(Article que es publicarà en castellà a la premsa escrita)
José Miguel Gràcia*
De tant parlar de la crisi econòmica, de les seues característiques i dels seus efectes, ens hem oblidat, almenys a mi m’ho sembla, de quins van ser els seus orígens o les seues causes, al nostre país. No és ben cert que ja no es parla gairebé de la bombolla immobiliària? Qui parla de l’alt preu dels habitatges? També la crisi financera importada dels Estats Units, no va ser cap altra cosa que una degeneració del sistema hipotecari, mancat de regulacions, àvid de comissions fàcils i milionàries, i basat en un creixement il·limitat dels preus dels habitatges. Totes les altres coses van venir després.
Ningú no dubta de la necessitat de prendre tota classe de mesures per reactivar l’economia en general en procurar retornar la confiança al sector financer. Així mateix cal dotar-ne de totes les normes necessàries, nacionals i internacionals, per evitar la perversitat del desembridat moviment de capitals i la, tan enaltida en temps passats en tant que injuriada en el present, enginyeria financera.
Dit tot l’anterior, no puc menys de tornar a l’origen i principi de la crisi: la creença generalitzada que els preus de l’habitatge podien créixer indefinidament, en esdevenir el maó i el formigó una inversió segura, rendible i especulativa. Aquesta fal·làcia ha tocat la fi. La venda de pisos, tant nous com de segona mà, ha caigut en un cinquanta, seixanta o setanta per cent, al contrari, els percentatges de reducció dels preus de venda que s’hi publiquen trimestralment són aparentment minsos. Jo m’inclino a pensar de que les xifres reals són força superiors a les que s’hi publiquen. Privadament es parla de grans ofertes per part dels constructors que tenen necessitats de liquiditat i una gran cartera de pisos per vendre. Allò que no aconsegueixo entendre, però, és el per què de la no publicitat de les ofertes. Si alguna cosa ha d’estimular els possibles compradors, ha de ser la creença de que els preus han tocat fons, i això només s’aconseguirà a base de gran publicitat sobre la realitat de preus baixos (30, 40 o 50% menys que al principi de la crisi). Fins que no es vegin escrites aquestes rebaixes als diaris, a les tanques publicitàries i a altres mitjans de comunicació, el potencial comprador esperarà. D’altra banda, està calant per tot el teixit social, que el problema actual no és el preu dels pisos, sinó el fet de que caixes i bancs no concedeixen hipoteques. Hi ha una part de raó en aquesta afirmació, però no tota. Pensin en el comportament d’una caixa o banc, si en comptes de demanar-li’n cent d’hipoteca, se’n li demanés cinquanta per al mateix habitatge. Com la valoració del banc o caixa s’aproparia a la quantitat sol·licitada, i davant d’un risc força més petit, l’operació s’hi portaria a terme probablement.
S’insisteix de que cal concedir ajuts econòmics als compradors, mitjançant desgravacions fiscals o garantint riscs per part d’algun organisme públic. No hi ha millor ajut per a un futur comprador d’un habitatge que la reducció real del preu de compra. Els ajuts fiscals i financers es solen traslladar íntegrament als preus, en anul·lar-se tot de cop els seus efectes. La gran massa de famílies que ja van comprar el seu pis a preus alts, només es veuran ajudades en les quotes de les hipoteques, si baixen els interessos. Cas que així sigui, el Govern hauria de legislar sobre la conversió de les hipoteques d’interès variable a interès fix. En aquest terreny s’hauria de concedir algun ajut per part del Govern.
Si els interessos baixessin sensiblement, podria ser un incentiu més per als nous compradors d’habitatges, però no ens enganyem, sense correctius afegits, tornarien a produir-se nous increments de preus. Arribats a aquest punt, vull expressar la meua opinió sobre una mesura, de la qual ningú no parla, que podria impedir les pujades de preus futures i descontrolades. Es tracta del termini de les hipoteques: si per una normativa especial s’hi impedís la contractació de préstecs hipotecaris superiors, per exemple, als quinze anys, les disponibilitats familiars per fer front al pagament de les hipoteques, serien el veritable fre dels preus dels habitatges. En tot cas, per a terminis excepcionals que superessin els quinze anys, els interessos haurien de ser fixos. No n’estic de segur de que les mesures vagin en aquest sentit, però el que si m’atreveixo a afirmar és que, si volem sortir de la crisi immobiliària el més aviat possible i de forma més o menys airosa, aquestes mesures o altres tal vegada similars s’haurien de prendre sens dubte, juntament amb d’altres. L’altre camí és el quedar-nos com estem i esperar a recollir les restes del naufragi del sector de la construcció. Si les borses han baixat més d’un quaranta per cent per què no ho han de fer els pisos?
*Economista
Filed under: Economia | Leave a comment »
Lo Finestró 