Les guerres que ens envolten

(Publicat al Diario de Teruel)

Mireu el món i veureu el que passa. Conflictes amb guerres hi ha a Gaza, Ucraïna, Sudan, Birmània i una llarga llista més. El resultat de totes elles és la mort de soldats, civils, nens i persones grans –el resultat més cruel de tots–; destrucció d’estructures socials i econòmiques; fre o endarreriment del desenvolupament econòmic dels països en conflicte i distorsions a nivell mundial o regional. Tot i que, les guerres i conflictes armats produeixen resultats més que positius per alguns, els fabricants i proveïdors de material bèl·lic i els especuladors. I a més es permeten donar lliçons de moralitat i pacifisme. Coneixeu cap país –governs i institucions públiques– que dediqui tots els esforços exclusivament a resoldre els conflictes i a detenir les guerres? Jo no. El que sí trobareu països que declaren que ho volen fer. El que fan en general és posicionar-se a favor d’un dels bàndols, declarant el seu suport o donant ajuts. Examinem els ajuts: gairebé la totalitat es concreten en arment més o menys sofisticat per poder vèncer el contrari i guanyar la gerra, com si les guerres actualment es poguessin guanyar. No sé si se n’adonen que guanyi qui guanyi teòricament, ambdós bàndols perdran realment, potser un més que l’altre. Mirem cap a Europa, més concretament la Unió Europea. Què caram estem fent d’efectiu per detenir la guerra d’Ucraïna? No cal repetir que Putin va començar la guerra, però Rússia és més que Putin, i aquest no viurà sempre. No seria millor provar de desactivar que atiar la guerra? Quant més armament es posi a les mans de Zelenski, més en fabricarà Putin. I si reflexionéssim sobre el per què de tot? Mentre tant ho lliurem tot a les mans dels EEUU.  Vergonya em fa d’escriure quatre línies sobre Gaza. Quan convé l’oblit del passat és la norma i només l’atac i assassinats de Hamas és el principi de tot. Hem d’oblidar tota la història del poble palestí i la responsabilitat europea i americana? Bé, oblidem-lo tot! I ara què? S’ha d’admetre la llei del talió? S’ha de permetre el genocidi dels palestins de Gaza i la destrucció més absoluta? No ho puc entendre. Armes i armes. Morts i morts. Com a esser humà em sento decebut.

José Miguel Gràcia   

Vox arrossega el PP

(Publicat al Diario de Teruel)

Últimament  tant el Parament com el Senat espanyols s’han convertit en llocs on les declaracions més exagerades, mancades de sentit comú, insultants i crispadores han pres el lloc a la normalitat dels discurs parlamentari. És més, alguns partits polítics  reprodueixen aquesta actitud on poden i quan poden. Ben és cert que els que porten la batuta –i també l’orquestra– en aquesta cursa desfrenada són els membres del PP arrossegats pels de Vox. El PP ha quedat atrapat en el cercle gravitatori de Vox, sota les consignes d’Aznar, més properes a la ideologia d’aquests últims. Aplaudeixen als jutges animadors de la dreta i l’extrema dreta i amb una deontologia que costa trobar-se-la. Acusen al PSOE de traïció, humiliació als espanyols, frau, corrupció política, destrucció de la Constitució, la democràcia i Espanya. Sembla que Feijóo no se n’adona que, guanyant un grapat de vots de persones properes a Vox i d’altres d’ideologia dretana o poc consistent, espanta al PNB i a un munt de votants dubtosos, els quals entre l’Espanya de Vox i els socialistes trien aquests com a mal menor. No cal dir que a Catalunya la fugida dels votants no independentistes cap al PSC està més que demostrada.  El PP de Feijóo pacta  i pacta amb Vox als ajuntaments i comunitats autonòmics, veient-se obligat a matisar o escapolir-se d’afirmacions d’Abascal com: “Arribarà un moment —va deixar caure quan era a l’Argentina amb motiu de la investidura de l’estrafolari anarco-capitalista Milei— que el poble voldrà penjar Sánchez dels peus”. O “El poble espanyol té el deure i el dret de defensar-se. Després no vinguin a ploriquejar” I mentre tant Pedro Sanchez fregant-se les mans, surant per sobre del riu de l’impacte de l’amnistia, assegurant-se el vots de les esquerres, pràcticament també els de ERC i amb un estira i arronsa amb Junts, aguanta i aguanta. “No vinc a insultar a Pedro Sánchez, vinc a guanyar a Pedro Sánchez”, va dir en algun moment Feijóo. Que no compleix la paraula queda ben clar dia rere dia. I el guanyar a Sánchez no es veu per enlloc encara, mentre el vaixell de Feijóo veleja per aigües gens tranquil·les. Compte!  I si els votants tombessin més encara cap a la dreta… .

José Miguel Gràcia

El llenguatge inclusiu

(Publicat al Diario de Teruel)

Ja era hora que l’Institut d’Estudis Catalans es desmarqués de l’artificial hàbit del llenguatge inclusiu, tan estès, però tan mancat de necessitat en la llengua catalana i també en l’espanyola. En el document, l’IEC es destaquen les tendències manipuladores de la gramàtica per fer-la evolucionar en un sentit que no és propi de l’evolució normal de les llengües. Recorden que, en català, el masculí és el terme no marcat i el femení el terme marcat. Això no és cap discriminació dels sexe femení. No sé si se n’adonen els inclusivistes que una cosa és el sexe i altra el gènere. El masculí es pot fer servir per a fer referència genèricament a grups o individus tant de sexe masculí com femení. No és cap estratègia per ocultar la presencia de la dona. No us heu fixat com és de feixuc i carregós el llenguatge desdoblant sistemàticament les formes? Sempre s’arriba a un punt de no desdoblament, a expressions complexes i a errors de concordança. D’altra banda, emprar el femení per a referir-se a un grup de persones, homes i dones, dona lloc a una interpretació on els homes queden exclosos. Si es volen fer visibles les dones mitjançant el llenguatge, el català disposa de moltes altres alternatives. El més ridícul encara és la proposta de crear formes amb la terminació “i” (ellis per substituir ells), tractant d’evitar la divisió binària masculí-femení. Insisteixo com diu el document: “En català, el masculí és el gènere no marcat, per tant, es pot fer servir per fer referència genèricament a grups o individus tant del sexe masculí com femení”. Fora d’allò que diu el document de l’IEC, em permeto suggerir als inclusivistes que haurien d’estendre el seu discurs inclusivista amb relació als gais, lesbianes, bisexuals, transgèners i tots els altres col·lectius que no responen al qualificatiu de la heterosexualitat. I així anirien repetint en el seu discurs: “tots els ciutadans, ciutadanes, ciutadans gais, ciutadanes lesbianes, ciutadans i ciutadanes transgèners, ciutadans i ciutadanes bisexuals i ciutadans i ciutadanes plus, tenen els mateixos drets i deures. I una i una altra vegada.  Com s’ha escampat el tipus de llenguatge desdoblador com taca d’oli, penso que estic sembrant a la sorra.

José Miguel Gràcia

Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero

(Publicat al Diario de Teruel)

El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70,  el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets –inclosa la mateixa Constitució– hi són per a ser complerts, això sí,  quan interessa, si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los. En qualsevol cas, que es tranquil·litzi el personal perquè ja arribarà el temps de nous lapaos i lapapyps. La realitat superarà la imaginació pel “bé de la llibertat, de la cultura i la unitat de Espanya”. Català igual a imperialisme i perversió des de Catalunya. Aragonès igual a trencament de la llengua comuna. Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, un malbaratament. I així tot justificat. Si a València comencen per no reconèixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a única autoritat de la llengua, si a les Balears no cal saber absolutament res de català per treballar a la sanitat pública,  que no faran amb l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua! Ja vindran després les bestieses quan proposin la denominació de la llengua catalana a l’Aragó. Qui vulgui ser benèvol farà responsable la seua ignorància. Qui vulgui ser realista parlarà de catalanofòbia. Ben cert és que el votants del PP i Vox i alguns d’altres partits estaran molt d’acord amb totes les actuacions en contra de la llengua catalana. Sempre ha estat així. Què bé si desaparegués o no hagués existit la llengua catalana! Pensen. Tants i tants cops ens queixem d’allò que fan els polítics des del Govern i mai no ho fem de tots els seus votants. En democràcia qui mana és el que més vots té, agradi o no agradi; per tant, si volem que manin els defensors de les llengües pròpies, llavors, una majoria d’aragonesos hauran de votar-los. I com es fa això? Ai si ho sabés!  En tot cas s’ha de continuar amb la lluita per la defensa de la cultura i les llengües pròpies, com sempre.

José Miguel Gràcia      

Ja és aquí la ultradreta

(Publicat al Diario de Teruel)

Hem pogut veure aquests darrers dies l’ocupació d’alts càrrecs de les institucions autonòmiques i ajuntaments per part del partit ultradretà Vox. No calia ser massa expert per preveure aquest fet després de l’escrutini de les votacions. D’una banda, Vox va obtenir uns bons resultats en força comunitats i alguns ajuntaments. I de l’altra, malgrat que el PP esventava que ells són molt diferents de Vox, seguint la seva campanya es podien escoltar les mateixes obsessions que llançaven els de Vox, tal vegada dites més suaument. De fet ja han començat a prohibir, tant Vox com el PP. I ara què? Ja és aquí la ultradreta. Menys parlar de cordons sanitaris i més preguntar-se perquè tanta gent els vota. De ben segur, de causes en trobaríem moltes, però el que no podem fer és culpar de tot als polítics. Ells tenen una part important de responsabilitat, però no tota. No han sabut o no han pogut rebatre contundentment el populisme i fer palesa la pèrdua de llibertats i drets quan les idees ultramuntanes –ben velles per cert– s’han anat filtrant a tentipotenti a les xarxes socials, o on ha calgut. Què han fet o què estan fen la classe intel·lectual i la majoria dels mitjans de comunicació per esclarir i criticar aquest retorn al passat de la dreta i ultradreta juntes? O tal vegada molts d’aquests estan encara en el passat? Als ciutadans se’ls ha de parlar amb claredat, se’ls ha d’escoltar, se’ls ha de dir que no existeixen solucions màgiques ni simples. S’han de redreçar els pedestals de la cultura, de la llengua, de les llibertats i dels drets de les persones: de la democràcia. No vull deixar-me al pap un retret als que es senten molt d’esquerres i progressistes de debò. Posaré un exemple: el problema de l’habitatge no s’arregla incitant a l’ocupació de pisos o fent-se el ronso quan allò passa, sigui quin sigui el propietari. Algú sap quants ciutadans agafen por? Cal construir-ne més, d’habitatges, amb ajudes públiques que s’han de pagar amb impostos com qualsevol despesa pública. A més, tothom no pot viure a les grans ciutats. Molts cops ens oblidem de la llei de l’oferta i la demanda. Afortunadament, la democràcia va més enllà de la política, també les responsabilitats. I ara no és el moment dels ploramiques.

José Miguel Gràcia

Ai de les llengües minoritàries

(Publicat al Diario Teruel)

Ben bé que sabem els resultats de les últimes eleccions… El que ha passat a l’Aragó ha passat en moltes més comunitats autònomes i ajuntaments: l’enfonsament dels partits d’esquerres i l’augment més que significatiu dels partits de dretes i ultradretes. Pel que fa a nosaltres: a l’Aragó el PP amb la ajuda del PAR, han estat, en anteriors legislatures, veritables esmotxadors o més encara, anorreadors dels drets lingüístics, amb relació al català i l’aragonès, dues llengües pròpies. Només cal recordar les excentricitats del Lapao i el Lapapyp per canvis legislatius, la dissolució de l’Acadèmia de la Llengua, la no convocatòria dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, etc. En aquests moments, les associacions i les persones que lluitem defensant el català i l’aragonès tant a l’escola com a la societat en general, estem força preocupades pel rumb que pot encetar la política lingüística i de la cultura en general quan el nou govern de la DGA, les noves diputacions i ajuntaments prenguin les regnes del poder. La pregunta que sempre faig, tal vegada millor dit, em faig és: per què les llengües i allò més substancial de la cultura com l’ensenyament han de ser com un penell que es mou segons el vent polític que bufa amb més força? No seria més útil, coherent i racional per la societat que aquest temes sortissin de l’atzar dels canvis polítics i fossin el fruit de decisions tècniques i acadèmiques? També es cert que l’actuació política en molts casos respon a criteris que una majoria de la ciutadania està disposada a admetre o a deixar passar per sobre com les qüestions culturals i de la llengua. Malauradament és així. Aviat veurem l’actitud dels nous mandataris envers aquests temes. Voldria conservar un bri d’esperança sobre la possibilitat de que aquests nous mandataris respectessin el que ara tenim, que no es massa, fruit del Departament d’Ensenyament, Cultura i Esport-Direcció General de Política Lingüística del govern, encara, actual; i dels lluitadors per la llengua catalana.  Aviat ho veurem, tot i que, sento que el meu bri d’esperança ha començat a marcir-se. Seré sincer de debò, no tinc cap bri d’esperança: tornarà el desmantellament lingüístic, el malaltís esperit catalanofòbic i la multiplicitat de llengües fictícies aragoneses.   

José Miguel Gràcia              

Renovables a l’Aragó i Catalunya

(Publicat al Diario de Teruel)

És ben cert que a l’Aragó les energies renovables han pres una embranzida força important. Només unes quantes dades per veure el pes d’aquestes energies a l’Aragó: el 80 % del total de l’energia que es produeix és d’origen renovable i a Espanya només el 47 %; el 54 % és producte de les eòliques, mentre que a Espanya és el 23 %. La capacitat de les renovables és un 150 % del consum de tota la comunitat. El desenvolupament econòmic d’una regió o país estarà lligat  a la capacitat de producció energètica renovable, i per tant, amb costos més baixos. Puc entendre els grups que s’oposen per motius concrets en llocs especials, no entenc l’oposició generalitzada. No cal dir que el molins –parcs eòlics– s’han de col·locar on faci vent i respectant la normativa. En quant a les plaques solars les limitacions són un xic més discutibles. Si deixem la Franja enrere i ens passem a Catalunya, les renovables estan en una situació completament diferent: Catalunya està a la cua de la mitjana d’Europa i per tant d’Espanya. Només amb una dada en tindrem prou: tant sols del 6 al 8 % de l’energia que es consumeix a Catalunya prové de fonts renovables, una misèria. Les energies renovables han estat una de les reivindicacions més importants del moviment ecologista i els moviments verds, gairebé el seu nucli principal, i ja sabem la força dels moviments associatius en Catalunya. Els representants polítics, tal vegada per por a la pèrdua de vots, han fet la vista grossa i han mirat cap a un altre costat. La legislació estatal i el poder d’Endesa també han actuat com entrebancs al moment de prendre decisions respecte al com i on d’instal·lacions i projectes. El cas és que a Catalunya, amb l’excepció de la Plana de Vic i la Plana de Lleida, es poden posar molins a gairebé la resta del territori, incloent-t’hi mar endins. Si no hi ha una reacció contundent del Govern, molt de coratge i un canvi de paradigma dels grups ecologistes, la sobirania energètica de Catalunya esdevindrà una quimera. Mentre tant, Aragó té ben assegurat com a client el veí català. Pensi el lector que en un termini no massa llarg tots els cotxes hauran de ser elèctrics i s’ha d’abandonar el gas i totes les altres energies fòssils.

José Miguel Gràcia  

Aragonés y catalán en la literatura de Aragón

(Publicat al Diario de Teruel)

        En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 per les PUZ i com a volum 9 dels “Papers d’Avignon” per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia. Els directors-editors del volum, en J. Giralt i en F. Nagore, declaren al pròleg que aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida –tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre, deixant l’acostumat soslayo, és tracten com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.  En 359 pàgines en tenim ara un esplèndid manual dels orígens al segle XIII i fins al mateix moment de la impressió del volum. Resulta confusionària la primera ponència d’A. P. Lasheras sobre la literatura en aragonès de l’Edat Mitjana on l’autor la presenta com una de tantes dins d’un cafarnaüm de llengües i cultures –llatí, àrab, hebreu, occità, castellà, gallego-portuguès, català, …- tot afirmant que això no se produce de igual manera en ningún territorio afín –només cal mirar a Castella per a trobar-hi una situació quasi idèntica. La segona ponència és un estudi de n’Ò. Latas amb molts materials nous de la literatura en aragonès dels segles XVII-XIX. Les sis ponències següents en dediquen tres a cada llengua per a exposar-hi a fons, respectivament, la poesia, prosa i teatre dels segles XX a XXI.  A les quatre darreres dos autors per l’aragonès i dos per al català reflexionen sobre l’ofici d’escriptor -el text d’en C. Nabarro és extraordinària i valuosament crític sobre la literatura en aragonès, llàstima dels desencertats comentaris a les ortografies (p. 334). Totes les ponències sobre l’aragonès són en castellà llevat de les dues sagueres; les del català són en aqueixa llengua. Per a futures edicions dels cursos jaquesos s’hauria de corregir la poca presència de l’aragonès a les ponències. Fora ben convenient de dedicar-ne una en profunditat a les literatures medievals en aragonès i  en català, i convindria presentar amb detall la literatura catalana dels segles XVI a XIX.

 Artur Quintana i Font

Responsabilitat dels ciutadans

(Publicat al Diario de Teruel)

L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable s’hi miri per on s’hi miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals –lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats– haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic. Dit això, en to molt crític, cal afegir concloentment que la responsabilitat del que està passant en un país –Espanya per exemple–  no és només dels partits polítics i els governats, la gran responsabilitat és dels propis ciutadans. S’entén, es clar, en un règim democràtic i no pas en una dictadura. Els ciutadans han de triar aquells que els sembli seran els millors per al desenvolupament, el benestar i les llibertats del país. Han d’estar vigilants en el grau de compliments de les promeses electorals dels governants. Han de tenir molta cura de les pràctiques més o menys correctes en les administracions públiques.  Han de saber distingir entre la demagògia, les frases fetes i allò que hi ha de cert i responsable en els discursos polítics. S’ha de protestar quan els governants no ho estan fent bé. S’ha de castigar als que no compleixen les promeses electorals o se n’aprofiten del càrrec tant social com econòmicament. Les queixes i protestes han d’anar acompanyades per l’exemple propi: no es pot protestar de la brutícia del carrers i de l’ambient quan un mateix ha llançat papers, burilles i brutícia en general al carrer. Qui no tria bé els contenidors per deixar les escombraries, com pot protestar de la contaminació de la terra! Un país responsable i democràtic només pot ser-ho quan la majoria dels seus ciutadans ho són. De la vergonyant, lamentable i anticonstitucional situació dels alts organismes de la justícia espanyola i les seves decisions en podem parlar en una altra propera columna.

José Miguel Gràcia

Cartes al més enllà

(Publicat l Diario de Teruel el dissabte 17 de decembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana