Sobiranistes versus unionistes

 

L’afirmació que la demoscòpia no és una ciència exacta ha quedat ben palesa en els recents comicis electorals de Catalunya. Cap enquesta donava menys de 60 diputats al Sr Mas i va obtenir només 50. Es van equivocar les enquestes i es va equivocar també el Sr Mas en convocar unes eleccions, interpretant que el milió i mig de manifestants del 25S eren gairebé tots votants potencials de CiU i que les retallades del seu govern tindrien poc efecte en el moment d’introduir les paperetes a l’urna. Deixem per als estudiosos dels resultats electorals les complicades i de vegades imaginatives explicacions dels errors demoscòpics. Em temo que les empreses que van dur a terme les enquestes recorreran, com sempre, al comportament final dels indecisos i a  l’amplària de les forquilles previstes.

La distribució d’escons entre les diferents forces polítiques ha canviat sensiblement respecte als que es van produir a les eleccions del 2010, però, què ha succeït amb el vot sobiranista i unionista? Al meu entendre són “sobiranistes” les forces polítiques i els seus votants, partidaris d’un estat propi per a Catalunya, o almenys defensores del dret a decidir dels seus ciutadans. Òbviament qualifico de “unionistes” als no partidaris o als que no expliciten clarament la seua posició.

Sumant el nombre de diputats sobiranistes dels comicis del 2010 —CiU, ER, ICV i SI— obtenim una xifra de 86, o sigui el 63,7% del total. Si en comptes d’escons comptem els vots, eliminant l’efecte de la llei d’Hondt, el percentatge és del 62,2%. Com ha quedat el Parlament català després de les eleccions del passat 25 de novembre?: els diputats sobiranistes —CiU, ER, ICV i CUP— arriben a la xifra de 87, el 64,4% del total, i en percentatge de vots hi representen el 62,3%, eliminat l’efecte de la llei d’Hondt. Convindrà amb mi el lector que el sobiranisme s’ha mantingut amb tota la seua força, si més no, ha augmentat una mica.

Si parem esment al lliscament de vots entre partits, no hi ha cap dubte que les posicions sobiranistes s’han radicalitzat, bona prova d’això és l’augment d’11 escons d’Esquerra Republicana i la pèrdua de 12 de Convergència i Unió, menys sobernista. Pel mateix motiu s’ha produït també un “esquerrament” del Parlament Català. I encara més, cal afegir que la desaparició de Solidaritat per la Independència —partit de centre dreta— i l’entrada de les CUP —partit radical d’esquerres, cosins germans del moviment 15M— és una altra demostració de l’“esquerrament” i radicalització del Parlament Català.

Per tant, s’equivoquen tots els que volen veure en la pèrdua de dotze escons de CiU, una reducció del sobiranisme endins de l’electorat català. Tanmateix, sóc conscient que la desautorització del Sr Més com a líder absolut del camí cap a la convocatòria del referèndum o consulta sobre l’Estat propi o la independència, pot fer allargar els terminis de la consulta, però no rebaixar el que des de fora de Catalunya es va denominar com a “suflé” independentista. És cert també que el Sr Mas té força difícil la formació d’un govern estable, encara que tot això no pot implicar que als gairebé dos terços de catalans que, per les raons que siguin, reivindiquen el seu dret a decidir, se’ls pugui esventar brandant únicament la Constitució. El problema s’incardina en l’essència de la democràcia. Deu/pot la Constitució fer emmudir la voluntat sobirana de la majoria dels ciutadans catalans? De totes maneres fins ara totes les demandes es centren en la possibilitat de celebrar una consulta. Qui sap quin podrà ser el resultat d’aquesta consulta.

Per acabar vull subratllar que dins dels partits unionistes he inclòs el Partit dels Socialistes de Catalunya, però tinc els meus dubtes que la meua decisió hagi estat totalment correcta, tot i que en el seu programa electoral figura la demanda de la consulta o referèndum, això sí, dins de la legalitat. La negació de la consulta per part del Partit Popular, seria causa suficient per frenar la consulta al parer del PSC o al de una part dels seus membres?

Hi ha un problema a Catalunya, emperò també hi és a Espanya.

José Miguel Gràcia