El violí a Werner Música (3)

Es pot fer una bona xerrada o vàries d’un determinat tema si es tenen els coneixements suficients, qualitats didàctiques i un xic de do de paraula, però, per donar tres conferències documentades, atractives, distretes i  sobre el violí, és necessita un plus més, i aquest plus és el que es va fer patent al loft de Werner el dissabte 26 de novembre, i abans, els dies 12 i 19. I ha estat el professor, i ja amic, Carlos Calderón, qui ho ha fet possible. Ningú hi dubta sobre les qualitats de Carlos Calderón, però el plus d’ell on és? Amic lector, és l’exuberant passió per la música i pel violí en particular.

L’última xerrada versava sobre “De l’herència paganiniana al violí contemporani i la seua divisió del treball: Compositors, pedagogs, intèrprets i les bombes sexi…”.  Entre els violinistes, partidaris de Paganini i amb clares empremtes del genovès, podem destacar a K. Lipinski, H. W. Ernst (El rei dels Elfs). H. Vieuxtemps, H Wienawski i sobre tot el pamplonès Pablo Sarasate (Fantasia Carmen). Entre els contraris de Paganini hi són els alemayns L. Spor, F. David i J. Joachin. Amb Sarasate i Joachin arribem al segle XX.

Després, el professor Calderón parlà dels compositors dels segles XIX i XX: dels romàntics com Saint Saens, Bruch, Dvorak, Sibelius, Elgar, Nielsen, Txaikovski, Glazunov i Katxaturian. Dels impressionistes i coloristes com Kabalevsky, Walton, Castelnouvo, Barber… Dels de rítmica liberada, Stravinski, Prokofiev, Bartok Xostakóvich, Shomberg… Dels eclèctics, Milhaud, Schnitke, Glass, la minimalista Gubaidulina… Una menció especial per al violinista belga Ysaÿe.

Un pas més i ens va fer veure la qualitat dels violinistes intèrprets contemporanis i no compositors, Y. Menuhin i S. Grappelli (Jelaousy) , sense oblidar les joves (Mutter plays Gubaidolina) i boniques violinistes “sexi”. I amb els pedagogs (L. Auer, J. Heifetz i I. Galamiani) i les escoles violinístiques arribarem al final de la xerrada, no sense fer un homenatge al professor veneçolà José Francisco del Castillo i a l’escola veneçolana en general. No cal dir que tota l’exposició va estar acompanyada d’audicions i mostres d’interessants vídeos.

Al professor Calderón,
li agraïm el seu treball,
i a Vicenç de Werner Música,
el cava i els entrepans.

I ara, de la meua collita, una entranyable mostra del violí popular-folklòric veneçolà: el mestre Pablo Canela “El Gavilan tocuyano” Versió I i versió II.

                                                                                                    José Miguel Gràcia

Avantatges del bilingüisme

Un recent informe de la Universitat Pompeu Fabra ha tornat a demostrar els avantatges del bilingüisme. No és la primera vegada, com és de general coneixement, que hi surten a la llum estudis sobre aquest tema, en tot cas és un més, però d’una institució seriosa dedicada a la docència i a la investigació, juntament amb investigadors de les universitats italianes San Raffaele de Milà i de Trento , de la Universitat de Hong Kong (Xina) i del University College of London (Regne Unit). L’esmentat informe diu, entre altres coses, que: “Tot sembla indicar que dominar un segon idioma afavoreix que, davant una situació de conflicte que requereix una decisió immediata, l’elecció correcta es faci més ràpidament. Un exemple d’aquesta mena de situacions en la vida quotidiana seria el conflicte que genera el senyal d’un agent de trànsit que indica aturar-se amb la llum verda del semàfor. La capacitat d’ometre la informació irrellevant i conflictiva (el semàfor) per atendre i actuar segons la informació rellevant (les indicacions de l’agent) seria mes eficient en el cas dels bilingües.”

De les conclusions més importants que es poden extraure de l’estudi, a tall d’exemple podríem distingir el següents punts: les persones bilingües són més ràpides i eficients a l’hora de prendre decisions, les persones bilingües presenten avantatges cognitius que van més enllà del llenguatge, i també que els subjectes bilingües tenen més matèria gris a l’escorça cingulada anterior, una àrea cerebral que és fonamental per a suprimir informació irrellevant i conflictiva.

S’hauria de deixar ben clar que quan es parla de bilingüisme, s’ha d’entendre com a domini de dues llengües, parlades i escrites. Parlar i escriure una llengua i tenir coneixements d’una altra, encara que siguin avançats, no es ser bilingüe. I una altra cosa més, els avantatges que representa el bilingüisme són més evidents quant la qualitat de bilingüe s’hi ha adquirit en edats primerenques.

                                                                                                     José Miguel Gràcia

Sr. Rajoy: ahora le toca gobernar

(Publicat al Diario de Teruel)

“Lo “malo” de ganar unas elecciones es que hay que gobernar, y en una situación de crisis europea galopante como la que estamos atravesando, agravada en España por la lacra del paro, hay que hacerlo con decisiones rápidas, valientes y eficaces. Lo “malo” de ganar por amplia mayoría absoluta (186 diputados) es que el ganador no tiene ninguna excusa para no implementar cualquier tipo de medidas en un sentido o en el contrario, aunque el resto de las fuerzas políticas estén en contra de lo uno o de lo otro. Lo “malo” de haber dicho que toda la culpas de la crisis era del gobierno de Rodríguez Zapatero, es que el Sr. Rajoy debe demostrar rápidamente y sin ambages que sus medidas producen efectos positivos y palpables. Lo “malo” de afirmar machaconamente que la crisis no venia en absoluto de fuera, es que el Sr. Rajoy no tendrá ninguna excusa para culpar a la UE, al Banco Central Europeo o algún país en concreto si no logra echarle un pulso a la crisis en España, y ganarlo. Por fin conoceremos el programa real del Partido Popular. ¿O tal vez el sintagma entrecomillado “lo malo” habría que cambiarlo por “lo bueno”? Supongo que depende de la posición ideológica o del sentido del humor de cada cual.

Si la situación económica fuese más o menos normal, desde el día de las elecciones hasta que el próximo Gobierno tomase las riendas del poder, transcurriría un período de impasse y preparación, y después se le abriría el período de gracia de los cien días. Pero ahora, todo eso no va a ser posible, ya que la gravedad y la urgencia de medidas que le demandarán desde dentro o desde fuera, le van a obligar al PP a desplegar, a la mayor rapidez, la batería de medidas que debe  tener preparadas desde hace tiempo y que en campaña se las calló.

Si el mercado de la Deuda Pública aprieta, que lo hará, no acierto a ver como habrán de actuar el Gobierno saliente y los posibles responsables de las áreas económicas del nuevo Gobierno, hasta el día de toma de posesión. Se necesitaran espíritu constructivo y buena voluntad a partes iguales.

Después de haber votado, el señor Rajoy dijo que estaba preparado para lo que los españoles quisieran en caso de que su partido lograse la victoria. Está bien claro lo que desean la gran mayoría de españoles, señor Rajoy: que reduzca y que reduzca el paro, que no recorte la sanidad, ni la enseñanza, ni la protección social, que mantenga el poder adquisitivo de los pensionistas, y todo ello sin subir los impuestos o incluso bajándolos, que es lo mismo que Vd., señor Rajoy, viene diciendo desde hace tiempo, y con mayor intensidad durante la campaña electoral. Pues bien, señor Rajoy, a partir de ahora sobran las palabras y España necesita hechos. El que crea en los milagros a esperar que se produzcan, pero aquellos que no creemos lo tenemos peor. Señor Rajoy: ahora le toca gobernar y si cumple lo que prometió, que los españoles se lo premien y sino que se lo demanden.

                                                                                                         José Miguel Gràcia”

El violí a Werner Música (2)

El dia dinou de novembre, suposo que ben reflexionats —qui més qui menys sap a qui vorarà o a qui no votarà,  o si anirà a votar o no anirà—, un nodrit grup de persones ens reunirem al loft de Werner per escoltar la segona xerrada sobre el violí, i tot al marge de la crisi econòmica que cavalca crudelment per Espanya i per Europa paltrigant l’Estat del benestar. No sé que haguessin pogut fer aquell matí per esbandir la crisi, en tot cas vàrem esbandir el pensament amb sons de violí.

