Unitat de destí en l’universal?

(Publicat a la revista “Compromiso i Cultura” d’aquest mes de novembre)

 “Espanya és una unitat de destí en l’universal. Tota conspiració contra aquesta unitat és repulsiva. Tot separatisme és un crim que no perdonarem.”, així comença el 2n punt dels 26 del règim franquista de l’Estado Español”. Aquests punts no són altres que els 27 de “Falange Española y de las JONS”, escrits per Ramiro Ledesma i corregits per José Antonio Primo de Rivera. Segur que tots els que vam estudiar “Formación del Espíritu Nacional” recordarem perfectament aquesta definició d’Espanya.

Han passat molts anys. Espanya va esdevenir una democràcia d’ençà l’any 1978, i aquesta unitat indestructible, fixada clarament en la Constitució, ha restat formant part de l’inconscient col·lectiu d’una part de la població, o s’ha anat transformant en un pilar fonamental de l’Estat espanyol per a una altra gran part, també important, de la ciutadania. Havíem rigut de debò fent-hi molta befa de la frase “joseantoniana” quan érem joves, a la Universitat i després, sense adonar-nos que la idea d’indestructibilitat d’Espanya venia de molt abans: dels Reis Catòlics, de la idea de l’Imperi Espanyol, de la monarquia de la Casa d’Àustria, de la monarquia dels Borbons, etc., etc. Espanya va anar perdent tots els regnes d’Índies, colònies i protectorats, però el principi d’indestructibilitat espanyola romania a l’imaginari col·lectiu.

On vull arribar amb aquest recordatori històric de la concepció de la nació espanyola? Doncs bé, em vull concentrar en el que està passant a Catalunya, en l’anomenat procés català, que no és altra cosa que la separació o independència de Catalunya de la resta d’Espanya. En llenguatge de Catalunya, la creació de l’Estat Català independent. La qual cosa, per als contraris, només és un somni, si més no una bogeria. Si hi va haver un moment concret en el qual el sentiment independentista català va agafar el camí de creixement que ens ha portat a la situació actual, no és altre que la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, deixant sense efecte una sèrie d’articles considerats de vital importància per al moviment catalanista. Tot i que, no podem oblidar, per entendre el creixement del nacionalisme català que es transmutava imperceptiblement cap a l’independentisme, altres causes derivades dels efectes de la segona legislatura d’Aznar de majoria absoluta. I també, per què no recordar la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut català, encetada pel Partit Popular el gener del 2006 a Catalunya i a tota Espanya? Les 876 caixes contenent més de quatre milions de signatures, dipositades en un magatzem a les afores de Madrid, llogat pel Congrés de Diputats, van ser la llavor d’un munt de convençuts independentistes catalans. El fet de la presentació del recurs contra l’Estatut, la manipulació política en quant la renovació dels membres del Tribunal Constitucional, les filtracions sobre la sentència i tantes altres circumstàncies actuaven de ferment ben actiu de la desafecció catalana envers Espanya. Cal tenir en compte que l’Estatut havia sofert unes passades de ribot al Congrés espanyol —en paraules d’Alfonso Guerra—, havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya i posteriorment en referèndum pel poble català.

Dels diferents governs de Catalunya, de les institucions i dels mitjans de comunicació catalans, per no citar altres agents, es venia advertint dia rere dia del procés de desafecció de Catalunya, del llevat independentista que s’anava fermentant, de les actuacions i menyspreus del govern de l’Estat que escalfaven el llevat, dels greuges per la manca d’inversions i finançament de Catalunya, etc., etc. Davant d’aquests fets quina va estar sempre la reacció de les institucions espanyoles, dels governs de Madrid i d’una gran part del poble espanyol? Si em permet el lector la simplificació, diré: cap, ni una. El suflé català anirà baixant, deien. En tot cas n’era un problema de Catalunya que només afectava els catalans. Gairebé tot és un muntatge per treure més diners de la Hisenda espanyola o una mena de disfressar o encobrir els problemes propis del govern català, deien també. Seria una arrencada de cavall i una parada de rossí, en resumien.

Mogut per l’afany de trobar-hi alguna explicació, més enllà de totes les que ens aporten els mitjans de comunicació i els seriosos opinadors o els llenguallargs     tertulians, i poder sortir-ne de l’entrellat, he arribat a algunes conclusions. Com no em sento propietari de la veritat absoluta, ni molt menys, i tot és opinable, les conclusions a les quals he arribat, les expressaré en forma de pregunta: si Espanya és una “unitat de destí en l’universal i tot separatisme és un crim”, perdó, vull dir, si “la Constitució [1978] es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” per què ens hauríem de preocupar de la possible independència de Catalunya? És impossible i prou. O com va dir Guerra, el torero, “lo que no pue ser, no pue ser y además es imposible”. Tal vegada això explicaria, en gran part, la manca de preocupació dels ciutadans espanyols pel que estava passant a Catalunya. A més, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució es podria suspendre total o parcialment l’autonomia, i morta la bèstia, mort el verí. I els més “agosarats unionistes”, patriotes integristes espanyols encara disposaven d’una possible aplicació de l’article 8, sobre la funció de les Forces Armades i la integritat territorial. Per tant, per què ens hauríem de preocupar, el soberanisme català caminava cap a l’abisme. Aznar dixit: abans es trencarà Catalunya que Espanya.

I tot amb tot, ens hem de preguntar: quina és la situació on han arribat Catalunya i Espanya ara i avui? Les institucions espanyoles en general estan perdent credibilitat popular a dojo. Es judicialitzen el problemes polítics quan la solució només pot ser política. El vaixell de Montesquieu està fent aigües. La constant apel·lació al diàleg és tan sols un desig irrealitzable. La reforma de la Constitució, un brindis al sol, perquè, qui pot garantir que una nova Constitució no seria pas més centralista que l’actual? I al Parlament de Catalunya n’hi ha una majoria absoluta partidària de la independència i amb un full de ruta establert per aconseguir-la. Ara que tothom és conscient del problema català, pregunto, com quedarà el destí universal o la indissoluble unitat d’Espanya? El futur sembla que està a la volta de la cantonada. Per als independentistes catalans és ple d’il·lusió, però farcit de dificultats.

  Josep Miquel Gràcia

veieu pdf article