Lima (Perú)

Lima, capital del Perú, centre cultural, industrial i financer del país. Està localitzada a la vall del Riu Rímac prop de la costa de l’oceà Pacífic. El centre històric de Lima és  Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Està situada a la costa central del país, conformant una extensa i populosa àrea urbana coneguda com la Lima Metropolitana,  amb gairebé 10 milions d’habitants. El 18 de gener de 1535, es va efectuar la fundació espanyola amb el nom de la Ciutat dels Reis a la regió agrícola coneguda pels indígenes com Limaq, nom que va adquirir amb el temps. Va ser la capital del Virregnat del Perú i la més gran i important ciutat d’Amèrica del Sud durant el domini espanyol. Després de la Independència va passar a ser la capital de la República. Actualment ocupa el cinquè lloc de les ciutats més poblades d’Amèrica Llatina, després de Säo Paulo (20 milions), Buenos Aires (13 milions) i Rio de Janeiro (12 milions). No puc deixar de dir que la gastronomia peruana ocupa un lloc important a tota Amèrica del Sud i, més encara, a tot el món, per tant no es d’estranyar que hi hagi a Lima un restaurant 3 estrelles Michelin, el tercer o quart del món.

 

Ucrònia

A Noruega no cal ucrònia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

XIV Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga diòcesi de Tortosa

XIV Trobada d’entitats i associacions culturals de l’antiga diòcesi de Tortosa (Terres de l’Ebre, Priorat, Franja, Maestrat i Ports)

25 de novembre, Pena-roja de Tastavins. Centre Polivalent. Carrer del Rosari, 32

 9.45 h – Rebuda dels participants

10.00 h – Inauguració de la jornada

10.15 h – Taula rodona: “Aprendre des de la proximitat, a través de la cultura i amb el món local com a referent”. Aquesta taula rodona pretén aproximar els centres educatius a la recerca i projectes realitzats des dels centres d’estudis conscients de la importància d’arribar als temes globals a través del coneixement del món local, de la proximitat. Per a fer-ho comptarem amb la presència de:

  • Assís Torres. Pedagog d’ARTRA
  • Viqui Carles. Fundadora i copropietària de l’empresa Gubiana dels Ports
  • Óscar Cid. Fundador i exdirector del Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre

Modera i participa: Josep F. Moragrega. Centre d’Estudis Ribera d’Ebre

12.00 h – Pausa – cafè

12.30 h – Presentació de projectes

  • La commemoració dels 80 anys de la Batalla de l’Ebre el 2018. Marc March i Màrius Pont, de l’Associació Amics i Amigues de l’Ebre
  • El projecte de la Gelada del 56. Grup Terres de Cruïlla
  • Jornades de la Comissió Cívica de Patrimoni del 2018. Albert Curto, membre de la Comissió Cívica de Patrimoni Terres de l’Ebre.
  • Altres projectes

14.30 h – Dinar. Bar Restaurant Sociedad. Preu 10€. Cal fer reserva abans del dia 23 de novembre. El pagament es farà el mateix dia de la jornada

16.00 h – Projecció del documental Rural-link, a càrrec de Joves Dinamitzadors Rurals

  • Es podrà visitar l’exposició de la Gelada del 56, que estarà ubicada al Saló Cultural (Carrer de Teruel, s/n)

No és l’Espanya que volguí

(Publicat al Diario de Teruel)

Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalitat de Catalunya i m’indigno profundament, perquè crec que és una gran injustícia. He estripat la columna escrita, ja no tenia sentit davant dels nous fets. La meua indignació venia “in crescendo” des de l’empresonament dels dos Jordis, dues bones persones pacifistes i activistes socials. La Generalitat està presa pel Partit Popular, el partit més corrupte d’Europa que representa només un 12 % dels catalans. S’han vulnerat tots els drets polítics i democràtics mitjançant l’article 155 –versió “democràtica” d’un cop d’estat– aprovat per un Senat de representació minsa i inadequada. Ciudadanos i el PSOE –què estàs fent?– són tant o més responsables. Em nego a admetre com una Constitució democràtica hi pot contenir un article manipulable per carregar-se les institucions d’una comunitat autònoma.  Dissolt el Parlament per Rajoy i convocades eleccions (21 de desembre) per restablir la democràcia, quina democràcia…! Ja tenim 10 presos polítics i en vindran més: els consellers que es troben a Brussel·les juntament amb el president Puigdemont. Se n’adonaran els països democràtics del món de tot el que està succeint a Catalunya?

No es pot negar que a Espanya hi ha una immensa aversió, i en molts casos molt d’odi, a tot lo català i als catalans, un “bon camí” per apropar Catalunya a Espanya, oi? Però, també comencen els jovents catalans, o no tan jovents, a tenir els mateixos sentiments envers Espanya, i això no havia passat abans. En desitjaven la independència i prou.  Algú ha pensat, en aquesta tibant pell de brau, que s’està estripant  per les costures democràtiques, que la comprensió, la seducció i la llibertat haurien de ser gairebé les úniques actituds per aplanar camins? Ni els problemes polítics, ni menys encara els sentimentals o afectius no els pot resoldre la justícia, encara que fos una justícia independent, objectiva i imparcial. A un problema polític, una solució política. Acabo d’escoltar a una persona a TV3 que ha dit que “no és només violentar la seva llibertat –referint-se als empresonats– és també violentar la llibertat d’aquest poble –referint-se a Catalunya”. Més encara, dic jo, és violentar la llibertat de tots els espanyols. Sincerament, jo em sento malament en aquesta Espanya. Encara que a Catalunya votarem (o no) el 21 de desembre, la sínia continuarà rodant, i en el millor dels casos anirem repetint el “dia de la marmota”, tot i que, em sembla que el temps s’hi esgota.

 

El sindicat Ufpol publicà un cartell a Twitter amb els membres del Govern i en tatxa els empresonats, i l’esborren després.