En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

 

Gravacions il·legals a dojo

(Publicat al Diario de Teruel)

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants –policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat … , tota una conxorxa.  No tinc cap esperança que el pes de la llei arribi a tot el col·lectiu descrit. La bandera de la pàtria protegeix més que qualsevol altre escut al marge de la veritat i la democràcia. Tot si val contra els “perversos” independentistes catalans: gravacions en qualsevol lloc i forma, informes falsos o manipulats, invencions de comptes corrents, desprestigi en les campanyes electorals, operacions econòmiques inexistents, Pegasus a dojo i el que calgui, navegant pel clavegueram de l’Estat. Mentre aquestes pràctiques només empastifaven independentistes catalans, “ancha es Castilla”, però ara quan s’han escoltat els àudios de Villarejo amb el periodista, si encara el podem qualificar així, Garcia Ferreras, Pablo Iglesias i els comuns han posat el crit al cel: això és un atac brutal a la democràcia, es repugnant, s’han de depurar responsabilitats jurídiques i polítiques… . Recordem quan de moderats eren amb la persecució als independentistes catalans. I en el futur per què el deep state s’ha de detenir només en els independentistes i en els de Podemos? Quines poden ser les noves víctimes demà? Si una cosa es ben certa és que la democràcia ha estat i és la víctima. I faig la pregunta retòrica: de veritat importen gaire a una gran majoria d’espanyols les clavegueres de l’Estat, los Villarejos, les gravacions il·legals, els policies patriòtics, el Consell General del Poder Judicial caducat des de fa gairebé quants anys –un flagrant incompliment constitucional– i tota la resta de vergonyes? A les proves em remeto. O s’hi tallen a soca-rel les pràctiques que circulen pel pudent clavegueram o Espanya esdevindrà un país pseudodemocratic, si no ho és ja.

 José Miguel Gràcia    

Avantpassats

Publicat al Diario de Teruel

El culte als avantpassats és una constant de les cultures humanes, i pot anar, posem, des d’un nom mig il·legible en un fossar embardissat a la magnificència de les piràmides egípcies. Xina va fer del culte als avantpassats durant segles un succedani de religió al costat d’un budisme molt aigualit i dels elitismes confucians i taoistes. En les nostres cultures peregrinem a les tombes dels grans noms de les arts i de la política a corrua feta: a la tomba de n’Antonio Machado, o a la d’en Pompeu Fabra, ambdues a  la Catalunya Nord –a la primera, com potser recordareu, no fa pas gaire hi va anar el Cap del Govern Espanyol, en Pedro Sánchez; a la segona no, és clar. I s’hi segueix anant, a totes dues, i a la d’en Shakespeare,  en Goethe, en Schiller, … . I ja ens agradaria de poder anar a la d’en Lorca, o i tant!, però era inevitable que passés el que va passar com tots sabeu; molt lamentable, sí, però ben desitjat pels seus assassins, per raons evidents. Més lamentable és que coses així segueixquen passant, i no pas per les evidents i tràgiques circumstàncies lorquianes, sinó per pur tant-se’ns-en-dona burocràtic: va estar a punt de passar a la tomba on era soterrat n’Àngel Guimerà a qui, setanta anys després de la seva mort, quan les seves obres ja no podien produir ingressos, l’Ajuntament de Barcelona li va escriure que o pagava per la tomba o les seues despulles anirien a la fossa comuna. Per un feliç atzar algú va llegir aquest escrit als diaris i ho va denunciar, amb el resultat que l’Ajuntament barceloní va assumir-ne les despeses de la tomba guimeraniana. En el cas d’en Felip Pedrell no ha estat així i l’Ajuntament de Barcelona ha dut les despulles a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi. En Pedrell havia mort el 1922 i en acostar-se el seu centenari des de Tortosa, d’on en Pedrell n’era fill, van pensar en retornar-n’hi les despulles. Van fer passos, i des de l’Ajuntament de Barcelona els respongueren, amablement això sí, que havien fet tard.

Artur Quintana

Jocs Olímpics d’hivern 2030

(Publicat al Diario de Teruel)

No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Hem costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: “Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació”. Quina altivesa la el Sr. Lambán! El 52 per cent dels catans són com ovelles, oi? Bona manera de fer amics a la veïna Catalunya. Després, segons el Comitè Olímpic Espanyol, no compleix els acords i el seu president, Sr. Blanco,  li diu mentider. Multitud de reunions per a no arribar a cap acord i propostes que no són acceptades. Els representants catalans manifesten que el primer acord era el millor i que no canviaran. Si em poso el barret de català m’indigno i si  em poso el d’aragonès sento vergonya aliena. Ara hem dirigeixo al aragonesos en general, però molt espacialment als habitants dels Pirineus, els quals demanen majoritàriament la celebració dels jocs a les seues terres. És ben coneguda la comèdia palatina El perro del hortelano (1618) de Lope de Vega amb l’argument principal que la comtessa Diana no pot estimar a Teodoro i per això no el deixa estimar ni ser estimat per qualsevol altra persona, com el gos de l’hortolà, no vegetarià esclar, no menja verdures de l’hort del seu amo però tampoc deixa menjar-se-les als altres animals. Deixeu-m’ho dir en castellà: “ser como el perro del hortelano que no come ni deja comer”. Expressió idiomàtica tan utilitzada com apropiada en aquest cas. Tant a Catalunya com a l’Aragó hi ha molts col·lectius en contra dels jocs als Pirineus. Tot amb tot, com he dit al principi, la possibilitat de no celebració dels jocs als Pirineus el 2030 és cada dia més gran. L’actitud del Sr. Lambán envers Catalunya no beneficia pas a l’Aragó.

José Miguel Gràcia   

Cahuilla

(Article publicat al Diario de Teruel)

Totes les nacions  que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi –l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa, … –, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de  Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser. És el cas del cahuilla, llengua uto-asteca del sud-est de la Califòrnia americana, sotmesa primer al castellà i modernament a l’anglès. Els esforços combinats d’aquestes dues nacions lingüicides han aconseguit que en no gaire més de cent anys el cahuilla hage passat d’uns 3.000 parlants a 6 a l’actual mil·lenni. Els meus primers contactes amb el cahuilla es produïren quan el 1961 vaig participar en un seminari  del professor Hans Jakob Seiler a Colònia on transcrivíem gravacions fetes per ell de parlants cahuilla, entre les quals n’hi havia de la darrera monoglota, anciana que passava del cent anys. A la memòria em resta encara la frase cahuilla ‘mnyeko penai –em transcric ara com puc– i els préstecs del castellà motxatxo i besserro que en el seu cahuilla deia l’anciana, així com l’esvaïda olor d’un pastís de la cuina cahuilla ofert pels informants al professor. Nou anys més tard en Seiler publicaria Cahuilla Texts with an Introduction, i seguirien els seus Cahuilla Grammar (1977) i Cahuilla Dictionary (1979). I és així com ara el cahuilla és una llengua ben documentada i recuperable en tot moment, mentre que el guanxe de les Canàries, que encara al segle XVI era parlat i entès per la població en general, ara és ben desconegut i del tot irrecuperable, i el mateix ha passat amb el tasmanià que a principis del segle XIX tothom parlava i en poc menys de cinquanta anys va desaparèixer.

Artur Quintana

Catalangate i Moncloagate

(Publicat al Diario de Teruel)

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat Catalangate. Es tracta del ciberespionatge massiu que mitjançant el programa Pegasus l’Estat espanyol –CNI o qui sigui– ha portat a terme a més de 65 persones –per ara– independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa. I el govern espanyol i els principals partits de l’Estat donant a entendre que era un fet irrellevant. I els grans mitjans informatius espanyols?: callats o ho esmentaven en petitíssims espais interiors. Quina vergonya! Una prova més de les clavegueres del deep state. El president Nixon va haver de dimitir per espiar al partit opositor. En temps de Felipe González al Govern van haver de dimitir el vicepresident Serra i el ministre de Defensa per unes punxades telefòniques. Pegasus és un programa que val molts milions i que ven una empresa israeliana només als governs i per utilitzar-lo en casos de bandes criminals internacionals o terroristes. I vinga repetir que Espanya és una democràcia plena. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Ves per on que el dilluns dos de maig tot canvia. Dia festiu a Madrid i a una hora intempestiva una roda de premsa a la Moncloa: el ministre de la Presidència i la portaveu del Govern declaren que el president del Govern i la ministra de Defensa han estat espiats mitjançant Pegasus o similar, un Moncloagate. Quina casualitat, no ho sabien abans? Des de l’independentisme es qualifica de cortina de fum i es demanen explicacions, dimissions o cessaments. No hi haurà Comissió d’Investigació al Congrés, han votat en contra PP, Vox, PSOE i C’s. A la Comissió de Secrets s’aclareix tan poca cosa que dona igual el seu secretisme. Sembla que el Tribunal Suprem va autoritzar algunes escoltes. Quan? Com? I per què? I la resta d’espiats, persones civils, advocats, activistes, periodistes? Un reguitzell de demandes i denuncies a la justícia espanyola i europea. Com acabarà tot? Potser no acabo mai res, però la “plena democràcia espanyola” irresponsablement desprestigiada no para. De tots els  mòbils infectats on són les dades? No és qüestió d’independentisme és una qüestió de democràcia amb majúscules.

José Miguel Gràcia

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

La predictibilitat del futur

(Article publicat al Diario de Teruel)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de Teruel)

Seguidisme o convicció

La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

A la merda la guerra

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres: 
les legals, les il·legals
les morals, les immorals,
les col·laterals
i les perpendiculars.
A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

José Miguel Gràcia