Lamento por una campana

(Al diari “La Comarca” d’Alcanyís surt publicat avui aquest article que reivindica l’antic so de la campana gran de la Codonyera i altres coses més)

                                                                                                  “José Miguel Gràcia*

         La última campanada de las horas se prolongaba amortiguándose lentamente durante un periodo de tiempo indefinido. Un tono potente y melodioso movía con decisión nuestro tímpano al mismo tiempo que lo acariciaba sin ambajes: era una redonda sensación musical. Y esperábamos con ansia la repetición de las campanadas de las horas. El tiempo y la vida se hacían música a través de la campana de La Codoñera/la Codonyera.

        Pero el pleno disfrute de la Valera, así se llamaba la campana de la Codonyera, se producía en los días de fiesta mayor o en las vísperas, cuando unos cuantos aguerridos mozos subían ansiosos las escaleras del campanario y una vez apartadas la maza del reloj y el freno, empezaban a empujar la campana hacia fuera para acercar el yugo a sus manos. Y era entonces cuando, alargando los brazos con el tronco inclinado hacia atrás, se forzaba el primer golpe de badajo (batall). Pronto llegaba otro, y otro más, la campana alcanzaba la velocidad adecuada y la cadencia de las campanadas era la perfecta. ¡Clonc, cataclonc! ¡Clonc cataclonc!: una verdadera delicia que se acercaba a una íntima sensación sexual. Nunca he escuchado un bandeo más armonioso, ni de mejor cromatismo sonoro, ni una nota musical de campana tan bien sostenida. Como la Valera no había otra! A alguien le oí decir: solo en Toledo hay una que se le parece. Como hablo en pasado de la campana, el lector se preguntará si la campana gran de la Codonyera ya no existe, pues bien, sí existe, pero esta casi muda, con voz cascajosa, sin tono y menos aún resonancia: está rajada, tiene una grieta, está casi muerta.  Hace más de un año, o tal vez dos que no se puede voltear y las horas suenan —es un decir— tan apagadas que generan nostalgia y un sentimiento profundo de desesperanza.

        La Valera, fundida en el año 1855 en la cuesta de la Basseta de la Codonyera, afortunadamente tiene arreglo. La solución vendría dada por la soldadura de la hendidura y no por ninguna otra alternativa. Con la soldadura, limpieza del bronce y ajuste del yugo (les grenyes), realizadas por manos técnicas artesanas en sus instalaciones, se recuperaría el sonido anterior y hasta podría superarlo en transparencia. Por la zona de Levante existe alguna empresa dedicada a estos menesteres. La refundición seria una destrucción del patrimonio histórico y una pérdida del sonido anterior. En los casos en que una campana histórica no se quiere o no se puede soldar por la gravedad o amplitud de su rotura, la única alternativa que queda es la de quedar expuesta en algún museo para su contemplación. En el campanario habrá de colocarse una nueva que podrá ser una copia de la antigua pero con sonido completamente diferente. Toda campana histórica tiene su sonido propio e irrepetible.

        A pesar de que en las gentes de la Codonyera se ha instalado en general una especie de aceptación del destino de su moribunda campana —nadie sabe que le ha pasado—, me niego a pensar que no exista un grupo de personas que se oponga a convertir su campana solamente en pasado e historia, envuelta entre los sones melodiosos del recuerdo que los años se encargarían de borrar.

        Las campanas enferman con los años, o por ser atacadas por badajos de materiales inadecuados u operaciones de fijación no procedentes, entre otras causas. Si sus heridas no son restañadas les puede alcanzar la muerte. La campana de la Codonyera ha de pasar por el quirófano, no puede quedarse como está. No deben repetirse  más muertes del patrimonio histórico, cultural y etnológico de la Codonyera como: los molinos de aceite con sus prensas de piedra (también los menos antiguos), lo Molí Siscar (molino de harina en plena ruina), la Acequia (la obra hidráulica más importante del pueblo), las antiguas fuentes de la villa, lo Trinquet (extraordinaria joya que aún podría recuperarse), la Nevera (llena de escombros y vergüenza), muchas construcciones de piedra seca (fuentes, pozos, casetes, paredes), balcones y puertas de madera, dovelas y arcos típicos de las fachadas, las trincheras de la Guerra Civil, etc., etc. Todo un valioso y singular patrimonio, de cuya orfandad se lamentarán los siglos. La desaparición del patrimonio cultural es la más pesada de las cargas y un eficaz freno del desarrollo turístico y económico.

