5è Certamen de Microrrelatos “Javier Tomeo”

 

Recentment s’han publicat les bases del V Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» que convoquen anualment l’Associación Literaria Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura amb seu a Alcanyís. Les bases s’han publicat en el blog i el Facebook de l’associació, tot i que les podeu veure tot seguit.

Aquest any la convocatòria presenta algunes novetats: els microrelats no han de superar les 200 paraules, amb la finalitat de poder publicar més textos, i té una nova categoria en llengua catalana en consideració al caràcter bilingüe del Baix Aragó Històric.

V Certamen Microrrelatos Tomeo – BASES CORREGIDAS-1

Anuncis

Lo Floro a la Codonyera

Pasqual Andreu ‘Lo Floro’ va aparèixer sobtadament a la Codonyera, al Cantó del Fossar, a casa dels nostres amics Mari Carme i José Miguel. Va ser divendres 10 d’agost a les 10 de la vesprada. Una trentena d’espectadors vam poder presenciar a l’auditori-museu la insòlita visita. Va començar la vetllada, dirigida per Gràcia, amb la veu de Tomas Bosque, present a la sala en un enregistrament dels anys setanta, li van seguir dos temes de la Chaminera, el segon acompanyava la música un text en català de transició de la vall de Benasc. I, finalitzà, amb una cançó dels tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries sobre la riquesa de la nostra llengua que sempre hem de conservar. Acabada la introducció musical Gràcia, autor de ‘Pasqual Andreu Lo Florit’, va fer una breu presentació del seu llibre. Seguidament s’introduí en l’escenari el bandoler de la Sorollera i ens recità en vers els fets més destacats de la seua accidentada vida: el seu naixement, les corregudes de Mont-roig, la mort del mestre anant de caça, el pas per la presó, l’amistat amb el marquès de Lema, el xiquet de Torredarques, el robatori al mas d’Estopinyà, la mort del guàrdia civil a la Torre Baiot, la detenció a Barcelona i la mort a la presó de Castelló. En la narració introduí la poesia de Desideri Lombarte ‘Los maquis’, interpretada per Túrnez i Sesé, dedicada als últims bandolers del nostre territori. Gràcia anava canviant de vestuari quan el relat ho requeria per fer el text més real. Hora i mitja d’entretinguda vetllada en companyia del Floro, magníficament interpretat pel poeta i escriptor codonyerà. Potser s’hauria de plantejar repetir la seua magnífica actuació a la veïna Sorollera, la vila originària del bandoler.

Carles Sancho

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Noms discriminats

(Publicat al Diario de Teruel)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana

Martí de Riquer i la llengua aragonesa

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben sabut, però no pas prou pel que observo massa sovint, que gran part de la nostra ciutadania es dedica amb cos i ànima a la destrucció de totes les llengües espanyoles, amb l’única i sola excepció de la castellana. Per a aconseguir aqueixa desitjada destrucció molts intel·lectuals, d’aquells que posen les seves ideologies per damunt la ciència, difonen amb abús d’autoritat, prevaricació doncs, tot un seguit de prejudicis en contra d’aqueixes llengües, uns prejudicis que, gràcies a disposar els dits intel·lectuals d’un poderós aparell mediàtic, la gran massa de la població acaba per assumir a ulls clucs. Un d’aquests prejudicis més difós és el de titllar de dialectes les llengües espanyoles no castellanes, las demás com les anomena la Constitución. I d’aquesta manera, encolomant-los un sol estigma –dialecte– s’aconsegueix de fer desaparèixer totes las demás. Perquè si són dialectes no són llengües, sinó part d’una altra llengua, el castellà, és clar que sí! I així veiem que quan en Manuel Alvar va publicar el primer gran estudi sobre l’aragonès el titulà precisament El dialecto aragonés, i era ben conseqüent quan més tard declarava que el aragonés es un idioma universal que se llama español. Tanmateix no tothom combrega amb rodes de molí: l’any 1935 en Martí de Riquer, aleshores un jove escriptor i romanista català que prometia, més tard acadèmic de la de Belles Lletres i de l’Española, publicà una lletra de batalla a La Publicitat contra en Joan Sacs per haver escrit aquest que Aragó on a l’Edat Mitjana es parlava […] un castellà macarrònic. En Riquer posà ben clar que: Això no és cert. A Aragó mai no s’ha parlat altra cosa que l’aragonès. Aragonès s’hi parlava a l’Edat Mitjana, en aragonès s’hi escrivia i és en aragonès la literatura aragonesa. […] llengua ben diferent de la castellana i la catalana. […] I aquesta llengua aragonesa en què parlaven els aragonesos dels segles mitjans, parlen encara els aragonesos actuals. És un text que cal recuperar i comentar com Déu mana. Veieu, doncs, que no tots els intel·lectuals posen la ciència per davall de la ideologia.
Artur Quintana

Òmnium presenta “Espills trencats” a Sabadell

Organitzat per Òmnium de Sabadell, el divendres 25 de maig es va presentar a l’Espai Foc Ventura de Sabadell el llibre Espills trencats de Màrio Sasot, obra guanyadora del premi Guillem Nicolau 2017 del Govern d’Aragó. Després d’unes breus paraules de benvinguda per part del propietari del magnífic espai cultural –uns antics forns i obrador de ceràmica–, Josep Boltaina, coordinador de l’acte, com a dirigent d’Òmnium Cultural de Sabadell i soci d’ASCUMA, obrí l’acte glossant l’autor d’Espills trencats, Màrio Sasot, la seva obra i la trajectòria professional, agraint tant a aquest, com autor de l’obra que es presentava i component del Duo Recapte, com a Toni Bengochea, l’altre membre del grup.

Màrio Sasot presentà la seva obra: “Espills trencats és la crònica personal –reflex de fragments de vida–, d’un noi amb inquietuds, fill d’una família de Saidí establerta a Saragossa. Ressegueix els anys de formació del protagonista, la primera joventut, l’estada a Finlàndia, el servei militar a Jaca, els anys d’activisme polític a Saragossa i l’etapa d’activisme social, polític i cultural a Santa Coloma de Gramenet, uns anys que el marcaren intensament a molts nivells, sense trencar mai els lligams amb el Saidí natal. Les correries d’Andreu, el protagonista, reflecteixen al mateix temps els darrers anys del franquisme i els primers temps de la Transició”.

Tot seguit la mestria del Duo Recapte va queda ben palesa en les seves interpretacions, com ja ens tenen acostumats. Toni Bengochea, amb la seva performance d’entrada en escena captà l’atenció del públic i la mantingué fins el final amb interpretacions tan estudiades com ben realitzades. Les cordes de la bandúrria de Màrio Sasot vibraren amb nitidesa i harmonia. Van interpretar poemes de Desideri Lombarte. Hèctor Moret i Anton Abad entre altres, acomboiats amb músiques de J. S. Bach, Lluís Llach, de música de jotes populars i del propi Màrio Sasot.

En finalitzar l’acte, tot molt ben organitzat, els assistents trobaren força bones les pastes del Matarranya (Valljunquera) i el vi de nous.

Màrio Sasot signà un bon munt de llibres. Nascut a Saidí (Baix Cinca. Osca) el 1951, llicenciat en Filologia Romànica i en Ciencies de la Informació, catedràtic de Llengua i Literatura Castellanes  a l’IES Andalàn, corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó, director de Temps de Franja més de 10 anus i activista cultural.

El Duo Recapte és grup musical amb molta experiència, format per Antoni Bengochea (veu) i Màrio Sasot (bandúrria). El recapte era antigament un àpat molt comú a les comarques de la Franja, fet amb una gran varietat d’ingredients, molt de temps, dedicació i paciència, i que és tot un compendi de saviesa popular.

Actuació Duo Recapte: https://www.youtube.com/watch?v=09D1q5HKp6c

Actuació Duo Recapte 2: https://www.youtube.com/watch?v=TeS1pHz03Js

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Josep Miquel Gràcia

El català del Matarranya al segle XIV

(Publicat al Diario de Teruel)

El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres,  préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.  Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Artur Quintana

Presentació del Mapa de les terres de llengua catalana

El secretari general del Departament de Territori i Sostenibilitat, Ferran Falcó; la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, i el director de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Jaume Massó, han presentat avui el facsímil Mapa de les terres de llengua catalana, amb motiu de la celebració de l’Any Fabra. A l’acte també ha assistit la secretària general del Departament de Cultura, Dolors Portús.

El mapa, que l’ICGC ha editat i publicat en edició facsímil, delimita sobre una base topogràfica les terres de parla catalana. L’original, de 120×98 centímetres, entelat i envernissat, es conserva a la Cartoteca de l’Institut des del 1993. Tenia un ús escolar i per això portava unes fustes a la part superior i inferior que permetien penjar-lo a la paret de l’aula. Quan es va publicar, el 1921, es podia comprar en paper per 12 pessetes i per 20 pessetes l’exemplar entelat.

Es tracta, segons ha explicat Falcó, “d’una aportació visual de l’ICGC del nexe entre mapa i llengua”, un concepte “molt vinculat als moviments de renovació pedagògica de principis del segle XX”.

Moviment de renovació pedagògica

De fet, la confecció del mapa va ser una iniciativa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1898 i coneguda com la Protectora, que formava part dels moviments de modernització pedagògica a la Catalunya del primer terç del segle XX. Va treballar per introduir el català com a parla de l’escola i per introduir pedagogies més modernes i actives.

En aquest context, un dels àmbits que va adquirir més rellevància va ser l’ensenyament de la geografia, que va comportar un estímul a la publicació de diversos mapes escolars en català, entre ells el Mapa de les terres de llengua catalana: publicat a despeses del patrici català Dr. Antoni de P. Aleu. Publicacions de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Escala 1:500 000. [1921].

Tal com ha dit el director de l’ICGC, Jaume Massó, “la cartografia és una eina especialment didàctica per visualitzar l’extensió d’una llengua, sobretot quan té mancances administratives, com ara el recolzament d’un estat”.

El Mapa de les terres de llengua catalana el va patrocinar el periodista i advocat Antoni de P. Aleu (Barcelona, 1847 – transatlàntic Washington, 1926), que havia emigrat a Amèrica el 1860 i s’establí a Buenos Aires. Fundador i president del Casal de Catalunya de la capital argentina, va dirigir el setmanari “L’Aureneta” i fou un dels benefactors de la Protectora.

L’Any Fabra

La Generalitat de Catalunya dedica l’any 2018 a commemorar la figura de Pompeu Fabra, coincidint amb el 150 aniversari del seu naixement i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana normativa. Els departaments de Presidència i de Cultura, mitjançant la Direcció General de Política Lingüística, impulsen la celebració de l’Any, en què s’organitzaran centenars d’actes arreu del territori en memòria i reconeixement d’aquest excepcional científic, que va codificar i modernitzar la llengua catalana, fent-la apta per als diversos estils i funcions.

Segons ha explicat la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, “volem que l’Any Fabra serveixi per enfortir la llengua catalana i treballar per a la seva plenitud”. Es recull així la visió del mateix Fabra, “que va agafar una llengua empobrida, reclosa a l’àmbit familiar i la va endreçar, deixant-la a punt per a la infinitat d’usos que ha de tenir una llengua d’ús normal, per fer-la servir per a tot, sense cap àmbit que li fos vedat”, ha glossat Franquesa.

Com a contribució a l’efemèride, l’ICGC ha publicat aquest document cartogràfic en edició facsímil i també ha participat en la confecció de tots els noms de vials de Catalunya que porten el nom de l’il•lustre lingüista, i que es poden consultar al Mapafabra del web de l’Any Fabra. (Font: Premsa de la Generalitat)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.