Oblit de les causes de la crisi

(Article que es publicarà en castellà a la premsa escrita)

José Miguel Gràcia*

De tant parlar de la crisi econòmica, de les seues característiques i dels seus efectes, ens hem oblidat, almenys a mi m’ho sembla, de quins van ser els seus orígens o les seues causes, al nostre país. No és ben cert que ja no es parla gairebé de la bombolla immobiliària? Qui parla de l’alt preu dels habitatges? També la crisi financera importada dels Estats Units, no va ser cap altra cosa que una degeneració del sistema hipotecari, mancat de regulacions, àvid de comissions fàcils i milionàries, i basat en un creixement il·limitat dels preus dels habitatges. Totes les altres coses van venir després.

Ningú no dubta de la necessitat de prendre tota classe de mesures per reactivar l’economia en general en procurar retornar la confiança al sector financer. Així mateix cal dotar-ne de totes les normes necessàries, nacionals i internacionals, per evitar la perversitat del desembridat moviment de capitals i la, tan enaltida en temps passats en tant que injuriada en el present, enginyeria financera.

Dit tot l’anterior, no puc menys de tornar a l’origen i principi de la crisi: la creença generalitzada que els preus de l’habitatge podien créixer indefinidament, en esdevenir el maó i el formigó una inversió segura, rendible i especulativa. Aquesta fal·làcia ha tocat la fi. La venda de pisos, tant nous com de segona mà, ha caigut en un cinquanta, seixanta o setanta per cent, al contrari, els percentatges de reducció dels preus de venda que s’hi publiquen trimestralment són aparentment minsos. Jo m’inclino a pensar de que les xifres reals són força superiors a les que s’hi publiquen. Privadament es parla de grans ofertes per part dels constructors que tenen necessitats de liquiditat i una gran cartera de pisos per vendre. Allò que no aconsegueixo entendre, però, és el per què de la no publicitat de les ofertes. Si alguna cosa ha d’estimular els possibles compradors, ha de ser la creença de que els preus han tocat fons, i això només s’aconseguirà a base de gran publicitat sobre la realitat de preus baixos (30, 40 o 50% menys que al principi de la crisi). Fins que no es vegin escrites aquestes rebaixes als diaris, a les tanques publicitàries i a altres mitjans de comunicació, el potencial comprador esperarà. D’altra banda, està calant per tot el teixit social, que el problema actual no és el preu dels pisos, sinó el fet de que caixes i bancs no concedeixen hipoteques. Hi ha una part de raó en aquesta afirmació, però no tota. Pensin en el comportament d’una caixa o banc, si en comptes de demanar-li’n cent d’hipoteca, se’n li demanés cinquanta per al mateix habitatge. Com la valoració del banc o caixa s’aproparia a la quantitat sol·licitada, i davant d’un risc força més petit, l’operació s’hi portaria a terme probablement.

S’insisteix de que cal concedir ajuts econòmics als compradors, mitjançant desgravacions fiscals o garantint riscs per part d’algun organisme públic. No hi ha millor ajut per a un futur comprador d’un habitatge que la reducció real del preu de compra. Els ajuts fiscals i financers es solen traslladar íntegrament als preus, en anul·lar-se tot de cop els seus efectes. La gran massa de famílies que ja van comprar el seu pis a preus alts, només es veuran ajudades en les quotes de les hipoteques, si baixen els interessos. Cas que així sigui, el Govern hauria de legislar sobre la conversió de les hipoteques d’interès variable a interès fix. En aquest terreny s’hauria de concedir algun ajut per part del Govern.

Si els interessos baixessin sensiblement, podria ser un incentiu més per als nous compradors d’habitatges, però no ens enganyem, sense correctius afegits, tornarien a produir-se nous increments de preus. Arribats a aquest punt, vull expressar la meua opinió sobre una mesura, de la qual ningú no parla, que podria impedir les pujades de preus futures i descontrolades. Es tracta del termini de les hipoteques: si per una normativa especial s’hi impedís la contractació de préstecs hipotecaris superiors, per exemple, als quinze anys, les disponibilitats familiars per fer front al pagament de les hipoteques, serien el veritable fre dels preus dels habitatges. En tot cas, per a terminis excepcionals que superessin els quinze anys, els interessos haurien de ser fixos. No n’estic de segur de que les mesures vagin en aquest sentit, però el que si m’atreveixo a afirmar és que, si volem sortir de la crisi immobiliària el més aviat possible i de forma més o menys airosa, aquestes mesures o altres tal vegada similars s’haurien de prendre sens dubte, juntament amb d’altres. L’altre camí és el quedar-nos com estem i esperar a recollir les restes del naufragi del sector de la construcció. Si les borses han baixat més d’un quaranta per cent per què no ho han de fer els pisos?

*Economista

Museu del Bardo de Tunis

El Museu del Bardo de Tunis, un dels més importants d’Àfrica, conté prestigioses col·leccions, les quals constitueixen una magnífica herència, llegat de les més brillants civilitzacions de la Mediterrània. Però allò que fa realment important el Bardo és la col·lecció de mosaics, testimoni de l’opulent burgesia de l’antiga Àfrica dels romans, provinents de diferents indrets i antigues ciutats de Tunísia. Com exemple, veieu a continuació el quadre que representa el poeta Virgili inspirat per dues muses (segle III d. de J.C.)





Tunísia

(Recentment he visitat Tunicia)

País mediterrani habitat per 10 milions de persones. Un país en construcció. Al nord i al centre, un mar d’oliveres amb onades de turistes a les platges i entre les ruïnes cartagineses i romanes. Al sud resta el desert que vol estendre’s cap amunt. Pous que fan créixer oasis de palmeres, figueres i magraners. El President Ben Ali mira el mar des d’un turó de Cartago. Les dones, sobre el paper, tenen els mateixos drets que els homes. Aquest país es mereix una visita.




tunez2008-315tunez2008-2871

Declaracions del vice-conseller d’Educació i Cultura

El viceconseller d’Educació i Cultura, Juan José Vázquez, va assegurar ahir que el seu departament té “la ferma voluntat” que en l’ensenyament de català -i també en el d’aragonès- es reculli la realitat geogràfica, històrica i cultural de la comunitat i que es començarà a treballar en aquesta comesa quan els projectes de les lleis de Llengües i d’Educació comencin la seua tramitació a les Corts.

La primera d’aquestes normes contemplarà la repercussió de les llengües pròpies en l’ensenyament, mentre que la segona s’encarregarà d’incloure i regular el català i l’aragonès com a matèries educatives. “En aquests moments, l’assignatura de català està fora del currículum educatiu. Una vegada que s’inclogui, podrem parlar amb les editorials per veure com són els llibres o materials que s’utilitzaran per impartir-la”, va afirmar Vázquez.

(veure la notícia completa)

Llei de Llengües. Reunió amb el vice-conseller de Cultura


Reunió amb el vice-conseller de Cultura del Govern d’Aragó

Ahir dia setze d’octubre es van reunir a la seu de la Conselleria de Cultura, a Saragossa, la Carme Alcover, el José Miguel Gràcia, l’Artur Quintana, el Màrio Sasot i el Natxo Sorolla, representant, directament o per delegació, a Iniciativa Cultural de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Centre d’Estudis Ribagorçans, amb el senyor Juan José Vázquez, vice-conseller de Cultura, amb l’objectiu de parlar del projecte de la futura Llei de Llengües.

El senyor vice-conseller va informar de la imminent presentació —qüestió de setmanes— del projecte de Llei de Llengües a les Corts d’Aragó, en fer referència a les declaracions recents del senyor president, Marcelino Iglesias.

A grans trets, el projecte que s’hi presentarà no s’allunya gaire d’aquell que s’ha anat filtrant a la premsa els darrers mesos. El projecte no contempla la cooficialitat del català i del aragonès. Ara per ara, la decisió del PSOE ha estat motivada pel principi de que “la política és l’art de lo possible” i no de punt final. Tots el representants de les associacions van manifestar que aquest era el punt més negatiu del projecte atesa la seua discriminació en negatiu de les dues llengües minoritàries pròpies, i a més, incomplia l’article 3, punt 2 de la Constitució Espanyola.

El punt més positiu —qüestió de principis—, tothom va estar d’acord: la denominació de català i aragonès. Per part del vice-conseller va quedar prou clar que aquest punt era fonamental i innegociable, tot i que la posició del PAR és ben diferent. Les associacions es manifestaren amb fermesa en expressar que aquest era el punt sense el qual la Llei quedaria desvirtuada donant entrada a tota mena de secessionismes lingüístics. Seria el punt i final, per part de les associacions, de qualsevol col·laboració i suport amb referència a la Llei de Llengües. Atesa la necessitat urgent de la Llei i malgrat algunes mancances del projecte, les associacions estan disposades a col·laborar-hi, mitjançant la seua opinió o informació tècnica, si el Govern o les Corts d’Aragó s’ho demanen, abans o durant el tràmit parlamentari. Força important i necessària l’opinió de la Universitat de Saragossa.

En quan a la delimitació de les zones de cada llengua, sembla que minços seran els problemes amb relació al català, no així si ens referim a l’aragonès.

Les manifestacions de la plataforma NHC i dels grups secessionistes i recollida de signatures, sembla no preocupen gaire a la Conselleria de Cultura. Altra cosa és el soroll mediàtic des dels mitjans sobretot madrilenys. Les associacions estan preocupades per l’enverinament informatiu i crispació social que intenten introduir.

Moltes altres qüestions de la futura llei, al voltant d’aquella o més enllà, es posaren sobre la taula i el vice-conseller en prengué nota: viabilitat de futur Consell de Llengües d’Aragó, edicions i coedicions de llibres en català, llibres per a les escoles, formació dels ensenyants, motivació dels claustres vers les llengües pròpies, etc., etc.

Varem dedicar una estona a presentar les experiències positives i encoratjadores de l’ensenyament en català en algunes escoles de Fraga.

L’hora i mitja de reunió va transcórrer amb plena harmonia, tot i les diferències expressades. En agrair la visita a les associacions, el senyor Juan José Vázquez va manifestar el seu desig de mantenir futurs encontres a Saragossa o en qualsevol altre lloc de la Franja.

Lluís Roig

Molta tinta negra a les finances

José Miguel Gràcia *

Si prenem un recipient mig ple d’aigua i afegim unes gotes de tinta negra, ràpidament es barreja enterbolint tota l’aigua a poc que moguem el recipient. Si en comptes d’unes gotes afegim un raig, l’aigua es torna aparentment negra. I més encara, si acabem d’omplir el recipient amb més tinta negra, ningú no diria que no és tot tinta. […]

Llegir l’article al Diario de Teruel mucha-tinta-negra

Les nicorelles del quadre

Dos camins tenien les nicorelles.
Un, el fàcil: romandre pedra eternament
cada cop més dura, inerme, sense ànima
i, tal vegada passats mil anys,
un dia de transcantó ornarien la llar de foc
insubstancial d’una família avorrida.
L’altre camí, el que han pres,
l’agosarat: canviar seguritat per aventura,
trencar la forma, la pell i l’estructura
sobre el blanc d’una tela espaventada
endins de daurada presó.

(Tinc un quadre més)