Temps tristos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 d’abril del 2014)

Temps tristos per al nostre país amb cinc o sis milions d’aturats, equivalents a una taxa del 26%, gairebé la més alta de tots els països del món desenvolupat. Temps tristos per al nostre país amb un atur juvenil que supera amb escreix el cinquanta per cent, per tant, expulsem del país als més preparats. Temps tristos per al nostre país amb un creixement irrisori i inconsistent, producte d’uns sous empobrits. Temps tristos per al nostre país amb un percentatge de pobresa infantil superior al 20% que creix dia rere dia. Temps tristos per al nostre país amb una deute públic que superarà aviat el Producte Interior Brut i que segueix creixent molt quantiosament perquè el dèficit públic continua sent molt gran, malgrat el desballestament progressiu de l’Estat del benestar —llegiu retallades pressupostàries, anul·lació d’ajuts, subvencions i drets— i la pujada d’impostos.

Trist país en el qual una part important d’ell vol separar-se en sentir-se maltractada o pel motiu que sigui, i en comptes de posar en marxa la corresponent seducció i fer palesos el possibles beneficis d’estar junts, la España “indivisible”, converteix la Constitució en unes sagrades taules de la llei i brandeix la amenaça constantment, en comptes de les urnes. Trist país en el qual s’esmerça encara en trens AVE sense cap necessitat ni rendibilitat, es nacionalitzen autopistes radials en fallida, es regalen 60.000 milions a caixes i bancs, i es fan obres només per aprofitar les subvencions; per exemple al meu poble, de 350 habitants, s’està construint un tanatori quan pot passar un any sense cap defunció. I tot amb tot no passa res. Trist país on no s’han fet cap de les grans reformes que gairebé tothom diu que s’han de fer: deturar per sempre més la corrupció i condemnar a tots aquells que estan empastifats actualment. Transformar els partits polítics en institucions democràtiques properes al poble. Reestructurar tan com faci falta el Madrid centralista, manipulador de la ideologia política i en permanent conxorxa. Deixar de jugar amb l’estupidesa de la unitat de mercat espanyol, quan la globalització fa del mercat un tot mundial. Deturar la regressió de drets personals i cercar una alternativa al “café para todos”. Etc., etc. I tot plegat no passa res encara.

 José Miguel Gràcia