La “Alhóndiga” de Bilbao i altres

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L’Alhóndiga (llotja) Municipal de Bilbao, en basc Alondegia, (Biscaia va ser construïda com a magatzem de vi. Avui dia és un centre d’oci i cultura.
Edificada entre 1905 i 1909 segons projecte de Ricardo Bastida, va suposar l’afirmació d’una nova idea d’edifici quant a la seva implantació, en situar-se sobre el nou traçat de ciutat que naixia en aquesta època, ocupant la totalitat d’una de les illes de l’Eixample de la vila; i quant a la seva construcció, per l’ús de tècniques noves des del punt de vista estructural, i fou un dels primers exemples d’arquitectura pública en formigó armat.
L’edifici, a més de complir els requeriments d’ordre funcional pels quals va ser dissenyat, transcendeix del mer caràcter de magatzem per inserir-se en la trama de l’eixample com un element amb vocació de conformar ciutat. Aquesta dualitat del plantejament és palès en el mateix edifici, i s’hi poden identificar els elements que atenen a cadascun dels aspectes ressenyats.
L’any 1919 va sofrir un incendi i posterior restauració. Clausurat per llarg temps, en els anys 80 es va barrejar la seva adaptació com a centre cultural amb la participació de Jorge Oteiza. Aquest projecte es va frustrar i poc després emergia un d’alternatiu a Bilbao, el del Museu Guggenheim, la qual cosa va motivar les crítiques d’Oteiza i una controvèrsia que solament es va apagar davant l’inusitat èxit del nou museu.
Finalment, l’Alhóndiga ha estat reformada com a centre cívic polivalent, amb la intervenció del dissenyador Philippe Starck, i inaugurada el 18 de maig de 2010.

Per motius d’urgència vam haver de retallar la visita, per tant, el reportatge fotogràfic ha quedat incomplert. La ciutat de Bilbao és molt més.

La 7ª de Mahler a Werner

mahler-1905

El passat dissabte 23 d’octubre al loft de Werner, seguint el projecte “Malher Maps” del professor Juan Carlos Calderón, vam arribar a la 7ª Simfonia, la “Cançó de la Nit” (Nachtmusik), composta durant els anys 1904 i 1905 i posteriorment revisada i corregida. Simfonia d’aparent discordança entre els seus moviments, potser perquè els dos moviments Nachtmusik (II i IV) van ser escrits anteriorment als tres restants. I això va ser així perquè mentre esperava la inspiració per acabar la 6ª, va escriure els dos esmentats moviments Nachtmusic (II i IV). No cal dir que Carlos Calderón, com sempre, va analitzar musicalment de forma exhaustiva tots els moviments i les parts d’aquests. La seva professionalitat i mestria de la paraula, salpebrada d’escaients comentaris i anècdotes, una vegada més, ens van fer gaudir dues hores de xerrada, amb una pausa per prendre una copa de cava.

La 7ªde Mahler pot interpretar-se com un camí de somnis i sons on la natura es confon amb els plaers de la vida; obra de contrastos: ritmes de marxa, cadències de cant i sons llunyans d’esquelles, de lo fúnebre a lo majestuós.

Aquesta vegada, Carlos Calderón va utilitzar dues versions per escoltar tota la simfonia: la de Claudio Abbado amb la Lucerne Festival Orquestra ( temps I, II i V) i la de Leonard Bernstein amb la Filharmònica de Viena (temps II i IV)

Podeu veure i escoltar aquestes versions de la 7ª a:

Caludio Abbado https://www.youtube.com/watch?v=QdxvC7NNSLQ

Leonard Bernstein https://www.youtube.com/watch?v=ooycwbHuTRM

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sobre aquesta simfonia tenim gairebé només unes pistes per a la seva explicació: tres peces nocturnes; el Finale, dia lluminós i com a base de fons, el primer moviment.

L’obra en qüestió té cinc moviments:

  1. Allegro risoluto, ma non tropo amb forma de sonata d’introducció lenta i misteriosa, seguida d’un allegro i transicions burletes i un desenvolupament que comença a la manera d’una visió religiosa. I després de la recapitulació amb el tema principal “maestuoso” acaba amb una monumental “coda” de victòria, fanfàrria i grandesa.
  2. Nachtmusik I. Allegro moderato és com una ronda o marxa nocturna militaritzada que s’apropa i s’allunya. Moltes sonoritats nocturnes, esquellots a la llunyania, trinats fantasmagòrics primer i després trinats d’ocells en despertar.
  3. Schattenhaft és un moviment ombrívol, sinistre i fantasmagòric, D’un lament passa a un vals, arriba una calma i novament com al principi amb polsos rítmics, udols i aire grotesc i burleta.
  4. Nachtmusik II. Andante amoroso amb forta presència de l’arpa, de la guitarra i la mandolina. Tot allò ens porta a un ambient innocent on les progressions cromàtiques, l’aire serè i nocturn ho envaeix tot. Després d’un clímax emotiu tot resta a l’atmosfera de la nit.
  5. Finale: Allegro moderato-Allegro enérgico és una apoteosi. Un moviment estrany, torbant i irònic, tot i que rellevant, però que escapa a una regla lògica. De molta emotivitat i ple de llum encegadora, amb un final brutal i triomfal. Per què el faria Mahler d’aquesta manera?

 

El Ball del Poll a Torredarques

14715699_1273040099427254_7880593752212366002_o

El dissabte 29 d’octubre es celebra a Torredarques el Ball del Poll, una tradició que s’hi va recuperar l’any 1997 i que s’ha aconseguit mantenir fins avui, alguns anys amb millor fortuna que d’altres. Des del 2014, i gràcies a La Rondalla dels Ports, se li va donar un nou impuls. Enguany ho tornaran a provar.

La petita vila de Torredarques, la més meridional de la Franja, rebrà de molt bon gust a tots el visitants.

Imatges històriques: https://www.facebook.com/Festival.Torredarques/posts/1273052692759328

Guggenheim/Bilbao/Bilbo

Dissenyat pel gabinet d’arquitectes de Frank Gehry, va ser obert al públic el 1997 i alberga exposicions d’art d’obres pertanyents a la fundació Guggenheim i exposicions itinerants. Molt aviat l’edifici es va revelar com un dels més espectaculars edificis post-moderns. El disseny del museu i la seva construcció segueixen l’estil i mètodes de Frank Gehry. Com molts dels seus treballs anteriors l’estructura principal està radicalment esculpida seguint contorns gairebé orgànics. El museu afirma no contenir una sola superfície plana en tota la seva estructura. Part de l’edifici és creuat per un pont elevat i l’exterior està recobert per plaques de titani i per una pedra calcària que va ser molt difícil de trobar (al final es va trobar a Andalusia) igual a la qual es va utilitzar per a construir la Universitat de Deusto. L’edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d’un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s’inscriu. Els seus panells brillants s’assemblen a les escates d’un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l’edifici posseïx no obstant això la forma d’una flor.

Per al seu disseny l’equip de Gehry va utilitzar intensament simulacions per ordinador de les estructures necessàries per a mantenir l’edifici aconseguint unes formes que haguessin estat impossibles de realitzar unes poques dècades abans.

Mentre que el museu domina les vistes de la zona des del nivell del riu el seu aspecte des del nivell superior del carrer és molt més modest pel que no desentona amb el seu entorn d’edificis més tradicionals. (Viquipèdia)

Bilbao/Bilbo

El gos florit del Guggenheim, tot i que en aquestes dates és verd i no té flors.

bilbao

¿Es la constitución el problema?

(Publicat al diari “La Comarca”)

Cuando la mayoría de los habitantes de un país se sienten protegidos por sus normas constitucionales, y cuando las acepten y las defienden, tanto si participaron en su promulgación como si los actores directos fueron sus progenitores,  su constitución  es la ley fundamental de donde emanan sus derechos y libertades. Es la norma jurídica suprema del Estado, su carta magna, la que determina  las bases de su ordenamiento jurídico, organización de los poderes públicos y los fundamentos del sistema económico y las relaciones sociales. Todo perfecto. Si en el transcurrir del tiempo, alguno de sus preceptos constitucionales es sentido mayoritariamente como desfasado, democráticamente y con la concurrencia de la población que se precise, se adecua o se cambia totalmente, lo cual no hace más que alargar la vida de la carta magna. En todo lo anterior me refiero a las constituciones aprobadas por la soberanía popular, no tanto a las pactadas y menos aún a las impuestas u otorgadas.

Cuando en un Estado, una parte importante de él se siente nación diferente del resto, por su cultura, su lengua, su historia, su forma de entender la vida,  o su constatación de maltrato económico y cultural, algún procedimiento democrático debería estar previsto en su constitución para canalizar y poder medir el descontento y desafección de esta porción de la población enclavada en un determinado territorio. Realmente el problema no es de los que desean irse del Estado, ya que tienen previsto crear uno de nuevo de acuerdo con sus ideales; sino del resto de los ciudadanos que no desean irse. Digo problema en el sentido de aceptación de la situación presente y la futura no deseada que comporta un ejercicio democrático de aceptación de los, hasta ahora conciudadanos, como futuros vecinos cercanos, pero diferentes. Si la reacción de la parte unionista es la ignorancia del problema, la demonización de los que desean la independencia y la excusa es la constitución porque dice que “la soberanía nacional reside en el pueblo” y que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación, patria común e indivisible de todos” tenemos un problema y ese problema es la constitución. Si además, en vez de atraer a los que quieren independizarse, intentando convencerles de las ventajas de la convivencia en común o de seducirles con lisonjas y fervientes propósitos de cambio o corrección de aquello que demandan o en aquello de lo que se sienten maltratados, se les menosprecia, se les amenaza permanentemente y se les lleva a los altos tribunales para que castiguen sus desvíos o incumplimientos de los preceptos legales, el problema no hace más que aumentar y aumentar.

