Un pou sense fons

La Unió Europea s’enfonsa dia a dia en el pou sense fons de la crisi dels mercats financers. Quinze dels disset països de la Unió estan ja suportant els efectes d’aquest caos especulatiu de les primes diferencials dels interessos, esclar, uns moltíssim més que uns altres. Si algú pensa que Alemanya està segura, s’equivoca. No trigarem en veure-ho, si no es produeix gairebé un miracle, o es canvia dràsticament el funcionament de la Unió Europea. Com es pot mantenir en aquest període de crisi una moneda única sense una institució central amb tot el poder financer i fiscal, i no un Banc Central Europeu amb l’única responsabilitat de controlar la inflació?  No ens resta gaire temps. Com pot reeixir un país pagant tres o quatre vegades més que un altre en concepte de diferencial d’interessos?

Malgrat que caminem vers els governs dels tecnòcrates, el que es necessita de debò és l’hora de la política, dels grans líders polítics, però, on són? Els actuals líders, per cert, la majoria de dretes, ni tenen la voluntat de canviar el rumb cap una més gran integració fiscal i financera, ni ho sabrien fer. S’han deixat portar per les forces invisibles del mercat, millor dit, per les forces irracionals dels mercats financers, que no són poders extraterrestres, si no que hi són entre nosaltres, diria més, si el lector ha confiat els pocs o molts diners que pugui tenir a algun banc o institució financera, també forma part dels mercats financers. La desregulació més absoluta dels moviments de capitals i el enlluernament de les teories ultraliberals ens han portat on som. Culpem als bancs, als financers, als polítics, sense adonar-nos que també la societat en general s’ha cregut tot allò que se li ha dit. Per sortir de la crisi ha de canviar, fins i tot, la societat. Volem una societat del benestar i a més pagant menys impostos. Tota l’austeritat i les retallades possibles i “impossibles” només ens serviran d’entrada per pagar uns quant dies d’interessos del Deute Públic, i augmentar l’atur. I sense creixement econòmic no es pot reduir l’endeutament.

I aquí a Espanya, a les acaballes d’una campanya electoral tan patètica com inútil, el PP diu que s’arreglarà tot si el Sr. Rajoy és el nou president. Quina sort que tindrem! El proper dia 20 sortirà un sol lluent i es produirà el miracle. Si no fos tan greu el que passa, em posaria a riure. Per a què més campanya electoral?  Prou de cinisme!