Presentació de “Estatuto jurídico de las lenguas propias de Aragón”

El passat dia 29 es va presentar a Saragossa, a la seu del Justícia d’Aragó i amb la seua presència, el llibre Estatuto jurídico de las lenguas propias de Aragón, de  José Ignacio López Susín y José Luis Soro Domingo, davant d’una nodrida assistència i no mancant persones ben conegudes com Emilio Gaston, Justícia d’Aragó fins 1993.

El llibre conté una nota del Justícia, un llarg pròleg del 80 pàgines dels autors, la Llei de Llengües d’Aragó —en castellà, català i aragonès—, la regulació de les llengües pròpies en tots els estatuts de l’Estat Espanyol i tot el procés parlamentari a les Corts d’Aragó de forma detalladíssima.

Anuncis

Acció Cultural del País Valencià ha de pagar 800.000 euros

Acció Cultural del País Valencià no ha pogut pagar la multa de 600.000 euros que li va imposar el Govern valencià per no tallar les emissions de TV3 al País Valencià dins del termini de pagament voluntari. Per això, a partir d’ara ha de suportar un recàrrec sobre aquest import que suposarà haver de pagar al voltant de 800.000 euros en un termini aproximat de 50 dies, quantitat que no pot pagar. És per això que necessiten l’ajut de moltes persones, ja que el temps se’ls acaba, i si no fan front al pagament s’iniciaria un procés d’embargament dels seues comptes corrents i béns mobles i immobles.

Qui vulgui els pot ajudar de tres maneres:

Agafant bons d’ajut (en hi ha de 5, 10, 20, 30 i 50 euros, i podeu agafar-ne tants com vulgueu) a qualsevol Casal d’ACPV o a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (C/ Sant Ferran, 12) de València, per a repartir-los i vendre’ls entre els vostres familiars i amistats.

Podeu fer una donació mitjançant un ingrés als comptes 2100 0700 12 0200294927  o al 2077 0001 27 3103581289.

Podeu explicar-ho als familiars i amistats perquè col·laboren en la venda de bons i en fer que més persones participen en la recollida d’aportacions per a fer front a les multes.

Amb 800.000 euros es podran vestir força bé tots els membres del Govern valencià i les seues famílies, o amortitzar una part de l’Aeroport de Castelló, un lloc d’esplai que no van construir ni els fenicis, ni el grecs, ni el romans, ni els àrabs, ni els cristians, ni Franco… malgrat l’eterna necessitat. L’han construït dos incorruptes hòmens grans: senyor Fabra i senyor Camps.

Més informació: aquí

Es reuneix la nova Junta d’ASCUMA

Presidida per Josep Maria Baró s’ha reunit a Calaceit, avui 27 de març, la Junta de l’Associació Cultural del Matarranya.

Més informació a: web d’ASCUMA

Manel, número 1 a Espanya

El grup barceloní Manel ven més de 10.000 còpies en una setmana i es col·loca el número u de vendes en tot l’Estat amb l’àlbum “10 milles per veure una bona armadura”. A mi em recorden tant el surrealisme del Jaume Sisa i el grup mallorquí Antonia Font… És la primera banda de pop de la història que es situa al capdamunt de la llista de vendes espanyoles cantant en català. Fins ara només havien aconseguit aquesta fita:
1996 – Joan Manuel Serrat “D’un temps, d’un país”
1977 – Lluís Llach “Campanades a mort”
1976 – Lluís Llach “Barcelona, gener de 1976”
1974 – Joan Manuel Serrat “Pel meu amic”
Els Manel han actuat cinc nits (els dies 18, 19, 21, 22 y 23 d’abril) a Barcelona i després ho faran a Madrid, 16 de maig, a Palma de Mallorca, 26 de maig, a València, 4 i 5 de juny…

Escolteu els talls de l’àlbum (You Tube):

Benvolgut

La cançó del soldadet

El gran salt

Boomerang

La bola de cristal

Aniversari

Flor groga

Criticarem les noves modes de pentinats

El Miquel i l’Olga tornen

Deixa-la Toni, deixa-la

Compreu el CD, paga la pena! Gaudireu més de la música. Jo me’n vaig a comprar-me’l

 

 

Líbia

Si el culpable és aquest home, per què les accions no van dirigides exclusivament contra ell? Tal vegada també contra el seu petit entorn, oi? Què hi té que veure la resta del país?

Qui li va vendre tantes bombes? Per què es llancen tantes bombes? Per a què serveixen els tribunals internacionals? Quina mena de coalició internacional  hem montat? Què caldria fer per agafar Gadaffi? No hi crec en la passivitat, però menys encara en la irracionalitat i la improvisació. Si les accions no tenen com a objectiu Gadaffi —resolució de l’ONU— què s’està fent a Líbia? Penseu-ne un xic! Per una Líbia democràtica i sense Gadaffi!

Amb motiu d’una altra guerra vaig escriure el poema, serveix també per aquesta i per a totes.

A la merda la guerra

A la merda les guerres:
les legals, les il•legals
les morals, les immorals,
les col•laterals
i les perpendiculars.
A la merda, totes!

A la merda la guerra de la terra,
la del cel,
la del cent per u,
la del cent per cent.

A la merda la guerra dels estúpids,
la dels intel•ligents, la dels prepotents,
la de les esquerres, la de les dretes,
la dels demòcrates, la dels dictadors.
A la merda, totes!

A la merda les guerres preventives,
proactives i reactives
i, si més no, defensives,
a la merda amb lavatives.
A la merda totes les guerres,
les de tots!

I malgrat tot:
—com crec en tu—,
em resta un raig de llum,
em resta un punt brillant a l’infinit,
em restes tu —dona i home—,
em resta l’esperança.

Manifestació contra les retallades en cultura

A Catalunya, les retallades pressupostàries en l’àmbit de la cultura ha originat que des de les associacions professionals d’artistes i creadors, entre les quals es troba l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hagi decidit crear un front comú per intentar frenar les retallades en el sector cultural, com ja se’n fa ressò des dels diferents mitjans de comunicació.
En conseqüència, les associacions de tots els àmbits del sector cultural,  sota el lema NO RETALLEU LA CULTURA, han convocat una concentració per dilluns 21 de març a les 19:00 hores a la Plaça dels Àngels (MACBA) de Barcelona.
El Govern convergent de la Generalitat de Catalunya no fa més que parlar de retallades: en la sanitat, en l’ensenyament, en la cultura, etc., etc. I per altra banda volen suprimir l’impost de successions, força retallat pels governs anteriors. En altres autonomies fa temps es va eliminar. Quan es diu ara que un determinat tipus de política ens ha conduit a la situació actual, no es vol dir altra cosa que les retallades haurien d’haver començat abans.
Caldria que prenguessin exemple en les altres autonomies i es formés un moviment contra tanta i tanta retallada. Al pas que anem l’estat del benestar acabarà en orris i l’atur seguirà in crescendo.

Manifest en contra de les retallades

Aniversari d’uns fets ben tristos


(Aquest article es publica en castellà avui al diari La Comarca d’Alcanyís)

“José Miguel Gràcia *

El proper dia 20 d’aquest mes es compleix el primer aniversari dels tristos “fets de la Codonyera”, els quals van ser àmpliament airejats pels mitjans de comunicació, atribuint-ne als actors dels fets, en alguns d’ells, una “encomiable” actitud de fortalesa. En canvi, van merèixer una forta crítica en cercles culturals. Passat un any, em proposo fer una anàlisi serena de tot allò que va succeir.

En primer lloc vull deixar clar que mitjançant el meu bloc vaig oferir les meues opinions que, o no es van entendre, o no van voler entendre-les, o havent-les entès, les van tergiversar. I el que és pitjor, en haver estat adreçades a molt poques persones, es van intentar generalitzar injustament. La segona manipulació, per part d’alguns, no va ser altra que la de ventilar a quatre vents que la Llei de Llengües establia unes obligacions a la ciutadania, que ni responien a la veritat, ni a la lògica de l’aplicació de la Llei. I amb aquests vímets i algun més es va elaborar el cistell d’una manipulada i elaborada protesta.

Hi va haver d’altres persones, de molt més prestigi, que van patir també idèntiques desqualificacions a les meues, i també sense merèixer-ho, és clar.

El resultat d’aquella mobilització de vint o trenta persones —utilitzant nens sense cap pudor— es va resumir en què una xerrada sobre la Llei de Llengües, aprovada per les Corts d’Aragó uns mesos abans, no va poder realitzar-se per la violència verbal d’un grup de persones uniformades amb samarretes i pancartes de continguts que fregaven la extravagància en uns casos i aspiraven a l’insult en altres. Per evitar mals majors, els organitzadors de l’acte van optar per no celebrar la xerrada. He d’aclarir que els contraris a l’acte van poder parlar lliurement. Dels procel·losos antecedents per obtenir el vistiplau de l’Ajuntament en relació amb el local, obviaré el relat. Es podrien omplir unes quantes pàgines, però ja vaig escriure prou en el seu moment.

Si em deixés portar per la ironia o infravalorés els fets, diria que va ser una victòria pírrica dels “insurrectes”. No va ser així, estimat lector, ja que va guanyar, sense cap mena de dubte, la rusticitat, la manipulació i la intolerància, i per tant, va perdre la il·lustració i la llibertat d’expressió, i com a conseqüència els valors democràtics. Aquell dia a la Codonyera, el vent garbí s’emportà un esquinçall de democràcia.

Seria instructiu saber qui va pagar les samarretes, on i quan les van comprar, on van comprar el material de les pancartes, qui ho va pagar, on les van confeccionar, qui les va escriure, etc., etc.

He de confessar al lector que potser el que més em va doldre va ser el silenci com a resposta que van donar tots els partits polítics, amb l’evident excepció de qui havia organitzat l’acte informatiu. Dels meus contactes privats amb alguns representants de partits, sembla que l’actitud oficial va ser la de: laissez faire et laissez passer. Ja amainarà i arribaran temps de calma absoluta, em van dir. Per a alguns, pot ser que la calma absoluta arribi amb menys vots dels esperats.

El colofó dels fets el va posar el senyor Biel, president del PAR, amb un passeig triomfal pels carrers de la Codonyera, recolzant l’actuació de la senyora Alcaldessa. Què va voler celebrar el senyor Biel? El triomf de la intolerància? La derrota de la llibertat d’expressió? Què? Què faria el senyor Biel, si en la campanya electoral que s’acosta, un grup de persones de la Codonyera, o de qualsevol altre lloc, li rebentés un míting electoral? Es sentiria confortable si després els rebentadors es passegessin ufanejant-se davant dels seus nassos? Com reaccionarien els altres partits? Doncs, mireu tots, apliqueu-vos l’exemple!

Aquell 20 de març, atesa la curosa preparació i la “reivindicació lingüística” dels que van frustrar l’acte, així com el seu esforç i coordinació, hauria d’haver marcat una fita a la Codonyera. A partir d’aquell moment, els actes culturals i pedagògics en general, així com els dirigits a la defensa, promoció i ensenyament de la llengua pròpia haurien d’haver abundat. Ha estat així?

Com no podia ser d’altra manera, el desenvolupament i l’aplicació de la Llei de Llengües camina, camina lentament, però camina. Mentrestant, onze ajuntaments de la Franja fan el ridícul amb un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Llengües.

Traslladant temps i sentiments, bé podríem inferir que, com els fets van ésser tan sonats, la magnífica campana gran de la Codonyera ha callat per sempre. I això si que és irremeiable.

Vila de la Codonyera,
tens la campana trencà:
quebrais s’escolten les hores
i ja no es pot bandejar.

*Escriptor”

Si voleu llegir la versió en castellà entreu aquí