No entiendo el placer, digamos tan sólo el sentimiento, que puede producir a una persona tener a su lado la otra mitad de la pareja, obligada bajo amenazas o por el miedo a la aplicación de una determinada ley. ¡Como no sea el sentimiento de propiedad! No hace falta llegar al sentimiento machista  i trágico de aquella canción que dice: “la maté porque la amaba, la maté porque era mía” o la letra de “El preso nº 9”, “Padre no me arrepiento ni me da miedo la eternidad, yo sé que allá en el cielo el ser supremo nos juzgará”, después de haber matado a su mujer, claro. No hace falta mucho esfuerzo para pasar de lo particular, a modo de ejemplo, a lo colectivo, o si prefieren a lo social y político.

Los problemas políticos de envergadura de un colectivo importante nunca los arreglará la aplicación pura i dura de la ley por la justicia. ¿Quieren ustedes un problema político de más envergadura que la decisión de independencia de un colectivo que se siente nación diferente? ¿A los políticos, en tareas de gobierno, que hacen dejación de sus funciones, para qué los queremos? I peor aún, los políticos que tratan de influir o determinar la función de los otros poderes, son los peores perversores de la democracia.

Por muy rígidas que sean las constituciones, siempre es posible encontrar algún resquicio que permita organizar una consulta, llámese como se llame, para que todos los ciudadanos o un grupo de ellos pueda manifestar su opinión respecto a un determinado tema. ¿Por qué hay que temer a la democracia? Todo buen demócrata respetará los resultados, como tiene que ser. Si el tema es la independencia y se ve claramente que los más partidarios son los jóvenes y el colectivo culturalmente más preparado, a medida que pase el tiempo habrá más partidarios y con razones más consistentes. Si de verdad la constitución es tan rígida e “intransigente” habrá que cambiarla, ya que el tiempo no pasa en balde: el soufflé se convierte en una masa más trabada a la que se le va añadiendo más levadura. Por lo general el problema real no suele provenir nunca de la constitución, sino de la inacción de los políticos o de sus intereses electorales. Sería más grave aún que la no solución de los problemas proviniese de la baja calidad democrática del país. Los métodos violentos en occidente afortunadamente han quedado atrás. ¿Entonces, a qué esperar? La gran mayoría de la veces, los grandes cambios políticos son las semillas de los grandes beneficios sociales y económicos.

Pongamos que hablo de España y Cataluña.

José Miguel Gràcia

 

Un PSOE fracturat en un país fracturat

tierra-reseca-gde

(Publicat al Diario de Teruel)

Que el PSOE esta fracturat i a la deriva no hi ha cap gènere de dubte. De causes n’hi ha un munt. Possiblement ha anat actuant a la contra d’allò que hauria d’haver fet. El problema és més que greu i les possibilitats de compondre’l, són gairebé tan minses com difícils. Què farà el PSC a Catalunya? Què passarà amb els pactes territorials amb Podemos? Tot això passa en una Espanya  desencisada, desestructurada, amb un dèficit públic incontrolable, un atur intolerable, milions de treballadors temporals  amb uns sous miserables i una Catalunya que se’n va anant: també Espanya amb una democràcia molt feble està fracturada. Mentre tant Rajoy xuclant un llarg cigar de l’Havana i esperant tranquil. Els casos de la Púnica, targes black (Rato), la Gürtel, los “sobres”, papers de Bárcenas, obres de la seu del PP. Matas, caso RTVV, cas Fabra, cas Blasco, visita del Papa, Rita, etc. li són aliens a don Mariano. Que país! I si tinguessin lloc unes  terceres eleccions, més escons guanyaria. “Olé la gracia”! Ho sento, però ho he de dir: aquest no és un país normal.

Catalunya trencarà o està trencant Espanya, s’escolta per la “meseta” i molt més enllà. De debò, qui trenca Espanya? Espanya l’han trencada els que corrompen i els corromputs, les desigualtats socials creixents, els rics que no paguen impostos, els no tan rics que exigeixen factures sense IVA,  les retallades en els serveis bàsics, la manca de futur per a la joventut, la manca d’un projecte polític i econòmic, el procés de recentralització en contra del esperit del 78, l’obstinació envers l’uniformisme cultural,  el model d’Espanya radial tan antieconòmic com irracional, l’habitud d’unes autonomies de disposar sempre d’allò que aporten algunes altres, la desatesa permanent de les estructures de l’àrea mediterrània i altres àrees actives, el judicialitzar la política i polititzar la justícia, la pèrdua d’influència d’Espanya amb relació a la resta del món i tantes coses més… Ai! si no fos el turisme, els preus baixos del petroli i els interessos del BCE al cero per cent. En qualsevol cas, que es prepari el nou govern,  sigui qui sigui, per fer retallades i pujar els impostos: una menudesa de més de 40.000 milions d’euros en tres o quatre anys.

José Miguel Gràcia