Turquia i Aragó

(Publicat al Diario de Teruel)

Les relacions turco-aragoneses han estat de confrontació bèl·lica quasi permanent des dels primers contactes als segles medievals fins ben entrat el XIX. Només he sabut trobar als llibres de la història dues excepcions a aqueixa constant confrontació bèl·lica turco-aragonesa, prescindint de l’OTAN, això sí. Quan a principis del XIV la nostra almogaravia es posà a sou de l’Emperador de Bizanci ho féu per a lluitar contra els turcs. Tanmateix després de l’assassinat a Constantinoble dels cabdills almogàvers per part dels bizantins, l’almogaravia  canvià de bàndol i s’uní als  turcs d’Anatòlia, facilitant-los naus perquè passessen a Europa. Aleshores combatérem junts, per primera i única vegada, turcs i aragonesos contra els grecs, durant un cert temps, fins que ens separàrem amigablement. L’almogaravia se n’anà a conquerir Atenes i Neopàtria, mentre els turcs seguien a Tràcia lluitant sols contra els bizantins, que finalment els anorrearen. L’altra excepció a la confrontació turco-aragonesa es produí a finals del XV quan nosaltres, els aragonesos de fe cristiana, ens dedicàrem amb l’eficient ajut de la Inquisició a perseguir-ne els de fe mosaica, bastants dels quals, per no acabar a la foguera, hagueren d’exiliar-se, com li passà a  Baruj Almosnino, de  família jaquesa documentada des de mitjans del XIII. A en Baruj no li fou fàcil de trobar una terra on refugiar-se. Segurament després de breus estades a Occitània i Nàpols finalment trobà acollida a Salònica, a Turquia. I com ell centenars d’aragonesos que gràcies a Turquia ens salvàrem de l’afany nostre en perseguir les minories. Per a arrodonir aquestes relacions turco-aragoneses, us recordo que en aquests últims mesos el president de Turquia  ha vist unes altres interessants relacions entre el seu estat i el nostre. El president turc s’ha queixat de les crítiques sovintejades que li arriben de la Unió Europea i el Consell d’Europa, segons les quals a Turquia hi hauria una forta deriva autoritària en detriment de la democràcia, jutges prevaricadors i persecució de les minories. El president turc ha declarat que no entenia les crítiques que li fan des d’Europa, ja que Espanya fa el mateix que Turquia, i Europa no ho critica.

Artur Quintana i Font

La gran clatellada

(Publicat al Diario de Teruel)

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea  sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha estat una gran clatellada a la Justícia espanyola, i més concretament al Tribunal Suprem. El judici dels procés es va portar a terme vulnerant el drets polítics de Junqueras perquè el Sr. Marchena hauria d’haver demanat un suplicatori al Parlament Europeu abans de condemnar-lo tenint en compte la seva qualitat d’eurodiputat. El Tribunal Suprem ha de corregir immediatament les irregularitats comeses, així ho demana el Parlament Europeu. No oblidem pas que les sentències dels tribunals europeus són també sentències espanyoles. La ràpida reacció de la Fiscalia –“conscient del que passa” – no sembla que vagi per aquest camí en tant que ha demanat que Oriol Junqueras romangui a  presó sense immunitat per condemnat. Curiosament el govern d’Aragó va donar el Premi Aragó 2019 al fiscal Zaragoza?  El volien empènyer en la tasca del procés? Quin paperot! A les poques hores de la sentència europea, Puigdemont i Comín lluïen oficialment el títol de parlamentaris europeus i els mitjans centralistes i el deep state espanyol llançant foc per la boca enganyant la ciutadania. La Fiscalia demana que el Suprem mantingui l’euroordre contra Puigdemont i Comín

Escric aquestes línies dies abans de la seva publicació, per tant poden passar moltes coses en l’interval; en qualsevol cas, tot el que s’aparti de la posta en llibertat d’Oriol Junqueras i l’anul·lació o revisió de la sentència –hi ha vuit empresonats més– i tal vegada el judici, farà augmentar el desprestigi del propi Tribunal Suprem, de la Fiscalia i de les altes instàncies jurídiques espanyoles, prou tocades fins avui, i per tant, d’Espanya en general.  No s’entén el paper de la fiscal General de l’Estat? Pot ser que l’Advocacia de l’Estat demani la llibertat de Junqueras, però de Marchena poca cosa cal esperar. Quan els jutges es converteixen en salva pàtries o els polítics els empenyen a ser-ho, qualsevol problema polític el converteixen en tan gran com irresoluble. El crit popular “a por ellos”, entre més, a encès baixes passions, a despertat la fera “voxiana i el ultranacionalisme secular espanyol, ha reforçat l’anticatalanisme i ha fet creixer l’independentisme. Allò difícil ha esdevingut gairebé impossible. I la marca Espanya és a la baixa.

José Miguel Gràcia 

Lo pare Faci

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Muela) dicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana

Premis Mariano Nipho 2019

(Publicat al Diario de Teruel)

L’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura d’Alcanyís han atorgat a l’Associació Cultural del Matarranya el premi “Mariano Nipho” 2019 dins de la categoria de Cultura. L’acte de lliurament dels premis es celebrarà al Teatre Municipal d’Alcanyís el dissabte 30 de novembre a les 20:00 hores, i serà recollit, el de Cultura, pel President d’Honor d’ASCUMA, Artur Quintana i Font. A més de donar l’enhorabona a ASCUMA pel guardó, aprofito l’avinentesa per destacar la tasca cultural, literària i social de Poiesis i Compromiso y Cultura. A tall d’exemple destacaré actes i activitats concretes d’aquesta associació i d’aquesta revista mensual. Ambdues atorguen els premis Nipho d’Art, Cultura, Esport i Compromís Social. Anyalment convoquen el Certamen de Microrelats (Categoria General, Comarcal en castellà, Juvenil i Categoria Comarcal en català. Poiesis, entre altres activitats, reuneix a un grup de persones per fer lectures públiques de texts literaris d’autors del Baix Aragó històric –agrupació de comarques administratives– sota la denominació Los jueves Poiesis. També convoca anyalment el “Certamen de Cuento Ilustrado Infantil, Gloria Fuertes”. En quant a la revista Compromiso y Cultura val a dir que és una publicació mensual d’actualitat, crítica i cultural d’àmbit baix aragonès. És d’agrair que el català, llengua pròpia d’una gran part del Baix Aragó històric, està present tant en Compromiso i Cultura, mitjançant articles periòdics de fons, com al “Certamen de Microrelats” de Poiesis i CiC en la seua categoria de Comarcal en català. Darrere de qualsevol projecte cultural important hi ha un grup de persones que lluiten dia rere dia per portar-lo endavant amb molts d’esforços i amb precarietat econòmica. En el cas l’Associació Cultural del Matarranya és mes que evident amb 30 anys d’història. Raúl Andreu Tena, psicòleg i exregidor d’Alcanyís fa possible la revista com a director, coordinador i alguna cosa més. Julio Moreno Moreno, després de les tasques en la docència i bibliotecàries al IES Baix Cinca de Fraga i projectes com “Poesía para llevar” és l’alma mater de Poiesis. Endavant els valors de la llengua, la cultura i la crítica social!

José Miguel Gràcia       

Manual del lingüicida

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb exemples de la Nació Castellana. Els maîtres à penser d’aqueixa nació han inculcat als seus connacionals que han d’exterminar la llengua –i la cultura que aquesta conforma de totes les nacions que la pròpia ha conquerit i sotmès. Ja ho deia Nebrija al segle XV –La  lengua siempre fue compañera del Imperio–, ho repetia en Ganivet –Nada más bello que () conquistar nuevos pueblos () a nuestro idioma– i ho repeteixen ara Gregorio Salvador, Juan Ramón Lodares i Mario Vargas Llosa, entre tantíssims d’altres, fins a tal punt que a tot  membre de la Nació Castellana li fan difícil de negar-se a fer seues aquestes exigències. D’entrada el lingüicida ha de ser absolutament maniqueista: només es positiu tot allò que serveix per a exterminar les llengües de les nacions sotmeses, i es negatiu tot el que les ajuda a continuar vives. Per a aconseguir aquesta actitud ajuda molt el negacionisme, el rebuig a una realitat empíricament demostrable, difonent les mentides i les manipulacions més inversemblants amb orgull i fermesa. Els millors i definitius resultats s’han aconseguit quan la Nació Castellana aplicava el genocidi a les sotmeses: era el cas de les Nacions Cubana i Haitiana precolombines, que desaparegueren sense deixar rastre –mort el gos, morta la ràbia. Quan això no era possible es recorregué a l’expulsió dels sotmesos –musulmans i jueus. Més endavant resultà, però, que aquests anteriors procediments –genocidi o expulsió– no convenia aplicar-los, i el lingüicida hagué de buscar-ne de més sofisticats, com prohibir l’ensenyament de les llengües de les nacions sotmeses i el seu ús en públic, en l’administració i en els mitjans de comunicació de masses, declarar-les dialectes del castellà, etc. Ara cal fer exactament el mateix, però no amb tanta barroeria i una mica més de mà esquerra. Per altra part, amb canvis mínims, totes les nacions amb afanys lingüicides –l’anglesa, francesa, russa, italiana, xinesa, … – poden adaptar aquest manual als seus propòsits, i allà on la Nació Castellana no es la dominant, sinó la dominada –USA, Turquia, …– li servirà per a conèixer millor les ignomínies a què es  troba sotmesa.

Artur Quintana

Polítics inútils

 

(Publicat al Diario de Teuel)

Revenja, venjança, injustícia, cop a les llibertats i als drets fonamentals són els mots que més s’escolten i s’escriuen a Catalunya, referits a la sentència del TS que condemna a penes de 9 a 12 anys per sedició i/o malversació als líders catalans. Els cabrejats, descoratjats i tristos van molt més enllà del independentisme. El TS, per por a la justícia europea, ha tractat de justificar el perquè no condemna per rebel·lió, però per satisfer la pressió de les forces de l’Estat condemna per sedició i les vol complaure amb l’aplicació de penes màximes. Per fer-ho ha tensat tant les costures de la llei que les ha estripades.  A més, la bàrbara condemna ha obert el camí de la conculcació de drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols —reunió, manifestació, protesta, resistència passiva, etc. No trigarem pas a veure el seus efectes en sentències dictades en aplicació de la jurisprudència. Anem al tema del títol: quan els polítics deixen en mans dels jutges la resolució d’un problema polític, a més de no resoldre’l, tanquen les vies de solució. Llavors els polítics esdevenen irresponsables i inútils. Quan els polítics, davant d’un problema polític, s’envolten permanentment amb la capa de la llei i la Constitució per no seure al voltant de la taula de diàleg i negociació, demostren la seva incompetència, covardia i inutilitat. Quan la política es deixa en mans dels jutges, la democràcia s’evapora i sobren els polítics. Algú em pot dir per a que va sevir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Jo us ho dic: per poder repetir constantment que s’aplicarà novament. Mentrestant el problema de Catalunya s’engreixa i s’agreuja: creix l’independentisme, augmenten les manifestacions, la indignació i també la desesperança. Manifestacions, marxes, desobediència i protestes pacífiques, però també han sorgit grups irats o antisistema que provoquen greus aldarulls violents, i les policies han actuat contundentment. Una gran part dels protagonistes són molt joves. Compta Espanya, el moviment es pot estendre!  Mentrestant la majoria dels mitjans de comunicació de la capital del Regne encenen diàriament focs editorials i informatius per enfrontar i irritar els ciutadans espanyols contra els catalans. Mes de dos milions de catalans volen una República, altres, coses diferents. Quin és el pla de futur de l’Estat per a Catalunya?: cap ni un. Quin és el pla de futur per a Espanya?: tots contra Catalunya. I aviat noves eleccions. Més val  un vot que la veritat.

 José Miguel Gràcia

Veieu la marxa: https://www.youtube.com/watch?v=49a_-TYyIiI

Pena-roja i Vallibona

(Publicat al Diario de Teruel)

Pobles germans diu la llegenda, o més pròpiament la història, que ens conta que la pesta negra de la segona meitat del segle XIV va delmar les poblacions de tot Europa fins al punt de quedar moltes viles mortes o gairebé. Aquest fou el cas de Vallibona que es va quedar sense població femenina, i només amb set fadrins. Llavors aquests fadrins decidiren de pujar a Pena-roja, on la demografia era millor i amb mes dones que hòmens. Aviat es concertaren set matrimonis que vingueren a Vallibona a repoblar-la.  Això deuria passa cap al 1347 i des de poc després  cada set anys els vallibonencs, en agraïment, emprenen la pujada de quasi trenta quilòmetres que els separen de Pena-roja. Enguany, al maig, s’ha celebrat la que probablement es la 97 pujada dels de Vallibona, la rogativa que en diuen, i que a pesar de les fronteres, que com mes va, mes infranquejables les voldrien les moltes fòbies que van soltes pel país, agermana valencians i aragonesos. Amb motiu de la pujada dels vallibonencs se’n representa la história a l’església de Pena-roja des del 1984. La iniciativa per a fer-la sorgí del secretari de l’ajuntament Ramon Boj, qui sabia que en Desideri Lombarte havia escrit l’any anterior un llarg romanç contant la història del vallibonencs en cerca de pena-rogines. Li  suggerí que en fes una versió per al teatre i en sorgí un esplèndid retaule entre gòtic i romànic, tràgic, solemne, un oratori, com corresponia a la tradició -que va agradar, però que no trobà acceptació. Desitjaven un text assainetat, tragi-còmic, que en Lombarte va redactar aprofitant la versió novel·lesca de Don Manuel González a Contes del mar i la muntanya del 1948, en la qual, finalment, es va basar la representació del 1984, però fent-la encara més assainetada i suprimint text de Lombarte. M’escrivia l’onze d’agost d’aquell any: “La representació va anar molt bé. Va ser un èxit, però no es va representar com jo volia”. L’any 1991 vaig assistir a la representació, i el que podia haver estat l’inici d´una noble tradició de teatre popular havia passat a ser un exitós sainet, i així continua.

Artur Quintana