Conferència a Rubí sobre les obres d’art de Sixena

Ateneu de Rubí

 

Retaule de Santa Maria de Sixena (al MNAC)

Ahir 26 d’abril, a les 18 hores i programada per l’Aula d’Extensió Universitària de Rubí, va tenir lloc a l’Ateneu de Rubí la conferència, a càrrec de Josep Miquel Gràcia, “Les pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable”. Després d’una documentada introducció històrica d’ençà de la data de fundació del convent (1188), significativament dirigida a la dispersió de les obres d’art, Josep Miquel Gràcia va presentar un catàleg gairebé exhaustiu de totes les obres d’art de l’antic cenobi de Santa Maria de Sixena amb la indicació del lloc on es troben actualment. Després va fer un breu repàs dels processos judicials i sentències i va acabar amb unes reflexions i consideracions personals sobre el conflicte. Tot seguit s’hi va obrir un col·loqui entre els nombrosos assistents, força interessats en el tema.

L’acte va estar presentat per la membre de la Junta i organitzadora, Pilar Bel. Assistiren també la presidenta, Rosa Maria Andrès,  i altres membres de la Junta

Aula d’Extensió Universitària de Rubí

És una associació de caràcter cultural i educatiu sense ànim de lucre, amb autonomia plena, vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona, que es va presentar el març de 2017. Actualment té més d’un centenar d’associats.

Ateneu de Rubí

L’Ateneu Municipal de Rubí és un equipament de servei i foment de la pràctica social i cultural. L’Ateneu també és conegut amb el nom de Torre Riba o Torre Ezpeleta. Es tracta de l’edifici més representatiu del modernisme rubinenc

Text: Lluís Roig. Fotos: M. C. Díaz

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Brendel a Werner

Alfred Brendel: De l’A a la Z d’un pianista.

Amb la intenció de contrastar el pianisme de Gould amb un altre artista de la seva talla (i abans de tancar el cicle d’“El Soroll Etern”), el professor Calderón havia preparat la xerrada dedicada al llibre De l’A a la Z de un pianista escrit per Alfred Brendel . El pianista austríac-txec és l’antípoda de Gould (tal com el mateix Brendel diu) però no per això ens deixa indiferents. La seva ponderada barreja d’aplom i virtuosisme, la seva combinació d’apassionada intensitat, la seva curiosa fusió de serietat i humor el converteixen en un dels grans pianistes del segle XX. A través de les seves superbes execucions i les no menys interessants conferències podrem calibrar el seu mestratge com a intel·lectual i artista i per què no … comparar aquests dos grans.  ¿Gould? ¿Brendel? Se’ns fa difícil … Sempre surt guanyant el piano. (De la presentació de la xerrada). Com tantes vegades hem comentat, l’exposició i presentació de Juan Carlos Calderón va vessar les expectatives dels assistents.

Alfred Brendel va néixer el 5 de gener de 1931 a Vízmberk, República Txec en una família no vinculada a la música. Quan tenia 6 anys es va traslladar al Zagreb i més tard a Graz, on va viure durant gran part de la segona Guerra Mundial. Cap al final d’aquesta, quan tenia 14 anys, va ser enviat a Iugoslàvia a cavar trinxeres. Tanmateix, va sofrir congelaments i va haver de ser traslladat a un hospital. Al llarg de la seva infantesa, va rebre ocasionalment lliçons de piano, però de manera informal. Després de la guerra, Brendel va compondre algunes obres musicals i va continuar tocant el piano i dedicant-se a la pintura. Tanmateix, mai va rebre lliçons de piano formals, i tot i que va assistir a classes amb Edwin Fischer i Eduard Erdmann, és en gran mesura autodidacte. Brendel va donar el seu primer recital de piano a Graz quan tenia 17 anys. Aquestes són les primeres passes de Brendel  (De la Viquipèdia).

El matí del dia 21 d’abril al loft de Werner vam gaudir  de la conferencia multimèdia de Carlos Calderón sobre l’esmentat llibre  De la A a la Z de un pianista d’Alfred Brendel, de l’Editorial Quaderns Crema. Un llibre, com ben encertadament es proclama en el seu subtítol, per als amants del piano, tot i que qualsevol lector pot gaudir-ne de la seva lectura.

Com el llibre està estructurat en forma de diccionari, índex inclòs, no és pas fàcil aprofundir com d’habitut en el seu contingut, per la qual cosa Juan Carlos Calderón el va glossar mitjançant una lectura expandida i utilitzant el procés d’un concert. I així ens parlà del contingut –tria de la música– , dels autors de la música, de l’estructura del programa, de les qualitats del concert… . Amb relació a l’artista, donant per feta la necessitat d’un bon instrument, ens va destacar la tria d’una bona edició original de les peces, la bona tècnica, el treball concentrat, l’ambició, la paciència i el escoltar-se a si mateix, sense oblidar-se’n envers la interpretació, de la unitat, la profunditat, la continuïtat, l’equilibri i inclús l’humor. Tot embolcallat, com sol fer l’amic Carlos Calderón, amb ben triats talls d’audicions com a exemples i referències històriques i personals del intèrpret i l’autor.

Un acte arrodonit per l’habitual  copa de cava a la mà i converses entre uns amics que ens uneix la música. L’atzar o una decisió “digital” va fer que el llibre que es rifava em toqués a mi. Gràcies!

Entrevista a Brendel: https://elpais.com/cultura/2013/11/05/actualidad/1383683046_540097.html

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Presentació del Mapa de les terres de llengua catalana

El secretari general del Departament de Territori i Sostenibilitat, Ferran Falcó; la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, i el director de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Jaume Massó, han presentat avui el facsímil Mapa de les terres de llengua catalana, amb motiu de la celebració de l’Any Fabra. A l’acte també ha assistit la secretària general del Departament de Cultura, Dolors Portús.

El mapa, que l’ICGC ha editat i publicat en edició facsímil, delimita sobre una base topogràfica les terres de parla catalana. L’original, de 120×98 centímetres, entelat i envernissat, es conserva a la Cartoteca de l’Institut des del 1993. Tenia un ús escolar i per això portava unes fustes a la part superior i inferior que permetien penjar-lo a la paret de l’aula. Quan es va publicar, el 1921, es podia comprar en paper per 12 pessetes i per 20 pessetes l’exemplar entelat.

Es tracta, segons ha explicat Falcó, “d’una aportació visual de l’ICGC del nexe entre mapa i llengua”, un concepte “molt vinculat als moviments de renovació pedagògica de principis del segle XX”.

Moviment de renovació pedagògica

De fet, la confecció del mapa va ser una iniciativa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, fundada el 1898 i coneguda com la Protectora, que formava part dels moviments de modernització pedagògica a la Catalunya del primer terç del segle XX. Va treballar per introduir el català com a parla de l’escola i per introduir pedagogies més modernes i actives.

En aquest context, un dels àmbits que va adquirir més rellevància va ser l’ensenyament de la geografia, que va comportar un estímul a la publicació de diversos mapes escolars en català, entre ells el Mapa de les terres de llengua catalana: publicat a despeses del patrici català Dr. Antoni de P. Aleu. Publicacions de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Escala 1:500 000. [1921].

Tal com ha dit el director de l’ICGC, Jaume Massó, “la cartografia és una eina especialment didàctica per visualitzar l’extensió d’una llengua, sobretot quan té mancances administratives, com ara el recolzament d’un estat”.

El Mapa de les terres de llengua catalana el va patrocinar el periodista i advocat Antoni de P. Aleu (Barcelona, 1847 – transatlàntic Washington, 1926), que havia emigrat a Amèrica el 1860 i s’establí a Buenos Aires. Fundador i president del Casal de Catalunya de la capital argentina, va dirigir el setmanari “L’Aureneta” i fou un dels benefactors de la Protectora.

L’Any Fabra

La Generalitat de Catalunya dedica l’any 2018 a commemorar la figura de Pompeu Fabra, coincidint amb el 150 aniversari del seu naixement i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana normativa. Els departaments de Presidència i de Cultura, mitjançant la Direcció General de Política Lingüística, impulsen la celebració de l’Any, en què s’organitzaran centenars d’actes arreu del territori en memòria i reconeixement d’aquest excepcional científic, que va codificar i modernitzar la llengua catalana, fent-la apta per als diversos estils i funcions.

Segons ha explicat la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, “volem que l’Any Fabra serveixi per enfortir la llengua catalana i treballar per a la seva plenitud”. Es recull així la visió del mateix Fabra, “que va agafar una llengua empobrida, reclosa a l’àmbit familiar i la va endreçar, deixant-la a punt per a la infinitat d’usos que ha de tenir una llengua d’ús normal, per fer-la servir per a tot, sense cap àmbit que li fos vedat”, ha glossat Franquesa.

Com a contribució a l’efemèride, l’ICGC ha publicat aquest document cartogràfic en edició facsímil i també ha participat en la confecció de tots els noms de vials de Catalunya que porten el nom de l’il•lustre lingüista, i que es poden consultar al Mapafabra del web de l’Any Fabra. (Font: Premsa de la Generalitat)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

De manifestacions pacífiques, res de res

Estem cansats d’escoltar als nacionalistes, separatistes, sobiranistes independentistes, republicans catalans, que totes les manifestacions a Catalunya han estat sempre pacífiques, sense trencar un sol vidre, ni paperera: un exemple de civisme i demostració plenament democràtica. Ahir 15 d’abril, vaig ser testimoni a la Plaça d’Espanya de Barcelona, de la fal·làcia d’aquest tòpic sobiranista i “pacifista” català. Ho demostro amb unes quantes fotografies que subreptíciament vaig gosar captar, jugant-me la meva integritat física en ser descobert.  Una massa descontrolada, o tal vegada ben controlada pels comitès del CDR, es movia per la Plaça d’Espanya –ben triat aquest lloc– cercant l’ocasió d’assaltar el gran monument del centre de la plaça –la Font construïda per a l’Exposició Internacional de 1929, amb un disseny de l’arquitecte Josep Maria Jujol i una decoració escultòrica de Miquel Blay, Frederic Llobet i els germans Miquel i Llucià Oslé. La massa popular que comento, composta d’individus  de totes les edats i sexe, aviat van trobar el moment oportú i van procedir a l’ocupació violenta, com demostren les fotografies, fent onejar banderes independentistes a dojo. A les mans, les estelades; als ulls, el vermell de l’odi; a les samarretes i vestits, la grogor insultant que demana l’obertura de les portes de les presons; i a les boques, crits de “Puigdemont president” i càntics que relaten com els segadors tallen caps a cops de falç. No cal dir com va quedar la Font després de l’assalt, unes restes tan malmeses que només amb molts diners i mans expertes s’hi podran reconstruir quan arribin temps de pau i de bonança.

No deixaré de dir que les accions, més greus encara, va ser les ocupacions  d’alguns edificis de la mateixa Plaça. De totes elles, destaco la del Hotel del gran rellotge, del qual van ocupar totes les plantes i fins i tot la terrassa, hissant estelades pet tot arreu. També ho observareu a les fotografies. Del que va succeir per tot el Paral·lel, no en vaig ser testimoni, tot i que circulen informacions privades, no publicades, esclar, per por a les represàlies, que diuen que després de la manifestació semblava que havia passat Àtila i els seus exercits dels huns (no dels altres). Ja veureu com no hi sortirà mai més herba per la calçada central de Paral·lel.

A la porta del MNAC, no calia ser un expert per assabentar-se d’on sorgien les instruccions dels CDR de l’operació: mòbils, moviments d’estelades amb estel blau o vermell, moviments diversos batent els braços i per no faltar algunes senyals de fum blanc o negre. Tota la complexitat d’una operació violenta ben organitzada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Presentació d'”Esclat”, poemari de Merxe Llop

El Govern d’Aragó i Gara d’Edizions es complauen en convidar-vos a la presentació del llibre, Esclat, el proper dimarts dia 24 d’abril, a les 19,30 hores al Museo de Zaragoza, Plaza de los Sitios, 6. L’acte serà càrrec del director general de Política Lingüístic, José Ignacio López Susín; d’Azucena López, assessora docent de Política Lingüística; Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions i coeditor juntament amb el Govern d’Aragó; i Merxe Llop, autora del poemari. Recitaran uns poemes: Merxe Llop i Luis Felipe Alegre, d’El Silbo Vulnerado.

El Govern d’Aragó aprova els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llèngua

(Nota del Govern d’Aragó)

 

Estarà composta per l’Institut de l’aragonès i l’Institut aragonès del català i tindrà quinze membres.

En la seua sessió del 10 d’abril, el Consell de Govern ha aprovat els Estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

Aquest òrgan va ser creat per la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó com a institució científica oficial en l’àmbit de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies.

Les seues competències són: establir les normes referides a l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies i amb la seua promoció social.

Estarà composta per persones de reconegut prestigi en l’àmbit de la filologia, literatura i lingüística, preferentment doctors, i amb preferència, de nadius parlants, que comptin amb una llarga trajectòria en la pràctica i el foment dels valors lingüístics i literaris propis de la comunitat aragonesa, i en la qual estiguin representades les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.

Com és sabut, segons la Llei 3/1999, de 10 de març, del Patrimoni Cultural Aragonès, l’aragonès i el català d’Aragó, en els quals estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó.

Per dur a terme les seues funcions l’Acadèmia comptarà amb dos instituts, un per cadascuna de les llengües pròpies d’Aragó, les competències són:

a) Investigar i proposar al Ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua les normes gramaticals de l’aragonès o català d’Aragó, tenint en compte les seues varietats lingüístiques.

b) Inventariar i actualitzar el seu lèxic.

c) Estimular l’ús, ensenyament i difusió de l’aragonès i el català d’Aragó i de les seues diferents modalitats.

d) Defensar i promoure l’aragonès i el català d’Aragó i les seues modalitats i vetllar pels drets lingüístics dels seus parlants.

e) Col·laborar en la formació del professorat.

f) Proposar el criteri d’autoritat en les qüestions relatives a la normativa, actualització i l’ús correcte de la llengua aragonesa o catalana a l’Aragó.

g) Assessorar els poders públics i institucions sobre temes relacionats amb l’ús correcte de l’aragonès o català d’Aragó, la seua promoció social, així com sobre la determinació oficial dels topònims i els antropònims.

h) Les que, en l’àmbit de la seua competència, li encomani el Govern d’Aragó a l’Acadèmia.

El càrrec d’acadèmic és honorífic i la seua elecció correspon, a parts iguals, a les Corts d’Aragó, el Govern d’Aragó i la Universitat de Saragossa.

Un tomb per Manresa

Puges i baixes
carrers i places.
Parteix el Cardener
la capital del Bages.

El Pont Vell a baix
la Seu és a dalt,
no sent catedral
té la nau tan gran…!

Santa Caterina és torre,
de Sant Ignasi és la cova,
i creixen les xemeneies
i la séquia plena d’aigua.

S’estreny el Collbaix
veient Montserrat:
el quadre mes bell
que pintor no ha pintat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.