La Constitució del 78 i l’Espanya d’avui

(Article publicat a la revista “Compromiso y Cultura” d’Alcanyís)

L’any 1978, amb una nova Constitució, Espanya encetà la via democràtica tan desitjada majoritàriament després de la llarga travessada de la dictadura franquista. Eren tan grans els desitjos de canvi que possiblement haguéssim acceptat qualsevol embolcall constitucional aparentment democràtic, només per sortir-ne del nepotisme i del l’obscurantisme social, polític, militar i eclesiàstic. De fet, la nova Constitució i les lleis orgàniques que la van desenvolupar portaven algunes pedres com a llast, no per la necessària estabilitat del sistema, si no com a condicionants restrictius imposats pels guanyadors de la guerra. No puc menys de fer esment a la imposició de la monarquia mitjançant el rei Joan Carles, instruït, dirigit i designat per Franco. La Llei d’Amnistia, sota la aparença de perdó i d’oblit de tot el passat, realment el que va encobrir van ser els delictes d’una de les parts, la guanyadora de la guerra; els del perdedors ja havien estat prou penats i redimits. Aquella enaltida transició sense ruptura va permetre que jutges, policies i alts funcionaris franquistes continuessin als seus llocs, acceptant la Constitució i les lleis, tot i que aplicant-les segons mètodes i formes de l’anterior règim. Possiblement per evitar modificacions constitucionals retrògrades o autoritàries s’hi van fixar procediments rígids per a qualsevol canvi en períodes de majories de dretes. Contràriament i també malauradament  l’exigència de majories tan grans pels canvis constitucionals han estat la cotilla que ha fet impossibles les actualitzacions i els canvis preceptius envers el perfeccionament democràtic. Tot i que, tinc dubtes si amb majories més reduïdes s’haurien fet els canvis. 

Malgrat tot, els primers anys de la transició i bastant temps més tard, el canvi democràtic espanyol es va considerar com a modèlic no solament a Espanya si no també per als nostres veïns europeus i més enllà. Evidentment no se n’adonaven del llast que portava la Constitució espanyola –que una gran majoria vam votar–, ni de les cotilles que havien de fer gairebé impossibles els canvis en el cas que es volguessin fer.

Totes les constitucions, lleis i normes, darrera de la lletra escrita, sostenint-la i amb l’obligació de nodrir la interpretació i les futures modificacions, collporten allò que es denomina l’esperit constitucional o de la llei, no escrit, emperò ben implícit i definit en la voluntat dels legisladors i pares de les constitucions. En el cas de l’Estat espanyol aquest esperit, en la majoria dels casos s’ha anat oblidant o pervertint. Els partits polítics –uns més que uns altres–, altes institucions de l’Estat i, per sobre de tot, els alts tribunals de la Justícia, el Tribunal Constitucional i els òrgans de govern del Poder Judicial d’Espanya, s’han caracteritzat per l’incompliment de la interpretació progressista, si més no per l’amnèsia amb referència a l’esmentat esperit constitucional. La influència d’aquest comportament institucional, acompanyat d’una manca d’informació i un excés d’opinió centralista i tergiversadora sobre l’Estat Autonòmic i sobre els drets i llibertats de les persones han enfaixat unilateralment la Constitució del 78. La influencia i el treball permanent d’aquells únics hermeneutes de l’esperit de la Constitució han produït una ciutadania acrítica i poc conscient dels seus drets personals i comunitaris. Tothom sap allò de “fes la llei i jo faré el reglament” o més encara “fes la llei i el reglament que jo faré la interpretació i l’aplicació”.

Tot amb tot, donem un gran salt des del passat i situem-nos ara i aquí. Què se n’ha fet de l’Estat espanyol i de llur transició tan perfecta, la qual gosàvem fruir per tant democràtica i admirada per la resta del països del nostre entorn i més enllà? Al meu entendre els canvis han estat espectaculars per la seva dimensió negativa. Només faré esment a alguns d’ells, no em caldran més.

No fa massa el prestigiós mitjà Bloomberg escrivia que el govern alemany –Angela Merkel al cap– situava Espanya com el nou problema d’Europa. A més de ser el pitjor estat a combatre el Covid, no té govern estable des del 2015 i té dos problemes irresolts: el conflicte de Catalunya i la decadència de la monarquia, afegia. Una altra preocupació de Merkel era la política tòxica amb relació a la pandèmia llur focus situat a la Comunitat de Madrid. “Durant anys, les autoritats de la resta d’Europa han fet els ulls grossos a l’aspror i les disfuncions d’Espanya, mentre l’economia anava funcionant, però quan la quarta economia de l’euro s’ha enfonsat en la pitjor recessió econòmica d’Europa, es veuen obligats a seguir-ho més de prop”, deia. En el mateix sentit The Economist des del Regne Unit, parlava d’una “política verinosa”. “Les autoritats alemanyes observen la situació d’Espanya amb una preocupació creixent”. I afegia sense embuts que “el sistema polític espanyol està trencat”, una imatge pèssima perquè pot entrar en la via que s’acaba en l’Estat fallit. Cadascú pot prendre les anteriors afirmacions com vulgui, però per Europa corren. Aquests dos conflictes, Catalunya i la Monarquia només tenen una solució: democràcia i més democràcia, urnes i acceptar els resultats.  La vulnerabilitat d’Espanya resta ben reflectida en el fet que en cinc anys ha tingut quatre eleccions i governa amb un pressupost prorrogat des del 2018.

Un corrent  conservador, fregant la ultradreta, s’ha anat infiltrant pel teixit social i institucional. El més clar exemple el tenim en les altes instàncies de la judicatura i de la fiscalia que estan acaparant poder i decisions més enllà dels seus límits constitucionals.

El conflicte català demana una solució que cap estament social, institució o partit polític espanyol semblen disposats a cercar-la. És més, el no reconeixement del problema o la defensa de la “indestructible”  unitat de la pàtria obliguen a retòrcer les lleis estripant les costures de la democràcia, cosa que ho pagaran ben car tots els espanyols. De fet el PSOE s’ho veu venir.

No entenc com la gran majoria dels espanyols, el govern en primer lloc, no se n’adonen que la esperpèntica i indecorosa fugida del rei Joan Carles està produint el més absolut desprestigi de la institució monàrquica fora de l’Estat espanyol,  El cunyat de Felip VI és a la presó i la germana absolta, però qui pensa una mica té la seva opinió.

No fa gaires dies El Neue Zürcher Zeitung, principal diari suís amb referència a Espanya, no parla d’Estat fallit com ho feia el Frankfurter Allgemeine Zeitung, tot i que expressa el fracàs de l’Estat español en la gestió del Covid-19 i en altres temes. L’hispanista francès Benoît Pellistrandi en l’article Espanya fracassada, augurava “un horitzó de crisi sistemàtica” i assenyalava directament el govern espanyol acusant-lo de ser “incapaç d’organitzar una solidaritat interterritorial”.

Dia rere dia Espanya desperta més preocupació a Angela Merkel. Alemanya ha situat Espanya com el “cas problemàtic” a escala europea, i pronostica que a finals d’any “s’espera una onada de fallida d’empreses”. Algú dirà que els anteriors exemples són opinions interessades, però el que no podrà negar ningú que amb un Deute Públic del 125 o més per cent del PIB, poca cosa o res li queda com a capacitat d’endeutament. Amb els milions que han de venir de la UE com a fons de recuperació no es podran pagar les despeses produïdes directament pel Covid-19, perquè tenen un destí concretíssim: inversions públiques per a reforçar el sistema sanitari i per impulsar la transició ecològica i digital. I els fons es desbloquejaran a mesura que el Consell Europeu aprovi els projectes. Farien bé el govern, partits polítics i mitjans de comunicació en advertir als ciutadans d’on traurem els diners per pagar tot el que es demana i en la majoria dels casos es necessita, –subvencions a fons perdut, rebaixes d’impostos, ERTOS, subsidis, atur, ajudes familiars, etc. Com ho pagarem? Amb més endeutament pot resultar perillós, o més encara, impossible.  Que ens queda? Totes les mesures seran duríssimes: més recaptació d’impostos, reducció de despeses corrents, de sous i serveis, d’inversions, noves taxes i poca cosa més. I com no tenim altres tornes, endevineu que pot succeir amb les pensions?

I per acabar, amb la pandèmia com a haveria desembridada, una jocositat malintencionada: no es podria començar alforrant teixit bicolor per tota la pell de brau?  

 Josep Miquel Gràcia

Final d’octubre de 2020

Una resposta

  1. […] La Constitució del 78 i l’Espanya d’avui […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: