Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de publicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Anuncis

El negacionisme a Montsó i a Torí

(Publicat al Diario de Teruel)

        El negacionisme, rebuig a una realitat empíricament verificable, està molt de moda darrerament. Pensem en el negacionisme del canvi climàtic, de  l’Holocaust o de l’existència de territoris aragonesos de llengua catalana, entre tants d’altres. A  principis de segle Facao, coneguda associació negacionista –nega que a l’Aragó hi haja territoris de llengua catalana, pròpia i històrica– sol·licità de la Fira del Llibre Aragonès de Montsó un stand per a presentar-hi publicacions negacionistes. La Fira, encara que coneixia el negacionisme de Facao, va atorgar-li un stand, i per més que rebés queixes contra la presència de Facao, no en va fer cap cas. L’stand de la FACAO segueix present avui en dia a la Fira de Montsó. Enguany l’editorial italiana Altaforte, vinculada a l’associació ultradretana Casa Pound –el nom al·ludeix al gran poeta nordamericà Ezra Pound admirador i col·laborador del Duce–, sol·licità i obtingué del Saló del Llibre de Torí un stand per a presentar-hi les seues publicacions negacionistes –nega l’Holocaust i exalta el feixisme–, malgrat que el Saló coneixia el negacionisme d’Altaforte i la seua vinculació feixista. Les queixes no trigaren a aplegar al Saló: li anunciaren que si Altaforte hi era present no hi assistirien, entre d’altres, el col·lectiu bolonyès Wu Ming, en Carlo Ginzburg, en Piotr Cywinski, Director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau,  el dibuixaant de còmics Zerocalcare o l’Associació de Partisans. També la Regió i l’Ajuntament de Tori demanaren al Saló que no acceptés la participació d’Altaforte. Resultat: el Saló retirà l’autorització a Altaforte de participar-hi. Francesco Polacchi, director d’Altaforte, i membre de Casa Pound, presentà a fora del Saló les seues publicacions, entre les que destacava un llibre sobre l’ultradretà Matteo Salvini, i difonia  també obres com Léon Degrelle, fascism per Dio e la patria –Degrelle era cap de les SS belgues i es refugià a Espanya on el Caudillo sempre el va protegir–, mentre declarava que tenia tot el dret a la llibertat d’expressió i a participar al Saló. Se li va argumentar que el feixisme no és una expressió, sinó un crim.  Re, coses que passen.   

Artur Quintana i Font

Semblen un altre país

(Publicat al Diario de Teruel)

En un recent viatge per Guipúscoa (Guipuzkoa) i el nord de Navarra (Nafarroa) he pogut adonar-me del bon estat de les carreteres, de la bona conservació del paisatge, de la gran quantitat d’instal·lacions de generació d’energies renovables. En general els edificis públics i museus estan en molt bon estat de conservació i restaurats acuradíssimament. Amb les estadístiques a la mà se’ns fa evident que la despesa en sanitat en el País Basc i en Navarra és el més alt de totes les autonomies, uns 1.700 euros per càpita, quan a Catalunya, per exemple, és de uns 1200. Com a conseqüència les llistes d’espera en general són les més baixes de l’Estat. Si ens fixem en l’educació, tant en el País Basc com en Navarra, la diferència amb la mitjana de la resta de l’Estat és abismal. Podríem seguir comparant altres xifres relatives envers el serveis i inversions públiques i arribaríem a les mateixes conclusions. A la vista del paisatge tan verd i amb tanta vegetació, un extraterrestre podria inferir que així com la fertilitat d’aquelles contrades és producte de la humitat, s’entén de la pluja, les grans inversions i les grans despeses en serveis són un altre subproducte de la pluja i del clima en general. No, amics, no. Són els furs –Concert econòmic basc i Conveni navarrès. Acords que per raons històriques o per el que fos van poder obtenir de l’Estat espanyol en temps de la desaparició del dictador. Furs que els confereixen, entre altres, el dret de recaptar tots els impostos i d’administrar-los segons els convé mitjançant les quatre diputacions forals (foru aldundia). No tinc cap dubte que recapten eficaçment i administren de igual manera, tot i que, allò que els dóna essencialment la disposició de més fons econòmics que la resta del territori espanyol és, al meu parer, la petitesa del “cupo”, renegociable cada any, que han de pagar a l’Estat espanyol per la compensació dels serveis que reben d’aquest o per les competències no transferides. Clar i català: tots som iguals davant la llei, però uns més que els altres. Bascos i navarresos s’ho van saber guanyar. Potser pensareu que els tinc enveja, doncs tindreu raó, els tinc enveja, enveja sana, però. No crec que demanin mai la independència seriosament.

