Obligats a formar part d’un país

(Article publicat al Diario de Teruel)

Un país cohesionat  on els seus membres s’hi sentin majoritàriament confortables, on la suma de voluntats de pertànyer col·lectivament flueixi amb llibertat, on l’orgull de la pertinença es consideri dins de la més estricta normalitat, on gairebé tothom libèrrimament ho manifesti, on els símbols siguin de tots sense apropiacions de cap grup; mai no serà producte d’una constitució, ni de la coercitivitat de les lleis, ni tan sols d’una història en comú. No cal dir que parlem d’un país democràtic. Per a que es compleixi l’anterior enunciat fan falta unes condicions tan concretes com entenedores. I no cal que ens enlairem massa per descobrir-les, tenim les claus en el propi enunciat: voluntat, llibertat i democràcia. Quan una part important de ciutadans d’un país es sent nació amb una llengua i cultura pròpies i pels motius que sigui vol esdevenir país independent –potencialment ja són dos països–, qui té l’autoritat per anorrear aquest desig? Qui pot deslegitimar les voluntats? Quan es diu que la constitució o les lleis no ho permeten, el problema no queda resolt, tot el contrari, augmenta, perquè llavors qui ho defensa té dos problemes: la seva intolerància o incomprensió del problema i la seva llei. Semblaria més lògic, en un principi, fer servir la seducció i no l’amenaça i, menys encara, la repressió, oi? En qualsevol cas, si no es vol que el problema s’eternitzi fent-se mal ambdues parts, s’ha de recórrer a l’eina més democràtica que fins avui l’home ha creat: que parlin les urnes dins del territori en qüestió. Les raons del “sí” les cantaran uns i les raons del “no” les escamparan els altres. Només un vot més pot fer guanyadora una de les parts. Les regles del joc s’han d’acceptar. I per acabar, deixeu-me fer una pregunta que quan penso en aquest tema no em puc treure del cap: quina mena de gaudi pot aportar als dirigents d’un país en obligar a romandre a la força a un grup important de ciutadans que es sent nació i que no en vol formar part d’aquell país? La pàtria només és per sentiment, no pas per obligació.

José Miguel Gràcia 

   

Reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i dels corresponents Instituts

(Publicat el dissabte 3 de juny al Diario de Teruel)

El passat 26 de maig el director general de Política Lingüística publicava al BOA l’anunci d’informació pública del projecte de decret del Govern d’Aragó, mitjançant el qual s’aprovaran els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que comprèn els estatuts de l’Institut del aragonès i de l’Institut del català d’Aragó. Encara estem en el termini de presentar esmenes.  Jo ja ho he fet. Em referiré a un parell de les presentades que em semblen importats. Considero que el nom d’Institut del català d’Aragó arrossega una càrrega de secessionisme lingüístic –així m’ho sembla a mi– que no porta enlloc. Gairebé totes les llengües són com arbres amb moltes branques i branquillons: un tronc comú, més o menys estàndard i una sèrie de variants dialectals. El català de la Franja és un branquilló o branquillons del català occidental, una o diverses variants dialectals del català. Tenint en compte el que he dit, hem sembla molt més adient i correcte anomenar l’esmentat Institut com a Institut Aragonès del Català. Entenc que vol significar que serà una institució aragonesa que tindrà la tasca d’estudiar, recollir i aplicar les variants franjolines del català –gramaticals, toponímiques, antroponímiques, etc.– i imbricar-les en l’arbre del català, diguem-ne, comú o estàndard. Lògicament això ens porta a una altra esmena que jo he fet al reglament: “L’Institut Aragonès del català col·laborarà estretament amb l’Institut d’Estudis Catalans a fi i efecte de compartir al màxim les normatives lingüístiques. També podrà col·laborar amb les diverses institucions de les altres llengües de l’Estat i amb altres organismes acadèmics, científics i culturals”. Les Illes Balears, malgrat gaudir d’un català amb força diferències dialectals de tota mena, no han creat cap institució del seu català, s’acullen còmodament a la normativa que emet l’Institut d’Estudis Catalans. Si visiteu les Illes us adonareu que no s’han perdut cap dels trets diferencials del seu català. Contràriament, al País Valencià es va crear en el seu moment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fixeu-vos-hi que no es va anomenar Acadèmia de la Llengua Valenciana. Va haver-hi controvèrsia, però al final es va imposar el sentit comú. El mateix projecte de reglament ens dóna bon exemple del nom que proposo per a l’Institut, quan anomena Acadèmia Aragonesa de la Llengua i no Acadèmia de la Llengua Aragonesa. Tinc més esmenes, però ja no em resta més espai.

José Miguel Gràcia    

Tornem-hi amb la toponímia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

De milions i urnes

Ī

(Publicat al Diario de Teruel)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·laborí en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia    

L’aragonès de l’Aragó

Font: Viquipèdia

(Article publicat al Diario de Teruel)

Aquest títol, així d’entrada, pot semblar una tautologia, perquè és sabut que l’aragonès és una llengua que només es parla a l’Aragó, concretament a les comarques septentrionals del nostre país –prescindint, és clar, dels parlants de l’emigració. Això és ben cert si ens referim al present, però no al passat, ja que aleshores la llengua aragonesa era parlada també a les comarques centrals i meridionals de tot Aragó, tret de les més orientals on es parlava i es continua parlant català, i s’estengué parcialment pel País Valencià, per Múrcia i les comarques nordorientals d’Almeria, si més no, uns territoris ara, tots ells de llengua castellana. En tots aquests territoris la llengua castellana que s’hi parla avui en dia presenta unes modalitats amb forta presència fonètica, morfosintàctica i sobretot lèxica de substrat aragonès, així com també de català. En el cas d’aquesta darrera llengua la presència en les modalitats castellanes s’hi manifesta més com a adstrat, llevat de les comarques meridionals alacantines, Múrcia i Almeria, on el substrat català és tan considerable com l’aragonès. Totes aquestes modalitats de llengua castellana reben diferent noms, que canvien segons els territoris: xapurriat, xurro, castellà, murcià, castellà xapurriat, panotxo …, i tampoc no fóra del tot exagerat d’anomenar-les aragonès de València, de Múrcia, d’Almeria, de Terol, etc. La Constitució Espanyola declara que aquestes modalitats de la llengua castellana són una “riquesa” i “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Els estatuts de les comunitats autònomes on es parlen les esmentades modalitats de la llengua castellana recullen la preceptiva constitucional –en aquest cas també ho fa el nostre– si bé n’hi ha que fan veure com si ignoressen la Constitució, una incomprensible actitud, que el nostre estatut practica també en altres casos. De tota manera a pesar del que es preceptua tant a la Constitució com als Estatuts l’aplicació real de mesures de protecció i respecte d’aquestes modalitats és escàs. Convindria que els departaments de política lingüística i d’educació dels territoris on es parlen aqueixes modalitats castellanes desenvolupessen accions eficaces sense més dilacions. N’ haurem de tornar a parlar.

Artur Quintana i Font

El Corredor Madriterrani

(Publicat al Diario de Teruel)  

No pensi el lector que hi ha un error d’escriptura en el títol d’aquesta columna. No, no és així. És una paraula, em refereixo a madriterrani,  derivada de la juxtaposició de dues, Madrid i Mediterrani. Fins ara se n’havia parlat a tord i dret de “Corredor Mediterrani espanyol” per a designar lògicament la gran via de comunicacions que hauria d’unir Algesires amb els Pirineus per Figueres. Una via tan important i necessària com ajornada en el temps per motius derivats d’una concepció centralista –estructura radial– i allunyada al màxim de criteris econòmics i del sentit comú. Una via que hauria de tenir una funció doble: d’una banda com a transport de mercaderies i de l’altra com a transport d’alta velocitat de persones. Una via demandada per Europa des de fa molt de temps que uniria els grans ports de la Mediterrània espanyola: Algesires, Almeria, Murcia/Cartagena,València, Tarragona i Barcelona amb França. Una via començada a pedaços fins avui i que no té en compte l’amplada de via europea. I ara anem a la part més ridícula, barroera i trista del tema que es sintetitza en el comentari del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, quan, visitant el dilluns passat les obres de València a Castelló, en va dir una de grossa: “El Corredor Mediterrani avança. Castelló estarà a 2 hores 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”. Més clar no ho hagués pogut dir: el tram Madrid-Castelló forma part del Corredor Mediterrani. Molts lectors pensaran que només es tracta d’una errada o ficada de pota d’un mal dia del ministre. Doncs no, perquè n’hi ha més. L’any 2011 el govern espanyol decidí que el tram Algesires-Madrid s’anomenés, també, Corredor Mediterrani. La connexió entre l’estació d’Atocha i la de Chamartín, que actualment no es connecten, es pagaran amb fons destinats al Corredor Mediterrani, obres que costaran 935 milions d’euros. Segur que penseu que ja n’hi ha prou, doncs no, en diré una altra més, i aquesta vegada té a veure amb el govern d’Aragó actual: fa uns quans dies, en el transcurs d’una reunió que van mantenir la presidenta d’Andalussia, Susana Díaz, flamant candidata del PSOE a la secretaria general del partit, i el senyor Lamban, president d’Aragó, van acordar donar suport a la via  Algesires-Madrid-Saragossa-Tarragona. Tot hi passa per Madrid.

José Miguel Gràcia

Dret a decidir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea