Del poemari D’arbres, fruits, flors i llavors…
He d’anar a collir les prunes daurades
quan la dolçor ens emmeni l’alba i els
éssers humans, lliures i orfes de distància.
Amb prunes madures i cel he de fer
la catifa verda més gran de l’univers
i després hi plantaré el discurs a la solana
i deixaré morir tot l’absolut
a l’ombrívol paratge, on la fruita
no aconsegueix madurar mai.
Filed under: Poesia |
Lo Finestró 
Deixa un comentari