Franco passava per allà

(Publicat al Diario de Teruel)

Tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem alguna declaració pública o ens expressem a les xarxes socials. La possibilitat de rectificació és també a l’abast de tothom i en utilitzar-la ens pot dignificar o almenys empetitir la nostra errada. El que he dit val també per als representants de partits polítics i institucions públiques i privades, tot i que han d’anar amb molta més cura, perquè l’errada pot tenir conseqüències més greus i les rectificacions mai l’esborraran totalment. Un exemple paradigmàtic d’errada d’una dirigent política va tenir lloc al Parlament de Catalunya quan el divendres 19 d’octubre un periodista li va preguntar a la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas,  per què Ciutadans no va participar en l’homenatge de dilluns davant la tomba del expresident de la Generalitat, Lluís Companys. La Sra. Arrimadas va al·legar la seva disconformitat amb l’orientació de l’acte, i a més va afegir –i aquesta és la gran espifiada–  que “qui va afusellar Lluis Companys va ser el règim franquista i no pas l’Estat espanyol”.  No cal dir quina va ser la reacció de les xarxes, representants polítics i periodistes de Catalunya. Què volia dir la Sra. Arrimadas amb aquella afirmació: què Franco no va ser cap de l’Estat espanyol? Què hi havia dos estats en paral·lel? Què Franco era un personatge que passava per allà? Com el lector pot suposar la Sra. Arrimadas no ha demanat disculpes, ni ho farà, i  a més diu que el altres no saben d’història. Suposo que molta gent com jo no sabem com qualificar les afirmacions de la presidenta de Ciutadans de Catalunya: han estat una errada involuntària? Crec que no. Potser han estat una estupidesa o una manera de justificar el més injustificable. A no ser que la Sra. Arrimadas, com el Rei Sol de França, Lluís XIV, pensés que “l’État c’est moi”. La gran massa acrítica de la societat espanyola no esperona massa el sentiment de ridícul. Tot val per pescar uns quants vots més en l’Espanya profunda. Compte dirigents de ciutadans, la Sra. Punset ha deixat el partit per considerar-lo massa radical espanyolista o escorat a la dreta o la ultradreta. Per què Ciutadans mai ha reprovat de forma fefaent el regim franquista? Quina paradoxa la de Arrimadas!

José Miguel Gràcia

Sixena, un relat interminable (xerrada de J. M. Gràcia a Esplugues)

Monestir de Sixena, any 1880

Retaule de la Mare de Déu al MNAC

A l’Auditori Maria Rosa Campreciós de la Residència la Mallola d’Esplugues, el passat 25 d’octubre, tingué lloc la xerrada de Josep Miquel Gràcia,  Les pintures i obres d’art de Sixena, un relat interminable, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària d’Esplugues. Plena l’aula, José Miquel Gràcia va il·lustrar la seva intervenció amb moltes fotografies. Sense solució de continuïtat desenvolupà el tema sota tres aspectes fonamentals: primer, una breu història del recinte i el per què, el quan i el com sortiren les obres d’art de Sixena; segon, un inventari de totes les obres conegudes i el lloc on són, i tercer, una sintètica descripció dels processos judicials.  I va finalitzar la intervenció amb una sèrie d’afirmacions i preguntes, destacant per sobre de tot la politització del conflicte que impedeix qualsevol acord que hauria de beneficiar a ambdues parts. En destaquem algunes: “S’ha d’admetre que si les pintures de la Sala Capitular no s’haguessin arrencat i traslladat a Barcelona per ser restaurades, s’haguessin perdut”. “Èticament, que hauria de fer el Govern d’Aragó amb relació a les obres d’art de Sixena que hi són als Museus de Saragossa i Osca? Les hauria de traslladar a Sixena per donar exemple?”. “En ple segle XXI té sentit desfer museus per a fer-ne d’altres?”. “No crec que les pintures murals, de fet ja no són pintures murals, de la Sala Capitular s’arribin a traslladar a Sixena”.

Lluís Roig

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sala Capitular 1989: Foto de Montserrat Manent

Sala Capitular al MNAC (tester sud). Foto de J.M. Gràcia

El Naixement de Crist al Museo del Prado.

Fragment d’una arcada amb la policromia original al MNAC

 

 

Aspectes de Wagner

(Lectures expandides: a propòsit de la col·lecció musical ACANTILADO”

El passat dissabte 20 d’octubre vam reprendre el cicle de xerrades del professor Calderón a Werner Música amb la lectura expandida del llibre Aspectes de Wagner de Bryan Magee. Res millor per explicar el “per què” i el “com” del sistema de lectura expandida que utilitza Carlos Calderón, és allò que ha escrit al respecte: “Un llibre conté un univers. A les seves pàgines es recullen experiències, coneixement i reflexió que ens obren portes, sovint de manera suggerent, i ens conviden a explorar. De la seva lectura sorgeixen associacions, ocurrències i idees i amb les quals la necessitat de contrastar-les, ni que sigui per allargar en el temps aquest moment de gaudi profund que les epifanies ens regalen: un títol ens porta a un altre, del llibre passem a l’enregistrament musical, d’allà en ocasions a una pàgina web, a un vídeo, a una entrevista, de manera que expandim la lectura i convertim el llibre en un prisma, interminable i deliciós.”

La resposta a preguntes com: perquè Wagner i la seva música fan el que fan? Per què el músic ha provocat sentiments tan intensos i apassionats? van ser els “leitmotiv” de la xerrada. En tant que ben albirats, ens aproparem tan com puguem a aquests sentiments, tot i que romandran inabastables, com digué Carlos Calderón.

El filòsof Bryan Magee –amant de la música–“ha fet la proesa d’incloure més reflexió sobre Wagner en una mica més de 100 pàgines que molts dels autors que han gastat una vida …” segons els experts. El professor Calderón va fer una molt documentada passejada per aquest breu llibre que dóna per a tant. Agafant cadascun dels capítols del llibre,

• La teoria de l’òpera de Wagner
• Jueus: no menys en la música
• El culte a Wagner
• La influència de Wagner
• La interpretació de Wagner
• Wagner com música

desenvolupà la expandida lectura que pretenia, suggerent, entretinguda i crítica en alguns aspectes marginals, però no menys interessants. La influència del mestre alemany ha estat cabdal en músics, poetes, novel·listes, pintors, filòsofs i polítics del segle XX i de temps recents.

El “per què” i el “per a què” van ser les preguntes del professor Calderón amb les quals inicià i desenvolupà el contingut de tots els capítols.

L’enregistrament The ring without words de Lorin Mazel, utilitzat en la xerrada, és un bon exemple de l’expandida lectura del recomanable llibre Aspectes de Wagner de Bryan Magee.

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Onomàstica i literatura popular

(Publicat al Diario de Teruel)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.

Artur Quintana i Font