Una creu a les Corts de València

        El president de les Corts valencianes, Juan Cotino, elegit ahir dia nou, va col·locar una creu de fusta sobre la taula de la presidència, el seu personal crucifix. Què volia demostrar? La seua condició de membre de l’Opus Dei? O tal vegada era la creu de la penitència i després del perdó per als seus companys de partit, implicats en actes de corrupció? Si així fos, com la immesurable justícia divina, de ben segur, ja els hauria perdonat i el poble també mitjançant el vot, què sentit tindria que la justícia de la terra, la constitucional, continués amb les causes i processos oberts. Altrament dit: com tot el poder ve de Déu, directament o mitjançant el poble, tots i cadascun del “populars” valencians estan lliures de càrrecs, perquè el perdó diví esborra qualsevol rastre o empremta.

        Al meu entendre un acte “esperpèntic” que recorda temps passats mentre que la majoria dels valencians resten impertèrrits amb una reeixida Terra Mítica,  amb el millor Palau de les Arts del món per a celebrar fastuosos casaments; amb un Nova York que es diu Benidorm, amb unes platges i costes ornades d’elegantíssims edificis de ciment i maons; amb una Marina d’Or on el bon gust domina l’espai; amb les arques de la Generalitat plenes y sense deute sanitari; amb un Canal 9 objectiu i cultural; amb un país, perdó comunitat, trilingüe; i amb —aviat també tindran— una prolongada avinguda de Blasco Ibáñez  que substituirà el Cabanyal, barri pobre, lleig i sense cap personalitat.

        Ai las! Tota una veritable creu per als altres valencians.

Per tres vestits i uns quants euros
poques nous i tant soroll,
si tenim ciutats i costes
amb tant ciment i maons…