El jutjat de Fraga arxiva la querella

MOLT BONA NOTíCIA

El jutjat de Fraga ha arxivat les querelles de la FACAO contra l’Artur Quintana i els altres querellats.

Ara fa uns instants m’ha arribat la nota següent: “És tot molt recent, d’ara, però el jutjat de Fraga ha arxivat les querelles de FACAO. Mos han donat la raó! No és definitiu, encara poden recórrer, i encara no sabem què es farà en la mateixa querella posada a Monstó, però és una MOLT BONA NOTÍCIA. Moltes gràcies a tots pel vostre suport quan ha fet falta!”

Adhesió de l’Institut d’Estudis Catalans al Dr. Quintana

Benvolguts col·legues,

En compliment de l’acord que vam prendre en la sessió del 18 d’abril, els membres del Consell de Govern de la Secció hem preparat la declaració adjunta:

Declaració d’adhesió del Ple de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

En relació a les accions judicials dutes a terme com a conseqüència d’una querella interposada contra el Dr. Artur Quintana i Font i altres persones que treballen per la dignificació del català als territoris catalanòfon d’administració aragonesa, sens prejudici del curs normal de la justícia, el Ple de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans fa constar el reconeixement a la tasca científica del Dr. Artur Quintana, membre corresponent de l’esmentada Secció, així com el suport a les persones i els col·lectius que treballen en favor de la unitat de la llengua catalana i de la seva extensió territorial en el sector oriental de la Comunitat autònoma d’Aragó.
Declara així mateix que en qüestions d’aquesta mena han de considerar-se exclusivament els criteris científics de la lingüística i la filologia, i que, doncs, no s’hi poden interferir interessos que hi siguin contraris.

Barcelona, 18 d’abril de 2008

Trametem aquesta declaració al secretari general, tot demanant que sigui considerada en el si del Consell Permanent de l’IEC. També l’enviem al Servei de Comunicació de l’Institut, perquè en faci difusió.

Ben atentament,

Joan Martí i Castell
President de la Secció Filològica

Conductors

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de maig)

Des del dia 1 de maig s’estan aplicant les penes, que preveu la reforma del Codi Penal, als conductors que no tinguin permís de conducció. L’article 384 preveu una pena de presó de tres a sis mesos o multes i treball en benefici de la comunitat, als que condueixin sense haver obtingut el permís de conducció, als que l’haguessin perdut en quedar-se sense punts o se’ls haguessin retingut per decisió judicial. Suposo que el lector haurà escoltat les notícies o haurà llegit els diaris que informen sobre aquest tema. Sembla que s’han posat d’acord per a informar incorrectament, i així diuen que a partir de l’1 de maig, els conductors que retingui la policia sense permís de conducció (carnet), se’ls aplicarà les noves penes. En els dies posteriors també s’ha comentat: en tal o tal altra ciutat o comunitat, un nombre de conductors han estat enxampats sense carnet i se’ls ha aplicat la justícia ràpida.

Em pregunto, tan difícil és informar bé i amb precisió? El article 384 no diu que s’aplicaran les penes previstes als que no portin el carnet, o per conduir sense carnet; el que diu és que les penes s’aplicaran a aquells que no tinguin carnet o no el tinguin vigent per la pèrdua dels punts o per altres causes. Em podeu dir que ja s’entén, però jo penso que no és així, perquè quan una persona sigui detinguda per la policia i no porti el carnet per haver-se’l oblidat a casa o l’hagués perdut, per exemple, només li podran aplicar una sanció administrativa, tal com succeïa abans de l’1 de maig.

Aprofito l’ocasió per expressar el meu acord i satisfacció davant d’aquestes i altres mesures punitives, tant del Codi de Circulació com del Codi Penal, amb relació a la conducció i transit en general. El objectiu final, que s’atansa dia rere dia i any rere any, no és altre que la reducció de les morts i accidents, l’estalvi de carburants i el obtenir un plus de tranquil·litat mentre conduïm. Em nego a admetre els motius recaptatoris.

José Miguel Gràcia

ASCUMA a la Rambla

L’Associació Cultural del Matarranya, una altra vegada per Sant Jordi, ha estat present a les Rambles de Barcelona exposant les seues publicacions, entre aquestes les novetats d’enguany: Mont-roig. El patrimoni immaterial. (La literatura oral) de Josep A. Carrégalo, Xandra d’Artur Quintana i la nova col·lecció de Quaderns del Cingle amb el primer títol Com embolicar la Franja amb una fulla de pi de Josep Espluga.

Carles Sancho

El PAR corregeix?

Segurament haureu rebut la notícia que reprodueixo a continuació. Ara bé, al Power Point de la convocatòria hi havia una sèrie de errors involuntaris que des de la seu del PAR han corregit mitjançant una nou Power Point que aquí faig constar. No he pogut comprovar totalment l’origen. He trucat per telèfon al PAR, però no he pogut contactar amb cap persona.

Primer Power Point (amb errors) xerrada-par-20-5-2008-a

Segon Power Point (corregit) xerrada-par-20-5-2018-b

Lluís Roig

“El PAR acull a la seu de Saragossa a FACAO, grup de secessionistes que es relacionen amb l’extremadreta

El Partit Aragonès, soci de govern a Aragó amb el PSOE, acull una presentació de la FACAO a la seu de Saragossa el 8 de maig de 2008, a les 20h (Coso, 87, Saragossa). La presentació anirà a càrrec de Julián Naval Fuster, militant del Partit Aragonès, que ha concorregut a les llistes del PAR a Tamarit de la Llitera i ha estat membre durant anys de la Comissió Permanent de Cultura del PAR. I amb la col·laboració d’Héctor Castro Ariño (també conegut com Éctor), militant del PAR, ha estat regidor pel mateix partit a Altorricó i va perdre el càrrec les darreres eleccions i és vocal a l’Executiva del Rolde Choben - Jóvenes del PAR.

L’exposició de Can Ginestar

Fins el pròxim dissabte, dia 10 de maig, romandrà oberta l’exposició Finestrons i finestretes a Can Ginestar (Sant Just). Fins al dia d’avui, s’han organitzat diverses visites guiades i lectura dels poemes, ateses les peticions de particulars a l’autor.

El darrer poema de l’exposició, abans del descans, és el següent:

Els silencis

(José Miguel Gràcia)

Amb gust,
amb molt de gust,
assegut,
ben assegut
avui he escoltat un disc.
Era un bon disc:
vinil, no pas subtil,
quaranta-cinc,
enregistrat en viu,
directament al solc,
tantes presències com absències,
i transparències. El silencis
han estat el millor,
ho han estat tot.

La bombolla ha esclatat (I)

Ningú ho dubta, una lleugera explosió de la bombolla immobiliària va tenir lloc ara fa un parell o tres de mesos. Modestament, el risc de passar el que ha passat, el venia assenyalant repetidament en els meus articles des de feia molt de temps; i com jo, altra gent, però no gaire. La majoria de les veus venien d’aquells que no paraven de brandar aquesta cantarella: “Baixar els preus dels pisos? No pot ser! Això no ha passat mai”. Bé, ja ho tenim aquí, i crec, amb més embranzida de l’esperada: l’explosió s’ha fet sentir. I tant és així, que ni tant sols es parla de crisi immobiliària, sinó de crisi o alentiment econòmic en general. L’espiral que anava creixent i obrint-se cada cop més, durant els passats anys d’eufòria compradora i especuladora —es construïen més habitatges que a França, Alemanya i Anglaterra juntes, i es venien—, va deturar-se i ha emprés el camí invers.Tothom guanyava calés: els propietaris dels terrenys, els promotors, els constructors, els subministradors de materials, els agents immobiliaris, els notaris, els ajuntaments, els bancs, els fabricants de mobles, els especuladors, els inversionistes seriosos, i no en dic més, per no omplir el full, o fulls, i quedar-me encara a mitges en l’enumeració de beneficiaris d’aquest nou miracle dels pans i peixos per a tothom, vull dir, calés per a tantes butxaques.

Aquell que cregui en els miracles, d’explicacions, no li en calen més. A la resta, que suposo seran la majoria, a rajaploma els explico el “miracle” en poques paraules: tots els guanys sortien de l’endeutament dels que compraven els habitatges, s’entén, de les hipoteques cada cop a més llarg termini i a mesura que el pisos anaven augmentant de preu. Els virtuals propietaris dels pisos hipotecats sofriran i compensaran aquells guanys, mitjançant les quotes mensuals, si poden, en vint, trenta o quaranta anys. Això era possible perquè els interessos restaven a nivells baixos i els bancs eren els primers en allargar els terminis. És ben cert també, que n’hi havia uns altres de compradors, els inversors privats o institucionals, del país o estrangers, els quals, moguts per la creença de fer una bona inversió —segura i rendible— estaven disposats a pagar qualsevol preu, aprofitant-se de la cursa especulativa. Demà, pensaven, valdran força més. Això també ho pensaven els compradors de la residència habitual. De fet, dia rere dia, s’anaven carregant de raons, fins l’esclat de la bombolla. Ara, dia rere dia, veuen ensulsir-se l’edifici especulatiu. La crisi de les hipoteques “escombraries” americanes, l’augment de l’euríbor i la por dels, bancs mirant-se al mirall americà i anglès, han estat coadjuvants per a l’esclat de la crisi. Tot i així, el fet cabdal, el motiu preponderant de la crisi no ha estat un altre que la suma de decisions individuals dels possibles compradors. S’han adonat, després d’assumir com una veritat inqüestionable, que allò que anaven a pagar per un pis, estava molt per sobra del valor real i era un parany o una presa de pel. Un gran nombre de persones han deixat de comprar, esperant la possible baixada de preus. La por envers els augments futurs de preus o la il·lusió del negoci especulatiu, s’han esbandit com tempesta d’estiu. Les mesures d’ajuda del Govern i la seua publicitat i repetició, solen produir, tal vegada, més efecte en la lluita per la reducció dels preus de l’habitatge, en conscienciar a la ciutadania i en fer-li obrir els ulls, que el propi efecte econòmic.

Si els promotors o constructors no vénen pisos, augmenten els estocs a mesura que finalitza la construcció de les promocions en curs. La reacció normal serà: posar el fre a les obres previstes però encara no començades i deixar-ne de planificar de noves. I sorgiran les ofertes substancials per a vendre grups d’habitatges i obtenir liquiditat, la qual cosa es callarà. Les conseqüències econòmiques són ben evidents: l’atur dels treballadors temporals de la construcció, la reducció de les comandes o possibles anul·lacions a un ampli ventall de subministradors, reducció del consum de les famílies amb aturats, retraïment de les compres en general, etc. Menys creixement econòmic. Com el pes de la construcció en la economia espanyola ha estat sempre força important, també la crisi d’aquell sector, ha esdevingut, i esdevindrà encara més, un llast rellevant per a l’economia espanyola.

José Miguel Gràcia

Una querella inquietante 2

(Avui dia 27 d’abril, el Diario de Teruel em publica l’article Una querella inquietante, posat al dia). una-querella-inq

Solidaridad

(Article publicat al diari La Comarca d’Alcanyís el 23 d’abril)

José Miguel Gràcia*

La palabra solidaridad, en este país nuestro, parece tener un significado muy particular por su reivindicación de forma unilateral, esto es, en una sola dirección. Cuando es utilizada estentóreamente por un pueblo, una ciudad, una comarca o una comunidad autónoma, por lo general, viene a significar, que los demás han de ser solidarios con el que ha levantado la pancarta solidaria. Todos los demás están obligados a ser solidarios con nosotros. En una sociedad moderna, el verdadero sentido de la solidaridad no debe confundirse, en ningún caso, con la caridad y mucho menos con la limosna, ni con la arbitrariedad, ni con el privilegio.

Nuestro país ha tenido a bien darse un sistema político, casi federal, que llamamos autonómico, compuesto por comunidades autónomas, nacionalidades (existe la palabra en el diccionario pero con un significado distinto del que se emplea), e incluso naciones, que así se les llama por el hecho de ser o querer ser diferentes, que tanto me da una cosa como la otra. Los Estatutos de Autonomía confieren diferencias importantes entre los ciudadanos de cada una de ellas. Si no fuese así, ¿qué sentido tendrían los Estatutos? No vale, pues, que se pontifique acerca de la igualdad de todos los españoles, o que el Gobierno Central actúe mediante leyes o decretos para igualar aquello que los Estatutos posibilitan que sea diferente. Salvados los derechos básicos comunes, no hay más remedio que admitir, que una comunidad puede dedicar más recursos, si su Estatuto lo permite, a la lengua, a un determinado segmento de la cultura, al bienestar, a la sanidad, etc., etc. que la diferenciarán de las otras comunidades.

Lo que importa realmente es la adecuada distribución de fondos del Estado, los cuales, sumados a los que pueda recaudar la propia comunidad autónoma, puedan hacer frente a las competencias que su Estatuto les confiere. La financiación es el meollo de la cuestión: más que hablar de solidaridad, hay que hablar de justicia y de derechos y obligaciones. Los criterios a aplicar en la distribución de fondos, habrán de ser variados, bien estructurados, racionales; en una palabra, justos. Dados los movimientos poblacionales, derivados de las corrientes migratorias internas y externas, y el desarrollo económico, o aquellos criterios distributivos se establecen adecuadamente, o correrán el riesgo de tener que ser revisados de tiempo en tiempo. La publicación de las balanzas fiscales, la mayor capacidad autonómica de recaudación y la transparencia total de las interprestaciones, son imprescindibles para el buen funcionamiento del sistema de financiación. Las inversiones directas del Estado deberán cumplir la función equilibradora de los territorios, sin exageraciones.

Las expresiones: “todos los españoles somos iguales”, “todos tenemos los mismos derechos”, “autovías de dos carriles para todos”, “libertad en la elección de la lengua en la escuela de los hijos”, “agua para todos”, etc., suelen estar cargadas de demagogia y de motivaciones claramente políticas. Podríamos añadir a la lista de expresiones reivindicativas, otras de tono aparentemente humorístico, pero del mismo fundamento, y así decir: “ríos para todos”, “playas para todos”, “precio de venta de las viviendas igual en todas partes”, “las plusvalías urbanísticas para todos” “queremos ser iguales, pero diferentes” y tantas y tantas más.

Volviendo al tema del principio; recientemente se ha producido un verdadero ejemplo de solidaridad: la aprobación, por parte del Gobierno Central, de la toma de agua del Ebro, con carácter temporal y extraordinario, sobrante de la concesión del mini trasvase por compensación de uso, y para abastecer el área metropolitana de Barcelona hasta tanto no entre en funcionamiento la gran desaladora del Prat de Llobregat, o llueva suficientemente. Antes se hizo lo mismo en otras zonas del Mediterráneo. Cataluña esta atravesando el período de sequía mas largo desde hace más de sesenta años. A propósito del tema, el área metropolitana de Barcelona y después Zaragoza, son las partes de España en donde los consumos de agua por habitante son más bajos. Ante esta concesión de agua extraordinaria, si alguien levanta las banderas de “agua para todos” o se opone a la medida, aduciendo la prohibición de los grandes trasvases, se olvida del verdadero sentido de la solidaridad.

*Economista

Manifestació a Pignatelli

Aquest matí (dia 23 d’abril), una cinquantena de manifestants vestits de negre i amb la boca barrada amb esparadraps, s’han plantat a les portes del Palau Pignatelli, seu del Govern d’Aragó, per a protestar per la situació lingüística de l’Aragó. Només l’alcalde Saragossa s’ha apropat per a parlar amb els manifestants.