Fronteres lingüístiques

Hernando de Aragón y Gurrea

(Publicat al Diario de Teruel)

Els nostres erudits a l’hora d’establir les fronteres entre les tres  llengües del país no s’atreviren a fer-ho, dominats com estaven per la ideologia d´en Juan Moneva, segons la qual “tot ho que´s parla a Aragó es aragonés.” És per això que hem hagut d’esperar la vinguda d’erudits de fora per a explicar-nos-les, perquè els erudits nostrats, malgrat saber-les, no gosaven descriure-les. Només un s’hi va atrevir, limitant-se a la Província d’Osca, però: en Benito Coll y Altabás. Tanmateix la seua descripció caigué en mans monevistes i quedà oblidada durant més de cent anys, mentre el monevisme segueix ben viu entre molts dels nostres conciutadans. En són una bona mostra el lapaisme i el lapapysme, la plataforma “No hablamos catalán” o la consigna  “En Aragón no se habla catalán, ni se ha hablado ni se hablará” que proclamava a les Corts una diputada quan les votacions de la Llei de Llengües del 2009. A pesar de tants entrebancs tant la lingüística com especialment la romanística internacionals saben fins al darrer detall per on passen les fronteres entre les nostres tres llengües. Això sí: sabem les actuals, però encara cal molta recerca per a saber com eren en el passat. En aquest tema la llosa del monevisme encara s’hi fa notar. N’és un exemple característic el cas de Montsó. El jesuïta reusenc Pere Gil va deixar clar en el pròleg a la seua traducció del Kempis el 1621 que Montsó era al seu temps de llengua catalana. I tanmateix no s’acaba d’acceptar-ne el testimoni –potser perquè el jesuita era català? Hi ha un altre cas ben conegut: el d’en Ramon Muntaner que al segle XIV declarava que a Múrcia es parlava “de bell catalanesc del món”, que tampoc no s’acaba d’acceptar –el cronista almogàver era de Perelada, català doncs. Recentment ha estat publicat al número 28 (2016, p. 156) d’Alazet un text de 1555 de n’Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa, virrei d’Aragó i nét d’en Ferran el Catòlic, on escriu que “en Monçón y su tierra” es parla català. Confiem que se n´acceptarà el testimoni.

Artur Quintana

Anuncis

Prestigi d’Espanya

 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte u de desembre))

Recordo que quan viatjava per motius de treball fora d’Espanya, ja fa uns quants anys, les persones amb les que tenia relació em preguntaven per el desenvolupament democràtic espanyol i mostraven sempre el seu reconeixement a l’evolució tan positiva. És més, algunes miraven envers Espanya com a exemple de democràcia, convivència i estabilitat. Ara, que també viatgem, encara que sigui per motius ben diferents, les preguntes i les manifestacions que ens fan són també ben diferents, altrament dit, són del tot oposades a les de fa uns anys. Tot de cop surt la pregunta: què passa amb la justícia espanyola i les seves sentències? La de la Manada, per exemple, va transcendir les fronteres més del que pot semblar. Saben del raper exiliat. Per què el TS es va desdir de la sentència sobre les despeses de les hipoteques? No saben massa bé de l’elecció dels seus membres però la consideren com a una maniobra política. En quant a la Monarquia la veuen desacreditada. D’on prové la seva fortuna? Corrupció? Per què Felip VI  pren decisions polítiques? Tot i que, en saber que som catalans –català és qui viu i treballa a Catalunya o es sent català­– el tema preferit és el procés d’independència català. I surten els comentaris: no entenem perquè la policia va atonyinar als que anaven a votar l’u d’octubre. Per què el Govern espanyol no convoca un referèndum a Catalunya? Per què estan empresonats líders polítics i socials? On és la rebel·lió o la sedició? Des de fora no s’entén el que passa a Catalunya, tot i que expliciten la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El prestigi internacional d’Espanya ha encetat una caiguda vers lo desconegut. L’esperit del 78 s’estroncà fa uns anys i el descrèdit de les institucions va en augment. La llibertat d’expressió s’està fen miques. El lector pot pensar que són especulacions meves i que extrec conclusions generals d’alguns casos particulars. En qualsevol cas recomano a tothom la lectura del recent Baròmetre de la Imatge d’Espanya del Real Instituto Elcano, on es conclou que l’Estat espanyol és molt poc dialogant, que el seu autoritarisme  va in crescendo i que el grau d’antipatia envers Espanya creix cada dia. El prestigi d’Espanya se’n va en orris dia rere dia.

José Miguel Gràcia

  

 

 

Anna

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Franco passava per allà

(Publicat al Diario de Teruel)

Tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem alguna declaració pública o ens expressem a les xarxes socials. La possibilitat de rectificació és també a l’abast de tothom i en utilitzar-la ens pot dignificar o almenys empetitir la nostra errada. El que he dit val també per als representants de partits polítics i institucions públiques i privades, tot i que han d’anar amb molta més cura, perquè l’errada pot tenir conseqüències més greus i les rectificacions mai l’esborraran totalment. Un exemple paradigmàtic d’errada d’una dirigent política va tenir lloc al Parlament de Catalunya quan el divendres 19 d’octubre un periodista li va preguntar a la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas,  per què Ciutadans no va participar en l’homenatge de dilluns davant la tomba del expresident de la Generalitat, Lluís Companys. La Sra. Arrimadas va al·legar la seva disconformitat amb l’orientació de l’acte, i a més va afegir –i aquesta és la gran espifiada–  que “qui va afusellar Lluis Companys va ser el règim franquista i no pas l’Estat espanyol”.  No cal dir quina va ser la reacció de les xarxes, representants polítics i periodistes de Catalunya. Què volia dir la Sra. Arrimadas amb aquella afirmació: què Franco no va ser cap de l’Estat espanyol? Què hi havia dos estats en paral·lel? Què Franco era un personatge que passava per allà? Com el lector pot suposar la Sra. Arrimadas no ha demanat disculpes, ni ho farà, i  a més diu que el altres no saben d’història. Suposo que molta gent com jo no sabem com qualificar les afirmacions de la presidenta de Ciutadans de Catalunya: han estat una errada involuntària? Crec que no. Potser han estat una estupidesa o una manera de justificar el més injustificable. A no ser que la Sra. Arrimadas, com el Rei Sol de França, Lluís XIV, pensés que “l’État c’est moi”. La gran massa acrítica de la societat espanyola no esperona massa el sentiment de ridícul. Tot val per pescar uns quants vots més en l’Espanya profunda. Compte dirigents de ciutadans, la Sra. Punset ha deixat el partit per considerar-lo massa radical espanyolista o escorat a la dreta o la ultradreta. Per què Ciutadans mai ha reprovat de forma fefaent el regim franquista? Quina paradoxa la de Arrimadas!

José Miguel Gràcia

Onomàstica i literatura popular

(Publicat al Diario de Teruel)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.

Artur Quintana i Font

Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia

Noms discriminats

(Publicat al Diario de Teruel)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana