El Govern PP-PAR aprova la Llei de llengües

La coalició de Govern del PP i el PAR, ha derogat la Llei de llengües que reconeixia als parlants d’aragonès i català a Aragó per substituir-la per una altra que redueix els drets lingüístics d’aquests i passa a denominar les seues llengües “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” i “llengua aragonesa pròpia de l’àrea pirinenca i prepirinenca “. El Govern ha mantingut el seu text tot i la rotunda oposició de l’únic òrgan consultiu que havia anunciat, a més de nombrosos ajuntaments i comarques, universitats, acadèmies de la llengua, lingüistes, filòlegs, associacions culturals, escriptors, científics en general i el sentit comú. ¡Muera la inteligencia! ¡Vivan los votos! ¿Qué sabran los científicos de estas cosas? S’ho carregan tot: l’economia, la política i els drets.

Quin serà el pas de la Llei per les Corts d’Aragó, durant el nou període de sessions?

El carter filòleg

L’Ajuntament de Tortosa ha enviat a Iniciativa Cultural de la Franja (CF) una carta certificada, adjuntant-li un certificat de l’acord del Consistori en defensa de la unitat del català de totes les terres, i molt concretament de la Franja (la Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera, la Ribagorça, el Baix Aragó i el Baix Aragó Casp. Tots els regidors van votar a favor (Grup de Tortosa, CiU, PSOE i ER) amb l’excepció de PxC que es va abstenir i el PP que va votar en contra, com sempre. El més curiós de la carta certificada és el sobre, on algun empleat de correus o carter, com podeu veure a la imatge, va haver d’escriure a sota de Nonasp, Nonaspe. Això ho va deduir, suposo, per la coincidència del codi postal. Aquesta “e” afegida porta una gran càrrega d’intransigència o ignorància. Ho resumeix gairebé tot envers la consideració de nostra llengua a l’Aragó, dins i fora de la Franja. Em queda un dubte, per què no va traduir Trinquet, Artur i Font?

Certificat de l’acord, Ajuntament de Tortosa

7a Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya

Els dies 4 i 5 d’agost tintrà lloc a Vall-de-roures i Arnes, la 7a Trobada d’Autors Ebrencs. Trobareu el programa en el pdf que teniu a sota.

pdf programa

El Contenciós-Administratiu de Lleida dóna la raó al Consorci del Museu de Lleida

El passat dia 20 de juliol, el Jutjat Contenciós-Administratiu de Lleida ha donat la raó a les institucions lleidatanes en sentenciar que el Govern aragonès no és competent per demanar al Consorci del Museu Diocesà de Lleida que lliuri les 113 obres d’art al bisbat de Barbastre-Montsó, un conflicte que s’arrossega des de 1995. El jutjat ha resolt que Aragó no és competent a Catalunya. El Govern d’Aragó va presentar el 2009 un escrit al Consorci perquè acordés el lliurament al bisbat de Barbastre-Montsó de les 113 obres. El Consorci no va atendre la petició i Aragó va optar per recórrer al Jutjat Contenciós-Administratiu. La sentència també diu, sense entrar a valorar l’origen dels béns, que són patrimoni cultural català i estan gestionats per un consorci, que és qui té la potestat per decidir-ne l’ús.

Suposo que és perdre el temps recomanar seure’s al voltant d’una taula per trobar algun tipus de acord. Sempre ho he dit i continuaré dient-lo. Les posicions maximalistes poden portar al no-res. I si els drets sobre les obres d’art no fossin tan evidents? Per què no es demanen responsabilitats als que no aconsegueixen res? Normalment quan es perd un plet o no s’aconsegueix el que es reclama, o és per manca de raó o per una mala defensa. Cent anys són massa anys per fer valer drets i responsabilitats. S’imposa la cordura.

España, un proyecto fallido

(Aquest article a estat publicat al Diario de Teruel)

                                                                                                  ” José Miguel Gràcia

Hasta hace bien poco, cuando escribíamos sobre la crisis, corríamos el riesgo de que nuestras opiniones o conclusiones quedasen superadas por la realidad a la hora de publicarlas. Este peligro ya ha pasado, porque estamos en el fondo del pozo, intervenidos por Bruselas o Berlín, con un Gobierno de malas prácticas, sin ideas para salir de la crisis y sin soberanía real, haciendo todo lo contrario de lo que dijo, sin ninguna confianza del exterior —gobiernos y mercados— y esperando las órdenes de los mandamases de Europa o de la Troika. Ahora solo queda lo peor de lo peor. Las últimas medidas —recortes de sueldos de funcionarios y recortes de gastos, subidas de impuestos indirectos, pérdidas de derechos laborales, sociales y constitucionales— no harán más que deprimir la demanda y aumentar el paro. El efecto real sobre el déficit del Estado no alcanzará ni la mitad de la mitad de lo anunciado, o tal vez nada. Y más recortes y más paro: una espiral que irá de lo peor a lo “más” peor aún.