José Miguel Gràcia

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Publicat al Diario de Teruel)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia

Anècdota o més

(Publicat al Diario de Teruel)

Del judici del procés català s’estan omplint moltíssimes pàgines als mitjans escrits i ocupant espais i mes espais televisius, especialment a Catalunya. En seguir les sessions del judici s’hi poden observar diferents tipus de comportaments del tribunal, dels fiscals, de la defensa, de l’acusació, dels testimonis i extreure tot tipus de conclusions. Sigui quina sigui la sentència només servirà per agreujar el conflicte. En el breu espai d’aquesta columna no entraré en cap anàlisi profund òbviament, però si vull fer esment a la resposta dels diferents testimonis quan el president de la Sala els pregunta: “Jura usted o promete decir la verdad”. Sóc conscient que hi haurà lectors que consideraran el meu comentari o disquisició com a simple i pura anècdota, tot i que a mi m’ha fet pensar una mica. El cas és que quan el president Marchena fa la pregunta als responsables d’Interior del govern del PP –ministre, altres responsables del Ministeri de l’Interior, delegat del govern a Catalunya–, coordinador dels cossos de les forces públiques de l’1 d’octubre, policies nacionals, guàrdia civils i altres testimonis de l’acusació, gairebé tots contesten: “Juro decir la verdad”. Tot al contrari, quan el president pregunta o ha preguntat, s’entén, als acusats –membres del govern de la Generalitat en presó preventiva–, al cap de mossos d’esquadra, als comandaments d’aquest cos, a mossos d’esquadra, a responsables polítics, a funcionaris de la Generalitat i a testimonis civils en general, gairebé tothom contesta: “Prometo decir la verdad”.  Més que un fet curiós o anecdòtic, aquesta bipolaritat de les respostes pot obeir a concepcions o plantejaments polítics, socials i sociològics diferenciats? En una primera aproximació es podria pensar en el fet de parlar dues llengües diferents, però tindria molt poc fondament aquest supòsit, perquè el judici es desenvolupa totalment en castellà. A mi se m’acut que tal vegada l’explicació s’hauria de cercar en motius culturals i de revisió i menor acceptació dels principis tradicionals catòlics dels testimonis de la part catalana. Deixo al lector fer la seva interpretació, tot i que el diccionari sempre ens pot ajudar. “Jurar es afirmar o negar una cosa poniendo por testigo a Dios” i “prometer es asegurar que será verdad lo que se expresa”

José Miguel Gràcia

Exònims

(Publicat al Diario de Teruel)

Exònims són topònims d’una llengua en textos d’una altra llengua. Darrerament hi ha hagut un debat  entre els escriptors i traductors en  català a l’Aragó sobre com s’han de tractar topònims en català en traduir-los al castellà. Ras i curt: hem de dir o escriure Zaidín, Mequinenza, Benabarre, …, o Saidí, Mequinensa, Benavarri, …? Abans de tirar-nos els plats al cap, mirem què passa en altres llengües: si traduïm  d’una llengua oficial ben reconeguda tant a l’estat on es parla com internacionalment, posem de l’alemany al castellà, veurem que si els topònims alemanys són els d’una gran ciutat o territori, com ara Wien, Bern, Hamburg, Bayern,…, són sotmesos a traducció en passar a ser exònims en castellà: Viena,  Berna, Hamburgo, Baviera, … , i això també passa en alguns topònims alemanys menys importants –Regensburg, Speyer, Meißen, … –, que, per raons generalment històriques,  s’adapten al castellá com Ratisbona, Spira, Misnia, … . Però la immensa majoria de topònims alemanys  menors es mantenen en alemany, sense cap mena d’adaptació al castellà, i així topònims com Sankt Märgen, Sankt Peter, Berghausen, Hanhofen, Allerheiligenstraße…, no es transformen en Santa María, San Pedro, o en uns possibles Casas de Bergo o del Pollo, o Calle de Todoslossantos, … . L’actitud d’escriptors i traductors  canvia quan els topònims són d’una llengua sense ple reconeixement, sotmesa a una altra que generalment la vol fer desaparèixer, com en els topònims en llengua catalana, que en la seva totalitat, tant si són dels nostre país, com de Catalunya,València o les Balears tenen traducció o formes adaptades al castellà: Lleida, Les Paüls, Vic, Alacant, …, o els noms de tots els carrers de Barcelona o Vall-de-roures, …, passen a Lérida, Laspaúles, Vich/Vique, Alicante, …, o la barcelonina Plaça d’Espanya esdevé Plaza de España …., i tots els Sant, Vila, Nova són Santo, Villa, Nueva, …: Sant Boi, Sant Cugat, Vilanova, …, són San Baudilio, San Cugat/Cucufate, Villanueva … . El títol de la novel·la rodorediana La Plaça del Diamant es transforma en La Plaza del Diamante en la traducció castellana mentre roman La Plaça del Diamant  en la versió alemanya. I ara DECIDIM!

Artur Quintana