Martí de Riquer i la llengua aragonesa

(Publicat al Diario de Teruel)
És ben sabut, però no pas prou pel que observo massa sovint, que gran part de la nostra ciutadania es dedica amb cos i ànima a la destrucció de totes les llengües espanyoles, amb l’única i sola excepció de la castellana. Per a aconseguir aqueixa desitjada destrucció molts intel·lectuals, d’aquells que posen les seves ideologies per damunt la ciència, difonen amb abús d’autoritat, prevaricació doncs, tot un seguit de prejudicis en contra d’aqueixes llengües, uns prejudicis que, gràcies a disposar els dits intel·lectuals d’un poderós aparell mediàtic, la gran massa de la població acaba per assumir a ulls clucs. Un d’aquests prejudicis més difós és el de titllar de dialectes les llengües espanyoles no castellanes, las demás com les anomena la Constitución. I d’aquesta manera, encolomant-los un sol estigma –dialecte– s’aconsegueix de fer desaparèixer totes las demás. Perquè si són dialectes no són llengües, sinó part d’una altra llengua, el castellà, és clar que sí! I així veiem que quan en Manuel Alvar va publicar el primer gran estudi sobre l’aragonès el titulà precisament El dialecto aragonés, i era ben conseqüent quan més tard declarava que el aragonés es un idioma universal que se llama español. Tanmateix no tothom combrega amb rodes de molí: l’any 1935 en Martí de Riquer, aleshores un jove escriptor i romanista català que prometia, més tard académic de la de Belles Lletres i de l’Española, publicà una lletra de batalla a La Publicitat contra en Joan Sacs per haver escrit aquest que Aragó on a l’Edat Mitjana es parlava […] un castellà macarrònic. En Riquer posà ben clar que: Això no és cert. A Aragó mai no s’ha parlat altra cosa que l’aragonès. Aragonès s’hi parlava a l’Edat Mitjana, en aragonès s’hi escrivia i és en aragonès la literatura aragonesa. […] llengua ben diferent de la castellana i la catalana. […] I aquesta llengua aragonesa en què parlaven els aragonesos dels segles mitjans, parlen encara els aragonesos actuals. És un text que cal recuperar i comentar com Déu mana. Veieu, doncs, que no tots els intel·lectuals posen la ciència per davall de la ideologia.
Artur Quintana

Anuncis

Pedro Sánchez, president

(Publicat al Diario de Teruel)

“La realitat supera sempre la ficció” és la dita que es veu confirmada dia rere dia. Qui podia imaginar no fa massa dies que Pedro Sánchez seria president d’Espanya? O vist des de l’altra banda, qui podia pensar que Mariano Rajoy, havent-hi superat l’aprovació dels Pressupostos, hauria de fer les maletes apressadament i sortir de la Moncloa? Com podia pensar la senyora Soraya Sáenz de Santamaria que la liquidada seria ella quan feia befa en dir que alguns departaments de la Generalitat estaven en li-qui-da-ció…? I l’altre perdedor, Albert Rivera, que ja es veia president…! I ara podem tombar cap el futur. Ben difícil ho té Pedro Sánchez. Els enemics ja li sotgen per tot el seu voltant. I el que potser pitjor encara, en té en pròpia casa, no sé si molts al carrer Ferraz, però de ben segur bastants per terres castellanes i molt concretament de “Despeñaperros para abajo”. Sabrà o podrà aprofitar Pedro Sánchez, en aquest moment, aquesta gran ocasió, tan sobtada com real? Tant de bo encerti. No cal ser un gran observador per categoritzar els grans problemes que té sobre la taula. El problema català que l’aplicació del 155 no ha fet més que refermar-lo i l’empresonament i l’exili de tot el govern de Puigdemont impossibilitar-lo, en tant no es trobi la solució per al seu alliberament. Arribarà a entendre Pedro Sánchez que el problema no és amb Puigdemont, Torra i alguns altres, si no amb més de dos milions de catalans. La degradació democràtica de les institucions espanyoles és un altre dels greus problemes. Si en algun moment va existir l’esperit del 78, el temps, el PP, alguns barons i els virus franquistes s’han encarregat de dilapidar-lo. La crisi econòmica i social que malgrat l’aparença de solució roman encara ben viva i concretada en el dèficit i el deute públics, en la precarietat laboral i en la fallida de la Seguritat Social, entre altres. El descrèdit internacional és un altre gran problema, només cal que viatgem una mica pel món per adonar-nos-en d’allò que pensen fora d’Espanya de l’evolució democràtica espanyola. Sort a Sánchez i al seu govern –rebut amb reticències. Que la realitat superi la ficció en el bon sentit. De dubtes en tenim un munt.

