Corredor central o mediterrani?

(L’article que podeu llegir tot seguit ha estat publicat al Diario de Teruel, en castellà, amb data d’avui)

“José Miguel Gràcia. Economista

El Govern i els partits polítics d’Aragó no afluixen últimament en el seu intent de defensar la viabilitat, conveniència i necessitat del corredor, travessia o eix pirinenc per al desenvolupament econòmic d’aquesta regió. De moment la ciutadania es manté una mica allunyada del tema i tampoc no s’escolten massa veus dels sectors econòmics. Al meu entendre s’hi estan dipositant massa esperances en la realització de l’esmentat corredor pirinenc que hauria d’unir-nos amb França per Canfranc, mitjançant un túnel de 42 quilòmetres per al ferrocarril principalment, i sens dubte, travessant Aragó i la Meseta, ens uniria amb Madrid. Sembla que es planteja aquesta reivindicació com a substituta del corredor de l’eix mediterrani, el qual es veu amb molt bons ulls per la Unió Europea. Recentment el Comissari de Transports ha dit que “l’eix mediterrani encaixa amb els plans de la Unió Europea”. El Govern francès recolza clarament l’eix mediterrani i sempre ha trivialitzat sobre el túnel de Canfranc. No s’hi ha de ser massa expert per adonar-se’n del gran pes econòmic de l’eix Mediterrani —Catalunya, València i Múrcia—, i una altra cosa més important: ningú hi dubta de que l’eix mediterrani és la zona d’Espanya amb major dèficit d’estructures, d’acord amb el pes econòmic d’eixa zona. D’altra banda, Madrid i les dues Castilles estan ultrapassades. No entenc l’interès aragonès en col·laborar en augmentar la vella estructura radial espanyola, producte d’una política de concepció purament centralista. El modern desenvolupament econòmic s’hi avé més, o millor dit encara, exigeix xarxes territorials de comunicació i transports. El potencial de desenvolupament d’una gran Europa, no s’ha de basar únicament en una més gran integració dels Estats, sinó també en la integració i sincronia de les grans àrees geogràfiques naturals més enllà dels propis Estats.
Algú voldrà veure les meues paraules com les d’un contrari al desenvolupament econòmic i social d’Aragó. A tots aquells que així ho pensin els adverteixo per endavant sobre la seua equivocació, malèvola o de bona fe. Algú ha dit que ambdós eixos —mediterrani i pirinenc— no són incompatibles. Seriosament algú pot creure que si es decideix la implementació de l’eix mediterrani, en una dècada o més, s’hi podrà considerar la travessia central pirinenca? La crisi actual i els seus efectes posteriors ens faran ser molt més moderats en quant a les grans infraestructures.

El meu temor no és cap altre que si Aragó dedica massa esforços a la defensa de la seua reivindicació del corredor central, pot donar la impressió que s’hi oposa o no li interessa la solució mediterrània, o pot ser que sigui realment així. Aquí veig el gran perill per al desenvolupament econòmic aragonès. El que modestament penso és que no hauria de passar més temps per a que les forces polítiques i econòmiques d’Aragó s’interessessin i col·laboressin amb la solució mediterrània. El desenvolupament de Saragossa i tot Aragó el veig com la gran àrea de comunicació, logística i de serveis, i nus vertebrador de Catalunya, i fins i tot de València, amb el nord d’Espanya —Navarra, País Basc, Cantabria… Per què no hauria de ser l’àrea de Saragossa, el centre del gran triangle econòmic nord-oriental espanyol? Els avantatges de la improbable línia de comunicació de França amb Madrid a través d’Aragó, els veig molt poc importants en comparació amb l’anterior. Qui són els clients més importants d’Aragó? D’on poden venir els futurs creixements? No els busqueu per terres “mesetàries”, guaiteu la Mediterrània i el Cantàbric. Així mateix no hauríem de deixar en sac trencat la possibilitat d’un nou corredor des de França per la costa cantàbrica espanyola.

Em temo que la classe dirigent, sobretot la política, d’Aragó no es distingeix per l’actitud basada en el realisme, el possibilisme, la negociació i la probabilitat de tenir èxit, en tants i tants temes. Jo no voldria que la travessia pirinenca s’hi assemblés ni gens ni mica a una segona Gran Scala, gran idea del Sr. Biel, del seu partit i d’alguns més. (Tampoc no es va quedar curt el Sr. Biel quan va proposar que els transvasaments podrien realitzar-se prenent aigua de l’Ebre, però ja desembocat al mar).

Aquella famosa frase del maig francès “sigues realista, demana l’impossible” està molt bé per aplicar-la al terreny de les ideologies (confesso que la trobo genial), i quan no es tenen responsabilitats de poder. Quan s’hi està al poder, és millor dedicar els esforços a objectius, els més l’audaços que es vulgui, però amb la probabilitat de ser aconseguits: siguem realistes, demanem el més possible, però possible.”

Llegir-lo en castellà a l’edició digital del D de T

Antigues cançons de Tomàs Bosque

ASCUMA està estudiant la possibilitat d’editar en CD els dos discos que va publicar el Tomàs Bosque els anys 1977-78. No eren temps massa adients per escriuré en català a l’Aragó, malgrat això, el Tomàs canta dues cançons en català. Lectors de Lo finestró que estigueu interessats en escoltar algunes cançons d’aquests dos discos, us informo que n’aniré penjant de quan en quan a goear.com . He digitalitzat ambdós àlbums des dels vinils originals i han quedat prou bé. Els vinils eren sense estrenar i me’ls ha fet arribar el mateix Tomàs Bosque. Us agrairia que em diguéssiu, si al vostre entendre, aquesta reedició pot interessar en general. Qualsevol opinió serà ben rebuda i la faré arribar a la Junta d’ASCUMA.

Escoltar la cançó: Hauríem

La importancia relativa del castellano

(Article que es publica avui a “La Comarca” d’Alcanyís)

“José Miguel Gràcia*

Con más de 1000 millones de parlantes, el chino es la lengua más hablada del mundo. Le sigue el inglés con unos 570, pero si incluimos los que la tienen como segunda lengua o lengua de trabajo, también alcanzan los 1000 millones. Parece que la tercera lengua  no es el castellano como tantas veces habíamos leído, si no que es el indi-urdu, ya que lo hablan unos 400 millones. A estos tres les sigue sin duda alguna el castellano con unos 350. Después el portugués, el bengalí, el ruso, el árabe, el japonés, el francés y todos los demás.

Mucho más difícil de saber es la utilización de las diferentes lenguas en internet. Si hacemos caso a diversas informaciones que circulan por la red, concluimos que el inglés es la lengua más empleada con unos 450 millones, el chino con casi unos 300 millones, el castellano con 125 millones, y después el japonés con más de 90 y el francés con unos 70. Si aceptamos otras informaciones que hacen referencia a la blogosfera —número de blogs y actividad—, las cifras cambian radicalmente: el 37% de utilización se lo lleva el japonés, el 36% el inglés, el 6% el chino, el 3% el italiano, también el 3% el castellano, 2% el ruso, 2% el francés y el portugués, 1% el alemán y el 8% restante, todas las otras lenguas del mundo. Caso destacable de otra lengua española es el del catalán que ocupa el vigésimo lugar por su actividad en la blogosfera, no guardando ninguna relación con los 10 millones de hablantes.

La importancia del castellano queda patente observando las cifras que he indicado en los párrafos anteriores, no obstante quiero reflexionar seriamente sobre la importancia relativa de la mayor de las leguas ibéricas, la lengua castellana. Haríamos un flaco favor a nuestros escolares y jóvenes en general si nos quedásemos tan ufanos con los 350 millones, tal vez más, haciendo florecer la creencia de que ser monolingüe castellano no comportará demasiadas dificultades en el futuro profesional, cultural y de formación. Inmediatamente después de defender la importancia histórica, la cantidad de personas que la hablan, la inmensa obra literaria en castellano y hasta si quieren su hermosura, habría que decir bien alto y claro y escribirlo con vistosas letras de molde que para el futuro profesional y del aprendizaje de la ciencia y de la tecnología, el dominio del inglés se hace imprescindible en los tiempos que corremos. Ser monolingüe de inglés tiene muchos menos inconvenientes que serlo de castellano, nos guste o no. Si alguna cosa he lamentado de mi formación son mis justitos conocimientos de inglés.

Los diferentes países del norte de Europa son muy conscientes de la importancia de esta lengua. Aman sus lenguas propias, las defienden, pero nadie suele acabar sus estudios sin tener unos buenos conocimientos de inglés, y una gran mayoría, lo domina. De un tiempo a esta parte, nuestra vecina Francia concede una importancia extraordinaria al conocimiento del inglés. Una gran lista de países están en igual situación.

Cuando atravesamos la barrera de los Pirineos, la cifra de 350 millones de castellano hablantes sirve de bien poco.  Quien quiera ocupar un cargo en las instituciones de la Unión Europea o en alguna multinacional de cualquier rincón del mundo, incluso española, lo tendrá francamente difícil sin unos buenos conocimientos de inglés hablado y escrito. Navegar por internet, hacer turismo, estudiar en otros países, profundizar en conocimientos informáticos y en tecnologías punteras exige cada día más y más inglés.

El doblaje de las películas que con tanta fruición se defiende por las tierras hispanas, ¡qué poco ha colaborado al aprendizaje de idiomas! En algún momento, algún gobierno con visión de largo plazo y de racionalidad educativa deberá emprender el camino del cambio hacia la versión original subtitulada de las películas.

Quiero también dejar constancia de la importancia de conocer otros idiomas, los más cercanos a nosotros y otros más alejados como el chino, ruso o japonés. Y más aún, no quiero olvidarme de las otras lenguas minoritarias españolas. El caso que nos afecta de lleno a los aragoneses, y más concretamente a los que hemos nacido o viven en la Franja, es el estudio del catalán con todas las variedades que se quiera. Nuestro objetivo ha de ser el multilingüismo. Déjenme que les ponga un ejemplo tan fácil de entender, como tan difícil de aceptar por muchos aragoneses: un joven de la Franja que acabe su formación, superior o no, hablando y escribiendo catalán, tendrá mas facilidades de encontrar trabajo dentro de unos territorios catalano parlantes de 10 millones de personas. Pongo el ejemplo del joven de la Franja por el poco esfuerzo que le representará el estudio de la lengua catalana, dada su cualidad de lengua propia.

Solo una pregunta para acabar: ¿Por qué el circuito de Alcañiz ha pasado a llamarse Motorland en vez de Ciudad del Motor? Ustedes mismos.

No me he olvidado de la importancia cultural del conocimiento de idiomas: lisa y llanamente me he inclinado hacia los aspectos utilitaristas o economicistas de las lenguas.

*Economista”

Un altre 15 d’agost a Bellmunt

Diumenge 15 d’agost, un cop més l’amic Ramón Mur organitzà la jornada de lectura “El porvenir de mi pueblo” al pati de la antiga casa del regeneracionista baix-aragonès, Juan Pío Membrado. Aquesta vegada en Ramon va elegir, amb bon criteri, el llibre de Desideri Lombarte Memòries d’una desmemoriada mula vella i un parell de capítols del llibre Los pueblos dormidos (1910) de Rafael Pamplona Escudero.

Bellmuntants, estiuejants i persones  aplegades per l’ocasió —amics i socis d’Ascuma com en Carles Sancho, José Antònio Carrègalo, Carles Terès, José Miguel Gràcia…— van anar llegint pàgina a pàgina les memòries de la mula de Pena-roja que s’hi va espantar  del sorollós motor del primer tractor de la vila.

Una cinquantena de persones van passar pel faristol de lectura situat a la finestra- balconada del espai arxiu Pío Membrado que s’obre al pati empedrat d’antics còdols del Mesquí. Rosalía Gil, vídua de Desideri Lombarte, llegí l’epíleg del llibre emotivament.

La taula del despatx de don Pío plena de llum i de records. Ell, des de la seua absència, patint perquè no arribat encara la instrucció tan necessària i que ell tan desitjava, a més d’una vila veïna d’aquell su pueblo i el seu avenir. La Mare de Déu seguia dormint. La Tuabech i el Damià, al pedrís de la façana, s’hi dedicaven a la papiroflèxia.

Gràcies Ramon! i fins l’any que ve.

Jornada de lectura pública a Bellmunt

El diumenge pròxim, 15 d’agost, en Ramón Mur organitza la  jornada habitual de lectura pública. Aquest any hi llegirem el llibre de Desideri Lombarte Memòries d’una desmemoriada mula vella i alguns capítols  del llibre Los pueblos dormidos.

La lectura començarà a les 10 del matí a la Casa Membrado de Bellmunt. En Ramón Mur invita a tothom a la lectura.

Veure pdf programa

Duo Recapte a YouTube

Recital de Poesia de la Franja amb el Duo Recapte format per: Màrio Sasot (bandúrria) i Antoni Bengoechea (veu). Celebrat al local de la UGT de Barcelona amb motiu de la Vetllada Cultural 2010 en la data de l’11 de maig.

Entreu aquí per veure el vídeo

(Nota: Si teniu un ordinador no massa modern i si el vídeo és de molta resolució, en aquest cas crec que la té, potser tindreu dificultats per veure’l i escoltar-lo. En períodes de segons s’anirà tallant una i una altra vegada.  En aquest cas haureu iniciar novament i immediatament posar la pausa i esperar que es carregui totalment o un bon tros. Pot trigar bastants minuts. D’altra banda sembla que últimament el sistema de Telèfonica té alguns problemes amb el You Tube. Els que tingueu un altre operador, aviseu si us va bé)

Autors ebrencs al Matarranya

(Crònica de la Trobada per Carles Sancho)

“Els arbres, protagonistes a la Trobada d’autors ebrencs al Matarranya

Els arbres han estat els protagonistes destacats de la 5a Trobada d’autors ebrencs al Matarranya que com cada any s’ha celebrat entre Vall-de-roures i Fondespatla. El diumenge 1 d’agost es va iniciar la jornada literària a les dotze del matí amb la concentració d’autors participants en el llibre col·lectiu L’arbreda ebrenca. Recull de relats, presentat per a l’ocasió, i firma d’exemplars a la Llibreria Serret que com cada any va ser clarament insuficient per acollir els nombrosos col·laboradors participants en el projecte. El llibre reuneix 55 relats de diferents autors relacionats amb els arbres del nostre territori que evoquen la creativitat literària dels escriptors. Si a l’edició passada a Galeria ebrenca, dedicada a persones del territori, recopilava 30 autors, l’èxit de la convocatòria és molt evident.

Més tard sota l’ombra de la carrasca de Morro Badat, a mig camí entre Vall-de-roures i Fondespatla, un dels exemplars més singulars de la vegetació matarranyenca, es va oferir als participants un vermut amb productes de la terra.

Ja en Fondespatla al bar de les piscines, dinar literari on van participar prop de setanta persones. Presentació de la Trobada a càrrec de l’alcaldessa de la localitat Carmen Agut, Asun Albesa representant de l’associació cultural local ACHA, M. Dolors Gimeno representant d’ASCUMA i Octavio Serret. Durant el dinar, els autors seleccionats a l’obra col·lectiva van llegir o van comentar els texts publicats. Joaquín Lorenzo va presentar la guia dels arbres singulars del Matarranya i Baix Aragó i ens va convidar a contemplar el nostre patrimoni natural monumental.

Després del dinar va seguir l’exposició de projectes literaris i la presentació de llibres: Il.lusions i incerteses, la novel·la col·lectiva del SerretBlog a càrrec d’Elisabet Martí i M. Lluïsa Gascón, la col·lecció Lo Trinquet, editada per l’Instituto de Estudios Turolenses a càrrec de Carles Sancho, Negra i ebrenca, projecte d’edició d’una novel·la negra situada al territori a càrrec de Jordi Pijoan, La venta de l’Hereva premi Guillem Nicolau 2009 de Marta Momblant i L’arbrera ebrenca. Recull de relats, obra central en la Trobada, presentada per la coordinadora de la jornada i del llibre Pepa Nogués, Octavio Serret, Cisco Sánchez de March editor, Víctor Amela prologuista i extraordinari comunicador i Cinta Mulet en representació dels autors.

Va finalitzar llarga jornada amb l’actuació del músic castellonenc Salva que va fer participar al públic en les seues interpretacions musicals improvisades i sorprenents.

Carles Sancho”

La carretera N-232 i lo Floro

(Article publicat al Diario de Teruel, columna Lo Cresol, dissabte 31 de juliol del 2010)

Dintre d’uns mesos, quan el meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit surti a la llum, dins de la col·lecció “Lo Trinquet”de l’IET, de ben segur que lo Floro hi tornarà al Matarranya i al Baix Aragó. Suposo que estarà ansiós de conèixer els canvis i l’evolució del seu poble i tota la comarca. Fa un temps, pensava que, tan si vingués d’Alcanyís o millor encarà des de Castelló —a un raconet del fossar, allí està enterrat— no reconeixeria la carretera, perquè amb les obres de millora i ampliació de la N-232, la pujada a Mont-roig, l’entrada a la Sorollera, les corbes de la Vall de Lluna, i en general tota la carretera del Baix Aragó a Morella, estaria tan canviada que no la reconeixeria. Llargs camins tan trescats per ell fa un segle!

Abans he assegurat que lo Floro vindrà a la presentació del seu llibre i algú em dirà: —Compte graciós que lo Floro està mort! Doncs, com ha de venir? Tot aquell que hem faci la pregunta l’hauré de fer veure la petitesa del seu sentit poètic. Que seria de la poesia sense la metàfora! El llibre del Floro està en vers i per això jo he pogut parlar amb ell, i me n’ha contat molts dels seus pensaments, sense pretendre justificar-me mai els seus actes. M’ho ha deixat tot a la meua comprensió i interpretació. Si lo Floro no pot estar de cos present i viu, hi serà veritablement en esperit com a espectador incorpori, però omplint un lloc tan invisible com perceptible per els sentits d’un senzill metaforista.

Aquella temença meua de que lo Floro no reconeixeria els seus antics camins d’arribada a les seues terres, ha quedat tot de cop desballestada en arribar-me la notícia de què les obres del tram de carretera que va de l’enllaç de Ràfels al límit de la província de Castelló, han estat cancel·lades o rescindides per part del Ministeri de Foment. Lo Floro trobarà les mateixes corbes de la Vall de Lluna, el mateix enllaç de la Sorollera, les mateixes pujades de Mont-roig, la mateixa entrada a Torredarques, tot igual, amb l’excepció del color, abans blanc de grava, avui negre d’asfalt i empipament.

Aquestes obres que han romàs 14 anys en suspensió, després de tantes vicissituds, una decisió ministerial —això no és poesia—, producte del pla d’ajust pressupostari, les deixa a maior gloria dei. Diuen que la suspensió no serà sine die, potser pitjor, serà sine anno. (Que s’entengui bé, d’annus, anni = any, no d’anus, ani = anus).

José Miguel Gràcia