Una estreta finestreta

A pocs metres de la Font de Julià de la Codonyera, des de fa temps ben seca i abandonada, hi ha un maset de pedra amb una bona teulada. A la façana principal, a més de la porta, hi ha una allargada finestreta vertical a manera d’espiera com podeu veure a la fotografia. Aquest estiu vam donar un tomb per aquell indret. Mon germà, veient el meu interès que demostrava per la petita obertura, em preguntà:

        —Saps per què servia eixa finestreta?

        —Per vigilar l’entrada del maset i per defensar-lo —li vaig contestar sense pensar-lo dues vegades.

        —Vas molt errat —em va dir ell, i va afegir:

        —Com estic segur que no ho endevinaràs, t’ho explico ara mateix. A l’“hinviarn”, quan es collien les olives, per les nits se guardaven les “escaleres” llargues a dintre del maset, i com no hi cabien, la part sobrant quedava fora ixint per la finestreta.

        Amb tota sinceritat us diré que hagués trigat molt de temps en trobar-li la vertadera utilitat a la finestreta.

        Segons es diu pel poble, l’aigua de la Font de Julià era la més bona del terme. L’any 1930, quan es va portar l’aigua a les fonts del poble des de la Font de Gil, com l’aigua d’aquesta font no era prou bona —massa blana—, es va enviar a la capital de la província per fer la corresponent anàlisi, aigua de la Font de Julià. El resultat de l’anàlisi va ser prou bo, però els veïns de la Codonyera beurien l’aigua de la Font de Gil.

Licantropia visions

Com a complement de la lectura del llibre Licantropia, de Carles Terès Bellès. Premi Guillem Nicolau 2011 (Govern d’Aragó), podeu veure el vídeo que ha penjat l’autor a You Tube. També és una bona recreació visual després d’haver-lo llegit. Les imatges són magnífiques.

Entreu aquí: Licantropia visions

Pobresa infantil

(Article publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel)

No penseu que aquest títol es refereix a països africans o a zones allunyades del nostre país; ben al contrari, fa referència a nosaltres, a la pell de brau. No fa massa temps vam conèixer que hi ha dos milions dos cents mil nens a Espanya dins del que es considera pobresa o en gran risc de estar-hi, altrament dit, que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa segons l’OCDE. I el que és més greu, aquesta xifra, que ha augmentat un deu per cent en dos anys, s’ha assolit quan el nombre global de nens disminuïa, per reducció de la taxa de naixements i per el retorn dels emigrants als seus països d’origen. Només tres països europeus, Romania, Letònia i Bulgària ens superen en aquesta esfereïdora taxa de pobresa. En un país amb 6 milions d’aturats i amb 1,7 milions de llars on tots els seus membres són a l’atur, no podria ser d’altra manera.

Per establir el llindar de la “pobresa relativa”, els experts ordenen de menor a major els ingressos de les famílies de tot un país i seleccionen el valor situat al centre (la mitjana). D’aquesta manera, les famílies amb ingressos que no arriben a un determinat percentatge d’aquesta xifra es consideren en situació de “pobresa relativa”

A banda de l’exactitud o coherència del sistema de càlcul, no hi ha cap mena de dubte que la pobresa en general i l’exclusió social augmenten dia rere dia a Espanya. I són els nens els més fràgils del sistema, els subjectes passius sense veu, però que en el futur reflectiran amb cruesa les conseqüències, perquè, a més, la pobresa familiar va acompanyada del deteriorament de la sanitat i de l’ensenyament. Per entendre de debò què és la crisi econòmica, hauríem de deixar a part, al menys de quan en quan, paraules com decreixement econòmic, retallades, atur, prima de risc, dèficit i deute públic, rescat, FME, BCE, Bundesbank, CEE; i pensar que, en la Espanya actual, molts nens hauran de deixar el menjador escolar per no poder-lo pagar, que a classe estaran més desatesos perquè seran més, que no podran tenir tot el material escolar necessari, que es quedaran sense beques, que els Ajuntaments reduiran les ajudes, etc., etc. I potser també, alguns nens aniran a dormir mal sopats o gens sopats. Això són també els efects de la crisi.   

                                                                                                     José Miguel Gràcia

Mal diagnóstico y peor medicina

(Article publicat al Diario de Teruel)

José Miguel Gràcia

 Que la crisis no se detiene, que cada día que pasa se agrava la situación económica y social, que aumenta el paro, que los ciudadanos vivimos hoy peor que ayer, son afirmaciones tan graves como evidentes. Y esto es así progresivamente desde hace unos cuatro años. La pregunta no puede ser otra que: ¿y por qué sucede así? ¿Por qué no se ponen remedios para frenar esta carrera desenfrenada hacia el abismo? No pretendo descubrir nuevas causas de la crisis actual, porque de una forma o de otra todos las conocemos, no obstante, lo que sí quiero es refrescar la memoria acerca de lo que considero grandes olvidos sobre el diagnóstico de la crisis, lo que conlleva a la aplicación de medidas inadecuadas e improcedentes.

Quiero dejar bien sentado que los déficits del Estado —administración central y autonomías— por los gastos en servicios públicos y por un volumen aceptable de inversiones, no fueron el motivo de la crisis sino su consecuencia. Hasta el año 2007 se cerraron las cuentas públicas con superávit. ¿Por qué fue así, o por qué ahora es tan distinto? Con el estallido de las subprime americanas y de la burbuja inmobiliaria en España, los ingresos del Estado se redujeron progresiva, pero drásticamente, al mismo tiempo que aumentaban los gastos derivados fundamentalmente del subsidio del paro y del pago de intereses de las deudas del Estado. El resultado no podía ser otro que el aumento espectacular del déficit público.

Conviene recordar que el coste de los servicios públicos en España estaba y está muy por debajo de la media de los países europeos, siendo su eficacia una de las más grandes. El Estado del bienestar no ha sido la causa de la crisis, pero ésta se  utiliza para su desmantelamiento: injusta y equivocada medicina. Para corregir la falta de ingresos el único camino era y es, la lucha contra la gran bolsa de fraude fiscal, el aumento de  la progresividad de los impuestos directos y del patrimonio y trasmisiones, así como aquellos que gravan los bienes de lujo y productos importados, y por supuesto el crecimiento económico. Gran parte de este dinero que no se ha recaudado ha volado al extranjero. Derogando derechos cívicos, económicos, laborales y sociales, confiscando retribuciones devengadas y suprimiendo ayudas a la dependencia solo se genera desconfianza y se deprime la demanda. Cuando un gobernante dice que estas medidas son inevitables y que no hay otras, seguro que hay mil más, y el evitable y prescindible es él. Muchos pensarán que las grandes causas del déficit hay que verlas en la gran cantidad de inversiones innecesarias que se han llevado a término, en que hemos gastado más de lo que teníamos —maldita e inútil frase—, en la corrupción… Siendo importante todo esto, desgraciadamente solo es la espuma en las orillas del turbulento mar económico. Sobre la racionalidad y justicia en la distribución de los ingresos entre las Comunidades Autónomas pocas cosas se han dicho. Grandes sorpresas al respecto nos esperan en el futuro.

La crisis bancaria producto del excesivo endeudamiento y mala gestión de algunas entidades, no se superará dando más ayudas a aquellas que lo han hecho peor, sino ayudando a las mejor gestionadas. Para ayudarlas basta con no hacerles una competencia desleal, puro principio capitalista. ¿Han reparado ustedes en que la ayuda a los bancos, no es para que puedan conceder más créditos, sino para que puedan devolver el dinero que deben a los bancos europeos, por ejemplo, a los bancos alemanes? La única forma de salvar un banco es ampliando el negocio con sus clientes o captando de nuevos, es decir, con crecimiento económico. Lo que se está haciendo ahora es la nacionalización de sus pérdidas. Hay que hacerse a la idea de que una gran parte de la deuda privada española no se va a poder devolver, a no ser que se pague con solares o bloques de viviendas o apartamentos construidos o a medio construir.

Europa ha olvidado que la desregularización total del sistema financiero internacional es una de las grandes causas de la crisis. Las grandes masas de dinero —formadas por la suma de grandes o pequeños inversores— campean a sus anchas por todo el mundo. Los Estados se han descapitalizado y su poder político ha quedado al albur de las decisiones de unos agentes financieros globales que imitan la actuación del primero que actúa. Ya me dirán, sino, para qué sirven los paraísos fiscales o la City londinense, Wall Street o los financieros de Frankfurt. ¿Y qué me dicen del esperpento de las Bolsas?

Por encima de todo sobrevuela la gran causa de esta gran crisis: el fracaso de las políticas neoliberales, que impregnan todas las capas sociales. La exacerbación neoliberal es tan miope que se han olvidado hasta de los principios fundamentales del capitalismo clásico. Sinceramente creo que la ciudadanía no está preparada para salir de la crisis, no obstante, el cambio de modelo económico no puede esperar mucho tiempo más.”

Carles Terès presenta la seua novel·la a Torredarques

El dia  25 d’agost, a les 19 h, Carles Terès presenta la seua novel·la Licantropia a Torredarques

Lo Floro a la casa Membrado

El dia 15 d’agost, a dos quarts de deu, en Ramon Mur va obrir les portes de la casa Membrado a Bellmunt. Era la V Jornada de lectura pública organitzada per ell amb la col·laboració de l’associació cultural “Amigos del Mezquín”. Mancaven el darrers detalls sobre l’ordre d’intervenció d’alguns lectors i el peu del micròfon que va haver d’anar a buscar-lo a l’església —barroc sobre romànic— d’imponent façana i afinat orgue de Francisco Turull de Calanda.

Tal com estava previst, a les deu, després de l’obertura de l’acte per part de Ramón Mur, es va llegir el “Manifiesto para la fundación de la Sociedad Fomento del Bajo Aragón” de 1912, commemorant el primer centenari.

Tot seguit començà la lectura de Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers de José Miguel Gràcia, editat per l’Instituto de Estudios Turolenses, a la Col·lecció “Lo Trinquet”. Carles Sancho va llegir el seu pròleg, i l’autor, la introducció. Després, xiquets, persones grans, hòmens i dones, bellmuntans i visitans, passaren per la finestra-aparador del pati de la casa Membrado. L’encert, l’esforç o la bona voluntat dels lectors van ser acomiadats amb forts aplaudiments. L’autor va acabar llegint la mort del Floro, i les “jotetes”, a duo, van ser llegides per Ramon Mur i l’autor, mentre la verge seguia dormint al seu llit. Una jornada de lectura d’èxit acormullat.

Passades les 14 hores, uns quants vam continuar fins a la mitja tarda a la Torrocella d’Alcanyís amb un dinar de germanor —bona harmonia, bones viandes i bon vi. Natres fresquets, fora el sol rostia les pedres

 

Si lo Floro coneixie
a don Pío, no se sap,
si va arribar l’atre dia,        
natres havíem marxat.

Lluís Roig

Valljunquera rep la 22ª Trobada d’ASCUMA

Toni Bengochea presentava l’exposició “Desideri Lombarte. Ataüllar el món des del Molinar, pasades les onze, en presencia de l’alcalde de Valljunquera, Ismael Brenchat y d’un grup de persones interessades.

Eren les dotze i al Saló de Plens de L’Ajuntament, l’alcalde donava la benvinguda als assistents i obria els actes de la jornada, glossant la personalitat de Desideri Lombarte. Va parlar el president de l’Associació Cultural del Matarranya, explicant els objectius i treballs de l’Associació. També prengueren la paraula el vicepresident de la Comarca del Matarranya, Rafael Martí i la directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ivonne Griley,  la qual va reivindicar la unitat de la llengua de tots els territoris de parla catalana, inclosa la Franja, y va deixar oberta la porta de la col·laboració.

Després, els ponents de la Taula rodona, Josep Maria Baró, Carles Sancho i José Miguel Gràcia, presentada i moderada per Maria Dolores Gimeno, van fer les seus intervencions sobre les relacions passades i presents entre els territoris de la antiga Corona d’Aragó —Aragó, Catalunya i València. El primer desenvolupà les relacions polítiques, el segon va parlar sobre les culturals i el tercer sobre les econòmiques. Com a entrada de les intervencions, es van presentar una sèrie de mapes de la estructura política i administrativa de la Península Ibèrica, des del segle I fins el XIX, amb especial concreció en els territoris de la Corona d’Aragó. Totes les intervencions foren força aplaudides. Un animat debat, un xic tibant per part d’algun dels assistents, va cloure els actes del matí. A les portes de la Casa Consistorial, la Cèlia i el seu marit van vendre  llibres i samarretes tot el matí.

Només acabar el dinar de germanor, al ben refrigerat restaurant —falta feia atesos els gairebé 40º de fora— del Centre Social, el president d’ASCUMA, representant a Artur Quintana, president d’Iniciativa Cultural de la Franja, lliurà el 5è Premi Franja.Cultura i Territori a Antoni Bengochea i Màrio Sasot pel projecte Jesús Moncada, d’animació a les escoles de la Franja.

Després d’un petit recés, va començar la presentació del llibre de José Miguel Gràcia, Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers. El president de l’Instituto de Estudios Turolenses, Gaudioso Sánchez, i Carles Sancho, prologuista del llibre, presentaren l’autor i el llibre amb mestria i senzillesa a la vegada. L’autor llegí uns poemes i també ho va fer, sense figurar al programa, Antoni Bengochea, deixant ben patents una vegada més les seues qualitats de rapsode. Un bon munt de llibres va signar l’autor.

Més tard, Àngel Villalba ens oferí unes quantes cançons dels seu nou CD, “Olivera d’Aragó” i d’anteriors treballs.

Al Poliesportiu Los Toyos i Dolors Montagut tancaren els actes amb les seues actuacions. Una bona acollida del poble de Valljunquera i una bona 22à Trobada.

                                                                                                                     Lluís Roig