dir que és una publicació mensual d’actualitat, crítica i cultural d’àmbit baix aragonès. És d’agrair que el català, llengua pròpia d’una gran part del Baix Aragó històric, està present tant en Compromiso i Cultura, mitjançant articles periòdics de fons, com al “Certamen de Microrelats” de Poiesis i CiC en la seua categoria de Comarcal en català. Darrere de qualsevol projecte cultural important hi ha un grup de persones que lluiten dia rere dia per portar-lo endavant amb molts d’esforços i amb precarietat econòmica. En el cas l’Associació Cultural del Matarranya és mes que evident amb 30 anys d’història. Raúl Andreu Tena, psicòleg i exregidor d’Alcanyís fa possible la revista com a director, coordinador i alguna cosa més. Julio Moreno Moreno, després de les tasques en la docència i bibliotecàries al IES Baix Cinca de Fraga i projectes com “Poesía para llevar” és l’alma mater de Poiesis. Endavant els valors de la llengua, la cultura i la crítica social!

José Miguel Gràcia       

El Premi Mariano Nipho 2019 de Cultura a ASCUMA

L’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura d’Alcanyís han atorgat a l’Assocció Cultural del Matarranya el premi “Mariano Nipho” 2019 dintre de la categoria de Cultura.

L’acte de lliurament del premi es celebrarà al Teatre Municipal d’Alcanyís, el dissabte 30 de novembre a les 20:00 hores, i serà recollit pel Presidentd’Honor d’ASCUMA, Artur Quintana i Font.

NOTA DE PRENSA Mariano Nipho 2019 (1)