José Miguel Gràcia

 

El català del Matarranya al segle XIV

(Publicat al Diario de Teruel)

El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres,  préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.  Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Artur Quintana

Entrevista de Puigdemont a The Times

Publicat al Diario de Teruel)

El passat dia 28 d’abril, el president Puigdemont –els presidents de la Generalitat no perden mai el títol– va fer unes declaracions, en una entrevista al diari anglès The  Times, de caire tant personal com polític. Està convençut que la lluita per la independència “segueix endavant”. Aquest diari anglès considera que Puigdemont és l’enemic “number one” d’Espanya, destacant la força política de l’independentisme català i el paper important de Puigdemont en el procés. En una de les respostes, el president sentencia que no esperaven la reacció tan contundent del Govern espanyol, i diu: “Esperàvem que després de 40 anys de democràcia i essent membres de la Unió Europea hi hauria una nova generació [de polítics]. Estàvem equivocats”. Pronostica que “mai hi haurà diàleg amb l’Estat Espanyol”. Puigdemont manifesta que no ha pensat d’entregar-se a la Justícia espanyola, perquè “es convertiria en un ostatge sense llibertat d’expressió ni moviment”. Envers la situació personal emergeix la seva preocupació quan diu: “No puc fer petons a les filles, no els puc explicar contes… És impossible acostumar-se a aquesta situació. Parlo amb elles per FaceTime, però les veig espantades, ho puc veure als seus ulls”. La seva incertesa es fa més patent quan diu: “Sent realistes no tinc plans de futur. En el pitjor dels casos seré extradit a Espanya, que voldria dir dècades de presó. Si no és així, passaré molts anys a l’exili”.

No puc creuré que la situació de Puigdemont i dels altres exiliats, i més encara els empresonats, s’hagi de perllongar sine die, vull dir, molts anys. Una ferida oberta d’aquestes dimensions no la tancarà l’oblit. Si el poble espanyol no és capaç de col·laborar en el tancament d’aquesta ferida sagnant, mal futur li espera. Tot i que d’algunes coses n’estic ben segur: la justícia, amb la seva embranzida, no pot ser l’agent col·laborador en el desllorigament del conflicte, tot al contrari, a més empresonats més conflicte i més difícil de superar. Fora de la política no hi ha solució. La justícia hauria de poder jutjar als més de dos milions de catalans que van votar independència. Per què només als col·laboradors i inductors? Qui és més culpable, l’inductor d’un acte o el que el realitza? L’opressió és a la dictadura allò que la seducció és a la democràcia.

Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Clatellada a la justícia espanyola

(Publicat al Diario de Teruel)

Fa ben pocs dies el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que cremar fotografies dels reis no passa de ser un acte de llibertat d’expressió. L’Audiència Nacional va condemnar fa onze anys a dos joves de Girona a 15 mesos de presó, que va canviar posteriorment per una multa de 2.700 euros, la qual va ratificar el Tribunal Constitucional,  perquè els dos manifestants havien comès delictes “d’incitació a l’odi i a la violència” que no s’emmarcaven en el dret de llibertat d’expressió. L’Estat espanyol ha de tornar-los els 2.700 euros i compensar-los amb 9.000 euros per despeses del judici. Els revessos de la justícia espanyola per aquests motius, en els dos últims anys, ja superen la quinzena. Ni la persecució de titellaires; ni les condemnes recents del raper Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó per “enalteniment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, com també el cas de Pablo Hasél condemnat a dos anys i un dia de presó per “enalteniment del terrorisme”; ni l’abús increïble i injustificable de la presó preventiva –quatre presos polítics catalans– del jutge Llanera, privant-los dels seus inalienables drets polítics; ni els rebuig dels tres grans partits espanyols (PP, PSOE i C’s) a l’eliminació del delicte d’ injuries a la Corona del codi penal, fan preveure que l’Estat espanyol (govern, altes institucions de la justícia i el gruix de votants) hagi emprés el camí de la rectificació i el respecte dels drets d’opinió i manifestació. No oblidem pas que també Amnistia Internacional va denunciar en el últim informe anual que Espanya havia vulnerat reiteradament els drets humans a Catalunya, i ara carreguen contra la censura que s’està exercint sobre la societat espanyola en general i demanen l’excarceració dels presos de consciència catalans. Estàvem segurs que ens havíem vacunat contra els virus anomenats “franquistes”, sense assabentar-nos que a Espanya hi romanen encara ancestrals pors a la llibertat. Avia’m si alguns virus s’han fet resistents als antibiòtics democràtics! No vull ni pensar que no provingui el problema dels gens carpetovetònics… Tot i que, si atalaiéssim l’horitzó més enllà de les fites celtibèriques, encara que fossi excepcional, algun altre exemple hi trobaríem.

José Miguel Gràcia 

Pere Calders i l’alliberament de Terol

Resultado de imagen de pere calders

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de febrer del 2018


La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font