El professor Calderón, veneçolà, però arrelat a la Catalunya profunda, com diu ell, ens transportà, de manera didàctica i amena, per 125 anys d’aquesta petita caixa sonora que l’anomenem violí, tal com el títol de la xerrada ho descrivia: “La consolidació del violí barroc: Del violí barroc corellià al model viottià, i d’ençà a la més gran empremta del violí, Paganini”. Ens va parlar de A. Corelli amb el seu “Concerto Grosso” i dels seus alumnes Veracini i Locatelli, del qual ens va fer tastar el “Laberint harmònic”.

Fora de l’òrbita de Corelli, a Roma hi era A. Vivaldi, tant popularment conegut per la seua gran obra “Les quatre estacions” (La caça). A França ens hi trobem amb J. M. Leclair. I a Alemanya, els tres grans compositors, el trio de la severitat, Telemann, Handel i Bach. Dels  diferents vídeos i intèrprets de les seues obres, cal destacar el referent a la Xacona per a violí solo de la Partita en Re de J. S. Bach.

I en arribar al violí clàssic cal esmentar a Leopold Mozart, pare del gran Mozart, Hayden i el violí de joventut  de Mozart. És amb G. B. Viotti quan s’hi consolida el violí modern. Amb els alumnes de Viotti, Kreutzer, Rode i Baillot,  donem el gran pas cap el violí romàntic. L’audio de la Sonata 9 (Kreutzer) de Beethoven va ser una delícia més.

I tancà la xerrada, el professor Calderon, amb l’últim punt del programa: L’abans i el després de Paganini, el virtuós i “diabòlic” d’oïda i tècnica absoluta amb 24 Capricis. A destacar l’àudio del Caprici nùm 1.

Com a complement material de la música, al descans, les delícies per a les papil·les gustatives amb les copes de cava, compliren un paper important.

Un altre bon matí que ens va aconseguir l’amic Vicenç Viguera.

                                                                                                    José Miguel Gràcia

Suport d’ASCUMA a l’alcalde de la Freixneda

ASCUMA DÓNA TOT EL SEU SUPORT I SOLIDARITAT A L’ALCALDE DE LA FREIXNEDA, JAVIER ADELL

L’Associació Cultural del Matarranya ha mostrat el seu reconeixement i solidaritat amb el nou alcalde de la Freixneda, el socialista Javier Adell, soci de l’entitat, que en el seu discurs a la sala de Plens d’aquest municipi, el passat divendres 11 de novembre, després d’haver guanyat una moció de censura a l’anterior batlle popular, Antonio Algueró, va utilitzar la seua llengua materna, el català de la Freixneda, i va defendre la dignitat i la legitimitat del seu ús públic.

ASCUMA ha lamentat, alhora, l’actitud intransigent, intolerant, irracional i acientífica d’una part del públic assistent al Ple, que, no havent paït el resultat democràtic de la moció de censura, va bolcar la seua ràbia i impotència en la manera de parlar del nou alcalde, el qual va utilitzar la llengua pròpia -el català- que està reconeguda i recollida textualment en la Llei d’Ús i Promoció de les Llengües aragoneses, aprovada per majoria absoluta a les Corts Aragoneses l’any 2010, actualment en vigor.

Des d’ASCUMA s’ha valorat molt positivament l’actitud coherent i valent de Javier Adell, defensant allò en lo que creu, en uns temps polítics difícils, quan no hostils, per a la supervivència i defensa de les llengües pròpies i no oficials d’Aragó.

Declaració oficial d’ASCUMA

Un pou sense fons

La Unió Europea s’enfonsa dia a dia en el pou sense fons de la crisi dels mercats financers. Quinze dels disset països de la Unió estan ja suportant els efectes d’aquest caos especulatiu de les primes diferencials dels interessos, esclar, uns moltíssim més que uns altres. Si algú pensa que Alemanya està segura, s’equivoca. No trigarem en veure-ho, si no es produeix gairebé un miracle, o es canvia dràsticament el funcionament de la Unió Europea. Com es pot mantenir en aquest període de crisi una moneda única sense una institució central amb tot el poder financer i fiscal, i no un Banc Central Europeu amb l’única responsabilitat de controlar la inflació?  No ens resta gaire temps. Com pot reeixir un país pagant tres o quatre vegades més que un altre en concepte de diferencial d’interessos?

Malgrat que caminem vers els governs dels tecnòcrates, el que es necessita de debò és l’hora de la política, dels grans líders polítics, però, on són? Els actuals líders, per cert, la majoria de dretes, ni tenen la voluntat de canviar el rumb cap una més gran integració fiscal i financera, ni ho sabrien fer. S’han deixat portar per les forces invisibles del mercat, millor dit, per les forces irracionals dels mercats financers, que no són poders extraterrestres, si no que hi són entre nosaltres, diria més, si el lector ha confiat els pocs o molts diners que pugui tenir a algun banc o institució financera, també forma part dels mercats financers. La desregulació més absoluta dels moviments de capitals i el enlluernament de les teories ultraliberals ens han portat on som. Culpem als bancs, als financers, als polítics, sense adonar-nos que també la societat en general s’ha cregut tot allò que se li ha dit. Per sortir de la crisi ha de canviar, fins i tot, la societat. Volem una societat del benestar i a més pagant menys impostos. Tota l’austeritat i les retallades possibles i “impossibles” només ens serviran d’entrada per pagar uns quant dies d’interessos del Deute Públic, i augmentar l’atur. I sense creixement econòmic no es pot reduir l’endeutament.

I aquí a Espanya, a les acaballes d’una campanya electoral tan patètica com inútil, el PP diu que s’arreglarà tot si el Sr. Rajoy és el nou president. Quina sort que tindrem! El proper dia 20 sortirà un sol lluent i es produirà el miracle. Si no fos tan greu el que passa, em posaria a riure. Per a què més campanya electoral?  Prou de cinisme!

El violí a Werner Música

El dissabte dia 12, a les 10,30 h hi va començar un cicle de tres xerrades sobre “El violí. Príncep en tres moviments” impartides pel professor Carlos Calderón Urreizieta al loft de Werner Música de Barcelona. Com en ocasions anteriors es va omplir de gom a gom l’espai del show-room loft —les conferències del professor Calderón a l’esmentat establiment són ben conegudes i reconegudes pels amics i clients.

“El trencaclosques inconclús: dels orígens a la perfecció de la luthèria violinística del segle XVII, i d’ençà al laboratori de Física del segle XXI” era el títol de la 1ª xerrada. De manera docta i amena —com sempre ho fa—  el professor Carlos Calderón ens va descriure el naixement del so i dels instruments musicals com un procés des de l’utilitari arc de caça a l’arc musical.  Els ancestres del violí s’hi troben a l’orient amb instruments com el nefer egipci, el ravanastrom hindú,  l’omerti persa  i el kemanje turc, sense oblidar la lira grega. Els àrabs van introduir a Europa el rabab i després aparegueren el fidel i la lira de braccio.

És entre 1500-1550 quan tenim constància pels frescs italians de l’existència real del violí, el qual, en cinquanta anys més conqueriria el món. Del 1500 al 1640 aparegueren els primers compositors i virtuosos de l’instrument: Biagio Marini, Dario Castelo, Carlo Farina amb el seu “Capriccio stravagante”.

A partir del 1700, amb Giuseppe Torelli es va consolidar el concerto grosso i el solo. Un fet fonamental, destacà el professor Calderon, va ser el sorgiment d’acreditats luthiers al Veneto italià.

Totes les explicacions del professor Calderón van estar acompanyades de fotografies, vídeos i d’audicions dels diferent instruments. Hem de destacar per sobre de tot, els extractes del film “Stradivari”amb el tast de violins i l’escola cremonessa amb el cas de Luici Tarisio.

I va acabar la conferència amb la física i la màgia del violí a la recerca dels secrets d’Stradivarius des dels coneixements actuals, en investigar els tipus de fusta, el seu tractament, els vernisos… Veritablement el violí és un instrument ple de barroc en el seu cor i en la seua forma.

Deixeu-me acabar amb l’anècdota de la sessió: El resultat del tast auditiu, per part del assistents, dels tres violins que podeu veure en la fotografia de capçalera —un violí de 6.000 euros, un altre de 1500 i un altre més de 400 euros—, no respongué a l’ordre del valor crematístic i d’aparença.

Tot el nostre reconeixement i agraïment a Carlos Calderón.

