Estrany país aquest

(Publicat al Diario de Teruel)

Estrany país aquest que utilitza el terrorisme com a arma política entre el partits, o per anorrear als que no combreguen amb unes idees determinades sobre el concepte d’unitat de la Pàtria. Estrany país aquest on les víctimes del terrorisme no s’aixequen contra aquells que les utilitzen indecentment en el seu joc polític menyspreant les morts i extorsions de les víctimes de malaurats temps passats. Quina vergonya! Estrany país aquest que trivialitza sobre el que és terrorisme estenent-lo a fets que no tenen res a veure i que alguns magistrats retorcen les lleis per trobar alguna petita escletxa per on encabir acusacions, tan greus com inexistents. Podrien dedicar-se a la política millor que a impartir justícia. Estrany país aquest que els partits de l’oposició, que magistrats d’altes instàncies a títol individual o institucional, que associacions de jutges i fiscals, que els mitjans de comunicació d’àmbit estatal, que grups econòmics, fins i tot eclesiàstics, i que persones que han ocupat alts càrrecs polítics; fan declaracions públiques i/o es manifesten habitualment a la capital del Regne en contra de lleis que ni tant sols han estat aprovades pel Congrés –base de la democràcia i representació de la societat. Tot amb tot, una mena de pla per desacreditar la funció del legislatiu, titllant els partits del govern i independentistes, d’anticonstitucionals i terroristes. Estrany país aquest que en comptes de fer-lo atractiu i acollidor a una part important del país que voldria votar sobre la possibilitat de tenir un Estat propi, sembra l’odi contra ells a la resta del país. Estrany país aquest que els governs, més sovint els escorats a la dreta, utilitzen la guerra bruta i vulneren drets quan els interessa, seguint la consigna de “tot per la unitat de la Pàtria” o si s’escau “tot per la butxaca del partit o la meua pròpia”. Estrany país aquest quan la màxima institució del govern del jutges (CGPJ), amb un poder tan ampli, està incomplint la Constitució per la manca de renovació per motius polítics, i el gruix del país ho accepta impassible, malgrat advertències i resolucions de les institucions europees. I també, estrany país aquest que de la cultura i les llengües pròpies, fa política. Estrany país “democràtic”… .    

José Miguel Gràcia     

En els deu anys de Licantropia

LICANTROPANOT (J. M. Gràcia)

 

 

(Publicat al Diario de Teruel)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels –pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia –El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana      

Premi Franja a Tomàs Bosque

“El premi Franja corresponent a l’any 2019 vol reconèixer la trajectòria del músic i poeta Tomàs Bosque (la Codonyera, 1948). El cantautor matarranyenc, professor de música i actualment resident a Saragossa, va donar a conèixer la llengua de les nostres comarques en diversos recitals en què va participar durant la dècada dels 70, per continuar després i fins a l’actualitat conreant la poesia i l’articulisme en la premsa comarcal, sempre en defensa de la terra i de la dignitat de la llengua catalana a l’Aragó. La lírica de Bosque, de ressons populars, posa veu al paisatge natural i humà de les valls del Mesquí i del Matarranya amb la sonoritat singular del català codonyerenc.”

Llegir més: Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/territoris/baix-cinca/premis-franja-i-galan-malgrat-la-pandemia/

Tomàs Bosque canta en el programa de TV 2 de Catalunya per a l’espai “Temps de Cançons”, l’any 1978. És un programa enregistrat a la Codonyera i una part al Matarranya: https://www.youtube.com/watch?v=0NwimYOVwP8

“A golps creixem”, canta Tomàs Bosque: https://www.youtube.com/watch?v=ExT17kbMDiU

A Saragossa 22 de gener del 2011: https://finestro.wordpress.com/2011/01/24/tomas-bosque-a-saragossa/

Premi Proa a l’escriptor Francesc Serés

El Grup 62 ha atorgat el Premi Proa de novel·la a l’escriptor franjolí (de Saidí) Francesc Serés. Amb l’arribada d’un  professor “nàufrag” a una profunda vall de la Garrotxa l’autor explora la vida íntima i cultural de la gent. Això és el que fa magníficament La casa de foc, l’obra premiada d’en Francesc Serés que ha manifestat sobre la mateixa que és “una manera de retornar el que em va donar aquesta gent que em va acollir allà, explicar no tant l’espai com viuen, quines condicions de supervivència i quines possibilitats de futur de vida tenen”. Explica Serés: “El narrador arriba a la Vall del Ser, a la Garrotxa. És un paisatge amb molta natura, que és gairebé feréstega. Una zona habitada, però amb espais inaccessibles. És un territori molt particular: els revolts fan dissuadir els visitants, però un cop hi arribes, el lloc s’eixampla cap a un mar de muntanyes. I és una zona molt literària: allà estiuejava Eugeni d’Ors i també Pla en parla. Hi ha una narrativa i un pòsit històric.” ““La novel·la és un petit homenatge a aquella època que vaig viure a la Vall del Ser, per fixar-lo. En aquest sentit, hi ha una cita de Gabriel Ferrater a l’inici que ho remarca: “Diré el que em fuig, no diré res de mi.” I em va costar entendre’l. Durant temps vaig pensar que no en podria escriure res. I, tanmateix, és quan te n’allunes que trobes la manera d’explicar-lo. Hi ha una altra cita d’en Salinger que encapçala el llibre, que diu: “No expliqueu mai res de ningú, perquè si ho feu, trobareu a faltar tothom.” Però si no ho explico, es perdrà. Això també em va passar escrivint La pell de la frontera.””

Garrotxa digital:

https://www.garrotxadigital.cat/2020/11/04/francesc-seres-director-de-faberllull-guanya-el-premi-proa-2020-amb-una-novella-ambientada-a-la-garrotxa/

25 anys de “Viles i gents”

(Publicat al Diario de Teruel)

Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Traspàs de Néstor Macià

Néstor a la Trobada d’Aiguaiva (2015)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens ha deixat en Néstor Macià, “dissenyador, il·lustrador, grafista, creador de passatemps i humorista gràfic”. Autor de Bernat Corremón al Matarranya.

Article de Carles Terès a Temps de Franja: https://tempsdefranja.org/a-fons/personatges/adeu-a-en-nestor-lo-pare-den-bernat-corremon/

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia

“Les mesures tradicionals i antigues a la Franja” de Francesc Teixidó

Les mesures tradicionals i antigues a la Franja, extraordinari treball de Francesc Teixidó i Puigdomènech, número 11 de la Gavella, col·lecció d’Iniciativa Cultural de la Franja. El resultat d’una exhaustiva investigació i anys de treball de camp pels pobles de la Franja. Moltes unitats que encara es conserven en cases particular o museus. Actualment, en el mig rural, encara es mesuren elements amb aquestes mesures.

Presentació d'”Arbàgel, un revolt d’amor” a Barcelona

El passat 8 d’abril, a la llibreria “Documenta” del carrer Pau Clarís, 144 de Barcelona, va tenir lloc la presentació de la novel·la de Marta Momblant, Arbàgel, un revolt d’amor. Cal dir que ja havia estat presentada a Monsó i a Calaceit, tot i que amb aquesta presentació a Barcelona, Marta Momblant ha pogut complir el desig d’obrir la porta de la Ciutat Comtal i Catalunya amb una novel·la seua per primera vegada.

Després de les paraules de benvinguda del representant de la llibreria, prengué la paraula Chusé Aragües, propietari de Gara d’Edizions i editor de la novel·la Arbàgel, premi Guillem Nicolau del Govern aragonès del 2018, presentant la seua tasca com a editor en aragonès i únic editor en català a l’Aragó, no sense les grans dificultats que aquesta tasca implica.

Després, amb la mestria que el caracteritza, Artur Quintana va fer una glossa completa i documentada de la novel·la, destacant els tres personatges protagonistes –Arbàgel, Sandra i el poble. Emfatitzà l’heterodòxia lingüística de l’obra on el català oriental, occidental, matarranyenc i beceità es donen la mà eixamplant l’àmbit i tresors de la nostra llengua. I destacà de la novel·la, l’amor per les arrels, les persones i la llibertat. La fusió del relat amb textos de caire teatral i altres gèneres és un altra característica de la novel·la.

Res millor per resumir la intervenció de l’autora que les paraules d’ella mateixa a d’introit del llibre: “ Arbàgel, un revolt de l’amor, és una novel·la primerenca de la qual en vaig tenir la idea clara i concisa quan tenia 28 anys, sortint de Beseit, una de les moltes vegades que hi havia vingut a passar temporades curtes o llargues a casa del meu estimat padastre Antonio Berge Gil, a qui dec la meva afiliació adoptiva al poble…”. La novel·la “…manté l’esperit jovenívol que em va empènyer a escriure-la i només desitjaria que encomanés la seva joventut als lectors que l’emprenguereu, i us faci feliç com a mi m’ha fet cuidar-ne la seva escriptura durant tot aquest temps”.

Com a colofó de l’acte, l’actriu i directora d’escena, Teresa Urroz, va llegir un parell de textos de la novel·la, tan ben escollits com ben interpretats, que van captivar els assistents.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les Heroides d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

Artur Quintana