Prou!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de setempre del 2012)

La gent es pregunta: quan s’acabaran les retallades de les despeses públiques? Quin es el límit crític a partir del qual els governants pensen que no es possible retallar més? No us esforceu en esbrinar-lo, no tenen cap fita. Fins on arribarà la reducció de servidors públics? Quin és el límit del deteriorament dels serveis públics? No hi ha cap fita, pel camí del benestar al malestar s’avança dia rere dia. Quants drets socials i quants drets democràtics resten per prendre a la ciutadania per part dels governs? No hi ha cap línea vermella que marqui el límit. No es pot fer altra cosa, us diran, per tant haig de retallar, haig  d’estalviar, haig de reformar, l’Europa del nord m’ho demana, i també el FMI, el BCE, la Troika, els mercats, els senyors de negre… . Els hi hauríem d’engegar: llavors, què pintes tu, que pinteu vosaltres, si només sou unes titelles, doneu les regnes de l’Estat als que manen de veritat.

Com el poder naix del poble, l’ha d’executar el poble i ha de romandre en el poble, el poble té dret a dir, més ben dit, té l’obligació de dir: prou! Ja n’hi ha prou! No volem més retallades, no volem que esmicoleu l’Estat del benestar —ensenyament, sanitat, ajudes socials i pensions—, no volem perdre els nostres drets. Cerqueu els diners on són de debò. Deixeu de recollir els diners de la classe baixa i mitjana per donar-se’ls als bancs. Amb el que esteu fen, ni salvareu els bancs fallits, ni reduireu l’endeutament, ni hi haurà creixement econòmic, ni creareu llocs de treball. Esteu ben equivocats!

A Portugal han protestat i ja no faran la retallada del 7 per cent dels sous de tots els ciutadans. Després del seguit de retallades de sous i drets, Grècia tindrà aquest any un dèficit de 20.000 milions en compte dels 10.000 previstos, y d’un atur del 12 per cent han passat al 23. El dèficit de l’Estat espanyol està per sobra de l’objectiu de l’any. I lo més graciós, Bulgària, el país més pobre d’Europa, no vol entrar a l’euro. Quo vadis euro? Quo vadis Espanya? Quo vadis Europa?

                                                                                                      José Miguel Gràcia     

Resolució del Parlament de Catalunya

Si esteu interessats en conèixer la resolució del Parlament català d’ahir tarda, sobre la consulta a la ciutadania envers la transició nacional-soberanisme-independència de Catalunya, aquí el teniu:

1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “Catalunya nou Estat d’Europa”.

2- El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut. Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.

5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

La votació ha estat així: 84 diputats han votat a favor (CiU, ICV, ERC y Solidaritat), 21 en contra (PP i Ciutadans) i l’abstenció del PSC (25 vots). El diputat del PSC, Ernest Maragall, a votat favorablement i Higini Clotas, també socialista, no ha votat cap de les resolucions.

Un minut abans de la votació, la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría a la roda de premsa del Consell de Ministres, havia dit que l’executiu de Mariano Rajoy estava disposat a fer servir tots els instruments per frenar una consulta a Catalunya. Ha dit també que el govern espanyol no només tenia tots els instruments jurídics i judicials per frenar la consulta sinó que els faria servir.

Homenatge a Labordeta. La festa de les tres llengües

 

El passat dia 18 de setembre, amb motiu de la  presentació del llibre José Antonio Labordeta. M’aganaría. Textos i cançons sobre l’aragonès en el segon aniversari de la mort de l’amic, poeta, cantautor i excels aragonès,  Juan Antonio Labordeta, una trentena d’artistes aragonesos li van retre homenatge al Teatre Principal de Saragossa.  Malgrat que no es pas freqüent, es van poder sentir les tres llengües d’Aragó: castellà, català i aragonès. Fins i tot l’Heraldo va qualificar l’acte com la festa de les tres llengües.  Per part de la Franja van intervenir el “Dúo Recapte”, interpretant els poemes “Paisatge” de l’ Hèctor Moret, i “Sol·licitud”, de Desideri Lombarte, i l’escriptora nonaspina, Merxe Llop, amb els seus poemes “Pedra obscura”, “Solitud” i “Paraules”. Cal dir que, com tots els demés, els franjolins van ser forta i llargament aplaudits.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/escenarios/homenaje-a-labordeta-en-directo_791348.html

Cinga Fòrum 2012

Reunió del Consell Científic de l’Instituto de Estudios Turolenses

El passat divendres 21 va tenir lloc a la sala d’actes de la Càmara de Terol la reunió anyal del Consell Científic de l’Instituto de Estudios Turolenses. Va obrir l’acte el nou director, Gaudioso Sánchez, presentant tot seguit el nou sub-director, José Luis Castán, i els nous consellers. Present a la taula també el secretari de la institució Javier Sáenz. Tant l’antiga directora, Montserrat  Martínez com el sub-director, Rafael Lorenzo, resten com a consellers. Es ratificaren tots els antics consellers. El leitmotiv de l’estat dels pressuposts i despeses del corrent any, així com les previsions pel 2013, van ser les retallades pressupostaries, tot i que la nova direcció va expressar el seu desig i la seua disposició a treure el màxim de les habilitacions monetàries, encoratjant als membres del consell a una ferma col·laboració que va agrair per endavant. El repte va ser acceptat pels reunits amb els corresponents laments per la minvada de la inversió en la cultura en els temps de corren.

Les aportacions i comentaris dels reunits —consellers designats directament com representants dels centres d’estudis i associacions culturals— ven ser diversos i encertats. Unes tres hores ben aprofitades amb noves iniciatives.

Amb referència a l’Associació Cultural del Matarranya val a dir que està a punt d’entrar a l’impremta el llibre Les aventures del sastre Roc d’Arça de Desideri Lombarte, dins de la col·lecció “Lo Trinquet”.

                                                                                                       José Miguel Gràcia

La rebel·lió social

Veieu les afirmacions següents: “Aquesta és la legislatura de la rebel·lió social contra la resignació, i a favor d’una nova manera de fer política. Aquest és el nostre mandat, liderar des de les institucions la rebel·lió dels aragonesos contra la crisi econòmica, social i política.”

Aquestes frases van ser dites ahir a les Corts d’Aragó durant el debat de l’estat de la regió. L’autora, la Sra. Rudi, la presidenta. És increïble, oi? Han perdut la vergonya i el cinisme, l’han convertit en norma. El ciutadans aragonesos resten tranquils, el 15M s’ha instal·lat al Govern. S’albira ja la llum del creixement econòmic. Tots els rebels aragonesos al PP. I els aturats? Aviat preguntarem, on són els aturats? No hi són, no en queda cap.

Cuando todo suma y nada resta

(Publicat al Diario de Teruel)

                                                                                                “José Miguel Gràcia

Parece ser que la manifestación independentista de Barcelona del pasado día once, ha pillado desprevenidos al Gobierno y a la mayor parte de España, lo que demuestra  la poca atención que se presta a la sociedad catalana y el falso conocimiento que se tiene de ella por la aplicación de los viejos y gastados clichés. Con tanta desinformación o ignorancia no puede alcanzarse ninguna explicación coherente del crecimiento del independentismo en Cataluña.

Intentaré describir, casi a modo de inventario, las circunstancias y motivos que considero más decisivos de este incremento soberanista. La juventud catalana nada tiene que ver con la de la transición, ni con sus ideales, ni con sus sentimientos. La idea de pertenencia España es una sutil reminiscencia que se aleja día a día. Incluso aquella, llamémosle, agresividad que hace años demostraban algunos grupos contra España, ahora se ha transformado en indiferencia. En general no hay lucha por la independencia contra España, se demanda la misma como un proceso normal de evolución.

Una fábrica perfectamente dotada para hacer aflorar independentistas, sin ninguna duda, ha sido el Partido Popular. Como ejemplos, recuérdese la segunda legislatura de Aznar, la oposición al Estatut, la recogida de firmas contra los catalanes, los ataques permanentes al catalán, las intermitentes declaraciones de los barones regionales, los recursos ante el TC, sus campañas sobre la imposición del catalán, etc., etc. En honor a la verdad no debo dejar en el tintero las posiciones de algunos barones socialistas, ni algunos de sus sonados incumplimientos.

Es un hecho fácilmente comprobable que la crítica negativa y la mala opinión hacia los catalanes en la mayoría de los territorios de España se ha venido extendiendo año tras año. Un pequeño ejemplo lo tenemos en Aragón, incluso a la lengua de la Franja se le cambia el nombre. Esta es la experiencia que vienen acumulando gran parte de catalanes cuando viajan fuera de Cataluña. Así lo declaran mayoritariamente.

Es una equivocación achacar a los grandes partidos políticos catalanes (Convergencia y Socialistas) la responsabilidad y fomento del sentimiento independentista, cuando en la situación actual, ha sido la ciudadanía la que se ha puesto a la cabeza del movimiento, arrastrándoles a todos. La posición de los otros partidos está bien clara desde siempre. Convergencia se ha visto obligada a dar un paso al frente para no quedar a la zaga, y los socialistas catalanes, barajando los conceptos de federalismo, catalanismo, autonomismo asimétrico y otros, se les escapan el tiempo y los votos entre las manos acomplejadas. Convergencia planta su “pacto fiscal” en medio del camino y Mas dice: “sin pacto fiscal, el camino a la libertad de Cataluña está abierto”. Otra cosa es el descontento social por los recortes del gobierno de Mas, gobierno de derechas como todos sabemos. Personalmente lo siento de verdad, ya que hasta no hace demasiado tiempo yo confié en el federalismo como la mejor solución para la incardinación de todos los territorios en el Estado español. Ahora, nadie cree en el federalismo fuera de Cataluña, y muy pocos dentro de ella.

Yo creo que el golpe de gracia a los intentos de construcción de una nueva España con Cataluña lo dió la sentencia del TC contra el Estatut. Se esfumaron todas las esperanzas. Había costado mucho: negociaciones, aprobación en el Parlamento de España con recortes, aprobación en el Parlamento catalán, referendum, composición y divergencias del TC…

Last but not least: la crisis económica con todas sus desagradables consecuencias producto de las políticas ultraliberales —paro y  recortes del Estado del bienestar— es sin duda un elemento de gran peso que hace aflorar con toda su fuerza los abultados saldos negativos de la balanza fiscal de Cataluña con el resto de España. Una solidaridad que alcanza anualmente los 16.000 millones. La demanda catalana la podemos resumir en: queremos ser solidarios pero hasta un límite. Preguntas como estas se escuchan en Cataluña: ¿Por qué casi todas nuestras autopistas son de pago? ¿Por qué pagamos más impuestos municipales? ¿Por qué pagamos más por la gasolina? ¿Por qué pagamos más por el agua? ¿Por qué tenemos menos servicios que las comunidades receptoras de la solidaridad? ¿Por qué un piso en Hospitalet cuesta el doble que en la mayor parte de los barrios sociales de España, cuando los sueldos son casi los mismos? ¿Por qué los recortes son más duros en Cataluña? Podría seguir con la lista.

Un polinomio con todos los términos positivos cuyo resultado fue la desafección y que ahora se está convirtiendo en el sentimiento y la necesidad de poseer un Estado propio. Esta historia la hace suya una gran mayoría de los siete millones y medio de habitantes, mientras tanto en España abundan los intentos de recentralización y se sigue hablando de nacionalismo y nacionalistas, cuando el pensamiento soberanista es ya muy transversal en la sociedad catalana.”