Una primera anàlisi de les eleccions catalanes

(Article publicat al Diario de Teruel)

“Elecciones catalanas: un primer análisis

José Miguel Gràcia*

Un 60 por ciento del electorado catalán fue a votar, cifra superior en cinco puntos  a la de los anteriores comicios autonómicos, por lo que cabe decir que no se han cumplido en absoluto las descorazonadoras previsiones de abstención que auguraban las encuestas.

Convergencia i Unió ha ganado las elecciones de forma abrumadora, con 62 diputados —ahora tenía 48—, quedando a seis escaños de la mayoría absoluta, la cual es muy difícil en Cataluña dada la dispersión de fuerzas políticas. Los grandes perdedores han sido el Partit dels Socialistes que se ha quedado con  28 diputados —ahora tenia 37— y Esquerra Republicana que ha obtenido 10 escaños —ahora tenia 21. El otro miembro del Gobierno Tripartito, Iniciativa/Esquerra Unida con 10 escaños también ha bajado, pero menos —tenía 12 escaños en la pasada legislatura.

Es innegable el desgaste que produce la acción de gobierno, sobre todo en tiempos de fuerte crisis económica, pero hay otras causas que después de un rápido y sintético análisis me atrevo a relacionar: en primer lugar destaco que el pacto que acordaron para gobernar las tres fuerzas, muy pronto pasó a llamarse el Gobierno Tripartito, calificativo que utilizado despectivamente y muy bien administrado por la oposición, hizo ahogar, o al menos ensombrecer, las acciones de gobierno que fueron muchas e importantes. Pero esto no es todo, por supuesto.

En cuanto al Partit dels Socialistes, la sentencia del Tribunal Constitucional le ha pesado como una gran losa, primero por las veleidades de destacados miembros del PSOE al frivolizar sobre la poca importancia de los recortes y después por defender en Cataluña aquello de que: lo que el Tribunal nos recortó, nosotros lo recuperaremos a través de la negociación en Madrid. Pocos catalanes se lo creyeron. Atrapado entre dos fuegos, el presidente Montilla se vio impelido a abandonar las tesis federalistas de Maragall y de tantos otros catalanes. El Partit dels Socialistes no pudo o no supo capitalizar parte del éxito de la gran manifestación del 10 de julio en defensa de la integridad del Estatut. Aquel día empezó a perder las elecciones. Un hecho sintomático a tener en cuenta también fue la renuncia a presentarse en las listas del Partit dels Socialistes del Conseller Castells y de Ferran Mascarell entre otros, del ala más nacionalista. Pocos representantes del PSOE visitaron Cataluña durante el período electoral  —Rodríguez Zapatero, Felipe González y algún otro ministro—, incluso así, más que aportarles votos, les restaron. Alguna vez he escrito que aquel partido que se atreviese a congelar o reducir las pensiones tendría perdidas las elecciones.

Con referencia a Esquerra Republicana diré que sus disensiones internas con abandonos del partido, cambio de líder, Puigcercós sustituyó a Carod Rovira, el cual no ha participado en la campaña electoral, excluido de las listas por voluntad propia o no; y la presentación de dos nuevas candidaturas que defendían la independencia de Cataluña con más virulencia que Esquerra explican una gran parte de su debacle electoral. Una de ellas, Solidaridad Catalana, ha entrado en el Parlament con cuatro diputados. De cualquier forma, este gran batacazo precisará de análisis profundos.

Convergencia i Unió ha sabido capitalizar tanto las demandas de la gran manifestación del 10 de julio como aquellos votos provenientes del Partit dels Socialistes y de Esquerra Republicana. Hay que destacar también que ha hecho una campaña muy poco agresiva, bajo el principio de no cometer errores. Su leitmotiv de campaña ha sido el pacto fiscal o Concierto Económico con el Estado sin fijar fechas ni procedimiento, cerrando el cajón del referéndum sobre la independencia. Hasta el apoyo del Partido Popular al Gobierno del PSOE en Euskadi, les ha beneficiado.

El crecimiento del Partido Popular, al pasar de 14 escaños a 18, no se lo esperaban ni ellos mismos. Ha sido una sorpresa para todos.

Que no se engañen los analistas y politólogos de la capital del Reino: en la sociedad civil catalana existe más desafección y sentimiento de que la relación con España es una cosa pasada y de difícil recomposición que la que representan los partidos políticos. Si lo que desean no es la independencia, se le parece mucho. Ya sé que hay muchas personas que creen lo contrario.

Ahora le va a tocar hilar muy fino al señor Mas como Presidente de la Generalitat. Sus grandes retos: ¿cómo administrar las finanzas públicas y gestionar la salida de la crisis económica, y también, cómo administrar el gran espectro de votos que ha recogido por un lado y por otro?

*Escritor”

 

Recollida de signatures/Himne d’Aragó

COMENÇA LA CAMPANYA DE RECOLLIDA DE SIGNATURES PER A QUÈ EL CANT A LA LLIBERTAT SIGUI L’HIMNE OFICIAL D’ARAGÓ

La Comissió Promotora de l’ILP informa que aquest cap de setmana comença la recollida de signatures. Durant la tarda d’avui divendres i el dissabte, matí i tarda, hi haurà una taula a la porta de GranCasa a Saragossa.
El diumenge a les 12  i a l’entrada del Parc José Antonio Labordeta tindrà lloc una TOCADA I CANTADA POPULAR a la que poden sumar-se tots els que ho desitgin, portant el seu instrument musical, la seua veu o simplement recolzant-ne amb la seua presència. També allà es recolliran signatures.

Premis Josep Galan 2010

A les 18 hores del pròxim dissabte, 27 de novembre, al Cinema de Saidí (Osca), l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, lliurarà els premis “Josep Galan 2010 a la normalització lingüística i cultura” a les següents institucions: Penya del Barça, Associació Cultural “Lo Branquil”, Forn Nou i Coral de Saidí; Grup de professors projecte Festa de St. Joan del CP Miguel Servet de Fraga, Col·lectiu de signants de la comarca campanya “Volem TV3 per TdT” de la comarca del Baix Cinca.

En el transcurs de l’acte es donarà a conèixer el guardonat amb el Premi Franja. Cultura i Territori 2010 d’Iniciativa Cultural de la Franja.

Mallorca: parlar salat, regust dolç

En arribar a Mallorca m’assabento que els instituts de Balears preparen una protesta contra Bauzà, president del PP balear per haver-ne negat la unitat de la llengua catalana. Havia posat com a exemple del seu raonament de que a Mallorca diuen “tassó” i no “got” com els catalans. Poca cultura lingüística ha de tenir el “popular” Bauzà, i poc haurà viatjat per ses illes. A Eivissa i Menorca no diuen “tassó” sinó “got”. A l’institut Pau Casesnoves d’Inca l’anomenen “l’ignorant”. Quants d’exemples com aquest en tenim a la Franja?

A Alcúdia trobo pel carrer els al·lots d’una escola formant la típica filera: tots parlen castellà. Segurament el senyor Bauzà estaria molt content.

La vespra del “dijous bo” a Inca, la gran fira de l’illa, aparcam el cotxe amb una inexplicable facilitat. Quan tornam a buscar-lo, no hi és, se l’ha emportat la grua amb explicable facilitat.

Es dijous bo, és  bona fira,

demà es poble hi serà ple

sa grua s’emporta un cotxe,

és noltro, no dels inquers.

A la guia turística “Mallorca” d’Anaya, en castellà i editada a Madrid, pàg. 112, podem llegir: “Es imperdonable describir la isla sin mencionar su rica tradición oral en lengua catalana…”. Quina cosa més especial la tradició oral catalana a Mallorca…, oi? Estàvem cercant informació sobre el Cant de la Sibil·la que al dia següent la UNESCO declararia patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest any per Nadal, la UNESCO portarà més fidels a ses esglésies de s’Illa que sa fe o ses capellans.

Castellers, flamenc, Sibil·la,

s’ UNESCO els ha fet de tots.

S’Espanya més imperial,

malmet ses llengües de molts.

A Palma trobam pel carrer una escola d’al·lots ja grandets, no són de Palma i parlen tots català: Bauzà estaria preocupat.

Increïblement visitam la cova d’Artà, només dues persones, sa meua dona i jo. Es guia mos diu, tot saladament,  que s’estiu entren vuitanta persones cada  quart d’hora. Noltros xerrarem una hora amb es guia

Tinc més anècdotes, però no vull cansar-vos. Visiteu ses illes: parlareu salat, beureu bon vi, menjareu dolses ensaïmades, frit mallorquí, coques, sobrassada, olives, tombet, col amb llom, arròs brut…, trobareu pocs turistes al novembre i sereu molt ben rebuts parlant català. I de paisatge, de platges, de palaus, de cases de blanc i verd,  i de mar blava, per a què parlar-ne.

El recital del Tomàs tot un èxit

Abans de deixar el bloc descansant uns dies per marxar de viatge, vull deixar escrites unes línies sobre el recital de Tomàs Bosque d’ahir dia 13, encara que sigui de manera telegràfica. També inclouré unes quantes fotografies preses de la gran col·lecció que va fer la Sigrid.

Tot un èxit el recital i la presentació de l’esplèndid llibre a l’Auditori d’Alcanyís, ple d’amics i seguidors del Tomàs, amb l’alcaldessa, Amor Pascual, a primera fila.

En Tomàs, superant-se a mesura que avançava el recital, ens va fer recordar, sentir i gaudir de la música i tocar la poesia. Jo, amb “De l’amor i el deig”, en vaig tenir prou per colpir-me el pit d’emoció.

El vídeo de l’any 1978, enregistrat a la Codonyera, un document històric impagable. En Tomàs, entranyablement jove i tendre.

La Loli Gimeno i l’Artur Quintana, amb la seua erudició i a la vegada senzillesa, ens van obrir el llibre del Tomàs oferir-nos-el per a poder-lo llegir.

Marco Negredo culminà el trilingüísme aragonès.

El calaceità Antoni Begochea va deixar sense alè al públic.

Els músics, de qualitat. Les llums, el so…, tot ben portat

Els presentadors, ah! els presentadors, seriosos i sobrats d’anys, però no mancats d’il·lusió: hi van venir acompanyats…

 

Dos vingueren de Belmunt

i tres  de la Codonyera.

Guimbaren buits al Castell,

baixaren la panxa plena.

El Heraldo


Benet XVI

(Article publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel, ahir dissabte 13 de novembre)

(les fotografies no hi són al diari)

“Més sorprenents no han pogut estar les declaracions que va fer Benet XVI des de l’avió arribant a l’aeroport de Santiago de Compostela sobre l’anticlericalisme actual: el Papa va assegurar que a Espanya ha nascut una laïcitat, un anticlericalisme i un secularisme fort i agressiu com el que es va veure a la dècada dels anys trenta” (durant la 2ª República). Una bona bufetada al Govern que acabava de dir que la llei sobre la  llibertat religiosa la deixava al calaix de la taula. A mi particularment em sembla allò del laïcisme, el millor que l’ha pogut passar a la societat espanyola, és més, considero del tot necessari la plena i real laïcitat de l’Estat per aconseguir la plena llibertat democràcia. També va dir Benet XVI: “Que Déu torni a ressonar pels cels d’Europa”. Realment volia dir que ressonés pels cels, per les terres, per les institucions, pels governs, per les cases…, per tot arreu, i, es clar, únicament la veu del Déu catòlic.

Posats a recordar els anys trenta, per què el Papa no ens va manifestar la seua opinió de les conseqüències del Pacte de Letrà de l’any del 1929 (Pius XI), negociat amb Benito Mussolini en nom del rei Víctor Manuel III? I que hauria de dir sobre la tolerància de l’Església envers el règim feixista del propi Mussolini? Què ens podria dir també el Papa actual del silenci i l’aparent neutralitat de Pius XII —nomenat l’any 1939— davant de l’avanç del règim de Hitler? Quan va començar l’església romana a condemnar els crims i massacres dels camps de concentració. I per què sortir d’Espanya? No hagués pogut dir alguna cosa el Papa Benet XVI, amb ocasió de pisar terra espanyola, de la benedicció de l’església espanyola al cop d’estat de Franco contra la República Espanyola, democràticament establerta? Per què, aprofitant l’avinentesa, el Papa Benet no justificà o criticà l’entrada sota pali de Franco a les esglésies? Per què no dir també alguna cosa de la submissió durant tants anys de l’església a l’Estat? Quin tipus d’evangelització desitja ara? Vol tornar als anys trenta i tenir l’estatus d’església oficial de l’estat, i un poder substancial en el sistema educatiu.? Posats  a recordar, recordem-ho tot i parlem-ne també de tot. Seria més lògic i més honest. Bé, afortunadament avui són altres temps.

José Miguel Gràcia”

Vuelve a cantar Tomás Bosque

(Article que publica avui el Diario de Teruel, sobre el fet de què Tomàs Bosque puja als escenaris després de més de 30 anys sense fer-ho)

“José Miguel Gràcia*

Más de seis lustros han pasado desde que Tomás Bosque, cantautor de la Codonyera, guardara su guitarra y sus canciones en el arcón de los recuerdos. Eran los tiempos en que, tal vez la democracia en si misma o quizás el convencimiento social sobrevalorándola, nos hicieron aceptar el principio de que las reivindicaciones políticas, económicas y sociales, se habían de reservar para la clase política. Como consecuencia la canción popular y reivindicativa se fue devaluando. Los propios cantautores, impregnados por estas mismas ideas u obligados por el hecho de la drástica disminución de las demandas de actuación en los escenarios,  fueron guardando su voz y su música al mismo ritmo rápido que perdían la juventud. Eran otros tiempos. En nuestro Aragón, los hubo quienes, como nuestro bien querido José Antonio Labordeta y Joaquín Carbonell, sin abandonar totalmente la canción, ampliaron sus horizontes hacia otras actividades profesionales, bien conocidas por todos,  Hubo otros, como La Bullonera y  Tomás Bosque, que abandonaron definitivamente la canción. Sus figuras dejaron de aparecer en público, sus voces y su música se nos durmieron en el recuerdo y sus nombres ocuparon algún pequeño espacio en artículos especializados y en la reducida historia de la canción aragonesa.

Después de muchos conciertos y actuaciones durante la década de los setenta, Tomás Bosque colgó la guitarra y dejo de cantar sus canciones. Con el tiempo parecía que la posibilidad de volver a cantar se alejaba más y más. Ahora bien, Tomás no se apartó en ningún momento del ámbito de la música: en un principio anduvo ocupado  en el  proyecto de fundación de la Escuela Popular de Música que nunca vio la luz y más tarde se embarcó definitivamente en la aventura de una academia de música que todavía regenta en Zaragoza. La inquietud por la cultura en general y la reivindicación y defensa de la lengua de su pueblo —el català occidental obiart i sonor— y la de la Franja en general, han sido otras de sus pasiones.

Hace años supe que Tomás andaba componiendo nuevas canciones, algunas de ellas pensadas para un posible concierto que Plácido Domingo habría de dar durante la Expo de Zaragoza. Nunca manifestó Tomás su deseo de volver a cantar.

Pero miren por donde, la rueda del tiempo da muchas vueltas, y en el caso de Tomás, mi afirmación del principio de este escrito, en el sentido de que “encerró su guitarra y sus canciones en el arcón de los recuerdos”, no es exacta. Debería cambiarla por la siguiente: “dejó a la vista su música y sus canciones —las antiguas y las nuevas— en el zaguán de su casa”. Como todos los días las veía al salir, en un determinado momento el gusanillo interior de cantante le obligó a plantearse salir al escenario de nuevo y decidió ponerse a ensayar. Sus amigos y allegados le animamos y aplaudimos su decisión. Estoy seguro que los fines de semana, en la soledad de su pequeño huerto de Castelserás, más de una vez las cantó. Un día me regaló unos melocotones, dulces, consistentes, carnosos y con un cierto regusto musical.

Como colofón a todo lo anterior les diré que el próximo día 13 de este mes, los  ciudadanos de Alcañiz y cuantos lo deseen, tendrán el privilegio de poder escuchar a Tomás Bosque en el Palacio Ardid con sus antiguas y nuevas canciones, después de más de treinta años sin subirse a los escenarios. La Associació Cultural del Matarranya ha organizado el acto, de entrada libre, en el que también se presentará su libro Melodía provençal. Poesia, prosa i cançons, una recopilación de sus trabajos poéticos y musicales. Algo tendrá que ver también este libro en la decisión de volver a cantar. Nuestro cantautor vuelve con mucha ilusión, con ganas de gustar a los que allí nos encontremos y con el único objetivo de revivir algunas antiguas canciones y dar a conocer las nuevas —ensayadas con el esmero de profesor de música— más allá de cualquier pretensión comercial, y todo en beneficio de la música y la poesía. Puede que repita el concierto en Zaragoza. Seguro que gustarán sus canciones y su libro.

*Escritor”

 

Se nos fué José Antonio y vuelve a cantar Tomás

(Article que podeu trobar al diari “La Comarca” d’Alcanyís, recordant que demà canta Tomás a Alcanyís)

“José Miguel Gràcia*

Se nos fue José Antonio Labordeta, el novelista, el poeta, el presentador, el cantante, el político, y sobre todo, el gran personaje aragonés. Nada nuevo podría decirles después de todo lo que se ha dicho y escrito sobre él en todo tipo de medios de comunicación, aragoneses y españoles en general. ¡Cuantos ratos agradables he pasado escuchándole tanto en sus conciertos como, sentado cómodamente en mi casa, desenfundando sus vinilos una y otra vez para reproducirlos en mi giradiscos! Y lo mismo con sus ediciones en CD. Nunca se presentó la ocasión para que pudiese mantener una charla con él, ni incluso darle la mano, y no obstante, una sensación de proximidad pasada me hace creer todo lo contrario.

José Antonio y Tomás Bosque —cantautor de la Codonyera— se conocieron allá por el año 1970, en el transcurso de una actuación en el Teatro Principal de Zaragoza. Durante siete u ocho años coincidieron en actuaciones y conciertos por tierras aragonesas. Desde el primer encuentro mantuvieron una profunda relación amistosa, tanto dentro como fuera de los escenarios. Pasados los años, cuando la fiebre de los cantautores se fue esfumando, José Antonio, manteniendo la actividad de cantautor, se abrió a todas las otras actividades culturales que todos conocemos. Tomás, con el gusanillo interior de la música todavía activo, se dedicó a otros proyectos como la no nata Escuela Popular de Música para acabar fundando su propia academia de música “Plaza de Mozart” en Zaragoza, que ha mantenido hasta el día de hoy. Tomás no volvió a cantar.

Pero, miren por donde, tras haber compuesto una serie de canciones nuevas, algunos de cuyos títulos fueron dedicados al gran tenor de raíces aragonesas, Plácido Domingo, animado por sus amigos y tal vez vuelto a despertar su gusanillo musical de cantautor, Tomás ha decidido volver a cantar en público sus propias canciones. No cabe duda que en la decisión de volver a subirse a los escenarios ha influido el hecho de la publicación de su primer libro “Melodía Provençal. Poesía, música i prosa”. El libro será publicado en la colección “Quaderns del cingle”, editada por la Associació Cultural del Matarranya y las otras asociaciones de la Franja defensoras de la lengua.

Y será el día 13 de noviembre, a las siete de la tarde, cuando la ciudad de Alcañiz tendrá el privilegio de escuchar el primer recital de Tomás Bosque, después de más de treinta años sin cantar en público. En el mismo acto, los  doctores en filologia Artur Quintana y María Dolores Gimeno presentarán también su libro. Las puertas del Palacio Ardid estarán abiertas a cuantos alcañizanos y amigos visitantes quieran escuchar canciones nuevas de Tomás y también algunas de las que cantaba en los años setenta que editó en dos LP’s (1977 y 78). Organiza el acto la Associació Cultural del Matarranya y cuenta con el soporte del Ayuntamiento de Alcañiz, del CESBA y de la Comarca del Bajo Aragón.

Déjenme acabar con unas líneas producto de mi relación de amistad con Tomás, nada extraño por otra parte, dado que ambos somos de La Codonyera y nuestra edades, ideas i intereses no se apartan demasiado. Recuerdo que a finales del año 1969, en un radiocassette que había traído yo de las Canarias, grabé las cuatro primeras canciones de Tomás. Conservo todavía la cinta-cassette que escuche muchas veces cuando la grabé, me gustaba mucho. La he escuchado ahora, y a pesar del paso del tiempo y de la baja calidad de la grabación, se puede apreciar la melódica, cristalina y armoniosa voz de Tomás y su característico timbre. Los que asistan al recital podrán apreciar que mantiene tales cualidades, y si quieren más precisión, les diré que maduradas con los años.

*Escritor”

20à Trobada Cultural del Matarranya a Maella (Crònica)

A Maella, on, al 1404 celebrà les Corts Martí l’Humà, i Felip V, al 1700 i escaig, li atorgà el privilegi de la flor de lis per al seu escut per haver-s’hi posat al seu costat en la Gerra de Successió, el 6 de novembre del 2010 tingué lloc la 20à Trobada Cultural del Matarranya, al Saló de Plens de ca la Vila, tant ben adreçat com ple d’amics i maellans, dins de la Torre del Rellotge, d’impressionants 48 metres d’alçària, mig quadrada, mig redona, mig romànica i mig mudèjar. I entre el públic tres socis d’ASCUMA, recentment nomenats membres del Consell de Llengües d’Aragó: Carme Alcover, José Bada i Ignacio Micolau.

Just a les 11,30, després de l’actuació dels gaiters de la vila, començà l’acte de celebració dels 10 anys i 100 números de Temps de Franja. Va parlar l’alcalde de la vila, Antonio Tudó; José Miguel Gràcia, president d’ASCUMA; Juan José Vázquez, viceconseller de Cultura d’Aragó; Artur Quintana president d’ICF; Pep Labat president d’IEBC, Màrio Sasot, director de la revista i Carles Terès, dissenyador. Tots lloaren la revista, magnificaren el seu llarg període de vida, el nou format i la seua específica significació com a única publicació mensual en català a l’Aragó. Li desitjaren llarga vida i èxits. El públic també hi va participar

El plat fort, després, a la mesa redona: la Carme Messeguer, simpàtica i acurada va repassar la Galeria de personatges i entrevistats dels deu anys, Carles Sancho, amb precisió i bon relat va recórrer els temes matarranyencs, Hèctor Moret analitzà les disquisicions literàries, gastronòmiques i de debat i opinió del seu amic Esteve Betrià i d’altres, i Ramon Sistac, com sempre, erudit i de fluida paraula, del intimisme eròtic virtual passà al model de català de la revista. Després visitàrem la casa natal del gran escultor Pablo o Pau Gargallo, segons convingui dir.

Un llarg dinar de germanor i van sonar novament els gaiters.

Per la tarda, al magnífic cine-teatre la Germandat, tingueren lloc les actuacions musicals, després de les presentacions del llibres Roda la Mola i Melodía provençal de Tomàs Bosque per part de Loli Gimeno i Artur Quintana.  I vingué l’acte més emotiu, les actuacions musicals. L’Anton Abad, saidinès experimentat en la cançó, crític amb llenguatge viu i de regust popular, va acabar la seua actuació amb una preciosa cançó acompanyat a la banduria pel Màrio Sasot. Tomás Bosque, codonyerenc, més de 30 anys sense pujar a un escenari, ple d’emoció va fer cantar a tots “Roda la mola” i ens va fer tremolar amb “Hauríem” i amb una tendra i nova cançó. Forts aplaudiment a un i a l’altre. “Els maellans”, Puyol i Estanya al seu poble, amb guitarra i acordió ompliren el teatre de veu i ritmes populars. Més aplaudiments.

Hauríem de tornar un altre any amb la Trobada a Maella.

Lluís Roig

La Comarca

(Fotografies de Sigrid)


Fira “sinMUGA” a Alcorisa

Per segon any la Comarca del Baix Aragó organitza i celebra SinMUGA, la trobada cultural que pretén unir totes les tendències artístiques que es generen en les diferentes comarques que conformen el Baix Aragó Històric. SinMUGA, va néixer amb la pretensió d’eliminar fronteres comarcals durant un cap de setmana, i reforçar els llaços culturals que tradicionalment han unit a les sis comarques que avui coneixem com “Baix Aragó Històric”.

En aquesta ocasió el lloc elegit és Alcorisa, que durant els dies 12 i 13 de novembre serà el punt on es donin cita les diferents mostres que s’han preparat per a l’ocasió.

Entre les activitats programades per a aquest segona trobada artística es pot destacar la II Fira del llibre Baixaragonès. A més està previst un Taller de relats i construcció de microcontes (per a nens), així com la presentació de diferents llibres d’autors de la terra. També hi haurà un lloc destacat per a la música, els poetes i la gastronomia.

L’Associació Cultural del Matarranya hi participa amb un estand i presentant el llibre de Tomàs Bosque, Melodia provençal.

Programa aquí