        Mientras tanto toneladas de hormigón se han convertido en excesivos y antiestéticos muros, paredes y ociosas calles. Y lo que es peor, hay quien se empeña en levantar también muros virtuales de incomprensión, rechazo y aislamiento. Alguien vendrá que, a los sones de la Valera restaurada, confíe realmente en el progreso de este querido pueblo, en un creativo futuro de servicios, con nuevas ideas que movilicen la juventud, que limpien su entorno de inacabadas obras y de fealdad sobrevenida, de molestos olores evitables y de atávicos convencionalismos, que lo hagan tan acogedor a los propios vecinos como a cuantos puedan venir de fuera, y que lo enriquezcan económica y culturalmente.

        Y algo más para acabar, no se me había olvidado, no: nuestra lengua también se va muriendo poco a poco. El que quiera hacer algo para salvarla, aunque tenga conocimientos y ganas suficientes, qué se apriete bien los machos, si no quiere morir en el intento. Habrá de derribar un muro de falsa defensa y agresividad fomentada, producto de unas ideas políticas y de una baja autoestima.

                                                                                                                     *Escritor”

Lamento por una campana PDF (“La Comarca” 30/09/2011)

Fatídic dia per a la Codonyera

Ahir va estar un dia ben fatídic per a la Codonyera, amb tres morts: un per accident amb una màquina de replegar ametlles i dos persones grans per malaltia. Avui, un enterrament al mati i dos per la tarda. De cop i volta, la Codonyera s’ha reduït quasi un u per cent.

Descanseu en pau tots tres.

La Consellera Serrat i la Llei de Llengües

Poc abans de començar la Comissió d’Educació de les Corts d’Aragó d’ahir, la Consellera d’Educació, Universitat, Esport i Cultura, Dolores Serrat, anuncià, entre altres coses, pel que fa a l’àrea de Cultura, que té com a prioritat la reforma de la Llei de Llengües, que, segons va afirmar, anirà dirigida a protegir les modalitats lingüístiques pròpies de la Comunitat “però sense imposar l’anomenada normalització de l’aragonès i del català “.

Com s’atreveix la senyora Serrat, catalanoparlant, a voler canviar la Llei per protegir les modalitats lingüístiques? S’ha llegit la Llei? Què s’ha de fer per protegir més encara les modalitats més enllà d’allò que s’estableix a la Llei? Per què no demana l’opinió del Consell Superior de Llengües, abans de parlar d’aspectes tècnics lingüístics?

A quines llengües pertanyen les modalitats lingüístiques d’Aragó? No l’haurà donat per pensar que cadascuna de les modalitats són llengües diferents? Sap que la Constitució Espanyola obliga a la cooficialitat de totes les llengües pròpies? Quin merder, oi? El PAR està d’acord amb el que vostè ha manifestat?

Senyora Serrat, li convindria saber la diferència entre normalització i normativització, és possible que l’ajudaria en les seues decisions, o potser no.

Aprofitant l’avinentesa, quan pensa la Consellera convocar els  premis literaris de la DGA (Lletres Aragoneses Guillem Nicolau, Arnal Cavero  i Miguel Labordeta. Aquesta convocatòria sí que és prioritària i urgent. Una petita precisió, pel que fa al Guillem Nicolau i a l’Arnal Cavero: sempre s’han convocat fent esment a treballs en català i aragonès i a les seues modalitats. El Miguel Labordeta, per contra, no contempla les modalitats del castellà

Cregui’m, senyora Consellera, si no vol fer el ridícul, demano l’opinió del Consell de Llengües. Les llengües no són, ni de dretes ni d’esquerres, encara que es puguin utilitzar per guanyar vots. També l’aniria bé fer cas a la Real Academia Española de la Lengua, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Comissió Europea, a filòlegs, lingüistes, escriptors, acadèmiques, a qualsevol científic, etc., etc. Sisplau, no li pregunti al seu Director de Cultura, li dirà que ja es veu a primera vista. També li dirà que la Llei és d’esquerres com l’art, el cinema, la pintura…

Entorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó

“Entorn al català i la Llei de Llengües d’Aragó” és un article que vaig escriure al desembre de l’any passat, el qual es publicà a Saragossa en català i en castellà a la revista “El Ebro” (de la Fundación Gaspar Torrente) , nº 9, del mes de abril d’aquest any. Us invito a que li doneu una llegida.

En aquelles dates ja teníem Consell de Llengües, i estàvem esperant la proposta del govern amb relació als components de les Acadèmies. Va haver-hi proposta, però no es van concloure el nomenaments del acadèmics. Tots sabem com estan les coses ara.

Al final de l’article deia, referint-me a la Llei de Llengües: “Es tracta que entre tots el muntem [el puzzle de la Llei] com més aviat millor, no sigui que els vents que produeixin els canvis polítics amaguin part de les fitxes als calaixos aculturals dels despatxos, o que el fred i violent cerç saragossà se les emporti volant cap a l’immens erm dels Montnegres, on la terra argilenca de l’oblit les sepulti per sempre.”

Versió en català

Versió en castellà

Benet XVI ahir va deixar Madrid

Ahir diumenge, el Papa Benet XVI va deixar Madrid, després d’uns dies d’intensa activitat segons allò que havien programat per a les JMJ. No ha estat un tema que jo hagi seguit, ni que tingués cap interès espiritual per a mi. Malgrat les multitudinàries concentracions turístico-religioses que s’han produït, el món és molt gran i mig milió, un milió o el nombre que hagin estat de reunits, té un valor relatiu. Vulgues no vulgues ens hem assabentat  de gairebé tots els actes.

Atesa la cobertura dels mitjans de comunicació públics, per exemple TVE, tan excessiva com impròpia per ser un país teòricament no confessional, no puc menys de fer-ne tres o quatre comentaris a l’esmentada visita de Benet XVI:

No m’ha semblat lògica la presència del Cap de l’Estat espanyol en la majoria del actes, ni la generosa representació d’autoritats de tot tipus. Una cosa és la imprescindible recepció i el correcte tractament diplomàtic, i una altra, les interminables salutacions i inclinacions de cap o de cos en els actes religiosos, encara que fossin públics.

Tant desplegament de recursos econòmics i de persones en moments de crisi econòmica, no el puc entendre. On i en quant ha millorat, després d’aquestes jornades, la situació de les persones que hi pateixen per algun motiu al voltant de tot el món? Ben és cert que el regne dels catòlics —també el de les altres religions o credos— no és d’aquest món.

Alguna cosa ben clara sí que ha deixat el Papa als seus fidels en els seus sermons: que no es por viure sense Déu. (Tal vegada per això haurem d’estar morts els descreguts, ateus o indiferents?). Que no es pot trobar a Déu en solitari, fa falta l’intermediari que és l’Església. Que el gregarisme estalvia temps de pensar a la humanitat. (Malgrat que l’home està dotat de raó, la fe no la necessita perquè és una troballa o un regal superior).

L’Església té molt clar que els veritables perills més directes i propers que la amenacen no venen pas dels ateus, descreguts, materialistes, anticlericalistes, etc. , si no dels seus propis fidels quan es posen a pensar i raonar individualment.

Si voleu llegir algunes reflexions més sobre la visita, entreu al bloc de Ramón Mur.

Las grandes agencias de “rating”: un mal no necesario

  

(Article del Diario de Teruel)

                                                                                                ” José Miguel Gràcia*

Tres son las agencias de “rating” más influyentes: Standard&Poor’s, Moody’s y Fitch Ratings. Existen otras, pero muy poco influyentes: una china, otra rusa, otra japonesa y una más, canadiense. Y con esta lista podríamos concluir que la calificación del riesgo de las grandes empresas de todo el mundo, de las entidades financieras, de los organismos públicos autónomos  y de los Estados está en sus manos. La primera pregunta que surge es: ¿Por qué hay tan pocas agencias de “rating” y tan influyentes? Esta es una muy buena pregunta. Por el afán de obtener una buena calificación de su deuda, los Estados, las instituciones públicas autónomas, los bancos y las grandes empresas fueron concentrando sus contrataciones de calificación en aquellas agencias que les parecían las más influyentes, sobre todo en las americanas, se entiende de Estados Unidos, claro. Con ello se produjo un efecto de decantación y todo iba bien hasta que la situación ha dado la vuelta. Las agencias de “rating” se han encontrado con todo el poder en sus manos —desde hace tiempo ya lo tenían. No hay que ser demasiado perspicaz para deducir que con tanto poder, con la libertad más absoluta en el movimiento de capitales y con tanto “tiburoneo” especulativo, algo huele a podrido en Dinamarca.

Demos un paso más en este proceso de formación de tanta influencia en tan pocas fuentes de calificación de riesgos. A mi modo de ver, a los ejecutivos de bolsa de los bancos y a los analistas de riesgo de los fondos de inversión y de pensiones de todo el mundo, encargados de decidir en que institución habían de invertir su dinero —certificados, bonos, deuda pública, acciones, etc.— les iba muy bien, para evitar toda responsabilidad, el tomar al pie de la letra los informes o calificaciones de las pocas, pero influyentes agencias de “rating”. Si sus inversiones obtenían una buena rentabilidad, bien porque sus valores bursátiles subían o el tipo de cambio de las divisas les favorecían, miel sobre hojuelas, ya que posiblemente cobrarían unos buenos “bonus” a final de año. Si por el contrario, en unas cuantas inversiones obtenían pérdidas, la coartada era perfecta, ¡como las recomendaba tal y tal agencia…tan importantes! Resumiendo para no cansar al lector: esos ejecutivos y analistas de pacotilla —casi todos— y sus jefes poco tenían que pensar, o estaban cubiertos o se lavaban las manos.  ¿Cómo se explica, si no, el gran auge de los fondos basura y las hipotecas “subprime”? ¿Por qué no hubo despidos masivos después de la crisis?

Como podemos ver, en esta parte occidental del mundo, dominada ahora por la derecha política o económica que dice sacrificarlo todo en aras de la libre competencia, paradójicamente el poder de decidir los grandes movimientos de capitales está en poquísimas manos: un aparente oligopolio que es un monopolio real y efectivo. Está claro que es una situación muy perniciosa, un mal global. En este punto rectifico el título de este escrito para decir que más que innecesario —este mal— habría que calificar de urgente necesidad su cambio o corrección.

 Si en Europa, así como en los EEUU y resto del mundo desarrollado no empiezan a nacer nuevas agencias de “rating”, grandes o pequeñas y en todos los países, especializadas en los diferentes sectores de inversión, iremos de mal en peor. Habría que haber cientos, mejor miles y de buenos profesionales. Los ejecutivos de bolsa de los bancos y los analistas de riesgo de los fondos de inversión y de pensiones, y cuantas personas tuvieran la responsabilidad de colocación de fondos de cualquier entidad, tendrían que sopesar diversas opiniones y informes, previamente a cualquier gran operación. En este caso, sí cumplirían realmente con sus funciones. Lo racional sería que las Bolsas, los otros mercados financieros y la calificación de los riesgos de los Estados seguirían evoluciones y se establecerían tendencias positivas o negativas con mayor rigor y sin cambios bruscos.  Ahora bien, lo que he dicho es solamente una parte del problema, importante si quieren ustedes, pero queda otra: ¿Cómo limitar el gran poder desestabilizador en el movimiento de grandes capitales? ¿Qué hacer con los paraísos fiscales? ¿No se favorecen los grandes movimientos de capitales con intereses tan bajos? ¿No habría que implantar de una vez por todas la tasa Tobin o ITF (Impuesto a las transacciones financieras)?

Y mientras tanto la Unión Europea se mantiene en la peor de las situaciones posibles: con una sola moneda, pero sin un Banco Central Europeo de verdad; sin ninguna armonización fiscal y con niveles de gasto y bienestar que van a su aire; sin grandes líderes que crean realmente en Europa y se olviden a ratos de sus votantes; una UE que castiga posibles excesos o deficiencias de algunos países, pero no ayuda a su crecimiento económico; y así todo y más. Al final todos los países saldrán perdiendo. Los grandes “tiburones” y especuladores mundiales están contentísimos. ¿Se han fijado que casi todos los Gobiernos son de derechas y los pocos que quedan, poquísimo poder tienen, o lo pueden perder todo en breve espacio de tiempo? Se me ocurren algunas conclusiones respecto a lo que está sucediendo.

                                                                                                                                                     *Economista”  

Endevinalla (poema)

El vaig portar d’unes illes quan era molt petit, només tenia 10 cm, i per aclimatar-lo el vaig tenir dins de casa potser més d’un any. I aquí el teniu ara amb uns quants metres d’alçària esforçant-se en traure arrels de mig tronc.

No és un arbre
i malgrat
que té fulles
vegetals,
llenya o fusta
no li’n cal.
Manca al tronc
ratlla anyal.
Amb bon temps
viu mil anys.

Ben vermella
té la sang,
ni té cua
ni és un drac:
cap espècie
d’animal.

Panacea
dels malalts,
aparença
magistral
i un remei
oficinal.

Sap com eren
els volcans.
I va conèixer
els Menceis,
Bentzenuhia,
Guaiarmina,
Guanarteme
i els Faicans;

I el Mencei boig Benehar
que des de dalt del penyal,
cridant:—Guanyot Atxaman!—
hi llançà cos i esclavatge,
cercant Pàtria i llibertat.

(Del meu poemari inèdit D’arbres, flors, fruits i llavors…)

Sabeu el seu nom? Ben fàcil, oi?

Fotografies de l’arxiu de l’Alícia Bonfil

Gràcies a la gentilesa de l’Alícia Bonfil de la Codonyera podem veure aquestes magnífiques fotografies.

Llibres i art per la vall del Mesquí

El dia 25 de juliol, dins dels actes de la Setmana Cultural de la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz i a la Sala d’Exposicions de l’Ajuntament, Artur Quintana va presentar el llibre  Si les pedres parlaren… de José Miguel Gràcia i Jesús Pallarés, fent esment a la voluntat d’apropar a tots els aragonesos les tres llengües pròpies d’Aragó —la Torrocella, a tres km de la Codonyera, és un poble de parla castellana—, mitjançant les traduccions o les publicacions bilingües o trilingües. En el cas de Si les pedres parlaren…, (amb pròleg de Ramon Mur), el mateix autor va fer la traducció del català al castellà, o a la inversa en algun cas. José Miguel Gràcia, mitjançant la projecció en “power point” d’unes quantes ermites, va llegir els corresponents poemes que van ser molt ben acollits pel públic que omplia de gom a gom la sala. Després en el mateix espai José Miguel Gracia va presentar la seua exposició “Versos en color” fent un recorregut per tots els quadres i llegint els poemes de cadascun dels espais o finestretes. Tot i que s’havia fet una traducció al castellà de tots el poemes, després de l’acte, algunes persones varen voler rellegir-los en català.

A finals de juliol va veure la llum el llibre Pasqual Andreu, lo Florit (Lo Floro en vers) de José Miguel Gràcia, editat per l’Instituto de Estudios Turolenses (Col·lecció Lo Trinquet, volum 3). Més de dues centes deu pàgines de poemes i cobletes amb dibuixos de Jesús Pallarès d’aquest personatge tan popular, singular i llegendari de la Sorollera. Artur Quintana n’és el director de la col·lecció, el disseny de Carles Terès i la producció gràfica Terès&Antolín.

Fins a finals de setembre Jesús Celma de la Codonyera i soci d’ASCUMA tindrà exposades la  col·lecció de fotografies “Moments en el temps” a l’Hotel La Parada del Compte” (Torre del Comte).  La exposició va està inaugurada el passat 30 de juliol, amb unes paraules tendres i directes de Ramón Mur, lloant la personalitat i l’obra d’en Jesús Celma, dirigides als amics i públic en general que ens hi vam reunir. Parlà també l’artista i la directora de l’establiment.

El 14 d’agost, a la Codonyera, es presentarà el llibre Facultades y oficio de zuquerero. Resolís, helados y otras cosas…, recull i edició a càrrec de José Ramón Molins —soci d’ASCUMA—  i Miguel Sanz.

Organitzada per Ramón Mur i l’Associació Cultural Amigos del Mezquín, el passat día 15 d’agost, tindrà lloc a la casa Membrado de Bellmunt, l’habitual jornada anyal de lectura pública. En aquest cas es llegirà Apuntes biogràficos acerca del insigne médico D. Andrés Piquer y Arrufat, natural de Fórnoles (Teruel) y médico que fué de S. M.  de Saturnino Arrufat.

                                                                                                                                                         Lluís Roig

La Freixneda acull la Trobada 2011 d’ASCUMA

Amb la trobada dels participants a l’espai d’exposició de José Manuel Aragonés començaren els actes. L’artista ens dirigí unes paraules d’acollida plenes de reivindicació envers l’ensenyament de la nostra llengua a les escoles. Després, al pati de l’Ajuntament  tingué lloc la inauguració de l’exposició fotogràfica “Els colors  de la Freixneda” realitzada  pels xiquets de la vila  i organitzada per l’ASCUMA i l’AMPA de la Freixneda.

Tot seguit,  al Saló de Plens de l’Ajuntament —envoltats pels cartells de totes les trobades, des del 1987— l’alcalde, Antonio Algueró, en obrí l’acte, va donar la benvinguda als assistents. El president de l’Associació Cultural del Matarranya va fer una presentació de l’entitat, dels seus objectius, treballs i actes que habitualment porta a terme l’associació, reiterant la disposició d’ASCUMA de col·laboració amb les institucions per a la defensa de la cultura, la llengua i la història dels nostres territoris. Carles Sancho, després de llegir un escrit d’Ignacio Micolau —absent per motius personals— sobre propostes d’investigació històrica, va desenvolupar una acurada exposició sobre els treballs i fonts de la prehistòria a la Freixneda. Artur Quintana exposà amb precisió les relacions entre literatura i història.

Mentre tant als porxos de l’Ajuntament, la parada de llibres d’ASCUMA amb la Cèlia Badet i la seua família al front, hi restava en tot moment animada;  i molt a prop xiquets i no tant xiquets provaven de practicar els jocs tradicionals organitzats per Carles Sancho.

Després del dinar de germanor a Vall-de-roures , al Saló Cultural, Quim Gibert ens il·lustrà sobre llengua i emoció, per després tancar l’acte amb un multimèdia d’art i poesia de Francesca Calaf.

Amb un nodrit seguici va tenir lloc el recorregut per vistosos indrets de la Freixneda —ben escollits per Juli Micolau— on, en cadascun d’ells, els poetes i escriptors  Juli Micolau, José Miguel Gràcia —amb el nou poemari sobre el Floro a les mans—, Cinta Mulet, Andreu Subirats  i Ramon Mur llegiren poemes.

Al voltant de les 21 h, i com a apoteosi de la jornada, el Duo Recapte, Antoni Bengochea i Màrio Sasot, ens oferí l’emotiu espectacle sobre Desideri Lombarte tant ben escenificat, declamat i musicat.

                                                                                                José Miguel Gràcia

Per veure més fotos entreu a ASCUMA