Hernani: en festes i el Chillida Leku tranquil

Per Sant Joan són les festes a Hernani. La gent al carrer i a les finestres i balcons moltes ikurrinyes i alguna estelada. Que puc dir del (espai) Chillida Leku! Visiteu-lo, paga la pena.

Totes les fotos fetes amb el mòbil

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Chillida Leku a Hernani

Veritablement recomanable.

 

 

29a Trobada Cultural d’ASCUMA a Vall-de-roures

Cartell de la Trobada.

 

“Les mesures tradicionals i antigues a la Franja” de Francesc Teixidó

Les mesures tradicionals i antigues a la Franja, extraordinari treball de Francesc Teixidó i Puigdomènech, número 11 de la Gavella, col·lecció d’Iniciativa Cultural de la Franja. El resultat d’una exhaustiva investigació i anys de treball de camp pels pobles de la Franja. Moltes unitats que encara es conserven en cases particular o museus. Actualment, en el mig rural, encara es mesuren elements amb aquestes mesures.

“La porta oberta”, un microrelat

El meu microrelat “La porta oberta” ha estat premiat en el Certamen “Javier Tomeo” d’Alcanyís.

Entreu per escoltar-lo: https://www.youtube.com/watch?v=IQgBc_27X78&t=18shttps://www.youtube.com/watch?v=IQgBc_27X78&t=18s

La medalla de l’Orde del Mérit Civil a José Ignacio Micolau

(Notícia de “Temps de Franja” actualitzada)

Ahir dimecres 19 de juny, a Madrid, el rei Felip VI va distingir el soci i ex-membre de la junta d’ASCUMA José Ignacio Micolau Adell, amb la medalla de l’Orde del Mèrit Civil. José Ignacio Micolau, natural de la Torre del Comte (Matarranya) és historiador i exerceix de fa molts anys de tècnic de cultura i arxiver-bibliotecari de l’Ajuntament d’Alcanyís. Ell ha estat el responsable de la modernització i professionalització de la magnífica Biblioteca Municipal de la capital del Baix Aragó, a més de ser el dinamitzador cultural de la ciutat durant tots els anys que fa que n’és el tècnic responsable de cultura.

Ha publicat, entre altres, el llibre Cuestiones bajoaragonesas (CESBA, 2009), a més de nombrosos articles i col·laboracions.

Recordem que, segons l’article 1 del seu reglament, “l’Orde del Mèrit Civil té per objecte premiar els mèrits de caràcter civil adquirits pel personal depenent d’alguna de les Administracions Públiques incloses en l’àmbit de la Llei 30/92, o per persones alienes a l’Administració que prestin o hagin prestat rellevants serveis a l’Estat, amb treballs extraordinaris, profitoses iniciatives o amb constància exemplar en el compliment dels seus deures”.

https://tempsdefranja.org/a-fons/personatges/jose-ignacio-micolau-adell-medalla-de-lorde-al-merit-civil/

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Publicat al Diario de Teruel)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

Decisió del Jurat del V Certamen de Microrelats “Javier Tomeo”

Acta Jurado V Certamen

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia