Un llibre que cal llegir

(Publicat al Diario de Teruel)

Un llibre que cal llegir i divulgar:  El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs  perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida–  s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit. En Tomás, doctor en Història i funcionari del Cuerpo Facultativo de Archiveros del Estado, tot just acabada la carrera ja es devia adonar de la urgència d’escriure aquest llibre, reclamat per l’aragonesística i catalanística des de la dècada dels seixanta del segle XX, i es va posar al tall el 2009 per a acabar-lo el 31 de juliol de l’any passat. L’autor mostra amb tot detall, basant-se sempre en una amplíssima documentació, sobretot dels segles XIII a XV, i puntualment fins al XVII –que n’anuncia la propera edició in extenso–, com al Regne d’Aragó es va crear una llengua romànica comuna: l´aragonès, que va persistir plenament durant dos segles, i que va començar a decaure a partir del Desastre de Casp –i no espereu que faça servir l’eufemisme Compromís– del 1412, i més encara quan l’escapada del Magnànim a Nàpols el 1432 fins quasi desaparèixer com a llengua escrita. No oblida pas de descriure, per més que no amb tant de detall, la situació d’aquells anys a la Franja, i és de plànyer que per raons evidents no ho haja pogut fer als territoris aragonesòfons del Regne de València del mateix temps –hi hauria altres desiderates, però no se li pot demanar la lluna en un cove. En Tomás té ben poques esperances en el futur de l’aragonès, si bé declara al final del llibre que: pase el que pase la lluita hará valeu la pena, que subscric plenament.                    

Artur Quintana i Font

Bielorússia

(Article publicat al Diario de Teruel)

És notícia aquests dies caniculars, dia sí, i altre també. Té quatre vegades l’extensió nostra i el doble de la població que ens correspondria si fóssem tan grans com ella -200.000 kmtrs.2 i 9.500.000 d’habitants. La llengua n’és el bielorús, llengua indoeuropea com les nostres tres, amb una història prou pareguda a la de l’aragonès: es començà a escriure al segle XIV a les cancelleries del Gran Principat de Lituània  i s’hi mantingué fins a finals del XVII, quan la substituí el polonès i més endavant el rus. A partir del 1990 torna a ser oficial, però d’estar per casa,  malviu al camp i minoritzada a les ciutats per la forta immigració russòfona de fa anys. Només he sabut trobar un escriptor franjatí, en Francesc Serés, que tracte, encara que molt de passada, de la llengua bielorussa. Als seus esplèndids Contes russos, de lectura altament recomanable, escriu que l’any 2007 va ser convidat a Minsk pel crític bielorús Karl Batlòvitx. Explica que va anar a un restaurant i li presentaren una carta on Hi havia, a dalt el menú en anglès i, a baix en l’idioma local. Volia dir: en bielorús? En rus? O en lituà, polonès, ucranìà o alemany, si més no, que també han estat llengües pròpies i històriques de molts bielorussos, i algunes encara ho són. M’inclino pel bielorús perquè se’m fa costa amunt de creure que en Serés pogués anomenar llengua local el rus en un menú a Minsk o a Sant Petersburg, o el francès a Chartres o el castellà a Toledo … . I de part bielorussa què tenim? Els manifestants bielorussos d’aquest dies canten L’estaca d’en Lluís Llach. I en política tenim el tractament que la Unió Europea ha donat, per un cantó, al procés sobiranista dels catalans, i per l’altre, al refús per part dels bielorussos a acceptar les recents eleccions. Als primers els tracta de sediciosos, en processa els exiliats, n’informa tant poc com pot, i no n’accepta el referèndum guanyat, mentre que tot el que fan els contraris al Govern bielorús troba bona acollida als governs i difusió als mitjans de la Unió Europea.

Artur Quintana

VII Certamen de Microrelats “Javier Tomeo” (2020-2021)

S’ha obert la convocatòria del VII Certamen de Microrelats “Javier Tomeo” (2020-2021) amb l’objectiu de promoure la creativitat literària i abordar la reflexió sobre el compromís de la literatura amb la realitat social per part l’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromís i Cultura que es regirà per les següents bases: #VII Certamen Tomeo_Bases-1

Recordem que una de les categories és per a relats en català.

La natura és com és

(Publicat al Diario de Teruel)

La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans. De quant en quant, la natura ens fa una ben explícita demostració del seu poder. Un volcà que abrasa rius, valls i pobles i omple el cel de cendres que cauran sobre els camps. Un tsunami que arrasa quilòmetres de terra endins. Una riuada que s’emporta tot el que troba per davant, produint milers de morts. Un terratrèmol que enfonsa ciutats, i estructures construïdes per l’home, etc., etc. Tot i que, els grans canvis són els que produeix la natura sobre el cos dels animals vius,  i més concretament sobre el cos humà, per bé o per mal. Un exemple –per mal– el tenim en el COVID-19 que possiblement transformarà la humanitat, de fet ja l’ha transformada, en quant a les relacions personals, mitjans de transport, desenvolupament social i econòmic, diferències socials, i fins i tot maneres d’entendre la vida. Penso que quan passi aquest virus, amb vaccins o sense, la plena normalitat només la conservaran els que ja eren abans molt normals, la resta seran o serem diferents. A propòsit del que he dit, no puc deixar de pensar en el poc cas que la majoria dels habitants del globus terraqüi estem fent a la contaminació que condueix de forma inexorable a l’escalfament  de la Terra, a la destrucció de la capa d’ozó i a totes les altres conseqüències. No fem massa cas a totes aquestes proves veritablement ben explícites com si fossin un mal necessari. Ara bé, un virus, un  agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l’interior de les cèl·lules d’un organisme hoste, quantes i quantes coses ens ha fet canviar, quants recursos extraordinaris estem i estarem destinant i quantes pàgines de la història i de la filosofia de l’existència ens farà escriure!

José Miguel Gràcia