L’aragonès de l’Aragó

Font: Viquipèdia

(Article publicat al Diario de Teruel)

Aquest títol, així d’entrada, pot semblar una tautologia, perquè és sabut que l’aragonès és una llengua que només es parla a l’Aragó, concretament a les comarques septentrionals del nostre país –prescindint, és clar, dels parlants de l’emigració. Això és ben cert si ens referim al present, però no al passat, ja que aleshores la llengua aragonesa era parlada també a les comarques centrals i meridionals de tot Aragó, tret de les més orientals on es parlava i es continua parlant català, i s’estengué parcialment pel País Valencià, per Múrcia i les comarques nordorientals d’Almeria, si més no, uns territoris ara, tots ells de llengua castellana. En tots aquests territoris la llengua castellana que s’hi parla avui en dia presenta unes modalitats amb forta presència fonètica, morfosintàctica i sobretot lèxica de substrat aragonès, així com també de català. En el cas d’aquesta darrera llengua la presència en les modalitats castellanes s’hi manifesta més com a adstrat, llevat de les comarques meridionals alacantines, Múrcia i Almeria, on el substrat català és tan considerable com l’aragonès. Totes aquestes modalitats de llengua castellana reben diferent noms, que canvien segons els territoris: xapurriat, xurro, castellà, murcià, castellà xapurriat, panotxo …, i tampoc no fóra del tot exagerat d’anomenar-les aragonès de València, de Múrcia, d’Almeria, de Terol, etc. La Constitució Espanyola declara que aquestes modalitats de la llengua castellana són una “riquesa” i “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Els estatuts de les comunitats autònomes on es parlen les esmentades modalitats de la llengua castellana recullen la preceptiva constitucional –en aquest cas també ho fa el nostre– si bé n’hi ha que fan veure com si ignoressen la Constitució, una incomprensible actitud, que el nostre estatut practica també en altres casos. De tota manera a pesar del que es preceptua tant a la Constitució com als Estatuts l’aplicació real de mesures de protecció i respecte d’aquestes modalitats és escàs. Convindria que els departaments de política lingüística i d’educació dels territoris on es parlen aqueixes modalitats castellanes desenvolupessen accions eficaces sense més dilacions. N’ haurem de tornar a parlar.

Artur Quintana i Font

El Corredor Madriterrani

(Publicat al Diario de Teruel)  

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Dret a decidir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea

Tornem-hi amb la toponímia

Publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellá, català- i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització -que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, …-, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta -això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions ( Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Una gran manifestació a Barcelona

h_3177569

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer)

El passat dissabte tingué lloc a Barcelona  una gran manifestació.  La guàrdia urbana digué que eren unes 160.000 persones, els organitzadors moltes més, esclar. Potser 300.000 van dir. En qualsevol cas van omplir la Via Laietana que és molt. “Barcelona, capital mundial dels refugiats” va titular algun diari. Era un crit de solidaritat des de Catalunya, en favor dels refugiats. Més enllà dels partits polítics i les institucions públiques, la ciutadania va anat un cop més per davant de les administracions. El portaveu de “Casa Nostra, Casa Vostra” –entitat que va organitzar i promocionar els actes–, Ruben Wagensbert, va reclamar, entre moltes més coses, “un pacte pels drets de les persones migrants” que els diners públics deixin de gastar-se en tanques i que la UE sancioni els Estats, com l’espanyol, que incompleixen els compromisos d’acollida. La periodista Mònica Terribas, que es va encarregar de presentar l’acte, va  advertir que “aquesta manifestació respon a un moviment social, transversal, ple de ràbia i vergonya, i un compromís ètic, que vol denunciar la inacció de l’Estat espanyol durant els cinc anys de crisi, però també dóna un toc d’atenció a la resposta des de Catalunya: podem fer més i fer-ho millor, siguem exigents i autocrítics més encara del que som”. Crida l’atenció el poc ressò que va tenir en els mitjans d’informació espanyols, només la cadena de televisió, la 6ª, va emetre un programa especial. Segons van informar el representants sindicals de TVE, els responsables d’informatius d’aquesta cadena van censurar unes fotografies de la manifestació on es veien estelades a més de les pancartes. Només van deixar publicar als telediaris una fotografia on no apareixia la bandera independentista. Contràriament, la marxa de Barcelona va tenir un ampli ressò a la premsa internacional: per exemple a “Le Figaro” i “Le Monde” de França, al “Der Standard” d’Alemanya, a “La Repubblica” d’Itàlia, A la Radio Televisió de Suïssa, a Bèlgica, als EEUU, etc. Malauradament a molt països, gran nombre de ciutadans voten a partits xenòfobs i ultradretans. Aquest és el gran perill, quan les classes populars s’enlluernen amb les solucions fàcils i radicals d’aquests partits. Compte amb els problemes dels ciutadans que es deixen sense solucionar per part dels partits polítics, diguem-ne, normals! Mentre tant totes les institucions europees romanen callades.

José Miguel Gràcia

Torna el LAPAO

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2017)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.

Artur Quintana

Les pensions perillen

(Publicat al Diario de Teruel)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia