Natxo Sorolla doctor “cum laude”

(Maribel S.Timoneda, del Diario de Teruel)

El sociòleg Natxo Sorolla, nascut a Pena-roja de Tastavins (Matarranya), va defensar el passat 14 de gener la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona (UB), amb la qual ha obtingut la qualificació de cum laude. Sorolla s’ha especialitzat en sociolingüística i anàlisi de xarxes socials.

En la seva tesi doctoral, titulada Elecció lingüística i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials, ha investigat sobre el procés de substitució de la llengua familiar mitjançant la transmissió oral entre pares i fills a les comarques del Baix Cinca i La Llitera (Osca). En la seva anàlisi s’ha centrat en una població formada per alumnes de sisè de primària i en l’ús que aquests fan de la llengua per interrelacionar-se amb companys de la seva edat. Segons l’investigador, la tesi detecta que “al voltant d’una quarta de la població catalanoparlant d’aquesta edat es dirigeix ​​en castellà als seus companys que també tenen el català com a llengua inicial”.

Segons Sorolla, “es detecta un canvi en les normes de comportament sociolingüístic dels habitants del territori de menor edat, nascuts a meitat dels 90”, el que suposa “un punt d’inflexió que pot conduir a una substitució lingüística molt ràpida”. Aquest comportament es produeix de forma àmplia en fills de parelles mixtes i es detecta fins i tot en fills de parelles catalanoparlants.

Sorolla va triar aquestes dues comarques perquè són les més poblades de la Franja, a més de tenir condicions de “menor ruralitat” i d’estar situades al “centre” del territori catalanoparlant aragonès. Aparentment, el mateix procés investigat, segons el sociòleg, no s’estaria produint amb la mateixa intensitat en altres comarques com el Matarranya.

La independencia de Cataluña, las cosas por su nombre

Article del Diario de Teruel                                                                                           

Quieren romper España. Quieren dividir, o ya han dividido, Cataluña en dos bandos. El desafío secesionista. La ensoñación imposible de Más (supongo que ahora será de otro teniendo en cuenta la tabarra que dieron). Una excusa para ocultar la corrupción. Quieren cargarse la Constitución que nos dimos en 1978. El órdago soberanista. El separatismo insolidario catalán. Los que quieren quebrar la soberanía nacional no lo conseguirán. La democracia consiste primordialmente en cumplir la Constitución y las leyes, por lo tanto nunca Cataluña se separará de España, si el resto de españoles no lo quiere. Hay familias en Cataluña divididas por el deseo secesionista. La aventura independentista imposible. La ruptura de la convivencia es el resultado del engaño separatista. El nacionalismo siempre ha querido destruir España. Podría llenar todo este escrito con frases más o menos equivalentes a las anteriores, pero creo que ya son suficientes. Fíjense lo fácil y directo que es definir lo que está pasando en Cataluña: alrededor del cincuenta por ciento de los catalanes quieren la independencia, o lo que es lo mismo, un estado propio, una república. Bien es verdad que últimamente la palabra independencia se va colando progresivamente dentro del unionismo o nacionalismo español. De las causas históricas o recientes se ha escrito tanto que no vale la pena hacerlo más, es una pérdida de tiempo. El deseo de independencia es creciente, y más lo será a medida que la vieja generación –sobre todo la procedente de la inmigración española– vaya dejando paso a la nueva. Y más se incrementará su crecimiento cuanto más tarden los partidos y las instituciones españolas en reconocer y aceptar la situación. La posibilidad de negociar un referéndum aceptado por ambas partes, hoy por hoy, es una quimera, a pesar de que recientemente algún partido español lo incluya, es un decir, en sus programas. No olvidemos que el resto de partidos no lo quiere y la mayoría de los españoles tampoco, frente a un setenta por ciento de catalanes que si lo quiere, aunque con ciertos matices diferenciadores.

       España es un país poco acostumbrado a la negociación y al pacto político, así lo corrobora la historia. Utilizar la Constitución y las leyes como muro de contención de las aspiraciones políticas de una parte importante del país, no conduce a la solución del problema, sino todo lo contrario. Es bien cierto que la Constitución y las leyes se pueden cambiar, pero para ello hace falta también voluntad política. Frases como “ni puedo ni quiero” son bien expresivas del carácter negociador de la clase política española y de la concepción unitaria de España. Por el contrario, si aplicásemos aquello de “el que quiere, puede”, las cosas serían bien diferentes.

       Lo curioso del caso es que, al margen de los deseos de independencia de los catalanes y del rechazo absoluto que producen las palabras “federal” y “asimétrico”, España es un país federal de hecho; y no solamente eso, es un país federal bien asimétrico. Díganme sino por qué unas autonomías, nacionalidades dice la Constitución, tienen más competencias que las otras. Y si les parece poco, ¿no es una gran asimetría el sistema de conciertos económicos del País Vasco y Navarra y la especial fiscalidad de Canarias? ¿No les parece también de una gran asimetría el hecho de que ciertas autonomías o nacionalidades son siempre aportadoras fiscales sin considerar la ordinalidad resultante. Cataluña ha pasado página y busca la solución por un camino propio. No cabe duda que una gran parte de españoles no está de acuerdo y que la “brunete mediática” y la mayoría de medios españoles predican su más fuerte oposición día a día. El caso es que, avanzado el siglo XXI y en la Europa democrática, no cabe el empleo de la fuerza. Entiendan lo que quiero decir: la Brunete militar, la división Acorazada nº 1, no puede entrar un día por la Diagonal de Barcelona.

       El Reino de España tiene una deuda pública que supera su PIB, es decir, más de un billón de euros, este año ha de renovar unos cuatrocientos mil millones; tiene un déficit que hay que cubrir con dinero del BCE; una tasa de paro del 23 por ciento –en algunas partes superior al 33 por ciento; una inestabilidad política producto del 20D; etc., etc.

¿Cual es la fuerza real de España en el contexto europeo y mundial? Recordemos que tras una llamada de la UE se cambió en una noche el artículo 135 de la Constitución, haciendo trizas el apartado 1, del artículo 1 del Título Preliminar: “España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho…” ¿En un futuro, habrá más llamadas de la UE, del BCI o de Merkel? ¿Tendrán los prestamistas del Reino de España más garantizados sus préstamos en una España unificada a la fuerza o repartidos en una España y una Cataluña separadas?

José Miguel Gràcia

VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar

La VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar ha estat convocada recentment amb força d’èxit com els anys anteriors. Els objectius de la Mostra són: aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències i posar-los en contacte entre ells i amb el públic d’Alcanar.

Sota el títol Trilogia triangular he presentat tres poemes visuals, conceptuals i triangulars. El primer d’ells el podeu veure tot seguit:

Blog dels poemes presentats

El Consell d’Europa apressa Aragó a reconèixer el català i l’aragonès i elaborar una Llei de Llengües

Equivalent a una gran estirada d’orelles al Govern Espanyol, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha emès sis recomanacions a les autoritats espanyoles sobre l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. També ha publicat un informe d’un comitè d’experts que avaluen els compliments o incompliment d’Espanya.

Traducció de la Recomanació CM / Rec NHL (2016)1 sobre l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries per a Espanya (Aprovada pel Comitè de Ministres el 20 gener 2016 en la reunió 1245 de Delegats dels Ministres)

El Comitè de Ministres,

de conformitat amb l’article 16 de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries;

Vistes les declaracions realitzades per Espanya el 9 d’abril de 2001;

Havent pres nota de l’avaluació realitzada pel Comitè d’Experts sobre la Carta pel que fa a l’aplicació de la Carta a Espanya;

Tenint en compte que aquesta avaluació es basa en la informació presentada per Espanya en el seu informe nacional, en la informació complementària proporcionada per les autoritats espanyoles, en la informació presentada pels organismes i associacions legalment establertes a Espanya i en la informació obtinguda per la Comissió d’Experts durant la seva visita;

Havent pres nota de les observacions formulades per les autoritats espanyoles sobre el contingut de l’informe del Comitè d’Experts;

Recomana que les autoritats espanyoles tinguin en compte totes les observacions i recomanacions del Comitè d’Experts i, com a qüestió de prioritat:

1. modificar el marc jurídic per tal de deixar clar que les autoritats judicials penals, civils i administratives de les comunitats autònomes, puguin dur a terme el procediment en les llengües cooficials a petició d’una de les parts;
2. seguir implementant la legalitat i intensificar les mesures pràctiques destinades a garantir que una proporció adequada del personal judicial en les comunitats autònomes afectades per l’aplicació de l’article 9 de la Carta té un coneixement pràctic de les llengües pertinents;
3. continuar amb la implementació legal i intensificar les mesures pràctiques destinades a garantir l’adequada presència de les llengües cooficials en l’Administració de l’Estat en l’àmbit de les Comunitats Autònomes;
4. continuar implementant mesures per garantir la presència de les llengües cooficials en els serveis públics, especialment en els serveis de salut;
5. seguir vetllant perquè l’oferta de l’educació trilingüe no afecti negativament a la protecció i promoció de les llengües regionals o minoritàries;
6. estendre el reconeixement de llengües regionals o minoritàries, amb un estatus cooficial en sis comunitats autònomes, a altres comunitats autònomes, sempre que hi hagi un nombre suficient d’usuaris.

I quan es dirigeix directament al Govern d’Aragó instant a:

Pag. 15

El Comitè d’Experts insta enèrgicament a les autoritats a prendre les mesures necessàries per reconèixer la condició del català i l’aragonès com a llengües tradicionalment parlades a Aragó.

Pàg. 17

El Comitè d’Experts insta enèrgicament a les autoritats a adoptar un marc jurídic específic per a la protecció i promoció del català i l’aragonès a Aragó com a llengües separades.

Cal recordar també que en les recomanacions generals per a tota Espanya, insta a les autoritats espanyoles a estendre la cooficialitat a totes les comunitats autònomes. A sis comunitats ja existeix la cooficialitat, la qual cosa vol dir que la nova Llei de Llengües d’Aragó hauria de contenir la cooficialitat, com a mínim la del català a la Franja, amb un nombre més que suficient de parlants. En tot cas, independentment del que diu el Consell d’Europa, ambdues llengües -català i aragonès- haurien de ser cooficials.

 

Imagínense España y Cataluña

Foto del blog d’en Pep

 

(Publicat avui a “La Comarca” d’Alcanyís/Tribuna Abierta)

                                                                                  José Miguel Gràcia

¿Se imaginan, de cara al futuro, una España y una Cataluña unidas formando un todo compacto bajo el mandato de la Constitución y las leyes que todos los españoles “nos dimos” allá por el año 1978? Algunos me corregirán diciendo, “se dieron” y tendrán razón. Un país grande y potente como “siempre lo fue”. El valor supremo de la unidad por encima de los egoísmos nacionalistas, de los sueños engañosos e irrealizables y de la quebradura ciudadana. Me bulle en la cabeza aquello de “por encima de la lucha de clases”, pero creo que me desviaría del tema si así lo proclamase. Es la Constitución y son las leyes los instrumentos necesarios para conseguir la unidad. Ante tales poderosos instrumentos para qué darle importancia a la liviandad de actitudes tales como la seducción, la comprensión y la empatía. Un problema que puede ser resuelto mediante la aplicación directa de la ley, para que complicarnos la vida intentando encontrar soluciones políticas, siempre más arbitrarias y costosas. ¿Habrán captado la ironía, verdad? ¿O tal vez no hay ironía en mis palabras? Me pregunto y seguro que el lector se preguntará también, hasta dónde puede llegar el placer de convivir con alguien o con muchos que se sienten a disgusto perteneciendo a un determinado país, y que lo hacen solamente por obligación. Y para rematar la faena se les puede decir que cualquier otro camino conduce irremediablemente a un “cul de sac”. ¿Para estos, las leyes y principios que han de acatar son expresión de libertad y de democracia? Me refiero, claro está a los que desean tener casa propia.