Por poner un ejemplo de irracionalidad económica: si digo que el más grave problema de la economía española es el paro, estoy seguro que todo el mundo me dará la razón. Si digo que no encuentro ninguna medida directa al objeto de reducir la escalofriante cifra de 5.600.000 personas, con la que nos acercamos al 25% de la población activa, con un 53% de parados jóvenes, ¿alguien puede contradecir mi afirmación? ¿A qué jugamos? ¿A qué juega el Gobierno, mejor dicho? Posiblemente alguien me contestará, con displicencia y cara dura que el paro que generarán las medidas de ahora, será el manantial de trabajo en el futuro. ¡Menudo sarcasmo, señores! Claro que también podríamos preguntar: ¿A qué juega Europa?

España es un proyecto fallido, porque estamos en pura quiebra económica y financiera, aplicando medidas que solo sirven para que nos hundamos más. Las recetas económicas que se aplican están preñadas de un credo político que se extiende mucho más allá de nuestras fronteras, y de un determinismo neoliberal, lacerante y equivocado. “No podemos hacer otra cosa”. “Es lo que hay que hacer”.

España es un proyecto fallido, porque ha perdido gran parte de su soberanía, me refiero sobre todo a su soberanía económica. Rajoy lo dijo: “Hemos llegado a un punto en que no podemos elegir. No tenemos libertad.

España es un proyecto fallido, porque una gran mayoría de países han perdido la confianza en nosotros. Desde los países nórdicos nos ven como una república bananera, poco trabajadores y poco de fiar. Tanto si tienen razón como no, así nos ven.

España es un proyecto fallido, porque cada día huyen, legal o ilegalmente, millones de euros hacia otros países en busca de seguridad, porque creen no tenerla aquí. La mayor parte de ellos son capitales españoles. La inversión extranjera neta retrocede espectacularmente.

España es un proyecto fallido, porque la Constitución se está convirtiendo en papel mojado. El Estado social y democrático, y aquello de que la soberanía nacional reside en el pueblo (no en Bruselas), que proclaman el artículo 1º, quedan hechos trizas. En Aragón, el Gobierno se pasan por el arco del triunfo el artículo 2º que dice que las otras lenguas también serán oficiales. Da risa leer el artículo 6º, cuando dice que la estructura de los partidos políticos deberá ser democrática. ¿Para qué seguir analizando más artículos? ¡Qué pensar del derecho al trabajo o a la vivienda y tantas cosas más! ¿Quiénes son los antisistema? ¿Los del Gobierno o los del 15M?

España es un proyecto fallido, porque se están tambaleando los tres poderes, incluso la Corona no está en sus mejores momentos.

España es un proyecto fallido, porque del “café para todos” se avanza hacia “agua para nadie”. Algunas comunidades autónomas cederán soberanía de buen grado, o del grado que sea, para volver a la concepción centralista y decimonónica de Madrid, pero el País Vasco y Cataluña pueden decir, ahí te quedas España. Hemos entrado en una fase de casi no retorno. Desde Cataluña se defiende que su expolio ha de terminar, y desde el resto de España se ventila su insolidaridad. De un lado se reclama la total competencia sobre los derechos lingüísticos y sobre los que la sentencia del TC consiguió diluir, y desde el otro se acude a la uniformidad y a una imposible y falsa igualdad de derechos. Las posiciones son completamente irreconciliables.

Ni con moderación ni sumisión, ni pactos políticos, saldremos del pozo. Hace falta un cambio de ideas, de modelo social, tan grande que bien pudiéramos calificar de revolucionario. No es casualidad que las ideas de la derecha ultraliberal campan a sus anchas por Europa. ¿Tiene legitimidad democrática un gobierno que hace todo lo contrario de lo que ofreció en su programa electoral hace unos meses? Si el cambio no lo decide el pueblo en las urnas, desgraciadamente lo habrá de decidir en las calles. Los grandes cambios o los movimientos cuasi revolucionarios, no se pueden preveer, pero se producen. Si usted lector es hoy más optimista que yo, ¡enhorabuena! o ¡enhoramala!”

Senadors socialistes s’uneixen per defensar el català

Denuncien la retallada de drets lingüístics dels governs del Partit Popular

Els representants socialistes de l’Aragó, les Illes, Catalunya i el País Valencià al Senat espanyol han presentat aquest matí (18 de juliol) una declaració conjunta en defensa del futur de la llengua catalana. Aquesta iniciativa té per finalitat denunciar la retallada de drets en matèria lingüística que estan duent a terme els governs del Partit Popular als diferents territoris. També volen que des de les institucions compartides es defensi i promogui la llengua.

En total són una vintena de senadors, entre els quals hi ha els ex-presidents Montilla, Antich, Iglesias i Lerma.  (Segiu llegint la notícia a VilaWeb

DECLARACIÓ EN DEFENSA DEL FUTUR DE LA LLENGUA CATALANA.(Socialistes)pdf

La 22a Trobada Cultural d’ASCUMA a Valljunquera

L’Associació Cultural del Matarranya celebra enguany la 22a Trobada Cultural a la vila de Valljunquera, el dia 11 d’agost. Hi haurà activitats infantils, taules rodones, presentació de llibres i CD, actuacions teatrals i musicals i es lliurarà el premi Franja. Podeu consultar el programa a:

DipticTrobada12

La cava més petita de Sant Sadurní

És dissabte, a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia i als voltants, hi ha mercat: plantes, flors, roba, sabates i una mica de tot. D’un cel mig tancat només arriba algun raig de sol ben solitari, per tant fa poca calor malgrat que son les dotze. No és massa la humitat, tot i que el cos ens pronostica la seua presència. Al carrer Sant Antoni, tocant a la plaça, ens espera la petita cava Comte de Valicourt amb les portes obertes. En Martí i la Alícia, marit i muller, propietaris i únics treballadors del negoci ens han preparat una visita, només per a sis persones. La família elabora cava des del 1940, primer l’avi Pere Montserrat i Font, després el seu fill Pere Montserrat i Sardà, i ara el fill d’aquest, Martí Pere, enòleg i enamorat del cava i del mètode més artesanal possible. Si per ell fos, només sortiria de la seua cava “pas de sucre, gran reserva”.

Primerament la Alícia, amb l’elegància i el savoir faire que li caracteritza, ens explicà la història de la casa, el producte des del punt de vista comercial, els seus mercats, la limitada producció —als estatuts de la companyia hi ha una clàusula que limita la producció anyal d’ampolles— , el compromís amb el mètode tradicional, etc., etc. Després en Martí, a la cava, ens sintetitzà tot el procés de producció i elaboració. El moment més interessant va estar quan va degollar una ampolla de brut nature de quatre anys i el vam provar a temperatura ambient, quan la gama d’aromes és més amplia i profunda i la seua cremositat es fa més patent I per acabar la visita, tranquil·lament seguts a dalt a la botiga-exposició i al voltant d’una taula, ben proveïda d’embotits, ens va quedar curta una ampolla de brut nature i li donarem una bona empenta a una segona de rosé, elaborat només amb garnatxa. Com no sóc un expert en qualificar i descriure un bon cava, la singularitat de les seues aromes, l’elegància en boca, si té presències de cireres, gerds, pomes o altres fruits, si és sedós o complex, o si els rosaris de les bombolles són llargs o curts, només us diré que si voleu beure un bon cava, el Conde de Valicour no us defraudarà. A casa, no farem esperar massa una ampolla que tenim a la nevera. Amb els anys es van perdent reflexos i aptituds físiques, però… i tot el que guanya el sentit del gust!

La mentida i la tergiversació, valors a l’alça

Tot seguit podeu llegir una notícia d’El Periódico de Aragón d’avui. El text s’ha publicat en castellà, com cal suposar, tot i que el que veieu aquí està en català. Sabeu quan ha costat la seua traducció en termes de temps i diners? Res de res, l’ha traduït el google automàticament. No he canviat ni tant sols una coma. En llegir la noticia entendreu per què faig la pregunta. La mentida, la tergiversació, el menypreu a  la ciencia, la retallada de drets i els pocavergonyes,  són els valors en alça del PP. Un altre exemple: el dia 11, a les Corts espanyoles, la filla diputada de l’inefable Fabra de Castelló, sembla que va cridar “que se jodan” entre els forts aplaudiments de les bancades del PP, quan Rajoy va proclamar la retallada dels drets dels aturats. Són uns immorals! Cal suposar que per això van estar votats? El poble ho aguanta tot.

 “El PP quantifica, sense detallar, en 25 milions la derogació de la Llei de Llengües

En plena indignació social per les retallades, el PP aragonès va emetre ahir una nota buscant la complicitat de la ciutadania xifrant en 25 milions l’estalvi a les arques públiques amb la modificació de la Llei de Llengües. A més, va tornar a insistir que l’actual contempla “imposicions”, encara que aquestes no apareixen en el text. L’encarregada de fer aquesta valoració va ser la portaveu d’Educació i Cultura del PP a les Corts, María José Ferrando. La xifra de 25 milions no va ser desglossada ni detallada pel PP, però no va ser obstacle perquè Ferrando indiqués que “la cooficialitat vetllada que proposa la llei actual suposa unes despeses inassumibles”. I va afegir: “Canviar aquesta llei suposa un estalvi de 25 milions d’euros que no cal gastar-se en traductors i duplicitat de documents administratius”. Actualment, no hi ha ni un sol traductor en nòmina. Així mateix va tornar a una premissa que no avala cap estudi rigorós a l’insistir que a Aragó hi ha “multitud de modalitats lingüístiques” i que “aglutinar les modalitats en idiomes normalitzats acabaria amb segles d’història”.

Ferrando, però, va assegurar que el català a l’Aragó oriental seguirà sent una assignatura optativa i va reclamar la devolució dels béns per part de Catalunya, en lloc de ficar-se en la legislació aragonesa.”

Ni fiel ni balanza

Article publicat a l’Heraldo d’ahir, dia 10 de juliol, on podreu assabentar-vos de les meues reflexions sobre la consideració del català a la Franja i a tot l’Aragó en general.

L’article es va publicar també al diari La Comarca d’Alcanyís

(Punxeu sobre la imatge per poder llegir l’article fàcilment)