L’home i el medi ambient

(Article publicat a la revista “Compromiso y Cutura” d’Alcanyís)

        L’actualitat és per a mi una font de temes per escriure aquestes línies i amb qualsevol d’ells ho podria fer, tot i que, en tinc un sempre present per la preocupació que em produeix a mesura que passa el temps. Segurament el lector haurà pogut llegir recentment algun petit article meu, relacionat amb aquest mateix assumpte i del que ara parlaré, i ho faré aprofitant el major espai que ara tinc. També ho vaig fer en aquest revista l’any passat amb un llarg article. Pot pensar el lector que és una fixació meua la idea de les energies renovables, així com l’escalfament global del nostre planeta i les seues conseqüències. Tan se val, el lector té el dret a opinar el que vulgui i encertarà si pensa que realment és una dèria meua. Tot i així, considero el tema de tanta importància que per més que s’escrigui mai en serà suficient. Any rere any el problema és més greu i una gran part de la ciutadania roman tranquil·la sense adonar-se, crec, de la magnitud del problema, ni de les seues conseqüències actuals i futures. Cap persona amb sentit comú i per molt baixa que sigui la seua formació o informació, pot desconèixer els efectes del canvi climàtic del nostre planeta. Sempre hi trobarem algun integrista negacionista que digui que són exageracions dels radicals alarmistes d’esquerres, i allò que realment passa són canvis climàtics cíclics del Sol o dels planetes o simplement l’acció de raigs còsmics, però, d’explicacions científiques no en donarà cap ni una. L’exemple paradigmàtic espanyol el trobem en un senyor prou conegut, gallec per més informació i que es diu Mariano Rajoy, el qual va dir: “Tinc un cosí físic que diu que si no podem saber el temps que farà demà a Sevilla, com hem de saber què passarà d’aquí 300 anys?” La gracieta de M. Rajoy porta una càrrega d’ignorància gegantina, perquè el que va dir que podria passar en 300 anys, ja està passant.       

        Totes les publicacions científiques actuals, amb referència al canvi global climàtic, ens parlen dels seus efectes, dels quals provaré de fer un petit inventari, no per més conegut menys important i necessari:

        El canvi climàtic està constantment transformant el règim d’incendis, provocant anomalies cada cop més intenses, com es va veure l’any 2022 i aquest 2023. L’augment, gairebé per tot el món, de les temperatures mitjanes, juntament amb una reducció més que evident de les precipitacions és el brou de cultiu per als incendis. A Espanya s’han perdut més del 80 per cent de les glaceres, també al Alps s’està accelerant la pèrdua i a altres parts del món. Lligat al problema del desglaçament els nivells dels oceans, encara que lentament, no paren d’augmentar i en alguns arxipèlags llunyans fan recular els seus habitants. A Espanya, segons diversos estudis, el nivell del mar pot pujar entre 15 i 68 centímetres a finals de segle segons les costes: en qualsevol cas un veritable desastre. L’augment de la temperatura dels mars ha fet créixer extraordinàriament les taxes de mortalitat de la posidònia. I molt més gran encara és l’efecte d’aquest augment de la temperatura –molt destacable en les tres últimes dècades– sobre les terres de cultiu de gairebé tot el món, acompanyat de les sequeres, cada cop més habituals.  Espanya i tot el Mediterrani, per la latitud on són, es veuen i es veuran empesos cap a un escalfament més pronunciat amb estius llarguíssims, incrementant l’aridesa de la terra.  Els oceans es tropicalitzen, la qual cosa comporta un augment de la nuvolositat, fortes tempestes descontrolades i sovint fenòmens meteorològics de dimensions mai vistes. Per exemple, hi ha estudis seriosos que indiquen que els fenòmens extrems pel canvi climàtic li costen a Espanya més de 1.000 milions anyals des del 1980. Segons la revista Science, la Península Ibèrica serà com el Sàhara allà pel any 2090. A alguns els semblarà llunyana aquesta data, però tenint en compte que ara mateix el 20 per cent d’Espanya ha entrat en la qualificació de desert, no semblen tan apocalíptics els estudis de la revista Science. La majoria de les conques amb sequera crònica en Europa s’hi troben a Espanya. Si ens detenim en els impactes sobre la biodiversitat, el canvi climàtic afecta processos essencials de molts organismes, dels quals fa perillar la seua existència. Quants i quants ecosistemes es troben en perill de extinció i a més, les espècies invasores, degut al canvi climàtic, destrueixen les espècies autòctones!

        Podríem seguir amb aquesta llista interminable d’efectes del canvi climàtic sobre el medi ambient, però, crec que ja és més que suficient per prendre consciència del que està passant i passarà. Ni els negacionistes del canvi, ni els diners abocats per la industria petroliera, ni la indiferència de una part de la humanitat podran apaivagar la preocupació que tenim una molt bona part dels ciutadans.

        A més de la contaminació terrestre i oceànica per substàncies diverses, plàstics i microplàstics i per les activitats extractives de l’home, la causa més important del canvi climàtic global és l’extracció i posterior transformació i cremació o combustió de les energies fòssils –petroli, gas i carbó. El remei és més que evident: substituir les energies fòssils per les energies renovables. N’és la forma més directa i eficaç per detenir els vessaments de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera, per tant, ara per ara, no ens queda altre solució que l’electrificació total. I és ben clar, aquesta electricitat ha d’originar-se mitjançant energies renovables: solar fotovoltaica, solar tèrmica, eòlica, hidràulica, geotèrmica entre les més importants. Arribarà algun dia la fusió nuclear? No ho sabem, però de segur serà a molt llarg termini.  

        Ja fan prou pel canvi els governs dels gran països del món, la Unió Europea, els governs europeus en particular i les institucions en general? Ja fem prou nosaltres com a actors individuals? Doncs, no, s’hauria de fer molt més, perquè em 20 anys de segle XXI els humans hem emès tants gasos d’efecte hivernacle com en tota la història de la humanitat fins l’any 2000

        I ara descendeixo de nivell per que tots plegats puguem reflexionar sobre noves mesures a prendre o a incrementar les existents, més o menys properes i entenedores pel lector: tant de bo, circulant per carreteres i autopistes, veiéssim mes i més aspes dels molins donant voltes, un signe de producció d’energia no contaminant. Encara que sigui a contracor haurem de canviar els criteris d’estètica paisatgística. Tenir una casa, si potser amb el sostre cap al sud, és i serà un privilegi i un avantatge per “pintar de negre la teulada” i auto-abastir-nos d’allò més necessari i compartir-ne els excedents. Fora dels habitatges, de teulades n’hi ha un munt, penseu en granges d’animals, magatzems, fàbriques i, si em permeteu la facècia, perquè no les teulades de les esglésies? Aquells municipis on les ordenances no permeten altra cobertura que la teula àrab o la pissarra, hauran de sospesar l’estètica, l’economia dels veïns i la tradició.  I de terrenys àrids i eixorcs en podem trobar gairebé pet tot arreu…

        Quan conduïu un vehicle de combustió penseu que en cent km llanceu a l’atmosfera entre deu i quinze kg de diòxid de carboni –responsable de l’efecte hivernacle– a més de multitud de partícules tòxiques i cancerígens. I també els camions, els autobusos i la indústria en general en llancen de debò, i tant! De entrada un cotxe elèctric és mes car que un de combustió, tot i que, si deduïu la subvenció, l’estalvi del carburant i del manteniment i els impostos, els números canvien força. En qualsevol cas no s’entén perquè es venen a Espanya tants pocs vehicles elèctrics. S’entén menys encara que la Unió Europea amplies el termini fins el 2035 per deixar de vendre cotxes de motor de combustió. O si que s’entén, perquè els grans fabricants pressionen el que poden i més per allargar la vida de les seues inversions. Com ja ha arribat el canvi climàtic, per què corre? Mentre tant els fabricants xinesos s’han convertit en els primers fabricants i exportadors de vehicles elèctrics amb una qualitat que en molts casos  supera l’americana i la europea. I com a fabricants de bateries elèctriques són imbatibles, tants és així que el vuitanta per cent de bateries i els seus components son d’origen xinès. Europa està dormida i Espanya veurem si podrà despertar.

        I què comentar de l’actitud i actuacions dels ajuntaments? Algú em pot justificar per què compren encara autobusos de benzina o gasoil i fins i tot híbrids. Haurien de dona exemple a la ciutadania. Si el problema de les ciutats és la contaminació de l’aire i l’acústica, el vehicles elèctrics ni contaminen ni fan soroll, igual que les bicicletes i els patinets.

        Podria escriure molt més sobre el tema, però em temo que el lector ja en té prou. Per acabar només un exemple del poc interès o manca de racionalitat de les institucions i dels polítics en el procés de concessió de les subvencions per la compra d’un vehicle elèctric: quan es compra un cotxe elèctric, per poder rebre la subvenció s’ha de sol·licitar seguint tràmits complexos i amb molta paperassa que obliga a la intervenció d’un gestor, i el que és pitjor, es triga entre un any o dos a rebre la subvenció segons la Comunitat Autònoma. El més racional, pràctic i econòmic seria que el venedor del vehicle reduís el preu i liquidés l’import a Hisenda. Ell coneix millor que ningú el tipus del vehicle, si s’ha fet el desballestament, i demés circumstàncies. Tot fàcil, ràpid i engrescador de la compra.

        I ara sí, acabo de debò i em comprometo a no tornar a escriure en esta revista sobre el tema de “l’home i el medi ambient”, amb dues vegades ja n’hi ha prou; encara que el desig hi serà present i copiosos seran els motius.

José Miguel Gràcia