También puede imaginarse el lector una España sin Cataluña, libre de problemas de identidad, dado el sentimiento patriótico coincidente de sus provincias, agrupadas en comunidades. ¡Qué cantidad de recursos económicos, políticos y sociales no se ahorrarían sin esa gran piedra en el zapato que es Cataluña! El tiempo dedicado inútilmente a su integración en España se podría dedicar a fortalecer los valores de la justicia, de la libertad y de la solidaridad de todos los españoles. Ya sé que algunos pensarán en la pérdida económica que representaría la falta de aportación de Cataluña a las arcas españolas. ¡Ojo! No avancemos resultados. El certísimo déficit fiscal que se produciría bien podría compensarse con un replanteamiento total del Estado español, unos grandes cambios obligados por las circunstancias. ¿Por qué mantener a ultranza “el Madrid km. cero” de todo? De una vez por todas se pondría sobre la mesa el inútil, caro y trasnochado centralismo. Instituciones del Estado y estructuras ministeriales tan obsoletas como innecesarias, duplicidades de funcionarios, el sempiterno fraude fiscal, subvenciones incoherentes, unos gastos en diplomacia inútiles, inversiones en comunicaciones irracionales, etc. etc., serían el granero de miles de millones que bien podrían compensar con creces la pérdida de la aportación catalana actual. Me adelanto a la observación del lector: ¿por qué habrían de hacerse tantas reformas si hasta el momento no se han hecho? Mi respuesta es: la obligación mandaría y a grandes males grandes remedios. ¡Qué gran oportunidad para hacer los grandes cambios tan necesarios!

Dado que trato de imaginar mucho, induciendo al lector a que lo haga, podemos imaginar también la Cataluña separada de España, ilusionada hasta la médula, con nuevas estructuras de Estado, construidas en base a la modernidad y sin cargas ni rémoras que la historia va creando sutil, pero constantemente. No dudo que los recursos económicos empleados en el nuevo Estado catalán serían más productivos, porque mejorar lo que se está haciendo ahora no es una tarea demasiado difícil. Por ejemplo la reducción del paro se haría patente en breve plazo. Desde aquí y ahora, no parece descabellado pensar en la necesidad futura de Cataluña de nuevos trabajadores provenientes del exterior. ¡Y qué mejor oportunidad para los vecinos españoles, y no digamos para los vecinos aragoneses!

Díganme por favor, si así lo piensan, que todo lo que planteo es demasiado bonito para que pueda ser factible, pero al menos concédanme y concédanse el beneficio de la duda. Quién sabe si en un futuro, España, Catalunya y tal vez Portugal podrían formar una Confederación Ibérica de Estados en el seno de una Unión Europea fuerte o debilitada. No olviden que la realidad siempre supera la ficción y que el win win (todos ganan) es frecuentísimo en los procesos de separación.

Podrán parecer mis razonamientos o imaginaciones demasiado materialistas, ya que no he hablado de sentimientos. Si así lo piensan, adminístrenlos cada cual según le plazca, eso sí, no se olviden de adobarlos con toda la empatía posible respecto a los que piensan diferente. Y dejen volar la imaginación, que una vez al año no hace daño. Y como escribió el poeta turco Nâzım Hikmet “Lo más bonito del mar es lo que nos queda por navegar”. Esta frase la utilizó en su discurso de investidura el nuevo presidente de la Generalitat de Cataluña, Carles Puigdemont.

Mor José Luis Lorenzo, exalcalde de la Codonyera

José Luis jurant el càrrec de diputat l’any 1995

El que fos alcalde de la Codoñera, José Luis Lorenzo Senante, va morir ahir als 69 anys a conseqüència d’una malaltia de càncer. José Luis Lorenzo va ser alcalde de la Codonyera entre 1983 i 1995 i va romandre fins al 2003 com a regidor del PSOE.

D’ençà 1995 fins al 2003 va estar diputat provincial a Terol pel Partit Socialista. Companys del partit recorden que va ser una de les persones que va participar ben activament a la província de Terol per aconseguir el suport a Marcelino Iglesias per a la presidència d’Aragó.

Pel que fa a la seva activitat professional, cal destacar que va presidir l’Associació de Criadors Porcins de Terol (ACRIPORTE) entre 1988 i 1999

Des d’aquí enviem el nostre condol a familiars, amics i veïns del lloc de la Codonyera.

Cal recordar que José Luis Lorenzo va ser un dels alcaldes signants de la Declaració de Mequinensa en defensa del català a l’Aragó, l’u de febrer de 1984

Qüestió de prenom

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2016)

Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el nostre català d’Aragó. Per aconseguir-ho hi apliquen els procediments més indignes, o sofisticats, si ho preferiu. Com que és ben sabut que el nom propi, el prenom, és per a les persones un tret identitari molt fort, el primer que van fer, fou prohibir-nos-en l’ús oficial en català. D’entrada en tingué cura l’Església, tan submisa al poder, després el Registre Civil. Durant segles només han admès prenoms castellans, mai catalans –ni aragonesos, evidentment. Al començament no em fèiem gaire cas: una cosa era la paperassa oficial i l’altra la vida diària. Per molt que els papers posessen Luisa, Pedro, Juan o Rosario, seguíem dient-nos Lluïsa, Pere, Joan o Roser. A la llarga, gràcies a una ben orquestrada discriminació i ridiculització dels prenoms catalans, hem acabat, però, per renunciar-hi, i ara fem servir només els prenoms castellans. Fa uns cinquanta anys ja eren residuals els catalans, actualment no en queda cap: tots ens diem Juan Luis, Dolores, Luis Maria, José Antonio, Luis Miguel, Rosario, Ángeles … . És més, ho hem interioritzat tant, que en els casos d’algun foraster que es diu oficialment Joan, Josep o Antoni –ja fa alguns anys que no ens prohibeixen oficialment de dir-nos-en–, inevitablement l’anomenem Juan, José o Antonio. Ni Déu se n’escapa: en algunes viles l’anomenem Dios, i mantenim la forma catalana només per encantar els plegamans: Andreu, Andreu, plega los braços per l’amor de Déu. Tot amb tot, i malgrat la ferotge persecució a què els sotmetem, els nostres prenoms es resisteixen a morir. En trobem en algun Pedro lo Pere o Juan lo Jon, perquè són persones de malnoms Peres o Jons; se’ns amaguen darrere un sant de molta anomenada: Sant Roc, Sant Valer, Sant Miquial de les Cantrelletes, persisteixen en la toponímia –Lo Port de Sant Just– o en la literatura –com Andreu en l’encantall del plegamans. Són els últims reductes que tenen. Sempre, però, a flor d’oblit.

Artur Quintana

Natxo Sorolla defensarà la seua tesi doctoral el 14 de gener

Dijous 14 de gener, a les 10h, Natxo Sorolla defensarà la tesi “Tria de llengües i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials“, la qual ha estat dirigida per F. Xavier Vila (i amb la tutoria de Josep Lluís C. Bosch). El tribunal es composa per Brauli Montoya (UA, doctor en filologia catalana, especialitzat en l’estudi de la substitució lingüística), José Luís Molina (UAB, doctor en antropologia, especialitzat en anàlisi de xarxes socials) i Amado Alarcón (URV, doctor en sociologia, especialitzat en llengua i societat). El lloc serà la Sala de Juntes de l’edifici 696 de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona (abans era Empresarials, Metro L3 Zona Universitària).

Món Sant Benet

El monestir benedictí de Sant Benet de Bages, situat al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, prop de Manresa, és un dels conjunts monàstics de l’Edat Mitjana més ben conservats de Catalunya. Des que el 2007 es va inaugurar com a Món Sant Benet, el monestir ha aconseguit recuperar l’esplendor arquitectònica i patrimonial que el va distingir a l’Edat Mitjana.

Fundat l’any 960 per uns familiars dels vescomtes del Conflent, l’església va ser consagrada el 972 amb la presència del Comte Borrell de Barcelona. Als seus orígens va acollir les relíquies de Sant Valentí per concessió directa de Roma, de qui va obtenir visat papal… (Seguiu llegint)

No cal dir que una visita a Món Sant Benet ben paga la pena.

La simfonia “Turangalîla” de Messiaen a Werner

El passat dissabte 2 de gener, el professor Calderón ens va reunir al loft de Werner Música per il·lustrar-nos amb una interessantíssima conferencia sobre la simfonia Turangalîla del compositor, director, professor, organista i ornitòleg francès Olivier Messiaen. La data triada no podia ser més oportuna.

Del fulletò de presentació de la conferència, amb referència a l’obra podem llegir:

“Frenesí orgiàstic, també tristesa i fatalitat; ocells i flors; nit i misteri; però sobretot, alegria immensa i explosions d’amor: això és la “Simfonia Turangalîla”. Tot gràcies a una immensa plantilla orquestral, exercici pianístic de primera línia, sons d’un altre món i una percussió multicolor en el marc d’una estructura formal impecable. Amb el que s’ha dit seria suficient, però tot i així, un oient que tregui el cap desprevingut a la “Turangalîla”, probablement, podria percebre tan sols un tsunami sonor incomprensible. Si alguna orquestra podia escometre aquesta obra, era la vital Sinfònica Simón Bolívar dirigida per Dudamel al costat de la impecable habilitat tècnica de Yuya Wang: és el que faran el 7 gener pròxim al Palau de la Música Catalana. Per això el prof. Calderón ha preparat una conferència detallada que permet acostar-nos a l’autor, conèixer les claus de l’obra i, sobretot, l’impuls creador que porta a un artista a concebre tan gran monument sonor ..” Veritablement així ha estat la xerrada de Carlos Calderón, tan didàctic com sempre.

La Simfonia Turangalila és un poema simfònic de grans proporcions que Olivier Messiaen va compondre per satisfer el seu primer encàrrec internacional important. La partitura va ser composta entre 1946 i 1948 per encàrrec de Serge Koussevitzky per a l’Orquestra Simfònica de Boston, de la qual Koussevitzky va ser director titular entre 1924 i 1949. L’orquestra va estrenar la Simfonia Turangalîla el 2 de desembre de 1949, sota la direcció de Leonard Bernstein a la seva seu de Boston. L’encàrrec va ser molt lliure, no concretant ni tant sols la durada, Koussevitzky tenia programat dirigir l’estrena de l’obra, però va caure malalt, i va haver de cedir la batuta a un jove Bernstein. Yvonne Loriod, qui posteriorment es convertiria en la segona esposa de Messiaen, va ser la solista al piano i Ginette Martenot va tocar el generador d’“ones Martenot” en la primera i totes les següents interpretacions fins que des de 1953 Jeanne Loriod, germana de Yvonne, va començar a tocar les “ones Martenot” en moltes interpretacions i enregistraments de la obra. Messiaen amb una profonda inspiració religiosa (i en concret catòlica), durant la composició de la Simfonia Turangalila estava fascinat pel mite germànic de Tristany i Isolda, raó per la qual aquesta obra forma part integral d’una trilogia de composicions centrades en les idees romàntiques de l’amor i de l’alegria. La Turangalîla és considerada una de les obres mestres de la música clàssica del segle XX, sent molt interpretada i enregistrada. L’obra compta amb deu moviments que es toquen sense interrupció al llarg de les seves aproximadament vuitanta minuts de durada. En resposta a preguntes sobre el significat de la durada de l’obra, la seva divisió en deu moviments i el perquè de l’ús de les “ones Martenot”, Messiaen simplement va respondre: «Es tracta d’una cançó d’amor».-

Els deu moviments de la simfonia estan enllaçats per una sèrie de temes i idees musicals que reapareixen una i altra vegada:

1. Chant d’amour I (modéré, lourd)
2. Turangalîla I (presque lent, rêveur)
3. Chant d’amour II (bien modéré)
4. Joie du sang des étoiles (vif, passionné, avec joie)
5. Jardin du sommeil d’amour (très modéré, très tendre)
6. Turangalîla II (un peu vif – bien modéré)
7. Développement de l’amour (bien modéré)
8. Turangalîla III (bien modéré)
9. Final (modéré, presque vif, avec une grande joie)

No és una obra pas fàcil, és complexa, tot i que amb unes explicacions i observacions prèvies, i la lògica predisposició, n’estic segur que la seua audició pot arribar a produir un gran gaudi i emoció.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Escolteu Turangalîla per Myung-Whun Chung

Demostració ones Martinot