En els deu anys de Licantropia

LICANTROPANOT (J. M. Gràcia)

 

 

(Publicat al Diario de Teruel)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels –pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia –El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana