Castellot

(Publicat al Diario de Teruel)

Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no  hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous.  Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta.  Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:

                         Jo en volia una parrina,

                        i ella no em volie a mi.

                        I de tant que la volia

                        penso que n’hai de morir.

Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.

Artur Quintana

Les clavegueres d’Interior

(Publicat al Diario de Teruel)

La nit del 18 de juliol TV3 i IB3 van estrenar el documentari Les clavegueres d’Interior o en castellà Las cloacas de Interior, dirigit per Jaume Roures i produït per Mediapro. És un treball d’investigació sobre l’Operació Catalunya i altres on es mostren les actuacions grolleres que mitjançant alts funcionaris del Ministeri de l’Interior es van portar a terme per intentar demostrar, fossin o no certes, les implicacions de polítics independentistes catalans amb la corrupció. Van inventar comtes corrents a Suïssa de polítics més o menys implicats en el procés català i de familiars seus, en el moment d’unes eleccions (cas Trias). Van dur a terme un munt de maniobres ocultes tractant d’inculpar com fos i a qui fos, sempre que tingués vinculacions amb el procés. El contingut del documentari pren com a punt de partida les converses –publicades pel diari Público l’any passat– entre l’ex-ministre de l’Interior espanyol José Fernández Díaz i l’ex-director de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel Alfonso, un veritable escàndol que en qualsevol país mínimament democràtic hagués produït un terratrèmol polític i judicial de dimensions difícilment mesurables per les implicacions directes de membres del govern. A Espanya, ni va dimitir el ministre, ni els grans partits estatals ho van considerar en la seua gravetat, ni els mitjans de comunicació ho van explotar, ni tan sols la fiscalia mostrà cap interès. Exceptuant Euskal Telebista, cap altra televisió espanyola, generalista o no, va mostrar interès en un principi per la projecció de l’esmentat documentari. Tot i que, el mateix dijous 13 que havia d’emetre Euskal Telebista el llargmetratge, va suspendre inusitadament l’emissió sense donar cap explicació. Mil cinc cents milions d’euros donen per a molt.  A nivell d’Estat, és com si la majoria dels ciutadans espanyols, tapant-se els ulls, les orelles i el nas, es diguessin a si mateixos: ja els està bé a aquests catalans independentistes…! Tot i que, d’aquesta pols arribaran sens dubte llefiscosos fangs més enllà de l’Operació Catalunya. Cadascú que interpreti els fets com vulgui, jo faig la meua interpretació ben clara i directa: és una vergonya que demostra la baixa qualitat de la democràcia del “Reino de España”. Quina manera tan estranya i poc eficaç –com tantes altres que es practiquen– d’atraure Catalunya a Espanya o de potenciar la democràcia en general!

 José Miguel Gràcia

Alemanys, curds i polonesos

(Publicat al diario de Teruel)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Obligats a formar part d’un país

(Article publicat al Diario de Teruel)

Un país cohesionat  on els seus membres s’hi sentin majoritàriament confortables, on la suma de voluntats de pertànyer col·lectivament flueixi amb llibertat, on l’orgull de la pertinença es consideri dins de la més estricta normalitat, on gairebé tothom libèrrimament ho manifesti, on els símbols siguin de tots sense apropiacions de cap grup; mai no serà producte d’una constitució, ni de la coercitivitat de les lleis, ni tan sols d’una història en comú. No cal dir que parlem d’un país democràtic. Per a que es compleixi l’anterior enunciat fan falta unes condicions tan concretes com entenedores. I no cal que ens enlairem massa per descobrir-les, tenim les claus en el propi enunciat: voluntat, llibertat i democràcia. Quan una part important de ciutadans d’un país es sent nació amb una llengua i cultura pròpies i pels motius que sigui vol esdevenir país independent –potencialment ja són dos països–, qui té l’autoritat per anorrear aquest desig? Qui pot deslegitimar les voluntats? Quan es diu que la constitució o les lleis no ho permeten, el problema no queda resolt, tot el contrari, augmenta, perquè llavors qui ho defensa té dos problemes: la seva intolerància o incomprensió del problema i la seva llei. Semblaria més lògic, en un principi, fer servir la seducció i no l’amenaça i, menys encara, la repressió, oi? En qualsevol cas, si no es vol que el problema s’eternitzi fent-se mal ambdues parts, s’ha de recórrer a l’eina més democràtica que fins avui l’home ha creat: que parlin les urnes dins del territori en qüestió. Les raons del “sí” les cantaran uns i les raons del “no” les escamparan els altres. Només un vot més pot fer guanyadora una de les parts. Les regles del joc s’han d’acceptar. I per acabar, deixeu-me fer una pregunta que quan penso en aquest tema no em puc treure del cap: quina mena de gaudi pot aportar als dirigents d’un país en obligar a romandre a la força a un grup important de ciutadans que es sent nació i que no en vol formar part d’aquell país? La pàtria només és per sentiment, no pas per obligació.

José Miguel Gràcia 

   

Reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i dels corresponents Instituts

(Publicat el dissabte 3 de juny al Diario de Teruel)

El passat 26 de maig el director general de Política Lingüística publicava al BOA l’anunci d’informació pública del projecte de decret del Govern d’Aragó, mitjançant el qual s’aprovaran els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que comprèn els estatuts de l’Institut del aragonès i de l’Institut del català d’Aragó. Encara estem en el termini de presentar esmenes.  Jo ja ho he fet. Em referiré a un parell de les presentades que em semblen importats. Considero que el nom d’Institut del català d’Aragó arrossega una càrrega de secessionisme lingüístic –així m’ho sembla a mi– que no porta enlloc. Gairebé totes les llengües són com arbres amb moltes branques i branquillons: un tronc comú, més o menys estàndard i una sèrie de variants dialectals. El català de la Franja és un branquilló o branquillons del català occidental, una o diverses variants dialectals del català. Tenint en compte el que he dit, hem sembla molt més adient i correcte anomenar l’esmentat Institut com a Institut Aragonès del Català. Entenc que vol significar que serà una institució aragonesa que tindrà la tasca d’estudiar, recollir i aplicar les variants franjolines del català –gramaticals, toponímiques, antroponímiques, etc.– i imbricar-les en l’arbre del català, diguem-ne, comú o estàndard. Lògicament això ens porta a una altra esmena que jo he fet al reglament: “L’Institut Aragonès del català col·laborarà estretament amb l’Institut d’Estudis Catalans a fi i efecte de compartir al màxim les normatives lingüístiques. També podrà col·laborar amb les diverses institucions de les altres llengües de l’Estat i amb altres organismes acadèmics, científics i culturals”. Les Illes Balears, malgrat gaudir d’un català amb força diferències dialectals de tota mena, no han creat cap institució del seu català, s’acullen còmodament a la normativa que emet l’Institut d’Estudis Catalans. Si visiteu les Illes us adonareu que no s’han perdut cap dels trets diferencials del seu català. Contràriament, al País Valencià es va crear en el seu moment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fixeu-vos-hi que no es va anomenar Acadèmia de la Llengua Valenciana. Va haver-hi controvèrsia, però al final es va imposar el sentit comú. El mateix projecte de reglament ens dóna bon exemple del nom que proposo per a l’Institut, quan anomena Acadèmia Aragonesa de la Llengua i no Acadèmia de la Llengua Aragonesa. Tinc més esmenes, però ja no em resta més espai.

José Miguel Gràcia    

Tornem-hi amb la toponímia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

De milions i urnes

Ī

(Publicat al Diario de Teruel)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·laborí en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia