Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””









Garrotxa digital:

25 anys de “Viles i gents”

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Traspàs de Néstor Macià

Néstor a la Trobada d’Aiguaiva (2015)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens ha deixat en Néstor Macià, “dissenyador, il·lustrador, grafista, creador de passatemps i humorista gràfic”. Autor de Bernat Corremón al Matarranya.

Article de Carles Terès a Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/a-fons/personatges/adeu-a-en-nestor-lo-pare-den-bernat-corremon/

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia

“Les mesures tradicionals i antigues a la Franja” de Francesc Teixidó

Les mesures tradicionals i antigues a la Franja, extraordinari treball de Francesc Teixidó i Puigdomènech, número 11 de la Gavella, col·lecció d’Iniciativa Cultural de la Franja. El resultat d’una exhaustiva investigació i anys de treball de camp pels pobles de la Franja. Moltes unitats que encara es conserven en cases particular o museus. Actualment, en el mig rural, encara es mesuren elements amb aquestes mesures.

Presentació d'”Arbàgel, un revolt d’amor” a Barcelona

El passat 8 d’abril, a la llibreria “Documenta” del carrer Pau Clarís, 144 de Barcelona, va tenir lloc la presentació de la novel·la de Marta Momblant, Arbàgel, un revolt d’amor. Cal dir que ja havia estat presentada a Monsó i a Calaceit, tot i que amb aquesta presentació a Barcelona, Marta Momblant ha pogut complir el desig d’obrir la porta de la Ciutat Comtal i Catalunya amb una novel·la seua per primera vegada.

Després de les paraules de benvinguda del representant de la llibreria, prengué la paraula Chusé Aragües, propietari de Gara d’Edizions i editor de la novel·la Arbàgel, premi Guillem Nicolau del Govern aragonès del 2018, presentant la seua tasca com a editor en aragonès i únic editor en català a l’Aragó, no sense les grans dificultats que aquesta tasca implica.

Després, amb la mestria que el caracteritza, Artur Quintana va fer una glossa completa i documentada de la novel·la, destacant els tres personatges protagonistes –Arbàgel, Sandra i el poble. Emfatitzà l’heterodòxia lingüística de l’obra on el català oriental, occidental, matarranyenc i beceità es donen la mà eixamplant l’àmbit i tresors de la nostra llengua. I destacà de la novel·la, l’amor per les arrels, les persones i la llibertat. La fusió del relat amb textos de caire teatral i altres gèneres és un altra característica de la novel·la.

Res millor per resumir la intervenció de l’autora que les paraules d’ella mateixa a d’introit del llibre: “ Arbàgel, un revolt de l’amor, és una novel·la primerenca de la qual en vaig tenir la idea clara i concisa quan tenia 28 anys, sortint de Beseit, una de les moltes vegades que hi havia vingut a passar temporades curtes o llargues a casa del meu estimat padastre Antonio Berge Gil, a qui dec la meva afiliació adoptiva al poble…”. La novel·la “…manté l’esperit jovenívol que em va empènyer a escriure-la i només desitjaria que encomanés la seva joventut als lectors que l’emprenguereu, i us faci feliç com a mi m’ha fet cuidar-ne la seva escriptura durant tot aquest temps”.

Com a colofó de l’acte, l’actriu i directora d’escena, Teresa Urroz, va llegir un parell de textos de la novel·la, tan ben escollits com ben interpretats, que van captivar els assistents.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les Heroides d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana

La 28a Trobada Cultural del Matarranya a Calaceit

La 28 Trobada Cultural del Matarranya va començar, el diumenge 18 de novembre a les 10 del matí al teatre de la Germandat de Calaceit, amb la cordial rebuda per part de l’alcalde de la vila Josep M. Salsench i del president de l’entitat organitzadora, l’Associació Cultural del Matarranya, Joaquim Montclús que va presentar la programació de la jornada.

Seguidament es va formar la primera taula redona “Tenim llengua per a anys?” amb uns escollits participants que asseguraven un debat molt interessant:

Taula dedicada a la llengua. D’esquerra a dreta: Joan Maluquer, Ramon Sistac, Isidor Marí, Carles Sancho, Àlex Susanna, Pietro Cucalón i Natxo Sorolla. / Fot. Carles Terès

Ramon Sistac i Vicén, barceloní, de família originària de Camporrells –la Llitera-, professor i doctor de dialectologia de la Universitat de Lleida, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i col·laborador de Temps de Franja.

Joan Maluquer i Ferrer, barceloní, llicenciat de filologia clàssica, editor, vicepresident de l’Ateneu de Barcelona i president de la Comissió de Cultura i gerent i secretari de l’equip rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Àlex Susanna i Nadal també barceloní, amb casa a Calaceit, poeta, gestor cultural, editor, traductor, articulista, professor a la URV de Tarragona, ex director de l’Institut Ramon Llull i director de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural.

Isidor Marí i Mayals, eivissenc, ha estat professor de la Universitat de les Illes Balears, sotsdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, músic i compositor i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Pietro Cucalon Miñana, saragossà de Codos, actualment viu a Aiguaviva, mestre a la Ginebrosa, Aiguaviva i Mas de les Mates, Premi Franja 2008, director de Centre Rural Agrupat de Castellot, ex assessor del Departament de Política Lingüística del Govern d’Aragó i col·laborador de Temps de Franja.

Natxo Sorolla Vidal, matarranyenc de Pena-roja, professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, ha estudiat els casos de substitució lingüística a la Franja i col·laborador de Temps de Franja.

Després de la presentació del tema de debat i dels participants, per part del coordinador de la taula Carles Sancho, vicepresident d’Ascuma, Ramon Sistac va iniciar les intervencions per parlar de Pompeu Fabra, com a merescut homenatge en la celebració del centenari de la publicació de la primera gramàtica catalana el 1918. Seguidament es parlà de la situació i el futur de la llengua al Principat, a les Illes, a la Franja i al Matarranya. Tots els participants a la taula van coincidir en la importància de l’actitud i de la valoració dels propis parlants en l’ús de la llengua per assegurar la seua pervivència. També és imprescindible, per assegurar el futur del català en el territori, la consolidació i el desenvolupament del seu ensenyament en els centres educatius. En les intervencions quedà evident la diferent situació de la llengua ens els territoris de parla per raons polítiques, econòmiques o demogràfiques. Després des del públic hi van haver moltes i interessants intervencions sobre els temes tractats en el debat.

Acabada la primera taula hi va haver un descans de 30 minuts per prendre el cafè de mig matí al Raconet de la Plaça i, seguidament, es va formar la segona taula redona “La Franja avui, mite i realitat” amb els següents participants de reconegut prestigi:

Taula dedicada a la visió de la Franja des de diversos territoris. D’esquerra a dreta: Empar moliner, José-Miguel Gràcia, M.D. Gimeno, Vicent Sanchis, Anna Arqué i Josep Sánchez Cervelló. / Fot. Hipòlit Solé

Vicent Sanchís i Llàcer, valencià, periodista i escriptor, professor de Ciències de la Informació de la URL amb diversos llibres al seu haver, ha estat director del diari Avui i vicepresident d’Òmnium Cultural. Actualment és director de Televisió de Catalunya. Té uns quants guardons.

Empar Moliner i Ballesteros, de Santa Eulàlia de Ronçana -Vallès Oriental-, escriptora, actriu i periodista, ha escrit contes i novel·les. Articulista d’Avui, Ara i El País, col·laboradora d’El Matí Ràdio i els Matins de TV 3. Es caracteritza pel seu sentit de l’humor.

Anna Arqué i Solsona, lleidatana, especialista en Direcció de Màrqueting i formació en el àmbit de l’empresa, directora de projectes internacionals, té un important bagatge sociocultural i polític. Gran activista per la independència de Catalunya, (coordinadora de comunicació internacional).

Josep Sánchez Cervelló, de Flix –Ribera d’Ebre-, historiador, catedràtic de la URV, especialista en temes portuguesos, fill adoptiu de Tarragona. Té diversos obres publicades de temes portuguesos i altres.

José Miguel Gràcia Zapater, de la Codonyera -Baix Aragó-, economista de professió, tardanament s’ha dedicat al món de les lletres, poeta, aficionat a les arts plàstiques, articulista i audiòfil. Ha estat president d’ASCUMA i col·laborador de Temps de Franja.

Després d’obrir la taula, la coordinadora María Dolores Gimeno, vicepresidenta d’Ascuma, va donar entrada a les intervencions segons ordre de llunyania respecte al territori de la Franja. La pregunta va ser la mateixa a tots el participants –La Franja avui, mite i realitat, què en penseu?–, tot i que les respostes van obrir un ventalls d’afirmacions i reflexions tan ample com la experiència i coneixements del participants feia preveure, sobrepassant tots els cinc minuts previstos, amb exposicions ben  interessants. El tema és va obrir molt més durant el període de les intervencions i preguntes dels assistents. Van sortir temes com la real despoblació dels territoris de la Franja, les relacions amb el Govern d’Aragó, la manca de comunicacions entre els territoris franjolins i, per contra, les bones relacions amb els territoris catalans més propers, la influència del procés català, la creixent catalanofòbia de les institucions aragoneses i un important grups de població i molts més temes.Tot seguit una quarantena dels assistents van baixar a la Fonda Alcalà on continuarien les xerrades mentre compartien el dinar de germanor.

A les 18 hores a la Germandat, com a cloenda de la 28 Trobada Cultural del Matarranya, concert poètic-acústic del grup queretà Ya Babé que ha musicat poemes d’escriptors franjolins, entre ells el pena-rogí Desideri Lombarte a qui li han dedicat recentment el CD ‘Cantant a Desideri’.

Lluís Roig i Miquel Meix

Veure més fotos a: https://tempsdefranja.org/capsalera/la-28a-trobada-cultural-del-matarranya-a-calaceit/

Sixena, un relat interminable (xerrada de J. M. Gràcia a Esplugues)

Sixena 1880

Monestir de Sixena, any 1880

Retaule de la Mare de Déu al MNAC

A l’Auditori Maria Rosa Campreciós de la Residència la Mallola d’Esplugues, el passat 25 d’octubre, tingué lloc la xerrada de Josep Miquel Gràcia,  Les pintures i obres d’art de Sixena, un relat interminable, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària d’Esplugues. Plena l’aula, José Miquel Gràcia va il·lustrar la seva intervenció amb moltes fotografies. Sense solució de continuïtat desenvolupà el tema sota tres aspectes fonamentals: primer, una breu història del recinte i el per què, el quan i el com sortiren les obres d’art de Sixena; segon, un inventari de totes les obres conegudes i el lloc on són, i tercer, una sintètica descripció dels processos judicials.  I va finalitzar la intervenció amb una sèrie d’afirmacions i preguntes, destacant per sobre de tot la politització del conflicte que impedeix qualsevol acord que hauria de beneficiar a ambdues parts. En destaquem algunes: “S’ha d’admetre que si les pintures de la Sala Capitular no s’haguessin arrencat i traslladat a Barcelona per ser restaurades, s’haguessin perdut”. “Èticament, que hauria de fer el Govern d’Aragó amb relació a les obres d’art de Sixena que hi són als Museus de Saragossa i Osca? Les hauria de traslladar a Sixena per donar exemple?”. “En ple segle XXI té sentit desfer museus per a fer-ne d’altres?”. “No crec que les pintures murals, de fet ja no són pintures murals, de la Sala Capitular s’arribin a traslladar a Sixena”.

Lluís Roig

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sala Capitular 1989: Foto de Montserrat Manent

Sala Capitular al MNAC (tester sud). Foto de J.M. Gràcia

El Naixement de Crist al Museo del Prado.

Fragment d’una arcada amb la policromia original al MNAC

 

 

5è Certamen de Microrrelatos “Javier Tomeo”

 

Recentment s’han publicat les bases del V Certamen de Microrrelatos «Javier Tomeo» que convoquen anualment l’Associación Literaria Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura amb seu a Alcanyís. Les bases s’han publicat en el blog i el Facebook de l’associació, tot i que les podeu veure tot seguit.

Aquest any la convocatòria presenta algunes novetats: els microrelats no han de superar les 200 paraules, amb la finalitat de poder publicar més textos, i té una nova categoria en llengua catalana en consideració al caràcter bilingüe del Baix Aragó Històric.

V Certamen Microrrelatos Tomeo – BASES CORREGIDAS-1