En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

 

Cahuilla

(Article publicat al Diario de Teruel)

Totes les nacions  que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi –l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa, … –, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de  Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser. És el cas del cahuilla, llengua uto-asteca del sud-est de la Califòrnia americana, sotmesa primer al castellà i modernament a l’anglès. Els esforços combinats d’aquestes dues nacions lingüicides han aconseguit que en no gaire més de cent anys el cahuilla hage passat d’uns 3.000 parlants a 6 a l’actual mil·lenni. Els meus primers contactes amb el cahuilla es produïren quan el 1961 vaig participar en un seminari  del professor Hans Jakob Seiler a Colònia on transcrivíem gravacions fetes per ell de parlants cahuilla, entre les quals n’hi havia de la darrera monoglota, anciana que passava del cent anys. A la memòria em resta encara la frase cahuilla ‘mnyeko penai –em transcric ara com puc– i els préstecs del castellà motxatxo i besserro que en el seu cahuilla deia l’anciana, així com l’esvaïda olor d’un pastís de la cuina cahuilla ofert pels informants al professor. Nou anys més tard en Seiler publicaria Cahuilla Texts with an Introduction, i seguirien els seus Cahuilla Grammar (1977) i Cahuilla Dictionary (1979). I és així com ara el cahuilla és una llengua ben documentada i recuperable en tot moment, mentre que el guanxe de les Canàries, que encara al segle XVI era parlat i entès per la població en general, ara és ben desconegut i del tot irrecuperable, i el mateix ha passat amb el tasmanià que a principis del segle XIX tothom parlava i en poc menys de cinquanta anys va desaparèixer.

Artur Quintana

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de Teruel)

Seguidisme o convicció

La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

El ribagorçà, nova llengua romànica?

(Publicat al Diario de Teruel)

Ho ha  proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.

Artur Quintana

La llengua és més que comunicació

bonica és la llengua

(Publicat al Diaro de Teruel)

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.   

José Miguel Gràcia 

En els deu anys de Licantropia

LICANTROPANOT (J. M. Gràcia)

 

 

(Publicat al Diario de Teruel)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana      



		

	

El català en perill

(Publicat al Diario de Teruel)

En el transcurs dels últims 15 anys s’han perdut mig milió de catalanoparlants  a Catalunya. Veritablement és una notícia ben trista i sorprenent per alguns, tot i que, lingüistes i observadors de la llengua ho venien manifestant reiteradament. Malauradament no hem fet massa cas de les seves alertes o no hem sabut aplicar  sistemes d’alerta primerenca (Early warning systems). De l’“InformeCat 2021” de la Plataforma per la Llengua, publicat recentment, destacaré un quants punts. En l’àmbit de tots els territoris de parla catalana tan sols el 32,4% de la població parla habitualment en català. De cada deu parlants de català, vuit canvien al castellà quan s’adrecen a un castellanoparlant. I les raons són les de sempre: “per respecte”, “per educació” o perquè creuen que l’interlocutor no els entendrà. Molta educació i molt respecte, però el català se’n va a fer punyetes. El jovent està abandonant el català en les seves relacions no per igual, esclar, en tots els territoris. Enlloc és més greu la situació que a l’àrea metropolitana de Barcelona. La integració lingüística dels nascuts fora del país és baixa en general en tots els territoris. Les empreses fan ben poca cosa per la integració lingüística. La presencia del català en l’àmbit de la justícia és pràcticament residual. La vulneració dels drets lingüístics a la Universitat pot arribar a ser d’escàndol, per exemple, a la Facultat de Medicina de la Universitat de les Illes Balears, nomes el 26 per cent de les classe es fan en català. Les preguntes que ens hauríem de fer: ha funcionat la immersió lingüística? O estaríem pitjor sense la immersió? Per què no fan més les institucions per la protecció del català? Com obligar a les plataformes digitals a oferir més continguts en català?  Malgrat tot tenim una bona notícia en tots els territoris, el català no recula, sinó que avança en internet: els quatre navegadors més utilitzats del món disposen de versió en català; la comunitat catalanoparlant de TikTok, per exemple, acumula més de tres-cents milions de visualitzacions amb l’etiqueta #EstikTokat. Necessitem amb urgència mesures legals i més protecció per part de les institucions i canvis d’actituds i comportaments dels parlants.

José Miguel Gràcia  

Jotes i olives

A ran de l’espectable “Entre oliveres” que va tenir lloc el 25 de setembre a la Torrocella d’Alcanyís, en Germán Celma de la Codonyera  –un dels actuants de l’acte, com el seu pare, José Antonio, i la seua germana, Elsa, i molts més– ha publicat un vídeo musical i fotogràfic, “Jotes i olives”(1), i amb més explicacions al seu blog  “Ramp’al cul”. I tot en català de la Codonyera. Tot seguit teniu els links:

Entreu a: https:

//www.youtube.com/watch?v=ify1DH6z9fI

https://sites.google.com/view/rampalcul/arreglos-tradicionals/jotes-i-olives

(1) Del llibre Davall d’una olivera de J. M. Gràcia

La Gramática básica de l’aragonés,

(Publicat al Diario de Teruel)

acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes –els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret! A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals. S’hi afegeixen molts més encerts: deixen clar que lo soniu [x] no ye propio de l’aragonés (p. 13); donen molts exemples del que de función estrictamente nexual, tipus La muller que en charram ye ixa (p. 207), que el castellà i el català acadèmics es mostren molt reticents en acceptar-lo, malgrat el gran ús que se’n fa; no obliden el que àton com a marca interrogativa: Que te fa mal la pancha? (p. 210), tan condemnat en el castellà d’Aragó … i per més que afirmin que la gramàtica no descriu l’aragonès estàndard –encara en formación (p. XIV)– sí que ofereixen normes i models genuïns de totes les variants perquè cada parlant a partir de la seua puga anar avançant cap a l’estàndard, i quan cal exposen i condemnen els castellanismes –vegeu-ne un bon exemple a p. 411. De crítica poca n’hi ha: a la p. XXIX en citar les llengües cultes que convivien amb l’aragonès obliden l’àrab i l’hebreu. Les paraules esdrúixoles en toponímia podrien ser-ho per arcaisme (p. 5), però no ho seran per castellanisme? –la qüestió és envitricollada i els savis ens l’haurien d’explicar. Condemnen com vulgarisme l’ús de l’article determinat davant noms de persona (104), però no ho faran per mimetisme amb la condemna per part del castellà acadèmic? El LAPAO i el LAPAPYP són només locucions territorials (XXX)? Minúcies, que desapareixen davant dels molts encerts que el llibre té, i encara més per haver-lo escrit en aragonés: de traza que la metallengua empllegada puede estar eixempllo […] de lo que se pedrica (p. XI). Llegiu-lo: en traureu gran profit.

Artur Quintana