En transició

El 23 de febrer es clausura l’exposició En transició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una aproximació a les dècades del setanta i vuitanta, que defineixen els límits de la dictadura a la democràcia. Una mostra força interessant i gens manipulada, només apareixen fragments dels fets com van succeir, sense els filtres que interposa el relat des de la contemporaneïtat, fins i tot pensat i expressat de bona fe. De protagonistes en singular, cap ni un: ni líders polítics, ni institucionals, ni intel·lectuals, malgrat els flaixos en els que van apareixent actuacions personals, però sempre formant part del conjunt. L’espectador, en aquest cas, jo mateix, ja sabem qui era a una banda i qui era a l’altra, qui lluitava contra Franco i la oligarquia econòmica, militar, política i eclesiàstica, qui s’hi jugava la pell i qui era a casa vivint amb el/i del poder dictatorial. El protagonista del canvi només és un: el poble des d’una gran majoria i globalment. La classe treballadora i els sindicats il·legals, amb les manifestacions i vagues per reivindicar els seus llocs de treball, la dignitat de les retribucions i el desballestament del Sindicato Vertical (Astúries, Catalunya, Euskadi, Madrid, etc.). Els estudiants universitaris reclamant, dins i fora de les Facultats, els drets democràtics per a ells i la resta de la societat, carregant-se progressivament el SEU. Els intel·lectuals i professors, amb els seus escrits, manifestacions i comportaments. Els periodistes, forçant al màxim la Llei de Premsa fraguista. Els nacionalismes, la classe mitjana, els cantants, els actors de teatre, etc., etc. Es clar, i molts polítics, fora i dins de les presons. Un protagonista coral: la gran majoria del poble espanyol, com he dit. Després de tres dècades, quan s’explica la transició espanyola vers la democràcia, es tendeix a penjar medalles personals, algunes merescudes, però altres forçadament interessades o mancades de rigor. Si hem de penjar una medalla, pengem-la al poble espanyol.

La mostra comença amb una antològica sessió del Consejo Nacional del Movimiento, presidit per Franco, on s’hi aprecia que tenint tot el poder se’n pot tenir tota la por.

El preu de la transició es va pagar en moneda força devaluada per part d’una de les bandes, i això ha deixat rastres fins avui. Si tot fou per a la democràcia…!