Castellot

(Publicat al Diario de Teruel)

Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no  hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous.  Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta.  Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:

                         Jo en volia una parrina,

                        i ella no em volie a mi.

                        I de tant que la volia

                        penso que n’hai de morir.

Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.

Artur Quintana

Anuncis

Cartagena

Cartagena és una gran ciutat a la Regió de Múrcia, capital legislativa d’aquesta comunitat i capital comarcal del Camp de Cartagena. També és el cap de la província marítima del seu nom. Amb més de 550 km² d’extensió, el seu terme municipal té 215.186 habitants censats (2009). Veieu la seva història: Història de Cartagena

El 9 d’abril del 2011 vaig escriure el post Quan a Cartagena es parlava català que podeu consultar. I també un altre el 5 de desembre, El català en Cartagena

Aquí teniu unes quantes fotos actuals fetes amb el mòbil.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mallorca

Felip V signà el 28 de novembre de 1715 un decret que establia la Reial Audiència de Mallorca. Amb cinc decrets més es configurà la Nova Planta de govern del Regne de Mallorca. El Gran i General Consell va ser dissolt i les seves competències passaren a la Reial Audiència de Mallorca, depenent del Consell de Castella. Desaparegueren també les universitats locals reemplaçades pels ajuntaments de tall castellà. El nom de la Ciutat de Mallorca fou substituït per l’arqueològic de Palma. La hisenda pública s’integrà dins la Reial Hisenda de la monarquia, desapareixent l’autonomia financera del regne que ara passava a ser dirigida des de Madrid.

Les noves institucions borbòniques representaren la centralització i el predomini de l’aristocràcia filipista (botifarres). D’altra banda la militarització del territori insular comportà l’establiment de lleves forçades a partir de Ferran VI (1747). La marina illenca participà en els conflictes bèl·lics al costat de l’Armada espanyola. L’any 1745 Mallorca tenia 120.000 habitants, el 1787 eren 135.900 i el 1797 140.700, amb un creixement global d’un 35%. (Viquipèdia)

L’illa de Mallorca té una població censada d’uns 860.000 habitants, de la que poc menys de la meitat viu a la capital. Mallorca és l’illa més poblada de Balears i la segona illa més poblada d’Espanya, després de Tenerife a les Illes Canàries. I els turistes són molts milions.

Aquí teniu unes quantes fotos de Mallorca. Podrien ser d’un xic més de qualitat, però com no portava la càmera, el mòbil no em dóna per a més.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Reus, ciutat modernista

De ben segur que haureu escoltat alguna vegada la frase “Reus, Paris, Londres”. Els que tenim una certa edat la recordem escrita als vidres de darrera dels cotxes, els anys 60 i 70. Aquesta vocació de la ciutat de desig de capital mundial provoca sempre algun somriure, tot i que només s’entén per la seva posició d’enfrontament davant la seva rival, Tarragona. Sembla que l’origen de la frase es remunta a abans del mortífer atac de la fil·loxera a les vinyes, quan Reus era un dels tres principals mercats del món en la fixació dels preus dels destil·lats. La llista de personatges reusencs il·lustres és interminable, només cal recordar Antoni Gaudí, Joan Prim i Marià Fortuny, per a la resta, entreu a la Viquipèdia i veureu la gran llista.  És un gaudi fer una passejada pels carrers de la zona de vianants del centre, nets i ben endreçats, plens de comerços, establiments de restauració i cafeteries, molt de silenci i tranquil·litat. El principal objectiu d’aquest post, com és obvi pel títol, és el modernisme a Reus, i el millor camí per fer-ho és el resseguiment de la ruta modernista pels carrers d’aquesta ciutat mitjançant unes fotografies. Paga la pena.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Montevideo

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Montevideo es troba sobre la riba nord del Riu de la Plata, una extensió de l’oceà Atlàntic que separa la costa sud de l’Uruguai del litoral nord de l’Argentina; Buenos Aires s’ubica a 230 km a l’oest, sobre territori argentí. El riu Santa Lucía serveix de límit natural entre Montevideo i el departament de San José a l’oest. Cap al nord i a l’est de la ciutat s’estén el departament de Canelones, amb el rierol de Carrasco conformant la frontera oriental de Montevideo. La franja costanera, la qual forma el límit meridional de la ciutat, està conformada per relleus de pedra i platges de sorra blanca. La badia de Montevideo forma un port natural, el més gran del país i un dels més grans del Con Sud, operant com a una part important de l’economia uruguaiana i del comerç exterior. Diversos rierols s’estenen per tota la ciutat i desemboquen a la badia de Montevideo. La costa i els rius presenten nivells de contaminació.

La ciutat té una elevació mitjana de 43 metres sobre el nivell de la mar. Les seves elevacions més destacades són dos turons: el Cerro de Montevideo i el Cerro de la Victoria, amb el cim més alt, el pic del Cerro de Montevideo, coronat per una fortalesa en una altura de 134 metres. Les ciutats i urbanitzacions més properes per carretera són Las Piedras al nord, i la coneguda com Ciudad de la Costa (un conglomerat de pobles veïns) a l’est, totes dues a una distància de 20 a 25 km des del centre de la ciutat. Les distàncies aproximades a altres capitals departamentals per carretera són, 90 km a San José de Mayo (departament de San José) i 46 km a Canelones (departament de Canelones).

Montevideo té un clima temperat amb hiverns curts, frescos i humits (durant els mesos de juliol i agost les temperatures ronden els 10°C) i estius secs, llargs i càlids (al gener i al febrer les temperatures acostumen a superar els 25 °C). Els hiverns són generalment humits, ventosos i ennuvolats. Durant l’hivern hi ha onades de vent gelat i sec i masses ventoses continentals de fred polar, donant una sensació incòmoda de fred constant a la ciutat. Durant l’estiu, però, un vent força moderat bufa des de la mar durant la tarda, amb un efecte refrescant, en contrast amb l’estiu excessivament càlid de Buenos Aires.

Montevideo té una temperatura mitjana anual de 16 °C. La nevada és un fenomen atípic, però hi ha registres de neu durant l’any 1980, mentre que a les zones properes de Montevideo hi ha nevat alguna vegada, també de forma atípica anys enrere. No obstant això, l’aiguaneu és més freqüent durant la meitat dels mesos de l’hivern austral” (Viquipèdia).

Montevideo és una ciutat ampla i oberta amb carrers d’estructura quadricular. La gent força amable per tot arreu. L’oferiment d’ajuda és quasi automàtic, no cal demanar-la, i si els dones les gràcies es mostren més que satisfets. Vam trobar poquíssims visitants europeus i cap d’espanyol. Els argentins i els brasilers, i alguns xilens, són els turistes més importants. No espereu trobar una ciutat i un país de preus baixos, al contrari, diria que el nivell de preus és molt similar al nostre, però amb sous bastant més baixos, l’atur és del 8 per cent i la inflació continguda si la comparem amb els països veïns. Bona carn i bons vins, però de peix en trobareu ben poc, malgrat que és un país amb tanta costa. Falta neteja i manteniment als carrers. La ciutat vella incomprensiblement s’ha anat abandonant progressivament, com un moviment que fuig cap a l’est. A la ciutat vella, podíem dir que fins i tot “els okupes desokupen les cases”.

El Riu de la Plata és el gran estuari que formen els rius Paranà, Uruguai i el Riu Negre, d’aigües amarronades fins a Punta de l’Est, on l’aigua comença a ser blava, per això i per la gran quantitat de blanca i fina sorra, ha esdevingut el gran centre turístic d’Amèrica del Sud.

Uruguai només té tres milions i mig d’habitants, la meitat a Montevideo.

Penjo unes quantes fotos ara i la resta un altre dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“Casapueblo” de l’artista uruguaià Carlos Páez Vilaró

jean-pierri-21

Del recent viatge que hem fet a l’Uruguai us presento per començar un lloc extraordinari anomenat “Casapueblo”, i ho faig amb molt de gust i amb una sèrie de fotografies de Jean Pierri, un jove arquitecte brasiler que ens vam trobar mentre realitzàvem la visita a “Casapueblo”. Jo estava força disgustat, perquè per alguna causa que encara no he arribat a escatir, hem vaig quedar amb les bateries de la càmera fotogràfica totalment descarregades. Com fèiem el viatge amb el mateix autocar, possiblement jo vaig comentar que no portava la càmera per la circumstància que he esmentat. Amb molt bona disposició el jove Jean Pierri em va dir que no em preocupés que ell en faria unes quantes i me les faria arribar. Així va ser i totes les que m’ha enviat les publico amb el seu consentiment, la qual cosa li agraeixo de debò.

paez-vilaro

 Carlos Páez Vilaró (Montevideo, 1/11/1923 – Punta Ballena 24/02/2014) va ser un pintor, ceramista, escultor, muralista, director, escriptor, compositor i constructor uruguaià.

“Casapueblo” és una edificació construïda per l’artista uruguaià situada a “Punta Ballena”, a 13 km de “Punta del Este”, Uruguai. Va ser inicialment casa d’estiueig i taller de l’artista. Inclou a les seves instal·lacions un museu, una galeria d’art, una cafeteria i un hotel. Va ser residència permanent del seu creador, on treballava i on hi va passar els seus últims dies. Pot equiparar-se amb les cases de la costa mediterrània de Santorini però l’artista solia fer referència al niu del “hornero”, un ocell que fa uns nius molt singulars, quan es refereix a aquest tipus de construcció, que va trigar 36 anys a completar. Ha rebut algunes de les més importants personalitats de l’àmbit cultural i polític, com l’escriptora Isabel Allende, l’ambaixadora Mercedes Vicente, la sexòloga Mariela Castro, l’artista Vinícius de Moraes, entre altres.

El complex va ser construït de manera artesanal i sense plans previs, en forma de laberint, i no té línies rectes al seu interior, predominant el color blanc.

Carlos Páez Vilaró va escriure: “La vaig construir (“Casapueblo”) com si es tractés d’una escultura habitable, sense plans, sobretot a instàncies del meu entusiasme. Quan la municipalitat em va demanar fa poc els plànols que no tenia, un arquitecte amic va haver de passar-se un mes estudiant la forma de desxifrar-la. “

Disposa de 20 habitacions i suites i 50 apartaments amb capacitat per a 2, 4, 6 i fins i tot  8 persones. Cada habitació té un nom diferent. L’hotel compta amb el confort de quatre estrelles amb piscina d’aigua calenta, sauna, bar i restaurant.

A la cúpula principal de “Casapueblo” es troben el museu i taller, on es pot veure part de l’obra de Carles Páez Vilaró, i on es disposa de quatre sales d’exposicions: Sala Nicolás Guillén, Sala Pablo Picasso, Sala Rafael Squirru, Sala José Gómez Sicre, sala de projeccions, la Terrassa de la Sirena, el Mirador, la cafeteria “Taverna del Rayo Verde” i una boutique.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Montevideo capital de l’Uruguai

Palacio Salvo. Plaça de la Independència

Palacio Salvo. Plaça de la Independència

L’Uruguai, oficialment la República Oriental de l’Uruguai (República Oriental del Uruguay, en castellà), és un estat sobirà d’Amèrica del Sud situat entre el Brasil i l’Argentina. Limita al sud-est amb l’oceà Atlàntic, al nord-est amb l’estat brasiler de Rio Grande do Sul, al nord-oest amb la província argentina d’Entre Ríos i a l’oest amb el Riu de la Plata. Té una superfície d’uns 176.220 km² (comparable a la dels Països Baixos, Suïssa i Dinamarca junts), dels quals el 75% són prats i el 25%, boscos. És el segon estat independent més petit de Sud-amèrica, després del Surinam, i el catorzè més gran d’un total de 36 països i territoris americans. La seva població és d’uns 3.300.000, i la capital i ciutat més gran és Montevideo amb més de la meitat d’habitants del país.