Les dos pròximes xerrades, dies 19 i 26 de novembre, estem segurs, gaudiran del mateix interès dels amics i clients de Vicenç Viguera, a qui animem en la seua iniciativa envers la música en general, fins allà on es confonen esbarjo, cultura i gaudiment dels audiòfils i dels melòmans.

                                                                                                      José Miguel Gràcia

La sanitat i els bens de la Franja

(Publicat al Diario de Teruel avui dissabte)

El conseller de Sanitat d’Aragó, Ricardo Oliván, va anunciar fa pocs dies que s’havia solucionat el problema de l’assistència dels pacients de la Franja a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, després de l’acord amb el conseller català de Sanitat, Boi Ruiz. Com tots sabem el conflicte havia estat motivat per les receptes dels crònics i perquè de l’Hospital de Lleida derivaven malalts a l’Hospital de Barbastre, pel no pagament d’uns quants milions d’euros que demanava el Departament de Salut català. El que no es diu com han arribat a un acord en tan poc temps. Era raonable el que demanava la part catalana? Quant i con es pagarà ? Quan hi ha voluntat d’acord i les persones es seuen al voltant d’una taula, la possibilitat d’acord és sempre alta.

Per què no es reuneixen els consellers de Cultura d’ambdues comunitats, i qui convingui més, i es posen també d’acord en tot allò que fa referència al litigi dels bens de les parròquies de la Franja? Com és un tema que realment no afecta pas la vida dels ciutadans i menys encara els mou, com la voluntat d’acord és nul·la, com les raons de les parts són complexes i com és una distracció per al “personal” tenir alguna cosa contra el veí;  ni es pararà mai cap taula per negociar, ni les sentències de l’Església  serviran de gran cosa. La política eclesiàstica i la seua manca d’objectivitat i d’autoritat, es barregen amb l’altra política des del començament de la segregació de les parròquies de la Franja. Per cert, així com El Periódico denomina sempre la Franja, els de l’Heraldo ho tenen prohibit i han de dir “comarcas orientales de Aragón”, per això les seues notícies són una mica més llargues.

Aprofitant l’avinentesa goso dir que, atesa la comoditat que hi tenen els franjolins per anar a visitar-se a Lleida, podien aprofitar el viatge, els malalts lleus que puguin o els seus familiars, per veure les obres d’art del Museu Diocesà lleidetà.  I també els franjolins sans podrien anar a gaudir de les obres d’art provinents de les parròquies de la Franja i les altres… Si algun dia hi són a Barbastre, ho tindran més difícil, llavors hauran de protestar com ho han fet ara per la sanitat.

                                                                                                   José Miguel Gràcia

Destituït l’alcalde de la Freixneda

Antonio Algueró, fins avui alcalde de la Freixneda (PP) ha estat destituït del seu càrrec mitjançant una moció de censura presentada per quatre regidors de l’oposició (PSOE i PAR), que constituïen la majoria absoluta de membres de la corporació (un total de 7 regidors).

El socialista Javier Adell, candidat proposat pels regidors que van presentar la moció, el propi Javier Adell (PSOE), José Ramón Gimeno (PAR), Carmen Aguilar (PSOE) i Ana Marta Romeo (PAR), és des d’aquest migdia el nou alcalde de la Freixneda.

Alguns dels motius exposats en la moció són la manca de coherència i de sentit comú en les inversions o que el grup popular no ha donat cap pas per solucionar els problemes de l’ajuntament.

Antonio Algueró opina que la moció presentada es deu a motius personals, perquè segons explica, l’oposició no volia que Algueró fos l’alcalde del municipi. Algueró va qualificar de “xocant” que el PAR es posi en contra el PP a la Freixneda, quan tots dos partits van de la mà de cara a les pròximes eleccions.

Abans de la votació, el PP va demanar a l’oposició que rectifiqués i no votés  la moció de censura, però segons estava previst, es va aprovar amb els vots dels quatre regidors de PSOE i PAR.

Després de prometre el seu càrrec, Javier Adell, va dedicar als presents unes paraules en català. Adell va considerar dirigir-se en aquesta llengua “la més adequada”. L’ús d’aquest idioma va provocar que gran part del públic assistent al ple escridassa-se’n el nou alcalde. Un ampli grup dels assistents van abandonar la sala, mentre una veïna retreia a Javier Adell que era una falta d’educació dirigir-se als veïns en català, quan la seua llengua, va dir, és el “xapurriau”.

Després de la forta discussió entre Adell i la veïna, l’alcalde es va dirigir a Antonio Algueró en castellà per demanar-li explicacions sobre un deute econòmic al polígon de la localitat. (notícia Bajo Aragón digital).

Sembla que entre el públic assistent eren majoria els simpatitzants del PP.

Cara a cara y no debate

(Publicat ahir al Diario de Teruel)

                                                                                                   ” José Miguel Gràcia

         En el cara a cara, que no debate, de Rajoy-Rubalcaba, moderado y cronometrado por el periodista Manuel Campo Vidal, faltaba una silla, mejor dicho, una silla ocupada por un personaje fundamental: la señora Merkel (no creo necesario al señor Sarkozy, dado que bastantes problemas tiene y tendrá en su país). Hablar de economía en general, de crecimiento económico, del paro, de la deuda pública, de los recortes, sin tener en cuenta lo que la UE, entiéndase la señora Merkel, dirá que hay que hacer o no hacer, es un ejercicio de buena voluntad en el mejor de los casos. Para ser considerado debate de verdad, faltaban otros representantes de partidos políticos en la mesa, o más debates, pero este es otro cantar.

        Todo estaba escrito sobre el resultado de las elecciones, al parecer, antes del cara a cara y casi todo está reescrito después de él. Rajoy se atrincheró en el pasado y en la pésima situación económica en que estamos inmersos —paro, déficit y deuda—, para cuya salida basta con que gane las elecciones el PP. Para qué hablar de medidas concretas, no sea cosa que su impopularidad le hiciese perder algún voto. Buena administración y buena administración, léanse austeridad y más recortes. Rubalcaba dejó caer algunas medidas concretas y trató insistentemente de recabar sin éxito las de Rajoy. Claro, como no estaba la señora Merkel, nos quedamos sin saber cual era la opinión de la UE. Mal hicieron los candidatos en no poner sobre la mesa el papel de Europa en esta crisis y su solución, aunque poco éxito debemos esperar de sus actuaciones, si no se producen cambios, dadas las experiencias de Irlanda, Portugal, Grecia, Italia y lo que vendrá. Una moneda única sin un auténtico Banco Central Europeo, sin unos bonos europeos y sin una mayor integración fiscal, sirve para lo que sirve.

        Me interesó muchísimo la medida o propuesta de Rubalcaba para intentar la ampliación del periodo de ajuste del déficit en un par de años. A mi modo de ver es de lo más importante que se dijo en el cara a cara, aunque, eso sí, Rubalcaba se quedo corto en la ampliación. Todo lo que no sean cinco o más años… ¡Cómo vamos a generar empleo con unos ajustes tan fuertes en un período de tiempo tan corto! Recortamos de golpe los gastos, no generamos más ingresos, disminuye el consumo, más gente al paro y el déficit a corto o medio plazo puede seguir igual o los ciudadanos devengarán más pobres. Y sigue la espiral.

        Mis temores, más allá de lo económico y por el hecho de ganar uno u otro las elecciones, se encaminan hacia la pérdida o no de tantos derechos sociales e individuales que tanto nos ha costado alcanzar. ¿Qué pasará con las leyes que regulan el aborto, la protección social, la igualdad entre sexos, la memoria histórica, la laicidad del Estado —lejos aún de ser completa? Y más importante aún, qué será de la enseñanza y sanidad públicas, ¿se optará por el camino de la progresiva privatización? Cómo actuará el ganador de las elecciones respecto la objetividad de los medios públicos de comunicación? ¿Recuerda el lector los tiempos de los telediarios de Urdaci? ¿Y qué me dicen de los ejemplos paradigmáticos de lo que no debe ser una televisión pública autonómica? Léase Tele Madrid o Canal 9.

        Me hubiese gustado que hubieran debatido sobre la composición del Estado Autonómico. ¿Qué piensan de su financiación? ¿Quién es más partidario de la recentralización o de la descentralización?  Y el edulcorado final sobre ETA me sobraba. O se apuntan las preferencias de cada uno para su definitiva disolución, con negociación o lo que sea, o mejor callarse. Creo que somos ya mayorcitos para entender las cosas. Ahora les toca a los ciudadanos llenar o no las urnas.”

pdf de l’article