Tornem-hi amb la toponímia

Publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellá, català- i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització -que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, …-, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta -això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions ( Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Una gran manifestació a Barcelona

h_3177569

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer)

El passat dissabte tingué lloc a Barcelona  una gran manifestació.  La guàrdia urbana digué que eren unes 160.000 persones, els organitzadors moltes més, esclar. Potser 300.000 van dir. En qualsevol cas van omplir la Via Laietana que és molt. “Barcelona, capital mundial dels refugiats” va titular algun diari. Era un crit de solidaritat des de Catalunya, en favor dels refugiats. Més enllà dels partits polítics i les institucions públiques, la ciutadania va anat un cop més per davant de les administracions. El portaveu de “Casa Nostra, Casa Vostra” –entitat que va organitzar i promocionar els actes–, Ruben Wagensbert, va reclamar, entre moltes més coses, “un pacte pels drets de les persones migrants” que els diners públics deixin de gastar-se en tanques i que la UE sancioni els Estats, com l’espanyol, que incompleixen els compromisos d’acollida. La periodista Mònica Terribas, que es va encarregar de presentar l’acte, va  advertir que “aquesta manifestació respon a un moviment social, transversal, ple de ràbia i vergonya, i un compromís ètic, que vol denunciar la inacció de l’Estat espanyol durant els cinc anys de crisi, però també dóna un toc d’atenció a la resposta des de Catalunya: podem fer més i fer-ho millor, siguem exigents i autocrítics més encara del que som”. Crida l’atenció el poc ressò que va tenir en els mitjans d’informació espanyols, només la cadena de televisió, la 6ª, va emetre un programa especial. Segons van informar el representants sindicals de TVE, els responsables d’informatius d’aquesta cadena van censurar unes fotografies de la manifestació on es veien estelades a més de les pancartes. Només van deixar publicar als telediaris una fotografia on no apareixia la bandera independentista. Contràriament, la marxa de Barcelona va tenir un ampli ressò a la premsa internacional: per exemple a “Le Figaro” i “Le Monde” de França, al “Der Standard” d’Alemanya, a “La Repubblica” d’Itàlia, A la Radio Televisió de Suïssa, a Bèlgica, als EEUU, etc. Malauradament a molt països, gran nombre de ciutadans voten a partits xenòfobs i ultradretans. Aquest és el gran perill, quan les classes populars s’enlluernen amb les solucions fàcils i radicals d’aquests partits. Compte amb els problemes dels ciutadans que es deixen sense solucionar per part dels partits polítics, diguem-ne, normals! Mentre tant totes les institucions europees romanen callades.

José Miguel Gràcia

Torna el LAPAO

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2017)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.

Artur Quintana

Les pensions perillen

(Publicat al Diario de Teruel)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Qüestió de noms

(Publicat al Diario de Teruel)

No  cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”,  “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.

Artur Quintana i Font    

Gentilicis

(Publicat al Diario de Teruel)

 Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Quan la justícia no és la solució (Sixena)

(Publicat al Diario de Teruel)

El passat 2 de novembre la magistrada del Jutjat de Primera Instància nº 2 d’Osca va ordenar l’execució provisional de la sentència dictada el 4 de juliol passat que condemna el MNAC a lliurar les pintures de la Sala Capitular al Monestir de Sixena. La magistrada instava el MNAC perquè en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures i a traslladar-les. La Generalitat de Catalunya va qualificar la decisió de la jutgessa de gran despropòsit. Faré uns breus comentaris al respecte. Si les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, malmeses i perduda la seva policromia original, no s’haguessin arrencat el 1936 immediatament després de l’incendi, en molt poc temps s’haguessin perdut per sempre. No cal dir que fins el juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida. Tots el tècnics i experts en art alerten del gran perill del trasllat; com a exemple cito les paraules de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i que desaconsella el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final”. ¿Pot una sentència fer compatibles el dret de propietat, les raons “filosòfiques” dels demandants, el valor i la decisió estratègica del moment de l’arrencament l’any 1936, la possessió de bona fe, la restauració i protecció dels bens durant tants anys, el gaudi que proporciona la contemplació de l’obra als milers de visitants d’un gran museu com és el MNAC, dins de la seva gran col·lecció d’art romànic, els riscos del trasllat actual, les condiciones ambientals de la Sala Capitular de Sixena de cara el futur,  els responsables pecuniaris de totes dels despeses d’ençà 1936 –monges santjoanistes, Ajuntament de Sixena, Govern d’Aragó o Generalitat–, etc., etc.? Només un acord entre el Govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya podria esdevenir com a solució racional pel bé de l’art. Ja sé que no és el mateix, però una reproducció virtual que recrees les pintures romàniques originals mitjançant projecció audiovisual (mapping) i hologrames a la Sala Capitular de Sixena hauria de ser estudiada. Els seus efectes serien espectaculars.

José Miguel Gràcia