Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana   

Any 2010 a la Vila de Gràcia, Artur Quintana parla de Joan Boddon

https://finestro.wordpress.com/2010/05/24/vida-i-obra-de-l%e2%80%99occita-joan-bodon/

La soledat dels museus

(Publicat al Diario de Teruel)

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà. Durant el primer i gran confinament es clar que no es van poder visitar cap, estaven tancats amb pany i forrellada, però ara que, malgrat els confinaments parcials, el tancament de bars i restaurants i altres restriccions, la majoria dels museus tenen obertes les portes, tot i que la soledat omple les sales o són molt minses les persones que les trepitgen. Llur passes tan espaiades i comptades emfatitzen el silenci. Ja sé que em direu que no hi ha turistes estrangers i que hi ha confinaments territorials, però i es locals, els residents en el municipi o als voltants, on són? Tal vegada no es torni a donar una ocasió com aquesta per poder tenir tanta facilitat per gaudir de la nostra cultura, el nostre art i la nostra història. I poder-lo fer amb tanta tranquil·litat… Per les notícies que tinc, a tot arreu passa el mateix. Jo puc parlar del que tinc més a prop, Barcelona. Us puc posa alguns exemples paradigmàtics. Al magnífic Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) trobareu poquíssimes visites. Al Museu Picasso del Carrer Montcada –aquell que en temps passat estava sempre atapeït i amb cues a l’entrada, podreu entrar directament. Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) hi trobareu sales buides. La Fundació Miró només està oberta els caps de setmana perquè era inútil tenir-la oberta la resta de dies. La Sagrada Família i la Casa Batlló estan tancades perquè el negoci se n’ha anat en orris. I per acabar us deixo el que ens va ocórrer fa un parell de setmanes: poc després de l’obertura del Museu d’Arqueologia de Catalunya, vam entrar tots solets la meva dona i jo, després de tres hores encara érem tot solets dins del museu.  No tindrem mai més una ocasió millor per gaudir del museus i monuments. Aprofitem-la!

José Miguel Gràcia        

Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””

Garrotxa digital:

https://www.garrotxadigital.cat/2020/11/04/francesc-seres-director-de-faberllull-guanya-el-premi-proa-2020-amb-una-novella-ambientada-a-la-garrotxa/

“Sílverti”, premi Guillem Nicolau 2020

Sílverti, novel·la de Merxe Llop

El premi Guillem Nicolau 2020 del govern d’Aragó ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressó en l’oscuritat.

Sílverti  és  una novel·la que segons declaracions de l’autora recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!

La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…” Amb respecte vers les dones i els homes que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.

És un relat escrit en llocs diferents, fins i tot en hospitals i  amb molta passió. Quan a l’autora li afloraven els records dels pares i familiars, li apuntaven de debò meloses llàgrimes de goig i salobrosos de sentiments, una passió incontrolable.

Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit

(Publicat al Diario de Teruel)

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

Artur Quintana