Nou món, vell món

Si penseu que amb aquesta expressió vull referir-me a la Grècia clàssica enfront del període cretenc o arcaic, o al descobriment del continent americà per Colom. Fred! Fred! El meu objectiu és parlar de la molt recent denominació de les formes i mitjans de comunicació o, dit d’una manera més general, d’informació. Des de no fa gaire temps l’expressió “nou món” és emprada per fer referència a les noves tecnologies de la informació, i més concretament encara, per a referir-se a internet —paraula escrita ja en minúscula per tothom. L’expressió “vell món” resta per a definir els grans mitjans de comunicació escrits, els llibres, les empreses o els grups econòmics editorials o de comunicació, la propietat intel·lectual i altres formes i comportaments del segle passat i anteriors. El paradigma de tot el “nou món”, sens dubte, és internet amb totes les seues qualitats i avantatges envers la globalització i popularització. Quan he dit que “nou món” és la denominació recent d’internet, me’he passat un xic massa: volia o hauria d’haver dit que es comença a emprar pels més aferrissats, generalment joves, defensors i utilitzadors d’aquestes noves tecnologies. Tot i això seria convenient no quedar-nos amb els braços creuats, perdent el tren dels nous significats de les paraules o dels corrents innovadors de la llengua. I això ho dic perquè penso que deixar a banda les noves paraules o noves accepcions de les paraules i expressions, potser és el producte d’un voler oblidar, o no veure, els canvis amb la tranquil·litat de viure d’unes suposades rendes d’uns coneixements a interès fix i en un món superat. Deixo les paraules, prenc els fets i reflexiono durant uns instants. Per exemple: d’allò que jo he anat publicant —poemaris modests— en la forma tradicional com fins ara ha fet gairebé tothom: llibres i opuscles impresos en paper i que han estat distribuïts a un nombre restringit de lectors més o menys coneguts, què se n’haurà fet? Els hauran llegit? Restaran oblidats en els prestatges d’alguna biblioteca privada o pública? Uns quants descansen encara a casa meua, esperant l’ocasió per sortir-ne. Fins ara, aquests només han servit per a satisfer les petites vanitats de l’autor i per omplir uns pams d’estants d’un armari de la casa del poble. Entro en el “nou món” i se m’acudeixen noves preguntes. Quina seria la difusió real dels meus escrits si els hagués penjat o col·locat parcialment o totalment en algun racó d’internet —web o blog o el que fos? S’hi haurien interessat un grup més divers de lectors? A hores d’ara els estaria llegint algú? No tinc resposta a aquestes preguntes, tanmateix sento una atracció forta, en tant que interessada, envers aquest “nou món” de l’internet globalitzant, però fragmentari; democràtic encara que molt fútil individualment i amb una qualitat, no gaire comprensible, a la qual, els més agosarats, segur que definiran com a “intel·ligència col·lectiva de Sant Google”.